dilluns, 20 d’abril de 2015

apunts ràpids (I): naufragis

Convé recordar-ho: la major part de la immigració ha arribat, i arriba, a Europa a través dels seus aeroports amb passaport de turista. "Turistes" que després no han tornat als seus països d'origen. Ha estat així en la majoria llarga dels casos.

Les pasteres que creuen el Mediterrani són, tenint en compte l'anterior, tràfic de persones. Es probable que es tracti dels casos més desesperats d'immigració, però no del cas més comú.

Tanmateix, el drama, i  quan s'esdevé, la tragèdia, de creuar el Mediterrani en pastera fa que aquests casos prenguin una dimensió que ultrapassa el drama de l'emigració.

O sigui, hi han dos reptes plantejats:

Un de general: el de respondre al dret fonamental bàsic i inalienable que té tothom a buscar-se la vida. O, el que és el mateix, que tots els humans naixem amb els mateixos drets, independent del lloc de naixement. I que un d'aquest drets, potser el més fonamental, és el de buscar un lloc on poder viure.

L'emigrant, l'emigració, no és una amenaça. És, si de cas, un dret que té tothom.

Quina és la resposta a la reclamació d'aquest dret és una pregunta que fa grinyolar i posar en dubte marcs legals, fronteres i  polítiques. No té una resposta fàcil. Però em sembla evident que la resposta que estan donant els estats europeus està més a prop del racisme, de la repressió i de la conculcació de drets que no pas a una resposta basada en l'ètica.

No vull pecar de postureig. Abans de parlar d'ètica hauríem de parlar de por, de desconeixement, de crisi i d'atur. Sobretot, crec, caldria parlar de por, i de la seva derivada principal, que és el racisme, més o menys explícit.

Potser hauríem d'aprendre a no tenir por. A treure'ns tots plegats moltes pors col·lectives. Començant per adonar-nos que mentre més por tinguem, menys lliures serem. El principal instrument del poder és la por. Por a qualsevol cosa, per exemple a l'immigrant, a la pell fosca, als ulls oblics, a la religió estranya, a la llengua incomprensible, al pobre, al diferent. Tens por a l'altre i, per tant, estàs sol a mercè de l'estat "protector".

La resposta ha de ser política. De moment, però, la resposta no hi és ni se l'espera. Hi ha qui treu profit de les coses tal com estan. Hi ha qui ja li va bé la por.


El segon repte és tàctic: cal acabar amb el tràfic de persones. La resposta ha de ser immediata. Però tampoc n'hi ha de resposta. Avui sentia un argument demolidor per la ràdio: la UE no fa res perquè els naufragis tenen un efecte dissuasiu. SI la UE muntés un dispositiu de rescat amb prou mitjans i eficient, si acabessin els naufragis, aleshores es podria produir un "efecte crida".

És tant bàrbar que em temo que podria ser cert: que es contempla aquest argument.

I això només vol dir una cosa: els naufragis de pasteres al Mediterrani continuaran.

Els nostres governs ens estan convertint en còmplices d'homicidis per omissió del deure de socors, o per denegació d'auxili. Això són delictes tipificats.

Pitjor encara: són delictes contra la humanitat.
Publica un comentari a l'entrada