divendres, 31 de juliol de 2015

Un passeig en tren

Us explicaré un passeig en tren. A Calella. La Calella de Barcelona. Serà un viatge d'uns 50Km per la línia de Mataró.

La línia de tren pel Maresme és la més antiga de l'estat. Fa més de 150 anys de la Barcelona-Mataró, patrocinada en el seu moment per l'indià mataroní Miquel Biada.

Avui aquesta línia i les poblacions que connecta viuen, essencialment, del turisme.

Pràcticament des que la línia abandona el túnels de Barcelona i les seves estacions subterrànies (a la línia de Mataró, les estacions de la capital són Sants, Plaça Catalunya, Arc de Triomf i Clot) el trajecte busca primer i s'arrapa, tot seguit, al mar. Sant Adrià del Besòs i les tres xemeneies marquen la fi dels espais industrials en aquesta direcció i enceten tot un seguit de façanes marítimes, platges i ports esportius que se succeeixen gairebé sense interrupció fins a Blanes.

Però seguim, estàvem a Sant Adrià. Avançant, l'antiga fàbrica d'Anís del Mono anuncia que arribem a Badalona. Bandera groga a les platges i, certament, es veuen algunes crestes d'ones. Precaució pels banyistes, doncs. Precaució, tanmateix uns amics que viuen a San Francisco, a la costa del Pacífic, i que estan passant unes dies de platja amb la família a Cunit, ens deien fa uns dies que la bandera vermella a la costa mediterrània equival a un mar en calma a la costa oest nord-americana. Ja podria ser. En fi. Una mica rúfol el dia, però força gent a la platja.

Seguint, del tren estant, el passeig marítim de Badalona, arribem a Montgat, primer poble del Maresme entrant pel sud. Fa alguns anys que a la gran piscina del Malamar Wakepark es pot practicar esquí aquàtic estirats per cable motoritzat. Joves. La barreja d'esports aquàtics i d'aventura amb begudes i música a tot drap ha provocat algun conflicte amb els veïns. En tot cas, aquest espai torna a estar en funcionament. Arribem a Montgat Nord, a la zona del barri de Montsolís. També molts banyistes a la platja.

Després de Montsolís, se succeeixen platgetes separades per punts on la via gairebé toca l'aigua del mar. Molt tranquil·les. Gens massificades. Arribem al Masnou i el seu gran port esportiu. Onegen estelades als fanals. A continuació la platja d'Ocata. Bandera blava de qualitat a les platges de Masnou i Ocata. Ara bé,i per a que consti en acta: no són pas les úniques banderes blaves del Maresme.

Segueix el recorregut al costat del passeig de la platja que porta a Premià de Mar, arbres, bancs, indicacions quilomètriqes per a passejants. El búnquer doble a la Platja de Ponent precedeix l'estació de Premià. Deu tractar-se del búnquer més gran del Maresme. N'hi han un grapat de búnquers escampats per la costa maresmenca.

El mar és a tocar. Platges. La confraria de pescadors de Vilassar obre els seus braços al mar, i arribem a l'estació. Em vindria de gust fer el vermut a can Espinaler. Segueix el recorregut fins a Cabrera de Mar. Club nàutic. Surt el sol darrera els núvols i les platges brillen. Però només un moment, i es tapa de nou. Un cormorà vola, gairebé llisca, sobre el mar. No hi han platges aquí. Ens apropem a Mataró.

Mataró. Punt i apart. Tinc un vincle d'afecte i records amb aquesta ciutat, que s'ha reinventat, que ha crescut, que ha encarat el futur amb una intel·ligent aposta pel coneixement i l'innovació amb el Tecnocampus.

EL tren marxa cap a Sant Andreu de Llavaneres. Un nudista estirat al costat del petit búnquer. La platja està deserta excepte pel naturista solitari.

Segueix el Port Esportiu, platja, antigues torretes de la burgesia barcelonina envoltades de pins que es barregen i se segueixen amb construccions més modernes. Ara som a Caldes d'Estrac o, més col·loquialment, Caldetes. El mar ara és de color verd turquesa, reflectint el cel ennuvolat. Una altre platja nudista. Sembla que els usuaris de la platja que faltaven a Llavaneres són tots aquí.

Un cormorà sobre una roca vigila l'arribada del tren a Arenys de Mar. El cementiri de Sinera, encimbellat al turó de la Pietat, contempla el mar. Ens aturem a l'estació fins que el tren en direcció Barcelona se'n va. Es reprèn el moviment i deixem el port esportiu enrere.

Cap a Canet. Un búnquer ben amagat sota un petit turó ens diu que arribem a Canet. La platja molt ample aquí sembla força buida. Tampoc hi ha gaire ambient al passeig. Potser és per l'hora.

Ja enfilem cap a Sant Pol de Mar. Les platges del Maresme són tranquil·les, potser perquè són més exigents pels banyistes. Roques. Cormorans. Ens donen una idea de com són les platges de la cada cop més propera Costa Brava. Arribem a Sant Pol. Força gent aquí. Des del tren es veuen les barques de pescadors que li confereixen un aire pintoresc a aquesta platja. Aquí tenen bandera verda. Està clar que això de les banderes vermella, groga i verda s'ho manega cada municipi al seu criteri, i en dies com avui, de temps variable, no coincideixen gaire.

Ens fiquem a un túnel. Roques. Una altre platja nudista força buida. Un altre túnel. I un altre. La Roca Grossa. Túnel. Passem sota el Far de Calella. Platja de Garbí, i encara més endavant, seguint el Passeig de Puigvert i la Platja Gran, fins a l'estació. Baixem aquí.

Segons a qui li demaneu us dirà Calella, o Calella de Mar, o de la Costa, fins i tot dels Alemanys, Això sí, si us plau, no la confonguessiu pas amb la de Palafrugell. Fa molt lleig i és de molt mal gust.

El tren se'n va. Amb un salt arribarà a Pineda. Segur que hi seran les barques de pesca. Conec el nom d'algunes d'aquestes barques. De passejos per aquestes platges des de ja fa alguns anys. El tren enfilarà després cap a Santa Susanna, tan plena d'hotels, però amb el seu solitari búnquer de la platja. Tot seguit, Malgrat de Mar, els carboners, amb la pilona que es veu al mar, un vestigi històric que recorda amb orgull (i amb una estelada? l'any passat hi era. Enguany també? he d'apropar-me a verificar-ho) un passat miner que avui sembla molt llunyà.

Hi ha una continuïtat entre les platges de Calella, Pineda, Santa Susanna i Malgrat. Són vuit quilòmetres de sorra gruixuda, platges amples i bons serveis. Senzillament, sensacionals. En veritat us dic que no valorem prou el que tenim.

La platja de Malgrat acaba amb la desembocadura del Tordera. No és possible seguir més enllà caminant (ni en tren) pel costat del mar. Un càmping amb platja privada s'interposa entre Blanes i Malgrat. Una frontera. El Tordera també marca el límit entre el Maresme i La Selva o, esperem que per poc temps -això de les províncies és un invent madrileny que amb la Independència hauria de deixar de ser- entre les províncies de Barcelona i Girona.

Blanes es vanta de ser el primer poble de la Costa Brava. De forma més precisa, la Costa Brava comença amb les roques de Sa Palomera.

Si voleu que us digui, es nota el canvi d'estil. Ei, i que està molt bé la Costa Brava! que no se m'interpreti malament!

És només que a mi -serà que soc poc viatjat, o potser perquè és casa meva- m'agrada molt aquesta banda de la costa de Barcelona i del Maresme. És un dels llocs de referència, un refugi, un inici i un final de camins, de la meva geografia particular.

dimecres, 29 de juliol de 2015

Condol

Ahir, em va arribar una mala notícia sobre un company de feina: La seva dona, després d'una llarga i greu malaltia, havia mort. He anat al tanatori a presentar-li les meves condolences. No se molt bé què li he dit. No sé què dir en aquestes circumstàncies, gairebé em fa vergonya.

Ell m'ha semblat sencer, però, com deia ell mateix, "quan tothom se'n vagi i em quedi sol, potser llavors serà quan em surti. Però ara no puc ensorrar-me."

Potser ara ja està sol i els familiars i amics ja no hi són. Potser ara és el moment del dol, del plor íntim. No ho sé. No sé com viuré jo la soledat immediata quan tingui pèrdues tan greus. És la meva ignorància el que estic escrivint en aquest post, i la impressió que m'ha fet, que sempre em fa, la mort i la pèrdua.

Ignorància. Però crec en la bellesa. Hi ha qui escriu amb el cor, i qui diu els poemes també amb el cor.

He trobat això a la xarxa: Sílvia Bel recita el poema d'amor que Feliu Formosa va adreçar a la seva esposa morta.



Faràs dos trucs i t’obriré la porta.

Faràs dos trucs i t’obriré la porta
i no em sabré avenir que siguis tu.
Et faré entrar al meu pis, que desconeixes
i que només és fet per subsistir-hi.
Però m’hi trobaràs, qui sap per quin
designi inescrutable. Així que et fiquis
al menjador, veuràs el teu retrat
i els nostres llibres. Sonarà el nocturn.
Fullejaràs potser Virginia Woolf.
Vindré darrere teu amb el desig
de sentir els teus cabells damunt la galta.
Amb tota la tendresa, et faré asseure
en un dels vells seients que compartíem
(durant els últims temps hi estudiaves
el llarg monòleg d’una dona sola
que tu no vas ser mai). Al teu davant,
espiaré els teus ulls, el dolç somriure
del teus llavis amables, mig oberts,
i tot acabarà en una abraçada
que serà la primera. No hi haurà
ni passat ni futur. Tot serà lògic.
I aquest poema mai no haurà existit.


Les meves condolences, J.

divendres, 24 de juliol de 2015

No existeix la tercera via.

He estat escoltant a l'Albano Dante Fachín que és el candidat de Podem a les eleccions del 27-S. Podem, i ICV -i potser més grups i partits- han creat una candidatura de confluència "Catalunya Sí Que Es Pot" (CSQEP).



CSQEP em produeix ambivalència. Per una banda m'agrada el seu plantejament social; però, per altra banda, el seu plantejament sobre la independència de Catalunya em frustra. Em grinyolen els plantejaments.

Jo crec que la independència de Catalunya és l'eina que permet entrar a fons en la creació d'un model social molt més avançat que no pas l'actual. És l'eina per posar fre, o buscar alguna forma d'autodefensa contra el TTIP. És l'eina per a protegir la llengua i la cultura catalanes. És l'eina, al meu entendre, necessària i imprescindible.

Però, en tot cas, encara que no fos així, la independència de Catalunya seguiria sent bona per ella mateixa, pel que tindria de respecte a la identitat nacional, cultural i/o lingüística de cadascú, de respecte a la identitat (personal) en definitiva. Simplement perquè és un escut contra el supremacisme nacionalista, cultural i lingüístic espanyol. El nacionalisme supremacista et diu com has de ser, defineix com ets un bon "nacional". T'imposa una identitat. La independència seria una protecció contra aquesta agressió, contra aquest intent de violació que és que et vulguin imposar una identitat.

En canvi, crec que CSQEP només tolera la idea d'independència com un afegit, no com una eina. És una molèstia, mes que no pas una necessitat. No se veure que CSQEP reconegui cap valor positiu en la independència per ella mateixa.

De fet, crec que la tendència majoritària dins de CSEQP és considerar que la independència és la pastanaga de CDC i de la dreta catalana per dur-nos a tots plegats pel pedregar neoliberal.

Això és el que em sobta. Perquè aquest anàlisi que entenc que fa CSQEP ignora completament el fet que l'espai sociològic de l'independentisme ha estat històrica i majoritàriament d'esquerres, fins i tot d'extrema esquerra, i que si hi ha un nouvingut és precisament CDC. En tot cas, la incorporació a l'independentisme de l'espai sociològic de dreta i centre-dreta l'únic que fa és completar socialment i fer transversal l'independentisme.

Tinc la sensació, però, que l'anàlisi que es fa a CSQEP és la reducció "independentisme igual a dreta". Reducció o, mes aviat, recuperació d'un vell mantra de l'esquerra espanyolista. Però aquest argument, simplement, no s'aguanta. El pitjor és que sembla que se'l creuen. Per això no entenen que Raül Romeva encapçali la llista "de la dreta". En una nova reducció diuen que Romeva "s'ha passat a la dreta".

Tanmateix, CSQEP, no se si de grat o per força, reconeix que, malgrat tot, cal donar una "sortida" a la reclamació independentista i repesca la "tercera via".

Això, per mi, és un retrocés. La tercera via és la zona de confort del PSC, UDC, ICV... És una zona de confort, que no una zona confortable. Sobretot, és una zona inútil: el PP i el PSOE saben, perfectament, que les terceres vies no existeixen. Els anys del peix al cove van servir per matar la tercera via: durant molts i molts anys el joc era, més o menys, que a canvi de més competències, o de determinades transaccions, el nacionalisme català de dretes donava suport a la governabilitat de l'estat, i si l'estat no en feia cas sempre quedava el recurs d'amenaçar amb la independència. Molts anys d'amenaçar amb la independència, jugant a l'hora a votar junts amb el PPSOE han servit, sobretot, per rebaixar l'"amenaça independentista" a cantarella pesada i avorrida a oïdes dels poders madrilenys.

Poders que, vista la laminació per dalt que suposa la UE, han optat per recuperar poder de les autonomies. Més encara quan aquestes autonomies només tenien sentit com a "cafè per a tots" per diluir l'excepcionalitat basca i catalana. I que, amb el pas del temps han après que l'"amenaça independentista" basca i catalana no era real. Per això el 2006 es va retallar sàdicament l'estatut i després, com càstig i represàlia, amb escarni, mofa i prepotència, es va tornar a retallar pel constitucional.

Aquesta és la clau: L'independentisme no és una amenaça. L'independentisme no pretén aconseguir "privilegis" o si no ens "marxem de casa", com uns nens malcriats qualssevol. Això era, exactament, la "vella política". Però això no és independentisme. L'independentisme no amenaça amb la independència. L'independentisme opera per aconseguir la independència. La independència no és una amenaça en resposta a l'acció o la inacció de l'estat. La independència és un objectiu incondicional. La independència, per tant, no es negocia.

Aquest "no hi ha res a negociar" és el que finalment ha entès l'espai sociològic del centre, centre-dreta i dreta catalanista que ha esdevingut, finalment, independentista.

Això no ho entenen a CSQEP. No es pot buscar "una sortida". No es pot "negociar" la independència. En el moment que acceptis "negociar" la independència, ja hauràs perdut. No es pot negociar la independència. El que sí que es pot negociar és el repartiment d'actius i passius, fronteres en disputa, convenis de reciprocitat, detalls d'aquest tipus, però mai la independència en ella mateixa.

Encara més: Les frases anteriors segueixen sent certes si on posa "independència" hi poses "procés constituent". El raonament és el mateix. El procés constituent no es negocia. Es poden negociar, de fet això és el procés constituent, els drets, els deures, els principis, el contingut. Però l'essència del procés, quins són els poders constituents, no. En el moment en que acceptis que algú altre dicti per tu si ets o no ets un poder constituent, ja has perdut. Aleshores, demano a CSQEP com pretenen realitzar un procés constituent des de la legalitat de l'actual constitució que, d'entrada estableix qui és poder constituent i qui no. No es pot. Jo crec que no es pot. De fet, crec que l'única forma de fer un procés constituent és des de la independència.

És per això que el 27S és una diada a blanc o negre i per això la fórmula discutible i imperfecta de dues llistes independentistes. És per això que cal posicionar-se i que les terceres vies s'han de considerar, lamentablement, un vot unionista. Perquè la tercera via no existeix. Perquè res no pot canviar, o reconstituir-se, si no és des de la independència. Una independència que, idealment, hauria d'anar més enllà de l'estrictament nacional per a ser una independència dels individus, dels ciutadans i dels col·lectius. I des d'aquests poders constituents elaborar la nova estructura social, administrativa i estatal.

Aquesta anàlisi que he fet la pot fer qualsevol. És molt evident i estic segur que l'està fent molta gent. També molta gent dins de l'espai de "tercera via" que pretén ocupar CSQEP. Si no m'equivoco això voldrà dir que CSQEP, més aviat que tard, haurà de prendre partit, decantar-se pel sí o pel no, i probablement això significarà una gran convulsió interna, àdhuc alguna "desconfluència".

Ja veurem. Atents. Els propers dos mesos seran apassionants... i espero que els que vinguin a continuació encara ho seran més. Però ja en parlaré quan toqui.

divendres, 17 de juliol de 2015

27S. Referèndum per la Independència.

Estic molt content que, finalment, s'hagi arribat a un acord per a fer una llista unitària independentista.

Encara estic més content perquè aquesta llista l'encapçalen Raül Romeva, Carme Forcadell i Muriel Casals.

Raül Romeva ho deia molt clar ahir: Aquesta és la papereta del Sí a la Independència.

És la papereta que ha de servir per ratificar el doble sí del 9N. Aquest cop  el bàndol del No, no podrà negar-se a ser comptat ni menystenir el resultat per la seva incompareixença. És el referèndum que se'ns ha escatimat. És l'hora de la veritat.

El No té tot el dret a dir que aquest no serà el referèndum. Bé, que guanyin. Si els partidaris del Sí obtenim la majoria -i l'obtindrem- les eleccions hauran estat el referèndum. Perquè les regles, aquest cop, les posem nosaltres. Després de tants i tants anys que les regles ens vinguessin imposades, i que l'àrbitre fos de l'equip contrari. Amb el 27S també s'acaba jugar amb desavantatge i contra cartes marcades.

El full de ruta està clar. La forma de fer que aquest full de ruta sigui curt és, ni més ni menys, que una victòria clara, rotunda, de l'independentisme.

Dues llistes independentistes: l'encapçalada per Romeva, i la de la CUP.

I a la banda unionista, variacions des del supremacisme nacionalista  espanyolista de dretes de PP i C's passant per la "reforma constitucional federalitzant"  de PSC, o la "màxima sobirania sense trencar cap plat" de l'UDC Duranista, o el "procés constituent no subordinat per a fer una República Catalana dins  de la Monarquía Espanyola" de P's.

Ho tinc bastant clar: vull la independència de Catalunya, per a fer una país nou, més just, més net, més lliure i per a les persones. Un país amb la justícia social al primer lloc. Per a poder fer això calen eines, i l'eina principal és la independència.

Això és el que es pot aconseguir votant la llista unitària de les entitats independentistes.

La llista de la CUP, diferenciada, explícitament aposta per un model per al nou país. Un model ben respectable, per cert, però que potser s'aparta de la centralitat actual del país (o no, ja veurem). En tot cas, un model que per a ser possible reclama les eines similars a les de la llista de les entitats independentistes. En particular, reclama la Independència. Aquest punt de coincidència en l'anàlisi és fonamental. És el que permetrà, quan arribi el moment, que des de la CUP es doni suport a les passes que calgui donar per obtenir-la.

L'aposta per la independència, doncs, és clara, i és en positiu, ja sigui amb una llista o amb l'altre. Les alternatives, al meu entendre, no ho són:

La Independència  només depèn dels catalans. La fem aquí. No depèn, ni ha de dependre, d'una més que improbable reforma constitucional que haurien de votar a favor majoritàriament a Càceres, Terol, Ciudad Real, o Lugo, per posar uns exemples. Simplement ni haurà aquesta reforma constitucional ni, en el cas que es produís, a cap d'aquests llocs es votaria a favor.

Per fer la Independència, és dir, la màxima sobirania, doncs, caldrà trencar "algun plat". Només els pusil·lànimes poden creure que es pot arribar més enllà sense arriscar-se, sense donar un cop de puny  a la taula, alçar-se i fer camí. Res no ens serà donat. Però ho volem tot i ho prendrem tot. Perquè podem. I aquest és el podem que m'interessa.

Per descomptat, que el procés constituent català no ha d'estar subordinat a ningú. I serà per fer el que els catalans vulguem. Si els espanyols volen tenir un rei, allà ells, però inventar-se repúbliques monàrquiques fa riure, per no dir que fa plorar.

Finalment, la Independència ens estalviarà per sempre més d'haver d'estar resistint l'intent permanent d'extermini i genocidi cultural i nacional per part del supremacisme espanyolista, força transversal a tota la societat espanyola, però que potser avui es troba més ben representat per la dreta post-franquista de PP i C's.

I no. No accepto aquest argument -un intent xaró, pobre, groller de desmobilitzar- que aquesta és la llista de Mas. Un argument que pretén explotar "l'odi a Mas".  Un argument que menysté, que ofèn, a l'enorme quantitat de militants, socis, i particulars de les entitats independentistes que formen, que donem suport, a la llista. Adhesions que encara continuen. No és la llista de Mas. Ni la de CDC-ERC. No ho és. No estem en el joc dels partits. El 27S serà un referèndum perquè el convertirem en referèndum, igual com el 9N vam convertir el "procés participatiu" en una victòria aclaparadora amb un missatge potent i clar a l'opinió pública internacional. I ja està. Li nego la major.

El que cal ara és mobilitzar-se, i guanyar.

Hi han dues llistes per la Independència. A l'altre bàndol potser algú s'ho repensarà. Espero que s'ho repensin. I si no, tant se val. Tothom té dret a equivocar-se. Al final, aquest país, el procés constituent, el farem tots junts. Tots som i serem necessaris per a fer el país.

Ara però, no hi ha temps per perdre. El 27S és el referèndum per la Independència. Toca guanyar.

Tinguem-ho ben clar: Aquest cop als catalans ens toca guanyar (amb els nostres encerts i amb els nostres errors).

I guanyarem.

diumenge, 5 de juliol de 2015

El No de Grècia, o l'oportunitat de bastir una nova Europa.


 (estàtua de la dea Atena a l'Acadèmia d'Atenes)

Encara estan fent el recompte a Grècia però a hores d'ara ja fa estona que és evident que el NO guanyarà de forma rotunda.

Els grecs han decidit que NO accepten el pla de la Troika. La por a l'expulsió de l'euro -quelcom que no es pot descartar i que suposaria un patiment important pels grecs- no ha estat suficient per impedir el vot negatiu a les polítiques d'austeritat.

Els grecs han dit que no. Grècia ja ha parlat. Jo crec que no hi ha gran cosa a interpretar aquí: els grecs han dit que no a les polítiques d'austeritat. I punt. No han dit que no a Europa, o que no a l'euro. Opino que les lectures euroescèptiques són interessades.

Quina serà la rèplica de la UE? La UE ha d'entendre que és exactament el rebuig a les polítiques d'austeritat el que democràticament han manifestat els grecs.

Crec que ahir Ernest Maragall va saber explicar-ho d'una forma absolutament entenedora comparant el cas de Grècia i la UE amb la greu crisi econòmica a la ciutat de Detroit i la reacció del govern dels EUA: O ens creiem que la UE és Europa, que existeix i compartim una nacionalitat Europea,  que Europa representa uns valors, que hi ha un sentiment que ens uneix des de Fisterra fins els Urals, i es presta ajuda a Grècia sense dubtar; O no ens ho creiem i, de forma molt trista, caldrà acceptar que no hem après gran cosa de la dramàtica història del continent.

No és economia. És política. I de la bona. Es tracta de construir una identitat supranacional.

Europa ha de ser generosa amb Grècia perquè el que està en joc és la mateixa construcció europea. I en aquesta construcció, n'estic segur, tant important és respectar, encabir, comprendre, acollir i aprendre del no grec, com de les reclamacions  catalanes a partir del proper 27S. Estan a la mateixa alçada. Es tracta, ni més ni menys, que la identitat europea només pot construir-se des de l'autodeterminació dels pobles d'Europa. Autodeterminació. Sobirania.

Dret a decidir és, exacta i precisament, el que han exercit avui els grecs.

Espero la resposta d'Europa. Espero que sigui la d'Europa. No de la la UE, o pitjor encara, la del BCE.

Espero que Europa no resulti ser la primera i més gran euroescèptica.

Espero que Europa respecti el dret a decidir dels europeus. 

Reso i m'encomano a Atena, dea de la saviesa, l'artesania i l'estratègia, protectora d'Atenes, verge dels ulls clars, verge dels ulls d'òliba, per a que ens inspiri i ens faci savis. Que aprenguem del coratge grec i, tots junts, fem una nova Europa, més lliure i democràtica.

Així sigui.