dimecres, 21 de febrer de 2007

Confiança (II)

El jutge recusat del TC no dimitirà. I, des del punt de vista del TC, farà ben fet. Si estem dient que el TC és independent aleshores no cal dir que la pitjor cosa que es podria fer era dimitir per permetre la intervenció d'un partit polític amb l'objecte de restablir un equilibri. En teoria, aquest equilibri entre esquerres i dretes al TC no aplica. Tots els jutges que hi són allà ho estan perquè se'ls reconeix com a autoritats constitucionalistes: tant a nivell tècnic, com a nivell d'interpretació de l'esperit constitucional...
Interpretar un esperit em sembla més propi de sessió de ouija.
La imparcialitat però, és teoria, i existeixen els blocs d'esquerra i dreta.
Però ni que només sigui per estètica la dimissió era inacceptable. Seria el mateix que acceptar públicament la submissió del TC als interessos dels partits, no ja del govern.
Per això, la recusació d'un altre jutge per part de la Generalitat és la reacció correcta. Si hom creu que un jurat no és imparcial, té dret a recusar-lo. És el procediment que es segueix a qualsevol judici. També és cert que el joc de les recusacions no pretén jutges imparcials sinó jutges favorables.
D'altra banda, la constitució espanyola és quelcom d'ambigu. Per entendre'ns: si el consell consultiu va dir que l'estatut el 30-S era constitucional, o són uns patates, o realment era constitucional sota certa interpretació. Per tant, si aquell era constitucional, per força també ho és l'estatutet, que és un subconjunt descafeïnat del primer. La pega és que el consultiu només emet dictàmens. Els judicis i la jurisprudència provenen del TC. El qual, sota una altre interpretació que es pot encabir ala constitució pot acabar dient que l'estatutet no és constitucional.
Pinten bastos per l'estatutet? tal vegada sí, però el TC té l'oportunitat de demostrar que és realment independent dels partits. Una altra cosa és que, segons alguns experts, la caiguda definitiva de l'estatutet pot acabar provocant un col·lapse institucional a Catalunya i Espanya, però aquesta és una qüestió que algú que en sàpiga hauria d'explicar.
La sensació que em queda, però, és que les institucions que havien de ser garants i inspirar confiança, l'han perduda. Que no em puc refiar ni del govern espanyol, ni del TC.
Els darrers anys han estat demolidors per l'estat: l'aznarat, l'11-M i la teoria de la conspiració, la batalla de l'estatut de Catalunya i tot l'anticatalanisme que ha aflorat, el frustrant procés de pau i l'atemptat de Barajas. El Rajoy potser té rao quan diu que "España se desmembra", però no diu que ell i els seus en són una de les causes principals. Molt més que no l'independentisme que té la força que té. El desballestament d'Espanya se l'estan fent ells tots solets. I ho fan de la forma més eficient: destrueixen la confiança. Avui, el pitjor enemic d'un espanyol és un altre espanyol.
I a mi que em sembla molt bé. Tant de bo que tingui raó.
Publica un comentari a l'entrada