Pàgines

dilluns, 19 de febrer del 2007

contes

Per una d'aquelles coses aquesta nit m'he llegit el conte de Hansel i Gretel. El conte, per fer memòria, va de dos germans que es perden al bosc i que van a parar a la casa de xocolata d'una bruixa que els atrapa menjant-se-li la propietat. Tanca al Hansel en una gàbia amb la intenció d'engreixar-lo per a cruspir-se'l. A la Gretel la fa treballar fent les feines de casa. Com la vella és curta de vista, no és capaç d'apreciar que el Hansel se la rifa donant-li un os de pollastre en comptes de la seva ma i fent-la creure que encara està molt prim. Al final, la Gretel aprofita que la vella s'adorm per prendre-li la clau de la gàbia del Hansel i tots dos aconsegueixen fugir.
Jo anava llegint això i flipava: Una psicòpata caníbal que segresta dos nens i que es deixa enganyar d'una forma absolutament surrealista per l'os de pollastre. Bestial.
Els contes clàssics tenen això: la caputxeta vermella és incapaç de distingir la seva àvia del llop que se les acaba menjant a totes dues i sort d'un caçador que es carrega el llop i les treu de la seva panxa. Però com? a mitja digestió? És una peli de zombies!
O la bella i la bèstia: la història d'un segrest i d'un síndrome d'Estocolm galopant que duu a una noia jove i sana a mantenir relacions sentimentals i potser alguna cosa més amb un ésser monstruós.
O el conte de la vella dorment, la Blancaneus. La Blancaneus de la Disney és demolidora: La història de dos intents d'assassinat en grau de temptativa. El primer intent d'assassinat és una animalada: la reina encomana a un sicari que es carregui a la Blancaneus i que li dugui el cor de la noia com a prova. El tiu va a fer-ho, però al final es talla quan la veu tan bufona i el que fa és dur el cor d'un animal a la reina. Quin sicari tan poc professional. El segon intent d'assassinat és amb la poma enverinada. Aquí la Blancaneus se salva perquè s'ennuega i no arriba a empassar-se el verí. La reina en aquest cas, segueix la màxima de "si vols anar ben servit, fes-te tu mateix el llit". Però la perd l'estètica: ¿com es pot passar d'un intent d'assassinat digne de pel·lícula gore a un intent ultra-sofisticat, amb disfressa, enganys i verins? no hauria estat millor tirar pel dret i fer servir un arma que assegurés el tret, i mai millor dit? o contractar un sicari eunuc? o una sicària? doncs, no ens enganyem, tota la història mante una tensió sexual important. El que posa la Blancaneus en perill de mort és l'enveja pel seu físic. El que la salva, també. Fortíssima la càrrega sexual associada a l'aparició dels set secundaris treballadors representants del proletariat que quan troben a la nena pija fent d'okupa a casa seva, en comptes de fotre-la a mar acaben, en canvi, fent-li de criats per a que després vingui un príncep que només apareix al final just a temps per endur-se a la titi i deixar-los amb set pams de nas, un per a cadascun d'ells, respectivament. La bella subjugant al proletari, com a Metròpolis. Una altre tensió sexual no resolta. O potser sí. Doncs set homes vivint junts sota el mateix sostre, tots ells lletjos de collons, freakis amb personalitats malaltisses, sense relacions conegudes em porten a preguntar: els set nans són cèlibes? onanistes compulsius? homosexuals reprimits? Cas digne d'estudi. En fi.
Tot hauria estat més civilitzat si la Reina s'hagués posat pits.
Vet aquí el poder de la cirurgia estètica.