dijous, 30 d’abril de 2015

1er maig 2015

Primer de maig, dia internacional dels treballadors. Diada reivindicativa i de lluita per a molts col·lectius.

Els treballadors. La classe obrera. Serà herètic el que diré però cada vegada tinc menys clar que la classe obrera tingui gaire consciència de classe i, em temo, que això vol dir que si la mateixa classe obrera no es reconeix com a tal, és que essencialment no deu existir. O que el concepte ha de repensar-se.

En la línia de "repensar el concepte", sí que crec que cada vegada més, més i més gent es va adonant que el món està mal repartit. Que hi han pocs que manen molt i que tenen tot i de tot, i que som,en canvi, molts als que sistemàticament se'ns imposen impostos (fixeu-vos que l'arrel és la mateixa), normes, reglaments, lleis, sancions, multes i càstigs.

Imposicions i càstigs tan brutals i desproporcionats com els tres anys de presó per als encausats per encerclar el Parlament. L'"Audiencia Nacional" ha donat 10 dies per al seu ingrés a presó. Quina barbaritat és aquesta?

La gent, al meu parer,  no té consciència de classe obrera, però cada cop hi ha més gent que pren consciència de que som "els de baix". Una nova consciència de classe. Un grup que inclou assalariats, sens dubte, però també autònoms i petits empresaris, i aturats, mestresses de casa, pensionistes, immigrants i emigrants, pobres. A tot aquell que s'adona que hi ha molta injustícia, començant per la social.

Els "de baix" són heterogenis, i les seves lluites, diverses. I repeteixo, no veig gaire enlloc la seva consciència de classe, però també crec cap d'ells dubtarà que la de demà és la seva diada.  L'1 de maig és el dia de la reivindicació i de les lluites. L'1 de maig els empara.

Som heterogenis però segurament ens hauríem de posar d'acord en alguns punts clau. Demà, primer de maig, es una bona nova oportunitat per posar de manifest els punts d'acord i per unificar lluites: pels drets laborals, pel feminisme, per la reivindicació de la democràcia, per la reivindicació nacional, per la reivindicació mediambiental. Totes són importants.

Des de l'heterogeneïtat ideològica, des de la diversitat de les lluites, des de la unitat de les lluites, com cada any, reprodueixo el manifest de la CGT del primer de maig. 









Estem ja en el setè any de l’actual crisi del sistema capitalista, un sistema dins del qual les crisis són quelcom inherent, cosubstancial, no pas una disfunció ni una anomalia. Aquesta no és la primera crisi de la història capitalista, i en la mesura en que el capitalisme sobrevisqui a la mateixa, no serà tampoc la darrera. Tanmateix, nosaltres, les dones i els homes del sindicalisme revolucionari lluitem cada dia, i seguirem lluitant amb totes les nostres forces, per a construir un altre model de societat sense desigualtats i amb drets socials i laborals garantits.

Com totes les altres crisis anteriors, les seves conseqüències es descarreguen amb violència sobre les nostres esquenes, les de la classe treballadora, les de les explotades i explotats pel sistema. I ens prepara les bases d’un futur de misèria, amb una "recuperació econòmica" que cavalca sobre el cavall de la devaluació salarial, els minijobs, la ultraprecarietat i l’exclusió social.

Més d’un terç de les treballadores ja cobra un sou inferior al salari mínim. En el cas dels i les joves per sota dels 25 anys que reben algun salari, la proporció és de més de la meitat. Cada vegada som més els assalariats i les assalariades que ens veiem obligades a fer-nos "falses autònoms" per tal d’abaratir els costos a les empreses. I les que treballem sense contracte, o estem unes hores amb feina per a tornar després a patir de nou l’atur forçós... Així és el nostre dia a dia, el de la classe treballadora, la que fa funcionar el món i a la qual el Capital ens precaritza cada cop més les condicions de vida i de treball, fins al punt que a Catalunya ja tenim un 14% de treballadors/es pobres, tot i treballar. I no oblidem com assenyala l’EPA que tenim 756.500 persones a l’atur a Catalunya, entre ells 126.400 joves d’entre 16 i 24 anys a l’atur.

Les diverses modificacions legals i iniciatives governamentals (d’aquí i d’allà) que s’han tirat endavant durant aquests anys han tingut un únic objectiu: protegir els interessos dels més poderosos i esprémer la gran majoria de la població fins a extreure’ns l’última gota de sang, tot deixant pel camí un reguitzell de desnonaments, acomiadaments massius, suicidis, detingudes, represaliades...

L’increment del patiment al qual se’ns ha sotmés ha provocat durant aquests anys un augment de les protestes al carrer i als centres de treball. I, amb aquestes, un enduriment de la repressió de l’Estat, que ha adquirit les dimensions d’una autèntica escalada. Centenars de treballadors i treballadores hem visitat o restem a l’espera de visitar els seus tribunals, per a ser castigats penalment pel simple fet d’exercir el dret de vaga i defensar els drets socials i laborals, els drets de totes nosaltres. Noves lleis inquisitorials s’han aprovat en els últims temps per a rearmar la capacitat punitiva de l’Estat. Amb aquestes lleis, la desobediència civil s’equipara a un crim; aturar un desnonament, s’equipara a terrorisme.

Amb aquest escenari, hi ha qui opta pel camí de la domesticació i accepta les engrunes que el sistema li ofereix per a sobreviure. Hi ha qui assumeix, com ho ha fet sempre, un paper de col·laboració amb l’Estat i el Capital, signant retallades brutals a les pensions, qui valida acomiadaments, qui està a punt de reeditar un nou acord de pau social basat en l’atac als salaris, deslligant la seva actualització de l’evolució de l’IPC; regalant encara més plusvàlues a uns empresaris que mai no en tenen prou. Davant d’aquests, cal recordar a tothom que el sindicalisme -almenys tal com nosaltres l’entenem- no és això, que cal revindicar el sindicalisme que planta cara, enfront el sindicalisme de concertació.

També hi ha qui ha optat, en el present escenari, per prioritzar l’assalt a les institucions per la via electoral. Nosaltres, com a organització anarcosindicalista, pensem que hem de posar en valor i continuar reivindicant la lluita i la mobilització al carrer, des de la base, per la via de l’acció directa i el suport mutu, com a forma de plantar cara i d’obtenir victòries, també en l’actual conjuntura. Podem provar de comprar la il·lusió del vot i confiar en què tots els problemes se solucionaran quan triïs aquesta o aquella altra opció electoral. Però avançar en el canvi social per aquesta via no és tan fàcil per provocar canvis estructurals reals, i no tan sols estètics, al servei de la classe treballadora, mai no ho ha estat senzill, ni tampoc no ho serà ara.

Potser delegar a les institucions la nostra capacitat d’acció política i retirar-nos del carrer resulta còmode, o ho pot semblar. La política de veritat, la nostra, és la de l’organització autogestionària i no la de la conquesta del poder. Passa per treballar dia a dia a les assemblees de treballadores als centres de treball, per les lluites als barris, per frenar desnomanents o impedir acomiadaments. Per obligar als governs, mitjançant l’acció col·lectiva, a fer marxa enrera en les seves polítiques criminals i de desmantellament de serveis públics per imposar el dogma de l’austericidi.

Des de la Confederació General del Treball de Catalunya volem dir alt i clar que no serem domesticades. No estem aquí per a col·laborar amb el poder, i continuarem plantant-li cara al carrer. Ahir, avui, demà i sempre, fins a acabar amb el patiment que està vivint la gent de la nostra classe treballadora i a tota persona que pateix desigualtats i discriminacions de qualsevol tipus. Diem alt i clar que serem insubmises a les seves lleis injustes i repressives, que no ens emmordassaran. Seguirem practicant la desobediència a la feina i al carrer quan i allà on ho considerem oportú, juntament amb la resta de la població oprimida i explotada, a cara descoberta i essent plenament solidàries.
Fem una crida a tota la classe treballadora a continuar amb una tradició de lluita col·lectiva que ve d’antic i que ens fa fortes, a que no ens deixem acovardir, a no deixar-nos domesticar i a articular respostes a les agressions des del suport mutu i l’acció directa, que és la forma com sempre hem guanyat els nostres drets.

Som i serem ingovernables. No ens deixarem domesticar!

Secretariat Permanent del Comitè Confederal de la CGT de Catalunya

Barcelona, a 12 d´abril de 2015



dilluns, 20 d’abril de 2015

apunts ràpids (II): homicidi a l'escola

Un nen de tretze anys ha matat el seu professor amb, sembla, un arma blanca i també ha ferit a companys. Aquest matí. A un col·legi de Barcelona.

Primer de tot, solidaritat amb la família del professor mort. No hi han paraules.

També amb els ferits. Sembla que, afortunadament, no hi han ferits greus.

I el nen que ha comès l'homicidi?

Es desconeix gairebé tot, i suposo que al tractar-se d'un menor, no se'n sabrà res. Per tant, no se sabrà res sobre què ha portat a aquest nen a fer el que ha fet. No se sabrà si el seu desenvolupament era l'adequat, si patia algun trastorn, si la seva família presentava algun problema socioeconòmic, si potser patia algun tipus d'assetjament al seu entorn, o a la mateixa escola... Res d'això se sabrà.

L'opinió pública no ho sabrà., o no n'hauria de saber gran cosa, per una qüestió legal, de protecció del menor. Per tant, tot el que es digui seran especulacions.

Justament, per això, m'han cridat molt l'atenció aquestes declaracions del ministre de l'interior: "alguna cosa està fallant". "Això ens ha de fer reflexionar a tots sobre quin és el tipus de societat que estem construint i quins valors estem inculcant als nostres joves" (enllaç).

Em sorprèn. Em sorprèn com el ministre generalitza el fet particular. Em sorprèn com aprofita la tragèdia per ficar la falca del discurs ultra. No té vergonya?

El ministre ja sap tot el que ha de saber. Ha jutjat i condemnat: el que ha passat és culpa d'una educació deficient, de falta de valors morals... Jo crec que ha estat a un pel de dir que amb Franco això no passava. 

Potser encara ho dirà el Wert.

El cas és que avui ha mort un home i no em puc explicar perquè. Potser serà millor doncs, el silenci respectuós. Ja s'han dit, i mira que és trist, massa bajanades en tant poc temps.

apunts ràpids (I): naufragis

Convé recordar-ho: la major part de la immigració ha arribat, i arriba, a Europa a través dels seus aeroports amb passaport de turista. "Turistes" que després no han tornat als seus països d'origen. Ha estat així en la majoria llarga dels casos.

Les pasteres que creuen el Mediterrani són, tenint en compte l'anterior, tràfic de persones. Es probable que es tracti dels casos més desesperats d'immigració, però no del cas més comú.

Tanmateix, el drama, i  quan s'esdevé, la tragèdia, de creuar el Mediterrani en pastera fa que aquests casos prenguin una dimensió que ultrapassa el drama de l'emigració.

O sigui, hi han dos reptes plantejats:

Un de general: el de respondre al dret fonamental bàsic i inalienable que té tothom a buscar-se la vida. O, el que és el mateix, que tots els humans naixem amb els mateixos drets, independent del lloc de naixement. I que un d'aquest drets, potser el més fonamental, és el de buscar un lloc on poder viure.

L'emigrant, l'emigració, no és una amenaça. És, si de cas, un dret que té tothom.

Quina és la resposta a la reclamació d'aquest dret és una pregunta que fa grinyolar i posar en dubte marcs legals, fronteres i  polítiques. No té una resposta fàcil. Però em sembla evident que la resposta que estan donant els estats europeus està més a prop del racisme, de la repressió i de la conculcació de drets que no pas a una resposta basada en l'ètica.

No vull pecar de postureig. Abans de parlar d'ètica hauríem de parlar de por, de desconeixement, de crisi i d'atur. Sobretot, crec, caldria parlar de por, i de la seva derivada principal, que és el racisme, més o menys explícit.

Potser hauríem d'aprendre a no tenir por. A treure'ns tots plegats moltes pors col·lectives. Començant per adonar-nos que mentre més por tinguem, menys lliures serem. El principal instrument del poder és la por. Por a qualsevol cosa, per exemple a l'immigrant, a la pell fosca, als ulls oblics, a la religió estranya, a la llengua incomprensible, al pobre, al diferent. Tens por a l'altre i, per tant, estàs sol a mercè de l'estat "protector".

La resposta ha de ser política. De moment, però, la resposta no hi és ni se l'espera. Hi ha qui treu profit de les coses tal com estan. Hi ha qui ja li va bé la por.


El segon repte és tàctic: cal acabar amb el tràfic de persones. La resposta ha de ser immediata. Però tampoc n'hi ha de resposta. Avui sentia un argument demolidor per la ràdio: la UE no fa res perquè els naufragis tenen un efecte dissuasiu. SI la UE muntés un dispositiu de rescat amb prou mitjans i eficient, si acabessin els naufragis, aleshores es podria produir un "efecte crida".

És tant bàrbar que em temo que podria ser cert: que es contempla aquest argument.

I això només vol dir una cosa: els naufragis de pasteres al Mediterrani continuaran.

Els nostres governs ens estan convertint en còmplices d'homicidis per omissió del deure de socors, o per denegació d'auxili. Això són delictes tipificats.

Pitjor encara: són delictes contra la humanitat.

dijous, 16 d’abril de 2015

Prosèrpina i el falciot

Em sembla que ha estat via twitter que m'ha arribat una referència a aquesta bellíssima escultura:

Es tracta del "Rapte de Prosèrpina", de Gian Lorenzo Bernini (1598-1680), un dels grans noms del barroc italià.

La història d'aquest rapte  i moltes altres histories es poden trobar a l'obra clàssica d'Ovidi, les Metamorfosis  (enllaç al llibre).

La història de Prosèrpina, en la mitologia romana, o de Persèfone, en la grega, explicada en les meves paraules és, més o menys, aquesta:

Prosèrpina era una nimfa, filla de Ceres i Júpiter. Amb aquests antecedents familiars ja podeu suposar que Prose era una noia maquíssima. Un bombó. I de molt bona família. I era la nineta dels ulls de la seva mare Ceres.

Prosèrpina es dedicava a gaudir de la vida, banyant-se nua als estanys i jugant amb les altres nimfes de la seva classe.

El cas és que Plutó -o Hades, si preferiu els panteó grec- que era el déu de l'infern, va decidir, un bon dia, sortir a fer un passeig per la terra, amb tanta mala sort que va anar a petar on estava Prosèrpina, tota nua ella, jugant amb les seves amigues de l'insti.

Plutó va quedar totalment enamorat (sí, enamorat, au va! anava més calent que un mico!) i va protagonitzar un dels primers casos documentats de violència masclista: va raptar a la noia i se la va endur a l'infern per casar-se amb ella.

És molt típic. Tiu madur que es troba amb una Lolita i perd l'oremus. Nabokov no va descobrir res.

El cas és que mamà Ceres ja tenia fet el sopar i estava cridant a la nena. "Prosèrpina! a sopar! On t'has ficat, nena?"

Però Prosèrpina no responia. A mamà Ceres li va pujar la mosca al nas i es va preocupar molt: Prosèrpina era una nena molt assenyada i sempre deia on anava.

Molt enfadada per la desaparició de la noia, Ceres va maleir la terra i com que era la deessa de la fertilitat i les collites, el resultat va ser que la terra va quedar erma i sense vida.

Una de les amigues de l'insti de Prosèrpina que havia vist el rapte va dir-li a Ceres el que havia passat. Ceres va posar el crit al cel i va anar a parlar amb el seu marit, el senyor Júpiter, que era un tipus de molta influència -ni més ni menys que el senyor dels déus- per exigir-li que fes alguna cosa al respecte.

Júpiter va anar a parlar amb Plutó i li va fer veure que tot aquell assumpte es podia haver arreglat de forma molt més civilitzada. Després d'una discussió molt agra Plutó va fer veure que cedia i que deixava que  Prosèrpina tornés amb els seus pares.

El tipus, que la sabia llarga, va acomiadar-se de Prosèrpina i s'ho va fer venir bé per fer menjar a la noia sis llavors de magrana. Però menjar llavors de magrana era un ritus de fidelitat matrimonial de l'època i, per si fos poc, quan algú menja res a l'infern, ja en queda lligat per sempre més.

El resultat va ser que Prosèrpina hauria de passar sis mesos de l'any a l'infern, però podria estar amb la seva família de l'Olimp els altres sis mesos

I quan Prosèrpina és a l'infern, Ceres està trista i enfadada i són els mesos freds de l'any. Diguem que la tardor i l'hivern.

En canvi, quan la nena és amb els papes Ceres està contenta i la terra és fèrtil i la vida bull. Són els mesos càlids o, si us sembla millor, la primavera i l'estiu.

Tota aquesta història és escaient per això: que ha arribat la Primavera. O sigui que Prosèrpina ja ha tornat a casa amb la família.

Aquest mite és una història molt bonica. No és l' únic cas. El panteó greco-llatí és de les coses més divertides i emocionants de la nostra civilització. Pots trobar històries de deus i deesses, semi-deus i nimfes per a explicar gairebé tots els aspectes de la vida. Amb un punt llibertí i sensual que el fa proper i, pel meu gust, alegrement humà.

L'arribada de la Primavera és, per mi, un dels grans moments de l'any. M'agrada molt quan Prosèrpina torna a casa però jo crec que l'autèntic indicador de l'arribada de la primavera és un altre:

Sí, exacte. Els falciots. Aquesta setmana ja els he pogut sentir. Ja han arribat els primers falciots a Barcelona. Ara sí que ha arribat la Primavera. Segur que Prosèrpina també els ha vist, allà des del balcó de la seva habitació a l'Olimp.

La nimfa els sent, i somriu.

divendres, 10 d’abril de 2015

Llibre llegit: "Desclassificat: 9N"

El 9 de novembre de 2014 els catalans, o si més no els catalans amb ciutadania al territori de la Comunitat Autònoma de Catalunya, vam tenir l'oportunitat d'expressar el nostre desig, o rebuig, al projecte d'independència política d'aquest territori.

La història prèvia a aquell dia, el desenvolupament del "procés participatiu", el resultat que es va obtenir, les reaccions posteriors,  són claus per explicar el moment actual i, probablement, seran d'importància, potser decisiva, als esdeveniments que estan per venir. N'estic convençut.

El 9N és una data clau. Una data, aquesta sí, que ja ha és Història (amb majúscula).

El futur, però, encara no està escrit. Hi han fites que també han de ser clau a l'horitzó, sent la del 27 de setembre d'enguany la que ha de donar el mandat democràtic per a la Independència, o potser per aparcar el projecte per un temps indeterminat.

Però el 27S no s'explica sense el 9N.

És massa d'hora per parlar d'història perquè la història encara s'està escrivint.

Però sí que es pot parlar d'informació i periodisme. És lícit parlar del 9N des d'un punt de vista més proper al periodisme, a la crònica dels fets, i als reportatges. És amb aquesta visió, em penso, que Vicent Partal ha escrit "Desclassificat: 9N".



Vicent Partal és un nom de referència imprescindible a la Internet catalana. El seu curriculum de servei al país des del seu àmbit professional és, trobo jo, admirable. Avui Vicent Partal és el director de Vilaweb  (digital de referència també imprescindible des de l'òptica dels Països Catalans). Com a  director de Vilaweb va tenir accés de primera ma als personatges i fets que van portar al 9N, i n'ha pogut fer el seguiment dels fets posteriors.

"Desclassificat: 9N", "Història secreta d'una votació revolucionària". Ed. RBA La Magrana. Col·leccio Orígens, núm. 217.

El llibre s'estructura en un "episodi pilot", nou "episodis" i uns extres. Tot plegat sembla que Partal estigués pensant en un DVD quan l'escrivia... i potser, de fet, ho estava pensant... En alguna entrevista de presentació del llibre explica el perquè d'aquesta forma de nomenar els capítols del llibre.

En resum, al llibre es descriuen les negociacions, el protocol de Palau, el acords, els desacords, els punts de vista dels diferents grups, els personatges, les frases, les reunions, les assemblees, les anècdotes (alguna de molt emocionant), que van portar a la convocatòria i celebració de la votació del 9N.

Personalment, em feia molta il·lusió llegir aquest llibre. Per una raó en particular: jo era un dels 40.000 voluntaris que aquell dia érem a taules. El 9N jo estava a l'IES Baldiri Guilera del Prat de Llobregat. O sigui, que si bé tothom que va anar a votar aquell dia va ser protagonista, vostès perdonaran, però crec que els voluntaris ens en podem sentir una mica més. Els voluntaris teníem un plus de protagonisme.

Més enllà del meu interès personal, aquest llibre ajuda a "fer bullir l'olla". No ha passat ni mig any d'aquell data però sembla que s'ha perdut part de la trempera que ens hi va dur. Crec que per tirar endavant amb la Independència convé recuperar aquell esperit, i superar-lo. Es pot fer, però cal tenir present on som i com hi hem arribat. A això també ajuda aquest llibre.

A més, és un llibre amè. Molt fàcil de llegir. Jo el vaig devorar en un no res (És curt, i es fa curt, 143 pàgines) i el vaig gaudir molt. Crec que és un llibre necessari, no per la informació que aporta -essencialment, la informació del llibre és la que ja ha estat publicada als mitjans informatius- si no per la contextualització que en fa i que la presenta en la seqüència temporal de fets que li dona sentit.

I també perquè Partal, i això ho sabem els que seguim habitualment les editorials del Vilaweb, és un tipus molt lúcid i un patriota de pedra picada capaç de transmetre confiança. I això és el que ens cal ara, en aquest espai de temps que avui em sembla massa llarg fins el 27S.

Es fa molt difícil dir quin és el sentiment majoritari del país. Cal una percepció molt fina -gairebé extrasensorial- per a captar "l'esperit", l'estat d'ànim, aquella cosa que escapa al dibuix de les enquestes i els sondejos d'opinió, que les fa canviar, o que impulsa a centenars de milers, potser a milions, a sortir al carrer a fer una monumental cadena humana, o un mosaic gegant dibuixant una "V" entre la Diagonal i la Gran Via de Barcelona. En aquestes temps fins el 27S en que "l'esperit del país" és més inaprehensible que mai, no és el moment de gurús i  endevins del futur. És, en canvi, el moment de dir les coses clares. De la veritat. De recordar que si estem aquí és, sobretot, perquè el poble ha volgut. Avançarem tant com siguem capaços. 

El 9N vam obrir una porta. Que el 27S la porta estigui oberta de bat a bat i la creuem és la feina que tenim pendent.

Segur que "Desclassificat: 9N" serà una de les estrelles del proper Sant Jordi. Però no penseu pas que aquest serà un dels "llibres d'autor mediàtic" que trobarem el 23 d'abril  (Partal ja és a la categoria de Mediàtics), mes aviat, crec jo, aquest és un llibre que pot ajudar -Per la pujada de moral que aporta. Un xute. I per l'estructuració i la contextualització del 9N- en els debats de guerrilla que segur que viurem fins al 27S. Uns debats en els que més que tractar de convèncer (és un mite) el que cal és mostrar fermesa, que les idees estan clares i mobilitzar. Digues-li propaganda pel fet.

Però aquest, si de cas, serà tema per un altre post.