Els treballadors. La classe obrera. Serà herètic el que diré però cada vegada tinc menys clar que la classe obrera tingui gaire consciència de classe i, em temo, que això vol dir que si la mateixa classe obrera no es reconeix com a tal, és que essencialment no deu existir. O que el concepte ha de repensar-se.
En la línia de "repensar el concepte", sí que crec que cada vegada més, més i més gent es va adonant que el món està mal repartit. Que hi han pocs que manen molt i que tenen tot i de tot, i que som,en canvi, molts als que sistemàticament se'ns imposen impostos (fixeu-vos que l'arrel és la mateixa), normes, reglaments, lleis, sancions, multes i càstigs.
Imposicions i càstigs tan brutals i desproporcionats com els tres anys de presó per als encausats per encerclar el Parlament. L'"Audiencia Nacional" ha donat 10 dies per al seu ingrés a presó. Quina barbaritat és aquesta?
La gent, al meu parer, no té consciència de classe obrera, però cada cop hi ha més gent que pren consciència de que som "els de baix". Una nova consciència de classe. Un grup que inclou assalariats, sens dubte, però també autònoms i petits empresaris, i aturats, mestresses de casa, pensionistes, immigrants i emigrants, pobres. A tot aquell que s'adona que hi ha molta injustícia, començant per la social.
Els "de baix" són heterogenis, i les seves lluites, diverses. I repeteixo, no veig gaire enlloc la seva consciència de classe, però també crec cap d'ells dubtarà que la de demà és la seva diada. L'1 de maig és el dia de la reivindicació i de les lluites. L'1 de maig els empara.
Som heterogenis però segurament ens hauríem de posar d'acord en alguns punts clau. Demà, primer de maig, es una bona nova oportunitat per posar de manifest els punts d'acord i per unificar lluites: pels drets laborals, pel feminisme, per la reivindicació de la democràcia, per la reivindicació nacional, per la reivindicació mediambiental. Totes són importants.
Des de l'heterogeneïtat ideològica, des de la diversitat de les lluites, des de la unitat de les lluites, com cada any, reprodueixo el manifest de la CGT del primer de maig.
Estem ja en el setè any de l’actual crisi del sistema capitalista, un sistema dins del qual les crisis són quelcom inherent, cosubstancial, no pas una disfunció ni una anomalia. Aquesta no és la primera crisi de la història capitalista, i en la mesura en que el capitalisme sobrevisqui a la mateixa, no serà tampoc la darrera. Tanmateix, nosaltres, les dones i els homes del sindicalisme revolucionari lluitem cada dia, i seguirem lluitant amb totes les nostres forces, per a construir un altre model de societat sense desigualtats i amb drets socials i laborals garantits.
Com totes les altres crisis anteriors, les seves conseqüències es descarreguen amb violència sobre les nostres esquenes, les de la classe treballadora, les de les explotades i explotats pel sistema. I ens prepara les bases d’un futur de misèria, amb una "recuperació econòmica" que cavalca sobre el cavall de la devaluació salarial, els minijobs, la ultraprecarietat i l’exclusió social.
Més d’un terç de les treballadores ja cobra un sou inferior al salari mínim. En el cas dels i les joves per sota dels 25 anys que reben algun salari, la proporció és de més de la meitat. Cada vegada som més els assalariats i les assalariades que ens veiem obligades a fer-nos "falses autònoms" per tal d’abaratir els costos a les empreses. I les que treballem sense contracte, o estem unes hores amb feina per a tornar després a patir de nou l’atur forçós... Així és el nostre dia a dia, el de la classe treballadora, la que fa funcionar el món i a la qual el Capital ens precaritza cada cop més les condicions de vida i de treball, fins al punt que a Catalunya ja tenim un 14% de treballadors/es pobres, tot i treballar. I no oblidem com assenyala l’EPA que tenim 756.500 persones a l’atur a Catalunya, entre ells 126.400 joves d’entre 16 i 24 anys a l’atur.
Les diverses modificacions legals i iniciatives governamentals (d’aquí i d’allà) que s’han tirat endavant durant aquests anys han tingut un únic objectiu: protegir els interessos dels més poderosos i esprémer la gran majoria de la població fins a extreure’ns l’última gota de sang, tot deixant pel camí un reguitzell de desnonaments, acomiadaments massius, suicidis, detingudes, represaliades...
L’increment del patiment al qual se’ns ha sotmés ha provocat durant aquests anys un augment de les protestes al carrer i als centres de treball. I, amb aquestes, un enduriment de la repressió de l’Estat, que ha adquirit les dimensions d’una autèntica escalada. Centenars de treballadors i treballadores hem visitat o restem a l’espera de visitar els seus tribunals, per a ser castigats penalment pel simple fet d’exercir el dret de vaga i defensar els drets socials i laborals, els drets de totes nosaltres. Noves lleis inquisitorials s’han aprovat en els últims temps per a rearmar la capacitat punitiva de l’Estat. Amb aquestes lleis, la desobediència civil s’equipara a un crim; aturar un desnonament, s’equipara a terrorisme.
Amb aquest escenari, hi ha qui opta pel camí de la domesticació i accepta les engrunes que el sistema li ofereix per a sobreviure. Hi ha qui assumeix, com ho ha fet sempre, un paper de col·laboració amb l’Estat i el Capital, signant retallades brutals a les pensions, qui valida acomiadaments, qui està a punt de reeditar un nou acord de pau social basat en l’atac als salaris, deslligant la seva actualització de l’evolució de l’IPC; regalant encara més plusvàlues a uns empresaris que mai no en tenen prou. Davant d’aquests, cal recordar a tothom que el sindicalisme -almenys tal com nosaltres l’entenem- no és això, que cal revindicar el sindicalisme que planta cara, enfront el sindicalisme de concertació.
També hi ha qui ha optat, en el present escenari, per prioritzar l’assalt a les institucions per la via electoral. Nosaltres, com a organització anarcosindicalista, pensem que hem de posar en valor i continuar reivindicant la lluita i la mobilització al carrer, des de la base, per la via de l’acció directa i el suport mutu, com a forma de plantar cara i d’obtenir victòries, també en l’actual conjuntura. Podem provar de comprar la il·lusió del vot i confiar en què tots els problemes se solucionaran quan triïs aquesta o aquella altra opció electoral. Però avançar en el canvi social per aquesta via no és tan fàcil per provocar canvis estructurals reals, i no tan sols estètics, al servei de la classe treballadora, mai no ho ha estat senzill, ni tampoc no ho serà ara.
Potser delegar a les institucions la nostra capacitat d’acció política i retirar-nos del carrer resulta còmode, o ho pot semblar. La política de veritat, la nostra, és la de l’organització autogestionària i no la de la conquesta del poder. Passa per treballar dia a dia a les assemblees de treballadores als centres de treball, per les lluites als barris, per frenar desnomanents o impedir acomiadaments. Per obligar als governs, mitjançant l’acció col·lectiva, a fer marxa enrera en les seves polítiques criminals i de desmantellament de serveis públics per imposar el dogma de l’austericidi.
Des de la Confederació General del Treball de Catalunya volem dir alt i clar que no serem domesticades. No estem aquí per a col·laborar amb el poder, i continuarem plantant-li cara al carrer. Ahir, avui, demà i sempre, fins a acabar amb el patiment que està vivint la gent de la nostra classe treballadora i a tota persona que pateix desigualtats i discriminacions de qualsevol tipus. Diem alt i clar que serem insubmises a les seves lleis injustes i repressives, que no ens emmordassaran. Seguirem practicant la desobediència a la feina i al carrer quan i allà on ho considerem oportú, juntament amb la resta de la població oprimida i explotada, a cara descoberta i essent plenament solidàries.
Fem una crida a tota la classe treballadora a continuar amb una tradició de lluita col·lectiva que ve d’antic i que ens fa fortes, a que no ens deixem acovardir, a no deixar-nos domesticar i a articular respostes a les agressions des del suport mutu i l’acció directa, que és la forma com sempre hem guanyat els nostres drets.
Som i serem ingovernables. No ens deixarem domesticar!
Secretariat Permanent del Comitè Confederal de la CGT de Catalunya
Barcelona, a 12 d´abril de 2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada