dijous, 29 de març de 2007

no res

No he pogut seguir el debat sobre el desplegament de l'estatut en directe com m'hauria agradat i només me n'he pogut fer una idea del que ha passat per les referències als mitjans.
La composició que me n'he fet em deixa una sensació de buit. Què ha passat? El diumenge, Xavier Vendrell deia que estarien disposats a fer govern amb CiU si es comprometia a convocar un referèndum d'autodeterminació. A CiU primer se n'enfoten però després algú olora sang i llencen el repte de dur aquesta proposta al Parlament. A ERC primer diuen que CiU ha menystingut la proposta però després diuen que d'acord, que en parlarem al Parlament (potser algú també ha olorat sang). Finalment arriba el debat demanat per CiU per a parlar sobre com es desplegarà l'estatutet i què caldrà fer si el TC se'l carrega o el mutila més.
Arriba el debat. Carod diu clarament que l'Entesa és una realitat sòlida i no pensen fer president a Mas. ERC i CiU es tiren els trastos. Els altres s'ho miren. Jo diria que, directament, flipen. Vaig poder sentir la primera intervenció del Ridao ahir i em vaig quedar amb la sensació que havia repartit estopa contra CiU a dues mans. ERC i CiU anuncien que presentaran sengles resolucions.
Segon dia. Presentació de resolucions. ERC demana un estat català. La resolució d'ERC és independentista. Acusa el pacte Mas-ZP com el principal causant de la retallada de l'estatut. CiU diu que ni en broma votaran això.
CiU presenta una resolució en la que diu que en cas de retallada per part del TC caldrà contemplar totes les opcions, inclosa la possibilitat de convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació. ERC diu que això i res són la mateixa cosa, i diu que no li en donarà suport.
Resultat: CiU retira la seva proposta de resolució perquè no comptarà amb prou vots per a prosperar. ERC sí que presenta la seva proposta independentista que perd per 21 a 114. Només ERC vota independentista.
Finalment, l'Entesa presenta una resolució conjunta a la que en algun punt concret "respecte pel text íntegre aprovat en referèndum" s'hi afegeix CiU. Aquesta resolució és la que finalment s'aprova.
Fi? No. A CiU diuen que Montilla ha de prendre mesures contra ERC i fer-la fora del govern perquè ha perjudicat greument a la institució del President de la Generalitat. Montilla li respon a Mas que "amb el debat d'avui, vostè ha perdut credibilitat i centralitat".
L'Entesa és igual de sòlida que abans del debat i CiU no ha votat una resolució independentista. Entenc que estiguin emprenyats. Suposo que es pensaven que el Vendrell anava de farol però, com deia ahir, aquí hi ha molta gent que no ha entès que a ERC ens prenem la independència com un objectiu seriós i assolible. No era un farol. És CiU la que ha anat de farol.
Les bateries mediàtiques de CiU estan, tanmateix, funcionant a tota màquina. L'agressivitat contra ERC ha tornat als nivells de quan ERC va dir que no a l'estatutet. He sentit avui a un tertulià del Bassas, tertulià que s'autoproclama independentista i, en principi, no vinculat a CiU, fent la conyeta que potser la calçotada la van fer amb porros més que no amb calçots. Ha rebut queixes de part del públic oient, però no ha estat capaç de disculpar-se de forma convincent. Lleig, senyor S.C. Molt lleig. Molt lleig.
El país és el que és. L'independentisme al Parlament, li agradi o no a CiU, està avui representat per ERC. CiU ni és independentista, ni està en el seu programa res que s'assembli a un referèndum d'autodeterminació. Ja ho vam veure a les eleccions al Parlament. El seu "pacte nacional" amb ERC era una segona opció i només per anar fent, no per avançar.
Per a fer això, per mi, llavors i ara, millor l'Entesa, sense discussió. Amb PSC i IC les cartes estan cap amunt i les polítiques seran d'esquerres, per molt que això també emprenyi a alguns. Coi, dretes i esquerres existeixen per molts esforços que esmercin alguns en negar-ho. No poc que existeixen.
Als que acusen a ERC d'haver fet una proposta frívola, tacticista, que no tocava i no se quantes coses més també els diré que a aquest joc CiU també ha jugat. Més: ha jugat i ha perdut. Mala sort. A CiU, si més no, tenen prou diaris, ràdios i televisions per difondre el missatge que més els vingui de gust. Fins podrien fer un DVD.
Amb tot, el més calent és a l'aigüera. El debat sobre el desplegament de l'estatut que volia CiU només era una excusa per atacar i desgastar al govern, com no, que ha acabat girant-se-li en contra.
Han quedat clares les posicions de cadascú. Posicions que no s'han mogut. Tot segueix igual. Clarificat, si vols, però res concret. Ha estat un debat estèril.
El problema real és que el TC es pot carregar l'estatutet, i el debat ha servit de poca cosa en aquest sentit. Inclús ha estat perjudicial. Entre ERC i CiU hi ha avui un abisme encara més gran que el de fa un parell de dies.
Sí, tot plegat, força lamentable.

dimarts, 27 de març de 2007

Sorpresa

Acabava el meu darrer apunt dient que potser tindríem sorpreses.
Avui ha estat un dia que ha començat amb totes les bateries mediàtiques atacant a ERC, acusant-la de ridícul, de contradictòria, de fer una proposta poc seriosa -de calçotada- i algun dels tertulians del Bassas ha afirmat que en Vendrell va fer les declaracions en estat etílic.
La proposta: "Si el TC es carrega l'estatutet, proposem un pacte de govern amb CiU amb l'únic punt programàtic de tirar endavant un referèndum d'autodeterminació", més aviat caldria dir-ne un plebiscit per la independència.
No tenia clar quin seria el següent pas. Sospitava que podia tractar-se d'una jugada tàctica com deien alguns. Simplement ERC forçava CiU a posicionar-se clarament. En principi, la resposta de CiU previsible era la d'engegar a ERC, però algú va dir: "porteu la proposta al Parlament i discutim-la allà". Suposo que això s'ha fet pensant que ERC no s'atreviria a presentar una proposta que podria trencar el govern. A força de repetir mentides sobre ERC, alguns que les diuen han acabat creient-se-les. Doncs resulta que ERC sí que s'ha atrevit. Sorpresa.
Cert espai mediàtic i polític encara no ha entès gens de què va això d'ERC. ERC pot trencar el govern si és el pas necessari cap a la independència. Resulta que ERC defensa una ideologia, una utopia, si es vol. A ERC creiem que la independència de Catalunya és el millor pels catalans.
El cas és que si el TC es carrega el poc que queda de l'estatutet, ERC presentarà una proposició per a celebrar un referèndum d'autodeterminació. El que demanava en Mas, ja ho té.
Sorpresa.
Potser, però, potser, jo tenia l'esperança que això passaria.
I ara pregunto: si realment CiU està disposada a tirar endavant amb aquesta iniciativa per l'autodeterminació, per a què esperar a que el TC digui res? és que si el TC diu que respecta l'estatutet a CiU ja en tindran prou per anar passant trenta anys més? Per a què esperar trenta anys si el futur és nostre i comença ara? No cal per res esperar a cap sentència del TC.
Malgrat això últim que he escrit, però, millor serà tenir el cap fred i el cor valent.
Caldrà estar atents als aconteixements.

dilluns, 26 de març de 2007

pacte amb CiU?

M'encanta la proposta del Xavier Vendrell. Des de CiU clamaven que, si l'estatutet era retallat pel TC, hi havien al Parlament majories alternatives per a donar un cop de timó. Doncs mira. Aquí en tens una. I el cop de timó podria ser dels històrics. La proposta del Xavi Vendrell, si ho tinc ben entès, és: Canvi de govern per a fer Mas president i CiU i ERC al govern amb el punt únic d'elaborar una llei de referèndums per a convocar, tan bon punt estigui aprovat, un referèndum d'autodeterminació.

Sí, ja ho se, és il·legal, però, coi, i què? ERC vol la independència de Catalunya. Això, segons la constitució, no és que sigui il·legal, és que és prou motiu com per fer venir la Brunete. ERC vol la independència, per tant, que sigui il·legal, en realitat, a ERC se la porta, ens la porta, fluixa.
A més, no és una qüestió de legalitats, és una qüestió de sobiranies. La constitució diu que l'única sobirania que val és la del poble espanyol, i els independentistes catalans, en canvi, diem que la sobirania del poble català, és igual de certa i amb el mateix dret. Al final, la font del dret última esta en la sobirania del poble. No es tracta de legalitats o il·legalitats. Es tracta d'un xoc de sobiranies. Es tracta de, en virtut de l'exercici de la sobirania, trencar amb la legalitat espanyola.

És així de simple. Jo dubto que CiU com a coalició entre CDC i UDC pugui acceptar aquesta proposta, però CdC potser sí, i els joves d'UdC, segurament també. Pel que diuen els mitjans, però, sembla que ni CiU ni ERC hi vulguin insistir gaire. Es valora aquesta proposta com a poc seriosa segons CiU. La veuen a rebutjada segons ERC.
Segurament quedarà en res. Bé, no puc negar que m'ho temia.
Potser, però, potser, encara tindrem una sorpresa.

dissabte, 24 de març de 2007

Verges 2007

Falten uns quaranta minuts per a que comenci el concert a Verges. Lluís Llach s'acomiada amb un concert al seu poble. Llach va ser un descobriment per mi amb el seu concert al Camp Nou. A través de Llach vaig descobrir a Martí i Pol, vaig descobrir una música i unes lletres que em parlaven del meu país, i de l'amor i de la tendresa...
...
Són gairebé les 11. El concert està arribant a la seva meitat. M'he agafat la Palm i el teclat inalàmbric i em poso al menjador, amb el concert del Llach a la tele, a continuar el post que he hagut d'interrompre.
Molts Vips, han escridassat als polítics, crits d'Independència, reivindicacions diverses, confessió d'intimitats. denuncia del tancament de les emissions de TV3 al País Valencià. Llach domina l'escenari. Gestos, discurs ètic: "les paraules importants són tendresa, generositat, voluntat...". "Ai, si no fos per la tendresa...".
Parla del seu poble, anècdotes d'infància i records, el públic riu, ara canta Verges 50. Festiu. "Temps de cinema, tres peles amb dret a xiular", tendresa, un cop més.
"Nosaltres som perquè volem ser, i això ens honora com a poble". País. "Fermament som aquí, aquí, tossudament alçats". Oficialment, el concert acaba aquí. Encara no són les dotze. El públic aplaudeix, dempeus, Llach i els músics saluden i llencen clavells al públic. Parla. Presenta a la banda i als tècnics. Comencen els bisos, recorda a Martí i Pol. Canta "sabessis bé com ploren les paraules...". Tristesa, melancolia... Canvi. Energia. Esperança: "si em dius adéu vull que el dia sigui net i clar... que tinguem sort... i així pren tot el fruit que et pugui donar..." el public canta, encenedors, espelmes... "...per això malgrat la boira cal caminar" públic dempeus, ovació. Entusiasme. Espantada de Llach i dels músics. Reclamen la tornada a l'escenari. El joc dels bisos. Surten els músics. Saluden. Marxen. Surt Llach, sol a l'escenari, amb el seu piano, canta "Alè". Segueix amb "Vida", també sol al piano. Solemnitat. Dos nois pugen a l'escenari i mostren una pancarta demanant la llibertat de Núria Portulas. Llach els deixa mostrar la pancarta. No han estat els primers espontanis: fa una estona un altre noi també ha pujat a l'escenari. M'ho he perdut, però abans que el fessin fora s'ha abraçat a Llach i li ha dit "t'estimem".
Un poema de Màrius Torres: "Cançó a Mahalta". Fa broma. És molt tard, diu. El concert va acostant-se al seu final. "País petit", "el meu país és tant petit..."
Dempeus, un altre cop, ovació del públic. Ara canta "Venim del nord, venim del sud", "caminem per poder ser i volem ser per caminar", "no ens mena cap bandera que no es digui llibertat, llibertat de vida plena, que es llibertat dels meus companys...". Segueix "amor particular", "T'estimo, sí, potser amb timidesa, potser sense saber-ne...". S'acosta el final. "Viatge a Itaca". Quan surts per fer el viatge cap a Itaca, has de pregar que el camí sigui llarg..." "sabràs que volen dir les Itaques". I final. Ara cantarà "Verges 2007". "S'està bé, plegats a Verges...". "Molta sort, que tingueu molta sort. S'està bé, aquí junts, a Verges....". S'acomiada. baixa al pati de butaques, saluda a gent del públic. S'abraça amb la Maria del Mar Bonet, amb la seva gent, amb els veïns i els amics, saluda als polítics, alguna pitada. El públic canta "L'estaca". La canta el poble perquè és seva, va ser un regal de Llach als pobles que lluiten. Ja fa temps que no és una cançó de Llach: és una cançó del poble. El poble canta "l'Estaca". Crits d'Independència. Canta el públic, "Laura", dedicat a Laura Almerich. La fidel Laura. Final de la retransmissió. S'hi esta bé, plegats, a Verges...


Gràcies, Lluís.

dijous, 22 de març de 2007

Post 100

Aquest és l'apunt que fa 100 des que vaig iniciar el bloc.
Avui es feia un acte per reclamar que l'aeroport de Barcelona sigui un hub intercontinental, avui també es feia públic que que l'estat espanyol signa tractats amb països de fora de la UE que obliguen als vols provinents d'aquest països a que aterrin a Barajas...
Encara hi ha qui demana qui es quedarà amb la terminal sud, si Iberia o si Star Alliance, però home, si està clar: se la quedarà, perquè ja és seva AENA, AEropuertos NAcionales, per si algú no ho sabia, i ja et dic jo que la nació a la que es refereixen no és Catalunya. Punt-pilota.
I no és ni l'única ni la més grossa. La interpretació dels advocats de l'estat al text de l'estatutet està posant-lis els pels de punta als partits del sí. Tant d'esforç en voler convèncer al personal que allò de l'àmplia majoria al preàmbul era un reconeixement nacional indiscutible per a que ara vinguin els picaplets de l'estat a dir que no. Estatutet, res de res.
En fi, com he sentit dir últimament, aquí hi ha molt de seny i ningú no s'enfadarà. Caldrà acatar la resolució del TC i tota la pesca. És clar que sí, home, aquí no passa res.
Mentrestant, les rodalies segueixen sense anar. La culpa, segons la ministra, és del PP que no va invertir. No dic que no. Segur que són culpables de la manca d'inversió. Ara ja ho sabem. Però el cas és que segueixen sense anar les rodalies. I mira que han posat uns trens nous molt macos.
Tot sigui dit: pateixen retards igual que els altres. Hi han infraestructures que cal millorar, però no pot ser només això, han d'haver més factors. ADIF i RENFE es coordinen bé?
Al final, si vols anar ben servit, t'hauràs de fer tu mateix el llit. A Barcelona s'ha estrenat el servei de bicing: podràs llogar una bicicleta per a fer desplaçaments per la ciutat, i deixar-la a qualsevol dels punts de recollida. El que passa és que, de moment, el servei és molt reduït i té poques bicis per llogar. No se. Molt bonic. Sembla més aviat propaganda xupi-guai i sostenible de la Mayol pensant en les municipals. No dic que sigui mala idea. Potser d'aquí uns anys, amb la pujada del petroli, igual anem tots en bici, o en carro. Per cert, és que no n'he vist cap d'aquestes bicis, duen el logo de TMB? o de l'AMT? i l'escut de Barcelona? són les del Fòrum?
I fred i neu. Per fi una nevada en condicions. Bona notícia. Em temo, però, que no arreglarà gran cosa pel que fa a recursos hídrics. A les pistes d'esquí, si més no, els maquilla la temporada una mica.
I ja està. El pròxim post, el 101.

dilluns, 19 de març de 2007

Dia del pare

Avui se celebra el dia del pare. Interessant celebració per a una societat que confia la seva regeneració a l'arribada de forasters. Difícil ser pares quan cal destinar dos sous a pagar una hipoteca, o que quan finalment s'aconsegueix una posició econòmica més o menys estable, l'embaràs resulta ser una qüestió de risc. Una aventura incerta.
De la necessitat se n'ha fet virtut i poca gent es queixa de la dificultat d'arribar a ser pares. El fet és qe les previsions són que per al 2050, l'estat espanyol sigui el que tingui més població per sobre dels 65 de tota la UE. Aquesta dada, de totes formes, és poc important. Ja ens hi trobarem els pensionistes de llavors. Més ens val anar estalviant. Però em sorprèn el fet que avui, aquí, malgrat els esforços continus, titànics, de tants i tants conciutadans, malgrat tota l'energia que consumim, malgrat tota la tècnica i tota la ciència, el cas és que cada vegada se'ns fa més difícil trobar un lloc per viure i per criar uns fills.
Els restaurants xinesos de Barcelona són, en última instància, l'obra d'un sacerdot xinès que va arribar a la ciutat fa molts anys, a treballar a la catedral i que va fundar el primer restaurant de tots, segons crec recordar d'un programa sobre cuines que van fer a la TVC. Doncs a aquest senyor el van entrevistar i com a bon xinès, en va dir algunes que de tan senzilles resulten irrefutables: quan li preguntaven per la cuina ràpida i que al nostre món no hi ha temps per menjar l'home va venir a respondre: "Treballes per menjar. Si el treball no et deixa menjar, canvia de feina". No està mal. Em penso que alguna cosa semblant es podria aplicar a una societat que cada cop se m'apareix com més malalta, com més boja i com més mancada de sentit: Si aquest món no et deixa ser humà, cal canviar el món. Un altre món és possible.
A tots els pares la meva enhorabona i feliç dia del pare. I a tots els que desitgen ser-ho, molta sort. Espero que els vostres fills arribin aviat.

divendres, 16 de març de 2007

Entrevista al Mas

Acabo de veure l'entrevista de la Terribas al Mas. Comentaris: sembla que a CiU han entès que el seu rival és el PSC, no ERC. Trobo molt d'agrair que ERC no hagi estat el motiu central de debat, ni se l'hagi acusar de ser la causant de tots els mals i desgràcies passades, presents i futures de Catalunya. I també és molt d'agrair no haver sentit un cop més la molesta cançoneta del vencedor moral i del govern dels perdedors. Home, alguna cosa hem guanyat.
Però pel demés, res de destacable. Ha criticat el que era criticable, com les pensions del col·lectiu de vídues, i això exigeix una acció decidida per part del govern;I ha criticat el que no era criticable, com el fet que el PSC no tingui grup propi al parlament espanyol, que l'estatutet que va pactar amb el ZP ara els advocats de l'estat diguin que es pot interpretar com el xurro que és, o que es vol definir el model d'aeroport per anar a defensar-lo a Madrid (com? amb l'estatutet va quedar clar que això depèn de com es llevi el funcionari de torn, no?)
Ha dit que no es pot confiar amb ZP, i ho justifica dient que li recorda coses com allò de que donaria suport a l'estatut que sortís del parlament. Ara jo recordo que el Mas va dir que no donaria suport a un estatut que no tingués el concert econòmic. Tot plegat, a les hemeroteques està arxivat, però, coi, tampoc parlem de coses de fa mil anys. No fa ni un any de l'estatutet! tan poca memòria es pensa que tinc?
Una cosa és certa, i també ho ha dit: Els del PSOE no són uns xaiets. Anar a Madrid a negociar és difícil. Amb l'estatutet va quedar clar. Cada dia que passa es veu en com de miserables han estat els resultats, i com ho poden arribar a ser encara més de miserables.
Però, atenció! si l'estatutet surt encara més esquilat del que ja està, hi haurà un conflicte! Ha estat molt contundent afirmant que al Parlament hi han majories alternatives a l'Entesa però no quines! amb ERC o amb el PSC? i que arribat el cas caldrà donar veu al Poble de Catalunya. Sí, però, com? parla d'eleccions anticipades o parla de convocar un referèndum? d'autodeterminació? vinga, si té collons de dir que amb Mas president el primer que fa és convocar un referèndum d'autodeterminació, ERC que li doni suport ja!.
Jo diria que es podia parlar més clar i que no ho ha fet. O millor dit, ha parlat amb claredat per a qui vulgui entendre que aquí no ha canviat res. A les municipals, a Barcelona, ha dit ben clar que compten amb el PP. Ja veus. Ja veus tu quin conflicte tindrem. I que no sigui que amb el PP sumin a Madrid a les pròximes espanyoles que encara veurem al Duran de ministre del Rajoy.
I anem passant. I veurem fins a quant puja l'abstenció aquest cop.
Mentrestant, i aquestes sí que són notícies: Diuen que la setmana que ve torna l'hivern i que pot arribar a nevar en cotes molt baixes. Espero que aquesta predicció no sigui una llufa com ja ha passat abans a quest mateix hivern. I segon: que si no plou i vist el nivell dels embassaments, aviat començarà la campanya de restriccions al consum.
Vols un conflicte? si aquest agost a Barcelona, d'onze del matí a vuit de la nit no hi ha aigua corrent ja veuràs quin conflicte tindrem.

dimarts, 13 de març de 2007

super-mani

Ruby i Zaply s'estan esbroncant. Es tiren en cara el De Juana i el GAL. És diuen de tot menys guapus. Amb l'excusa del Chaos, a Espanya, els peperus i la gent de bé es manifesten per defensar la nació Espanyola i plenen Madrid d'estanqueres, pollastres, toros d'Osborne, marxes granaderes, cintes blaves i mala llet o, segons un altre punt de vista, fan una bonica manifestació, alegre i serena i, sobretot, amb molta, molta, però molta, gent de bé.
Jo, com no soc gent de bé, em vaig quedar a casa.
Hi ha alguna cosa que em sembla monumentalment perversa quan tants milers de persones surten al carrer per demanar que un individu (assassí confés i no penedit) no surti de la presó i que es mori allà. Surten i branden banderes. Estan demanant la pena de mort? El terrorista aquest els fa tanta por? tanta por i tanta ràbia tenen? i demanen també la pena de mort pel ZP? i "una, grande y libre"? i per això els pollastres i els toros? per això la super-mani? Aquesta és realment la preocupació de tota aquesta gent? fent servir l'expressió diré que ETA ha aconseguit amb un esforç mínim marcar l'agenda. El PP li fa la feina bruta. Avui, el PP és el que fa la kale borroka.
I mentrestant, va passant el temps i les rodalies que no van, els accidents de trànsit de cada cap de setmana, la violència contra les dones, el petroli que s'acaba, el canvi climàtic, les hipoteques que s'apugen, el fracàs escolar, l'alcoholisme juvenil, el mobbing laboral i immobiliari i el bullyng infantil i juvenil, la precarització de les feines, les pensions i els salaris baixos, les cues i les llistes d'espera a la seguretat social, la inseguretat ciutadana i Al-Qaeda que diu que Espanya és objectiu d'atemptats.
Però el problema de veritat és el Chaos. De fet, no. El problema, com molt bé ha donat a entendre el Marianu, és que "España se desmembra".
Doncs mira, potser té raó, potser sí que Espanya se desmembra, però reconeguem que els nois de PP i PSOE fan venir ganes que es desmembri aviat. Que vist el panorama i vista la utilitat d'Espanya, millor que algú pensi en tancar el xiringuitu i repartir el que quedi a caixa. En resum, que a veure si es desmembra d'una punyetera vegada i ens posem a treballar en el que de debó interessa a la gent. Vostès perdonaran que avui em passi de demagògic, però, coi, me'n moria de ganes.

dissabte, 10 de març de 2007

An Inconvenient Truth

Aquest migdia he pogut veure el documental "Una veritat incòmoda" d'Al Gore. El documental està basat en les presentacions de les conferències que Al Gore ha donat per tot el mon alertant dels perills reals que comporta el canvi climàtic i proposant solucions per a combatre'l. El documental té també apunts autobiogràfics com quan explica la seva etapa universitària, l'accident que va patir el seu fill, la mort per càncer de pulmó de la seva germana o el fracàs electoral enfront de Bush. Al Gore presenta la seva lluita contra el canvi climàtic i la motiva amb les seves experiències personals a més de, sobre tot, explicar les conseqüències de l'escalfament global, les causes d'aquest escalfament i, és d'agrair, obrir una porta a l'optimisme al demostrar que encara hi ha temps per capgirar la situació.
El missatge és que els mitjans existeixen, i si no es capgira la situació és degut a certs interessos creats que estan oposant el benefici immediat a la supervivència de milions d'éssers humans. Ho mostra gràficament: els que diuen que combatre el canvi climàtic suposarà pèrdues econòmiques ens volen convèncer mostrant-nos una balança que té diner a un plat i el món a l'altre. És una escena que val per tota la pel·lícula. Dóna una gran frase: "potser els polítics no estan per la tasca d'afrontar el repte de l'escalfament global, però, per sort, els polítics són un recurs renovable". I rebla el clau: però cal també un canvi en el que fem cadascun de nosaltres dia a dia. Als títols de crèdit finals i barrejat amb el llistat del personal ens aconsella accions que es poden emprendre individualment i que en la mesura de les pròpies forces són útils per a combatre el canvi climàtic.
Un dels consells: Combatre l'escalfament global és un problema polític. Polititzat! Vota als partits que estan disposat a emprendre accions. La imatge de la frontera entre Haití i la república Dominicana és esclaridora: la frontera queda delimitada pels boscos. Un govern ha talat els arbres, l'altre els ha protegit. A una banda una estepa, a l'altre, una selva.
Missatges senzills amb "idees força". Presentació acurada i efectista. Aportació de dades. Rebatiment contundent dels negacionistes del canvi climàtic i l'escalfament global. Rebatiment també dels negacionistes dels efectes sobre la humanitat d'aquest canvi. Per fer-ho no aporta projeccions, sinó dades de l'història recent: El Katrina i Nova Orleans, el dessecament del mar d'Aral, o l'acumulació de rècords de temperatura a la darrera dècada.
És un document de treball que cal difondre, presentar a les escoles i a les televisions. Cal donar-li publicitat.
A la nit dels Oscar el crític de cine Àlex Gorina va dir que: " 'An inconvenient truth' és un Oscar mal donat". No és un documental que innovi ni aporti res al llenguatge audiovisual dels documentals, potser, inclús, és massa pensat per a un públic nord-americà. És un documental fet amb ofici i poca cosa més pel que fa al llenguatge. Diu Gorina: "un documental molt interessant pel que explica, però no per com ho explica". Trobo que sí. Però també és cert que els Oscars més d'un cop i més de dos s'han donat amb criteris polítics i que una pel·licula oscaritzada rep més atenció. Per tant, ni que sigui per una vegada, ni que sigui per que a Hollywood no poden veure al Bush i la millor forma de fotre-li un calbot era premiant a Gore, ni que sigui per això, per mi, ben donat aquest Oscar.
L'escalfament global és i serà cada cop més un problema integral per a la humanitat. I cal abordar-lo en tots els seus vessants. Els reptes que se'ns proposens són econòmics, socials, polítics, ètics i morals.
És d'agrair que la UE estigui disposada a liderar el combat contra l'escalfament global, però, avui per avui, hi veig una mancança. Cal combatre l'escalfament global, però la solució al problema no és només trobar fonts d'energia netes no emissores de CO2 per substituir el petroli. El que cal aportar és una solució integral que contempli un mon de més de 6000 milions d'humans. Per dir alguna cosa: Deute extern -extern a què?- no és un concepte per a en un món únic. Som diversos, sí, però només hi ha una terra. Pensem en els nostres fills i en la casa que els deixem: un punt blau a l'espai.

dijous, 8 de març de 2007

dones, 100 i euro-cimera.

Dia de la dona treballadora. Una jornada per reivindicar la igualtat de drets i deures. Encara hi ha molt de camí per endavant. Algunes de les dones que em són properes ni tan sols saben que avui és el dia de la dona treballadora. Se que algunes d'elles, que treballen a casa seva a les feines domèstiques, fins-hi tot em dirien que aquesta jornada no va dirigida a elles. La veritat, però, és que aquestes dones treballen. No paren de treballar. Són mares, educadores i infermeres, netegen, renten, cuinen, son sastresses i perruqueres, si cal electricistes, lampistes o fusteres. Un dia rere l'altre. Amb unes vacances que molts cops són indistingibles dels dies feiners. No cobren diners per tota aquesta feina; molts cops, ni tan sols reben paraules d'agraïment. Dia de la dona treballadora. Lluita laboral, reivindicació de drets, equiparació de salaris, no discriminació per maternitat. Un cop més, necessitat de canvi,canvi de valors, que diuen que s'està produint entre els joves. Que així sigui. Però també, crec, un canvi de model econòmic i social.
Govern d'Entesa. 100 dies. Un govern que governa. A la web de la Generalitat es poden consultar els acords de govern. S'han acabat els deures pendents de la legislatura anterior i ara s'afronta el desenvolupament d'acords nous i, sobretot, el desplegament de l'estatutet. Estatutet que veurem en què queda després que el TC en faci el raspallat final. Hi han hagut èxits, decisions discutibles, posicionaments ferms i han aparegut dubtes seriosos sobre la lleialtat de les institucions espanyoles. Els components del govern actuen de forma tan solidària que, malgrat alguna sortida de to puntual -a l'Ernest Maragall li haurien de clavar un bon calbot- és de mal gust tractar de separar les seves accions per partits. El govern governa i la seva veu és única encara que dóna la impressió que el càrrec de portaveu va per torn rotatori.
Cimera Europea. Parlaran del canvi climàtic i de la política energètica comuna. Volen fixar un mínim de producció d'energia amb fonts renovables. Des de fa anys que a Europa es prenen seriosament la qüestió. Els estats, sempre els estats, no estan tots per la feina. En particular, Espanya és l'estat de la UE que treu pitjor nota pel que fa als acords de Kyoto. Llàstima que no es disposi de dades específiques sobre emissions de CO2 a Catalunya. Em temo que no serien per fer volar campanes. Vet aquí un altre canvi necessari. I com abans, un canvi de doble vessant: de model econòmic i social, i d'escala de valors individual. A Europa tenen clar que el gran repte del futur immediat és l'energètic. A Catalunya, com a País, necessitem posar-nos en marxa per afrontar aquest repte. Una impressió personal: amb Espanya ens empantanem amb tot. Estatutet, aeroport, infraestructures, energia... Per supervivència ens n'hem de desfer del terrible llast que és Espanya. Cal autocentrament i determinar i executar polítiques que ens permetin afrontar els reptes gegantins del futur: l'energia, el canvi climàtic, la inmigració, la supervivència de la cultura i la llengua catalanes. No podem perdre més temps... i ens en fan perdre.

dimarts, 6 de març de 2007

retorns

Aquest cap de setmana he tingut l'oportunitat de tornar a fer a peu la Ruta del Ferro, entre Ripoll i Sant Joan de les Abadesses. Hivern amb sol i calor de maig. De l'estació de Ripoll estant s'albiraven clapes neu als cims llunyans. Molt poca neu.
Xerrant amb veïns del poble em diuen que aquest any ha estat molt dolent, que no ha nevat ni ha plogut i que ha fet massa calor. Diuen que a Núria només va nevar bé pels volts del 19 de febrer, però que ha fet massa calor per mantenir-se i que ara només hi ha neu a les pistes i gràcies als canons que funcionen a la nit.
El paisatge del Ripollès m'enamora. A l'hivern espero el fred i la neu i aquest any he sentit una certa angoixa en trobar-me una primavera fora de dates i sense l'esclat de colors, de verds i de vida que li són propis. Però malgrat aquest sentiment, m'han vençut, un cop més la llum, els camins, l'olor dels camps que m'han omplert l'ànima. Em mancava aquell paisatge, i el poble, i el robust campanar de Santa Maria de Ripoll, coronat per la seva rotunda Senyera, i la llum de la tarda, i el cant dels ocells, i la remor dels rius, i el vent entre els arbres...
Tornada. Torno a ser a Barcelona. Tornem a la feina. Tornarà el fred, diuen. Tan de bo que torni, sobretot, la pluja. Ja que no hem tingut neu, si més no, que plogui. Desitjo de tot cor que l'aigua i la primavera pintin un any més aquests paisatges del Ripollès. Desitjo poder tornar aviat per confirmar que l'angoixa que he passat només ha estat un petit malentès, que la manca de neu només ha estat un accident passatger. Vull que aquests paisatges que estimo estiguin vius i no siguin només un record. Vull mostrar-li al meu fill camins per recórrer i per estimar. Camins que cal tornar a fressar. Vull trepitjar els senders un cop més. Tornar a fer els cims.
Vull sentir, un cop més, aquesta Terra, la mare terra, viva.
Senyor, protegiu aquesta Terra, la mare terra. Feu-nos estimar-la. Que sapiguem cuidar-la. Permeteu, Senyor, que esmenem els pecats contra la Mare. Tingues una mica de paciència, Mare. Arreglarem el que hem fet malbé. Si ho fem, ens perdonaràs, Mare?

dijous, 1 de març de 2007

Incompetents o enemics?

Els trens de rodalies de Barcelona no van. La mitjana, hi ha prous casos com per fer una anàlisi estadística, és que cada tres dies hi ha una avaria. No són pas poca cosa aquestes avaries, deixen a milers de treballadors tirats. Són milers d'hores de feina o de lleure perdudes.

És un daltabaix.

Aquests milers de treballadors han de buscar vies alternatives: en molts casos això significa que prenen el propi vehicle i en d'altres que passen nervis i perden temps i diners tractant d'improvisar una solució amb altres mitjans de transport públics o privats.

Es perden hores i la solució al problema és més cara per als treballadors i per la comunitat. Paga el més dèbil.

Diuen que aquestes avaries contínues són degudes a la manca d'inversió a la xarxa. Bé, doncs, no se a què esperen. Si el problema és que cal renovar una infraestructura vella, doncs ja tarden. Ignoro si amb el traspàs immediat es solucionaria res, Més viat em sembla que, simplement, les protestes anirien adreçades a altres caps. Del cert que rodalies ha de ser gestionat des de Catalunya, però cal reclamar la gestió i els diners a gestionar. Mentrestant no arribin aquestes dues coses, els que han embolicat la troca que ho arreglin. Qui penja la pilota, la va a buscar. Regles del joc.

Recordo que una de les promeses de l'Entesa era promoure el transport ferroviari i impulsar les inversions en noves línies: el tren orbital, la línia transversal entre Girona i Lleida per Vic i Manresa, el tren fins a la Seu (i fins Andorra?), la millora de la línia de Puigcerdà (i allargar-la fins Andorra i la Seu?), la millora del tren de la Pobla de Segur, increment del servei de rodalies i interurbans...
És clar, també la part que toca del TGV.
D'acord, però tot això no és res si no funciona el que ja tenim. No se com ha passat que un servei que funcionava ha deixat de fer-ho i ha esdevingut caòtic. Com ha passat? és inacceptable.

Em temo, però, que això és el que hi ha: deixadesa i incompetència. Hi hauran més avaries, més pèrdues econòmiques i més emprenyamenta. Això és molt greu. Aquestes coses no es tradueixen en un càstig al "gobierno", o al govern, o a un partit o un altre. Aquestes coses castiguen el sistema. Aquests coses provoquen abstenció, insolidaritat i desconfiança. Aquestes coses fan molt de mal.

I l'Aeroport: Quina por! quina por que fa el ZP! amb qui vol quedar bé? amb Aena? amb els funcionaris de Madrid? amb el PP? amb els votants socialistes espanyols de la corda del Bono? No ho entenc. Iberia ja ha dit, clarament, que vol fer del Prat la T5 de Madrid. Tant mana Iberia? Iberia pot dir que es pixarà a l'aeroport i en comptes de clavar-li un clatellot van a espolsar-li la titola? I del hub d'Star Alliance, què? No és millor l'oferta de Lufthansa? A què juguen Aena i Iberia? I a que juga el ZP?
Són inútils o és mala llet? Són incompetents o són enemics? Adif, Renfe, Aena, Iberia.... funcionaris de Madrid, en general, govern "amic" del ZP, també? Espanya, en definitiva? Pregunto, són incompetents o ...