Pàgines

dimecres, 28 de febrer del 2007

Crisi / Revolució

Sembla que, segons un article al "cinco días", Microsoft no les té totes amb el Windows Vista. Alguns experts asseguren que els Sistemes Operatius del futur seran més lleugers i, probablement, gratuïts (com Linux?). Que els SO han de marxar cap a una concepció network cèntric i que és molt més important tenir una bona connexió de banda ampla que no una bèstia amb microprocessador de doble nucli, targeta gràfica acceleradora, 2GBytes de memòria i 8 GBytes de disc dur com requisits mínims per a poder veure la primera pantalla d'entrada al sistema. N'hi han que diuen que el Vista va pel camí equivocat i que serà l'últim d'una raça de Sistemes Operatius que Internet ha desubicat.
Quan a la botiga de PCs de segona mà de la carretera de Sants veig portàtils Pentium III a menys de 300€, amb memòria RAM i disc dur similars a l'equip de sobretaula amb el que estic escrivint ara em venen moltes ganes de canviar el sobretaula pel portàtil. Guanyaria espai, estalviaria energia i no perdria prestacions. Si no ho faig és perquè em sap greu desfer-me de coses que funcionen i que no tinc clar si estan amortitzades del tot. El que vull dir és quanta gent no ho faria? a la carretera de Sants veig més gent a la botiga de segona mà, o a la botiga del "Fes-te tu mateix el teu PC", que a la botiga d'ordinadors nous. La lectura que jo en faig és "no em gastaré més calers per obtenir el mateix". Criteri aplicat als PCs però generalitzable a tot.
Internet està arrasant amb moltes coses. Les portes al camp que han provat de posar forces molt poderoses de "l'antic règim" no tanquen bé. Jo diria que molts usuaris (la majoria) ni saben que existeixen aquestes portes. Sorprenentment Internet es basa en la cooperació, el flux d'informació lliure i multi direccional, la solució lliure i gratuïta. A Internet funciona compartir en lloc de competir. És una subversió del sistema que està atacant a l'arrel mateixa de models de negoci consolidats. Molt millor encara: converteix en normal la cooperació, la comunicació i la confiança en els altres. És exactament el contrari de la competència, el secretisme, la propaganda, la jerarquització i la producció i distribució centralitzades del model capitalista tradicional. Em sembla percebre que aquests valors capitalistes estan perdent la batalla d'Internet.
No es poca cosa. És un canvi mental de gran magnitud. Un canvi de valors.
El sistema té la capacitat d'encaixar aquests canvis. O de minimitzar-los. D'altra banda, Internet és un mon virtual, diferent del mon real. Al món real tots els atributs del sistema capitalista estan presents, amb tota la seva brutalitat.
Però és molt important que en una època despolitització existeixi un espai, ni que sigui virtual, on els conceptes polítics de cooperació, solidaritat o llibertat d'informació estiguin guanyant la partida.
Virtualitzar la realitat aplana el camí a la rebel·lió? Cooperar, compartir, intercanviar, estalviar així a la terra com es fa a Internet?
Canviem les ments per canviar el món?
La Revolució ha començat a Internet?
Aquesta és una de les idees del llibre de Rifkin: ¿què passa quan s'ajunta un nou model de comunicació, Internet, amb un canvi de model energètic? Ell diu que hi ha un canvi de civilització.
Potser no n'hi ha per tant, però, i si tots som capaços de produir energia? I si compartim l'energia? Fonts d'energia compartida? centrals energètiques virtuals? No és ciència ficció. I si comprem pel que necessitem, obviant les marques? i si compartim com a sistema? I si fem valdre més el "això és nostre", o millor el "això és de tots", que el "això és meu". El model virtual esdevé real. Lliure com en Llibertat. Free as in Freedom.
Una constatació final: el que cada dia és més clar és que caldrà apretar-se (més) el cinturó, o sigui que al final, la crisi del petroli, o la revolució del decreixement, caldrà passar-les igual. A les nostres mans està en fer que sigui una crisi o una revolució.

dilluns, 26 de febrer del 2007

de llibres

El Busot plega. Llàstima. M'agradava molt. Em quedo sense el confidencial de referència.
Oscars. L'Al Gore ha guanyat un parell d'Oscars amb el seu documental "Una veritat incòmoda": al millor documental i a la millor cançó. Tinc moltes ganes de veure i escoltar el què ens vol dir Al Gore.
Rifkin. Avui he acabat el llibre del Rifkin. Això m'ha motivat a buscar informació i he descobert que en català hi ha una manca d'espais webs dedicats a parlar i informar sobre aquesta qüestió del pic de producció del petroli. M'ha semblat molt sorprenent. Afegiré els enllaços que he trobat al bloc i els reorganitzaré, que ja toca.
Sobre el Rifkin, encara tinc un parell de llibres més que vull llegir: "la fi del treball" i "l'era de l'accés". A veure si hi són a la biblioteca.
Amb els llibres em passa, però, que a vegades en llegeixo un parell simultàniament. De fet, ahir vaig acabar un recull de contes de Voltaire, que contenia entre d'altres: "Càndid", "Zadig", "Micromegues", "L'ingenu" i alguns més. La veritat és que després de llegir unes històries on tot acaba com el rosari de l'aurora, un pensa que és veritat el que em deia un company de feina: que aquest home era un amargat. Ara estic llegint la "Cavalleria Roja" de Bàbel. Aquesta "Cavalleria Roja" és una historia que descriu situacions brutals i de misèria i les alterna amb imatges belles que es contrasten de forma surrealista. És, en certa manera, la confirmació dels pitjors malsons de Voltaire. No sembla tindre remei l'ésser humà. A Voltaire, però, malgrat tot, crec trobar-li alguna esperança, remota i potser escèptica, en la raó, en l'amor i en la pròpia consciència ètica.
I a aquesta esperança vull agafar-m'hi com a un ferro roent.

divendres, 23 de febrer del 2007

Energia

Fa uns dies em vaig fer amb un exemplar del llibre "La economía del hidrógeno" del Jeremy Rifkin. Em queda poc per acabar-lo. Un llibre interessant. El llibre va aparèixer al mercat just després dels atacs a les torres bessones i recull les pors del moment, però aporta idees que he trobat molt interessants i que m'estan fent rumiar molt. No trobo que les crítiques d'apocalíptic que va rebre (i rep) siguin justificades. De fet, moltes de les prediccions que va fer llavors es van cumplint aquests dies. Al llibre hi ha, ben mirat, un optimisme utòpic que l'últim qualificatiu que mereix és el d'apocalíptic.
Simultàniament amb la lectura he aprofitat per buscar informació relacionada i, a més, suposo que m'he sensibilitzat per la qüestió, m'han arribat un munt d'informacions per altres vies: Notícies a mitjans, el programa l'Agenda de l'energia -dijous de 18 a 19 a Radio 4-, blocs, o comentaris al Racó Català. Vàries webs: http://www.crisisenergetica.org
Ara penso, i si no és només una hipersensibilització per la qüestió energètica? i si realment és que la preocupació per l'escassedat energètica està arribant al carrer i, en poc temps, aquesta qüestió serà "la qüestió"?
Fets: El llibre de Rifkin és antic, del 2002, i dibuixa un escenari que a ell li sembla terrible amb un preu del barril de petroli per sobre dels 40 dòlars. Avui, el petroli està per sobre dels 50 i seguirà pujant. Parla de l'arribada al pic de producció mundial de petroli per a algun moment abans del 2020. Avui, hi ha experts que opinen que estem vivint aquest pic, si és que no l'hem passat ja. Segons informes del govern USA aquest pic es va produir el juliol del 2006. Tots els grans fabricants de vehicles estan preparant models que abandonen l'ús del petroli, per exemple, Opel està preparant el llençament inminent de l'Hydrogen3, un vehicle amb piles d'hidrogen que tindrà vapor d'aigua com únic residu. Tot és cada cop més car. En particular les ciutats són llocs molt cars per viure-hi. Només fets aïllats, o fets connectats entre ells?
Hi ha tècnica suficient com per girar la truita de l'escassedat energètica. No només això: com per proporcionar energia a suficient com per alimentar i educar a la població mundial. Això ja ho sabíem de fa temps, igual que sabíem que hi ha tècnica suficient com per destruir el mon una vegada i una altre. Jo crec que ens cal, a més de tècnica i temps, un profund canvi de valors. En aquest sentit, una de les paraules que he vist aquests últims dies és "decreixement".
La llei del mercat: el petroli pujarà i pujarà, aviat fins a 150 dòlars el barril i més. En quant de temps? poc o molt? serem capaços de canviar sense un daltabaix? ens en sortirem per les bones o serà traumàtic? Arribat a un cert preu, es buscaran altres alternatives que degut al cost del petroli, seran viables. Pel camí, es lluitarà per aconseguir el domini dels (últims) pous de petroli barat. Avui em resulta evident que Afganistan, Irak (i tal vegada Iran?) son només els camps de batalla per les últimes reserves de petroli.
El capital també fa moviments per seguir mantenint els seu domini, el cas de les OPA sobre Endesa, per exemple, però aquest model no aguantarà molt més: ni el petroli, ni el gas natural, ni l'energia nuclear ens donen reserves per més de 60 anys. El carbó podria resistir més però la contaminació provocada per una economia mundial basada en el carbó seria molt superior a la del petroli. Quina serà l'energia que permetrà transicionar cap un nou model? quin serà aquest model? Quin mon quedarà després del canvi?
Rifkin aposta per una economia de l'hidrògen amb energia produïda amb generació distribuida. Al model d'avui, la generació i distribució d'energia és cosa d'unes poques grans companyies. En el model proposat, tothom pot generar energia i posar els excedents en comú. Tothom vol dir tothom. Tothom té accés a l'energia. Energia neta que no provoca contaminació, sinó vapor d'aigua Quin seria l'efecte de dotzenes de milers de vehicles movent-se per Barcelona i generant vapor d'aigua? un: s'acaben els fums. dos: un clima humit de selva amazònica amb boires permanents? Són viables les ciutats tal com estan pensades avui, però amb el model energètic de la generació distribuïda?
La promesa de la generació distribuïda és que a tot arreu es disposaria d'energia suficient per cultivar camps intensivament i alimentar la població. Es disposaria d'energia suficient com per poder donar una educació a tots els nens de la terra. Estem parlant d'energia pràcticament lliure produïda en una xarxa mundial de petits generadors a la que tothom pot aportar els seus watts de potència i sense residus contaminants o deixant, en el cas de l'hidrogen, aigua com a residu. Aigua.
El camí que porta a aquesta Arcàdia energètica, però, està ple de dubtes. Podrem canviar a temps? no és només canviar les fonts d'energia, és reciclar tota una maquinària i una indústria que necessita petroli per moure's. Directament o indirectament mengem petroli i vestim petroli. Serem capaços de canviar les màquines i de canviar, sobretot, les ments? Els interessos creats, les multinacionals, l'imperi, permetran un canvi que significaria la pèrdua de quotes de poder, de riquesa, de control i una subversió de l'ordre mundial?
No hi ha alternativa, el canvi està servit perquè el petroli s'acaba. És possible canviar a temps? i dirigir aquest canvi? Em puc creure que el model de societat de consum de petroli canviarà pel model de societat de la cooperació energètica? No serà que se'ns prepara un mon de més del mateix, però més car, amb més rics molt rics, però amb molts més pobres, molts més, i molt més pobres? Podem ser indiferents amb això? Les circumstàncies ens permetran ser indiferents, o, pel contrari, serà tan brutal l'impacte que no tindrem més remei que assumir l'escassedat? Quants dels que avui estem al primer món passarem a formar part dels exclosos?

dimecres, 21 de febrer del 2007

Confiança (II)

El jutge recusat del TC no dimitirà. I, des del punt de vista del TC, farà ben fet. Si estem dient que el TC és independent aleshores no cal dir que la pitjor cosa que es podria fer era dimitir per permetre la intervenció d'un partit polític amb l'objecte de restablir un equilibri. En teoria, aquest equilibri entre esquerres i dretes al TC no aplica. Tots els jutges que hi són allà ho estan perquè se'ls reconeix com a autoritats constitucionalistes: tant a nivell tècnic, com a nivell d'interpretació de l'esperit constitucional...
Interpretar un esperit em sembla més propi de sessió de ouija.
La imparcialitat però, és teoria, i existeixen els blocs d'esquerra i dreta.
Però ni que només sigui per estètica la dimissió era inacceptable. Seria el mateix que acceptar públicament la submissió del TC als interessos dels partits, no ja del govern.
Per això, la recusació d'un altre jutge per part de la Generalitat és la reacció correcta. Si hom creu que un jurat no és imparcial, té dret a recusar-lo. És el procediment que es segueix a qualsevol judici. També és cert que el joc de les recusacions no pretén jutges imparcials sinó jutges favorables.
D'altra banda, la constitució espanyola és quelcom d'ambigu. Per entendre'ns: si el consell consultiu va dir que l'estatut el 30-S era constitucional, o són uns patates, o realment era constitucional sota certa interpretació. Per tant, si aquell era constitucional, per força també ho és l'estatutet, que és un subconjunt descafeïnat del primer. La pega és que el consultiu només emet dictàmens. Els judicis i la jurisprudència provenen del TC. El qual, sota una altre interpretació que es pot encabir ala constitució pot acabar dient que l'estatutet no és constitucional.
Pinten bastos per l'estatutet? tal vegada sí, però el TC té l'oportunitat de demostrar que és realment independent dels partits. Una altra cosa és que, segons alguns experts, la caiguda definitiva de l'estatutet pot acabar provocant un col·lapse institucional a Catalunya i Espanya, però aquesta és una qüestió que algú que en sàpiga hauria d'explicar.
La sensació que em queda, però, és que les institucions que havien de ser garants i inspirar confiança, l'han perduda. Que no em puc refiar ni del govern espanyol, ni del TC.
Els darrers anys han estat demolidors per l'estat: l'aznarat, l'11-M i la teoria de la conspiració, la batalla de l'estatut de Catalunya i tot l'anticatalanisme que ha aflorat, el frustrant procés de pau i l'atemptat de Barajas. El Rajoy potser té rao quan diu que "España se desmembra", però no diu que ell i els seus en són una de les causes principals. Molt més que no l'independentisme que té la força que té. El desballestament d'Espanya se l'estan fent ells tots solets. I ho fan de la forma més eficient: destrueixen la confiança. Avui, el pitjor enemic d'un espanyol és un altre espanyol.
I a mi que em sembla molt bé. Tant de bo que tingui raó.

dilluns, 19 de febrer del 2007

contes

Per una d'aquelles coses aquesta nit m'he llegit el conte de Hansel i Gretel. El conte, per fer memòria, va de dos germans que es perden al bosc i que van a parar a la casa de xocolata d'una bruixa que els atrapa menjant-se-li la propietat. Tanca al Hansel en una gàbia amb la intenció d'engreixar-lo per a cruspir-se'l. A la Gretel la fa treballar fent les feines de casa. Com la vella és curta de vista, no és capaç d'apreciar que el Hansel se la rifa donant-li un os de pollastre en comptes de la seva ma i fent-la creure que encara està molt prim. Al final, la Gretel aprofita que la vella s'adorm per prendre-li la clau de la gàbia del Hansel i tots dos aconsegueixen fugir.
Jo anava llegint això i flipava: Una psicòpata caníbal que segresta dos nens i que es deixa enganyar d'una forma absolutament surrealista per l'os de pollastre. Bestial.
Els contes clàssics tenen això: la caputxeta vermella és incapaç de distingir la seva àvia del llop que se les acaba menjant a totes dues i sort d'un caçador que es carrega el llop i les treu de la seva panxa. Però com? a mitja digestió? És una peli de zombies!
O la bella i la bèstia: la història d'un segrest i d'un síndrome d'Estocolm galopant que duu a una noia jove i sana a mantenir relacions sentimentals i potser alguna cosa més amb un ésser monstruós.
O el conte de la vella dorment, la Blancaneus. La Blancaneus de la Disney és demolidora: La història de dos intents d'assassinat en grau de temptativa. El primer intent d'assassinat és una animalada: la reina encomana a un sicari que es carregui a la Blancaneus i que li dugui el cor de la noia com a prova. El tiu va a fer-ho, però al final es talla quan la veu tan bufona i el que fa és dur el cor d'un animal a la reina. Quin sicari tan poc professional. El segon intent d'assassinat és amb la poma enverinada. Aquí la Blancaneus se salva perquè s'ennuega i no arriba a empassar-se el verí. La reina en aquest cas, segueix la màxima de "si vols anar ben servit, fes-te tu mateix el llit". Però la perd l'estètica: ¿com es pot passar d'un intent d'assassinat digne de pel·lícula gore a un intent ultra-sofisticat, amb disfressa, enganys i verins? no hauria estat millor tirar pel dret i fer servir un arma que assegurés el tret, i mai millor dit? o contractar un sicari eunuc? o una sicària? doncs, no ens enganyem, tota la història mante una tensió sexual important. El que posa la Blancaneus en perill de mort és l'enveja pel seu físic. El que la salva, també. Fortíssima la càrrega sexual associada a l'aparició dels set secundaris treballadors representants del proletariat que quan troben a la nena pija fent d'okupa a casa seva, en comptes de fotre-la a mar acaben, en canvi, fent-li de criats per a que després vingui un príncep que només apareix al final just a temps per endur-se a la titi i deixar-los amb set pams de nas, un per a cadascun d'ells, respectivament. La bella subjugant al proletari, com a Metròpolis. Una altre tensió sexual no resolta. O potser sí. Doncs set homes vivint junts sota el mateix sostre, tots ells lletjos de collons, freakis amb personalitats malaltisses, sense relacions conegudes em porten a preguntar: els set nans són cèlibes? onanistes compulsius? homosexuals reprimits? Cas digne d'estudi. En fi.
Tot hauria estat més civilitzat si la Reina s'hagués posat pits.
Vet aquí el poder de la cirurgia estètica.

dissabte, 17 de febrer del 2007

Plou!!!

Està plovent. No ha plogut ens els darrers mil anys però ara ho fa.
És que ni recordava de com és de bonic veure com plou, la llum dels llamps i el soroll dels trons.
L'aire estarà net durant un parell de dies. Tal vegada refrescarà una mica. La pols dels carrers se n'anirà i, si més no per un parell de dies, la ciutat estarà més neta. A aquest sorprenent hivern primaveral li faltava aigua i ara ja en tenim.
Tan de bo que plogui molt més.
Estan fent campanya per promoure l'estalvi d'aigua. Avui diuen que si plou prou ("plou poc però plou prou", repeteix-ho 5 cops dient-ho de pressa!), en el que queda d'hivern i, sobretot, durant la primavera, aturaran la campanya. Si no plou la campanya seguirà i s'intensificarà d'acord amb el grau d'escassedat.
Jo crec que la campanya caldria fer-la sempre. No només quan van mal dades.
Estalviar aigua i energia. Avui he vist a l'Abacus el llibre "La economía del hidrógeno" del Jeremy Rifkin, l'autor de "El fin del trabajo", del que es va parlar molt fa uns anys, que m'ha cridat l'atenció. Diuen que els analistes que es dediquen a la futurologia ocupen la meitat del seu temps fent prediccions i l'altra meitat explicant perquè van fallar. El senyor Rifkin, però, sembla que l'està encertant.
El cas és que plou. I ja tocava. Que ens vingui aigua que ens cal i molt.
Però, és clar, mai prou a gust de tothom. Aquest any la rua de carnaval a fer punyetes.

dimecres, 14 de febrer del 2007

fa 70 anys

El meu pare m'ha explicat dotzenes de cops que poc després de néixer el 10 de febrer del 1937, els feixistes van començar a bombardejar la ciutat de Barcelona des dels seus vaixells. M'ha explicat que la meva avia Carme, veïna del 74 de la Carretera de Sants -L'edifici de la pastisseria Can Vives- havia d'agafar-lo a ell , al Jaume, i baixar corrent als refugis. Ella sola amb el seu fill, perquè el seu marit, el meu avi Joaquim, soldat de la República, lluitava al front.
Al carrer Fernàndez Duró (el que passa per darrera del pati dels Maristes) hi havia fins no fa massa una porta tapiada, que segons em deien, havia estat la porta d'un refugi. La meva àvia i el meu pare potser es van haver d'amagar allà més d'un cop.
M'explicaven que alguna bomba havia caigut a la vora de Can Vives i que havia causat morts.
Avui penso en la por que passaria la meva àvia quan sentia les alarmes. Van salvar la pell i per això avui sóc viu.
Aquestes històries que m'explicaven els meus avis i el meu pare avui tenen l'exposició "Quan plovien bombes" que les recorda i que es pot visitar al museu d'història de Catalunya fins el 13 de maig.
Cal anar-hi.

dilluns, 12 de febrer del 2007

de recursos i rumors

És possible que tinguin raó les veus que diuen que el govern "amic" de ZP està tractant de boicotejar i de fer saltar al govern d'Entesa. Potser sí. Potser en part. Els arguments en favor d'aquesta tesi parlen de la recusació al TC, de la tercera hora, de la invasió de competències per la llei de dependència, o de la invasió de competències per la llei d'adopció.
Des de la dreta catalana es parla de la debilitat del govern que no permet defensar l'estatut ni les competències ni res de res.
Jo no en sabré molt, però em dona la impressió que la recusació al TC ha estat producte de les maniobres del PP. La defensa de l'estatut al TC no depèn de la Generalitat, sinó dels magistrats del TC, lloc on la Generalitat ara mateix no té ni veu ni vot. Per cert, però, que la correl·lació de forces al TC no és pas cosa d'avui, sinó que s'ha anat construint els darrers anys, en particular quan el PP manava a Espanya amb el suport de certa dreta regionalista.
Potser avui es paga haver escalfat l'ou de la serp?
El PP controla el TC, qui o que li impedirà al PP fer sentències des del TC en contra dels recursos de la Generalitat? Sentències inapel·lables. Sentències que establiran jurisprudència.
És evident l'engany de la façana institucional i de la independència judicial.
Tot es redueix a una guerra de trinxeres entre PP i PSOE.
Hi ha indefensió, cert, justament per això caldria en la mida del possible no haver de passar pel constitucional per no donar l'oportunitat de laminar de forma inapel·lable les competències de la Generalitat.
És millor negociar que oposar-s'hi frontalment.
L'àrbitre no és de fiar però en algun moment serà inevitable anar al TC.
Tercera hora: hi ha recurs. Hi haurà una llei catalana que està per escriure però que, pels senyals i rumors que arriben, no tindrà tercera hora en castellà. Atenció aquí: el perill real és que el TC obligui a la tercera hora en castellà.
Certa dreta ha volgut fer sang amb material sensible: l'educació dels fills. Posem primer les competències i després l'educació dels nens.
Llei de dependència: ERC va donar suport a aquesta llei a les corts espanyoles. A aquesta llei els únics que es van oposar van ser CiU i PNB afirmant que envaeix competències. Això vols dir que a més d'ERC, altres partits nacionalistes i independentistes tampoc no es van oposar.
El dictamen del consell consultiu sobre la llei de dependència argumenta que envaeix competències. El dictamen del consell consultiu, però, va tenir tres vots en contra.
Això de dictàmens de consells consultius i tribunals constitucionals d'acord amb la corda dels que manen o han manat i han aconseguit de blindar posicions és força familiar, no? El dictamen del consultiu, per sort, és una opinió, no un veredicte com els del TC. És una opinió en la que dins del mateix consultiu hi han hagut discrepàncies.
El que si que és veritat és que certa dreta ha volgut fer sang amb material sensible: els malalts dependents. Posem primer les competències i després els malalts dependents.
Adopció: La llei actual que ha d'aplicar la Generalitat, ignoro si és una llei espanyola o catalana, pel que fa a l'adopció de nens tutelats per l'estat, permet coses com el cas de la nena de Cardedeu, de fa un parell d'anys, on la mare biològica va poder treure la seva filla de la família adoptant, per dir un cas. La llei actual d'adopció d'infants tutelats per l'estat obliga a passar un període molt llarg d'acolliment durant el qual els pares biològics poden reclamar els nens. No trobarem un psicòleg que defensi que això és bo per als nens que necessiten vincular-se als pares i tenir famílies estables. Aquesta llei ha de canviar.
Pel que fa a l'adopció internacional: Catalunya deu ser, en termes relatius, el país del món que fa més adopcions internacionals: el primer són els USA, el segon és l'estat espanyol, però Catalunya fa el 30% de les adopcions de l'estat, per tant, des del punt de vista català, és absolutament imprescindible actualitzar la regulació de l'adopció i fer-ho bé.
La llei vigent avui és la que permet que cada any més d'un miler de famílies adoptin. Potser no és una llei dolenta. Però sí és molt millorable. Cal impedir situacions com la de les famílies adoptants al Congo.
La llei que proposa el ministeri de justícia sembla que pot presentar un conflicte de competències e la regulació de l'obtenció del certificat d'idoneïtat (CI), i amb l'acreditació de les Entitats Col·laboradores a l'Adopció Internacional (ECAI).
Doncs molt bé, que es faci una una proposta catalana per assegurar que els CI s'assignen amb criteris clars i contrastables; i que els ECAIs no són només bufets d'advocats confabulats amb agències de viatges. Adoptar vol dir tenir fills i ser pares. No es pot permetre que esdevingui un negoci amb nens com a mercaderia. Ni aquí ni a la Rússia.
La llei del ministeri encara no l'hem vist. Un cop més rumors. Ningú ha dit que si hi ha invasió de competències no hi hagi recurs, encara que, vist el panorama, millor negociar amb el govern de l'estat que anar a un TC, on potser perdem llençols i tovalloles.
Certa dreta, però, s'omple la boca dient que la Generalitat s'empassarà la llei que vingui de Madrid sense dir ni piu. Futuròlegs que són.
Certa dreta ha volgut fer sang amb material sensible: adoptar nens, tenir fills. Posem primer les competències i després ser pares.
És possible que tinguin raó les veus que diuen que el govern "amic" de ZP està tractant de boicotejar i de fer saltar al govern d'Entesa. Potser sí. Potser en part. Jo no dic que no. Però no podria ser que la política d'esquerra (i d'Esquerra) no agradi a la dreta? que tot val per atacar al govern de la Generalitat i a ERC en particular? que la dreta fa trampa quan exhorta a posar recursos quan el TC és hostil? Que hi ha qui posa la nació com excusa per a defensar els interessos creats?

dijous, 8 de febrer del 2007

Confiança

Què manté unida una comunitat? Crec que, en resum, es tracta d'una cosa: la confiança. La cosa que fa que jo pugui sortir de casa i senti que els desconeguts que em trobo no em volen mal, ans al contrari, que malgrat no saber qui són, d'alguna forma seran aliats o còmplices. Que hi ha uns interessos semblants i que donat el cas, és possible que ens ajudem. Que no ens serem hostils. Que em trobo amb veïns. Que són gent de confiança. És una necessitat estructural del grup i de l'individuu.

I què disgrega un grup? La destrucció de la seva estructura. Disgrega el grup la pèrdua de confiança. La por disgrega el grup. Quan hi ha por, quan no hi ha confiança, no hi ha grup.
Avui vivim voltats de por i de malfiança. Por i malfiança, justificada alguns cops i altres no. Posem reixes a finestres i balcons i posem portes blindades. El món és un lloc perillós.

La confiança perdura als cada cop més reduïts nuclis familiars i als cercles d'amistat. Però, i la confiança en els grups més extensos, definits per l'àmbit territorial, nacional o social?
Sense confiança podrem reivindicar drets laborals, socials, nacionals? podem construir un país quan no ens refiem dels veïns? es pot fer un país quan en sortir al carrer ens sembla veure enemics?

No es pot. Ens hem de treure la por de sobre. Hem de recuperar la confiança. Som un poble! No és el moment de ser mesquins. És una bona idea recuperar la unitat que va permetre aprovar l'estatut del 30S. Mas vol un ple extraordinari per recuperar la unitat. Confiem un cop més? Aquest cop no hi haurà pacte i foto d'última hora? aquest gest en pro de la unitat és més que simple gesticulació? parlem de donar un pas al front? El donarem? Recuperem l'estatut del Parlament, "el que volíem"? De debò encara pensem en estatuts? És que no entenem res? Perquè aquesta oferta d'unitat es torna a fer amb les formes de la xuleria?

Però malgrat tot, cal. Cal recuperar la unitat i la confiança, perquè s'acosten temps interessants.

El TC, avui màxima expressió de la por espanyola i de la malfiança envers Catalunya és a punt, de forma paradoxal però no sorprenent, de negar a Catalunya com a poble i de dir en veu alta i establint jurisprudència que Catalunya no pot anar més enllà de l'estatut del 79. Avui, Espanya té por.

A Catalunya, però, tinguem confiança. Siguem còmplices els uns dels altres. Som un poble. Arriba el moment que estàvem esperant.

dimarts, 6 de febrer del 2007

recursos i tribunals

Es presentarà recurs d'incompetència contra el decret d'ensenyament del govern espanyol. El recurs explicitarà que es rebutja la tercera hora de castellà. Bé per ERC. Ara vindrà, però, la part més important que serà la de consensuar una bona llei catalana per a l'ensenyament d'infantil i primària. Que es faci pensant en els nens, pensant en quina formació volem que tinguin. escoltant als pares i als mestres i, molt important, amb molta generositat pressupostària. Manuel Azaña ja ho deia: "L'Escola és l'escut de la República".
En canvi, no es presentarà recurs per a la llei de dependència, malgrat que segons el consultiu, podria trepitjar competències de l'estatutet. Aquesta llei es va votar a Madrid i ara no s'entorpeix la seva aplicació a Barcelona. Caldria presentar recurs? no ho sé. Potser sí, però d'altra banda, si aquesta lllei vol dir més recursos per a persones dependents i per a les seves famílies, no seré jo qui demani que no s'apliqui.
Però la bomba és que potser aquests conflictes de competències quedaran en no res si, en cas de no reconduir la situació, el tribunal constitucional tomba l'estatutet.
El PP ha aconseguit que un dels membres del tribunal del sector PSOE sigui recusat amb la qual cosa, el sector PP és majoritari i disposat a acceptar els recursos de PP, Defensor del Pueblo i varies comunitats autònomes peperes, set en total. Ara caldrà que aquest jutge recusat dimiteixi, si vol, per a que es pugui substituir per algú altre de la corda del PSOE.
És fantàstic. Suposant que l'estatutet es salva. Aquesta és la independència del TC? Ficant jutges de la teva corda de pressa i corrent ? i si no es salva l'estatutet? estarem dient que la opinió de la majoria cojuntural dels membres del jurat pesarà més que un referèndum? La llei està per sobre de la voluntat del poble?
A pilota passada, ara penso que quan Mas va anar a pactar amb el ZP, tots dos deurien fer el càlcul que amb les rebaixes el PP s'acabaria apuntant. Jo crec que en el seu model un Estatut de Catalunya només necessita realment a tres partits: PSOE, PP i CiU. El Piqué i el PPC se'n morien de ganes de votar-lo. Però ni Mas ni ZP van veure o no es volien creure que la dretanització del PP ja estava en el terreny de la ultra dreta i que no faria marxa enrera...
Per descomptat, el No d'ERC era l'estocada a l'estatutet i explica, en part, la brutal abstenció. El nou govern d'Entesa era la confirmació que cert model de Catalunya ha caducat i que s'enceta un nou camí. Incert.
Però mira, malgrat tot, per mi millor que el TC es carregui l'estatutet. Si, ja ho se, que tombin l'estatutet és, indiscutiblement una molt mala notícia, la constatació de la total pèrdua de temps, energies i esperances dels darrers tres anys, però tindrà una virtut: ho haurà deixat clar. El camí no és tan incert. Mai més. Mai més un estatut. Ja hem vist que pot oferir Espanya: L'estancament al 79.
Prou Espanya. A Catalunya només li val la independència.

dissabte, 3 de febrer del 2007

Neus Català

Neus Català, nascuda el 1915 als Guiamets, Priorat. Premi catalana de l'any 2006.
Va formar part de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya i, en començar la Guerra Civil, va traslladar-se a Barcelona. Es va diplomar en infermeria el 1937 . L’any 1939 va creuar la frontera amb 182 orfes de la colònia Negrín de Premià de Dalt que estaven sota la seva cura. A França, va col•laborar amb el seu marit en activitats de la Resistència. A casa seva es va centrar la recepció i transmissió de missatges, armes i documentació. Neus Català va fer d’enllaç fins que un apotecari de Sarlat la va denunciar als nazis i va ser detinguda el1943. Reclosa i maltractada a la presó de Llemotges, l’any 1944 va ser deportada a Ravensbrück. Posteriorment, la van traslladar al camp de Flossenburg, on la van obligar a treballar a la indústria d’armament. En ser alliberada, va retornar a França, on continuaria la lluita clandestina contra el franquisme. Avui és militant d'Esquerra Unida i Alternativa i presideix l'Amical de Ravensbrück.

Moltes gràcies, senyora, pel vostre exemple.

dijous, 1 de febrer del 2007

decret d'ensenyament

Déu n'hi do del mullader que ha generat el decret d'ensenyament.
Decret que, a dia d'avui, ningú no ha vist escrit i del que, per tant, ningú no pot dir realment en què consistirà. Però ha faltat temps, costum del país, per llençar la cavalleria, la infanteria i les tropes de rereguarda a tallar els caps dels traïdors a la pàtria.
El fet, però, és que de moment, no hi ha decret i que caldrà veure quin és el redactat final.
Però posem-nos en el cas que hi ha una tercera hora en castellà i que els rumors sobre quina serà la forma del decret són certs.
Crec que cal descartar completament un trencament del govern per aquesta qüestió.
ERC és al govern per governar. Ha d'assumir la seva part de responsabilitat en els decrets i lleis que emanin del govern. Això és un fet. És per simple coherència i solidaritat del govern. El govern no és un conjunt de caixetes que fan la guerra cadascuna pel seu compte. No. El govern és únic i les seves decisions són assumides per tots els socis. Hi podran estar més o menys d'acord, o inclús estar-hi en contra. Però la veu del govern és única.
Els fets també són aquests: el govern d'Espanya va fer una reial decret amb el que imposava la tercera hora de castellà per a tothom. El govern de Catalunya ha respost presentant recurs per invasió de competències. Això ha estat correcte i cal veure-ho com el que és: plantar cara a la ingerència. El govern de Catalunya presentarà un decret en el que es regula la utilització de la sisena hora a primària i en el que, si els rumors acaben corresponent a la realitat, s'inclourà la tercera hora en castellà o de castellà, a elecció dels centres.
El fet és que tots els nens de l'escola pública fan des d'aquest any una hora més de classe. En total cinc hores més a la setmana. Amb el decret del govern català, aquestes cinc hores seran probablement tres en català, una en anglès i una en castellà.
Aquestes hores (en català, anglès o castellà) s'utilitzaran segons el criteri del centre per impartir assignatures que poden ser matemàtiques, ciències socials, estructures comunes de la llengua o d'altres. Els centres, els pares i els mestres, en definitiva, són els que tindran la última paraula sobre la distribució de temps i matèries. I segurament mantenir la independència de criteri dels centre és el més prudent i el més intel·ligent.
El decret del govern català és la continuació necessària (no suficient) del Pacte Nacional per l'Educació que va promoure ERC a l'anterior legislatura. Caldran més lleis i, més que cap altre cosa, recursos per a l'ensenyament en totes les seves etapes, infantil i primària, secundari i universitari. Això serà així perquè l'educació és fonamental. I més amb un govern d'esquerra i amb Esquerra al govern. Es deia fa molts anys que l'Educació és l'escut de la República. Ha estat una llàstima que el repartiment de conselleries al govern d'Entesa no hagi permès a ERC assumir la conselleria d'educació en aquesta legislatura. Ha estat també una llàstima que Ernest Maragall no hagi estat capaç de tenir la boca tancada fins consensuar amb els socis del govern el redactat del text. Si alguna cosa caldria haver après és que la inestabilitat comença pel xerrar quan no toca. Finalment, ha estat lamentable veure com el govern d'Espanya ha fet un decret expressament pensat per tocar els pebrots als nacionalistes. Una llei per marcar paquet, que diria en Puigcercós.

L'objectiu del decret del govern català és combatre el fracàs escolar i millorar les competències lingüístiques dels nens tractant d'avançar cap al plurilingüisme i mantenint i potenciant a l'hora la immersió lingüística en català.
No podem descartar que, de ser certs els rumors, hagi també en el redactat un intent de quedar bé amb el govern d'Espanya.
Això sobra. No cal quedar bé amb el govern "amic" que, en canvi, sembla disposat a sabotejar al govern de Catalunya. Amb amics així, millor tenir enemics.
Però, amb tot, combatre el fracàs escolar, avançar cap el plurilingüisme i fomentar l'ús del català és quelcom de bo i desitjable.
Lamentablement, només veurem el resultat de les polítiques educatives d'aquí uns anys. Tindrem d'aquí una dotzena d'anys que la majoria dels joves catalans seran veritablement competents en català, castellà i anglès? tindrem a joves que utilitzaran preferentment el català en les seves relacions socials? ho faran simplement perquè ho veuran normal? Tindrem joves amb coneixements suficients per afrontar amb garanties estudis universitaris de nivell europeu? ¿capaços de parlar, llegir i escriure anglès amb prou solvència com per no haver de callar quan es trobin amb altres joves europeus que tinguin l'anglès com llengua franca?
Si es compleixen aquests objectius, el decret del govern català haurà estat útil. Així de simple. Si, pel contrari, segueix havent fracàs escolar, un nivell de coneixements baix, retrocés en l'ús social del català, manca de nivell en català, castellà i anglès; si estem, en resum, en un estat de les coses semblant al que tenim avui, llavors la política educativa haurà fracassat. Així de simple, també.

Avui, el nivell de coneixementes i habilitats dels joves catalans comparats amb els europeus està a la cua. Cal fer alguna cosa. El decret d'ensenyament farà alguna cosa. No n'hi ha prou. Cal complementar amb polítiques socials, segurament de suport a les famílies -Espanya és l'estat de la Unió amb menys ajuda a les famílies. En valor absolut. Per darrera del penúltim que és Itàlia. La informació que han donat pel TN no ha precisat quina seria la posició relativa de Catalunya, però dubto que sigui millor-, caldran equipaments i caldra, segurament,trobar la forma de transmetre als nens i als joves valors com la paciència, l'esforç, el respecte, l'amor per la natura, l'estalvi, el civisme, la tolerància o el patriotisme.
L'educació dels fills és cosa de tots plegats. I no és cap broma.
És una de les qüestions més clarament polítiques de totes. Quina mena d'educació volem pels fills. Què volem que aprenguin. Què és el millor per ells? aquesta pregunta és difícil de respondre perquè depèn de tots, però depèn també de cadascun de nosaltres.
El decret del govern català donarà directrius. La implementació del decret, però, serà una tasca diària de molta gent a les escoles, als esplais, als casals, a les llars, al carrer, i de tots plegats.
Ignoro si el decret del govern serà el millor, però no tinc cap dubte que l'objecte del decret, l'educació dels infants, és d'interès nacional; i si els objectius que persegueix s'assoleixen perquè s'ha implementat amb intel·ligència i amb recursos, caldrà donar-lo per bo.
De moment, es planta cara al presentar recurs per la invasió de competències.
I vegem primer el decret, del que espero que es faci pensant en les necessitats dels nens i dels joves, del país, en definitiva, del que és avui i del que volem que sigui. Aquest és l'interès nacional de debò, més que no pas marcar paquet.