divendres, 24 de juliol de 2015

No existeix la tercera via.

He estat escoltant a l'Albano Dante Fachín que és el candidat de Podem a les eleccions del 27-S. Podem, i ICV -i potser més grups i partits- han creat una candidatura de confluència "Catalunya Sí Que Es Pot" (CSQEP).



CSQEP em produeix ambivalència. Per una banda m'agrada el seu plantejament social; però, per altra banda, el seu plantejament sobre la independència de Catalunya em frustra. Em grinyolen els plantejaments.

Jo crec que la independència de Catalunya és l'eina que permet entrar a fons en la creació d'un model social molt més avançat que no pas l'actual. És l'eina per posar fre, o buscar alguna forma d'autodefensa contra el TTIP. És l'eina per a protegir la llengua i la cultura catalanes. És l'eina, al meu entendre, necessària i imprescindible.

Però, en tot cas, encara que no fos així, la independència de Catalunya seguiria sent bona per ella mateixa, pel que tindria de respecte a la identitat nacional, cultural i/o lingüística de cadascú, de respecte a la identitat (personal) en definitiva. Simplement perquè és un escut contra el supremacisme nacionalista, cultural i lingüístic espanyol. El nacionalisme supremacista et diu com has de ser, defineix com ets un bon "nacional". T'imposa una identitat. La independència seria una protecció contra aquesta agressió, contra aquest intent de violació que és que et vulguin imposar una identitat.

En canvi, crec que CSQEP només tolera la idea d'independència com un afegit, no com una eina. És una molèstia, mes que no pas una necessitat. No se veure que CSQEP reconegui cap valor positiu en la independència per ella mateixa.

De fet, crec que la tendència majoritària dins de CSEQP és considerar que la independència és la pastanaga de CDC i de la dreta catalana per dur-nos a tots plegats pel pedregar neoliberal.

Això és el que em sobta. Perquè aquest anàlisi que entenc que fa CSQEP ignora completament el fet que l'espai sociològic de l'independentisme ha estat històrica i majoritàriament d'esquerres, fins i tot d'extrema esquerra, i que si hi ha un nouvingut és precisament CDC. En tot cas, la incorporació a l'independentisme de l'espai sociològic de dreta i centre-dreta l'únic que fa és completar socialment i fer transversal l'independentisme.

Tinc la sensació, però, que l'anàlisi que es fa a CSQEP és la reducció "independentisme igual a dreta". Reducció o, mes aviat, recuperació d'un vell mantra de l'esquerra espanyolista. Però aquest argument, simplement, no s'aguanta. El pitjor és que sembla que se'l creuen. Per això no entenen que Raül Romeva encapçali la llista "de la dreta". En una nova reducció diuen que Romeva "s'ha passat a la dreta".

Tanmateix, CSQEP, no se si de grat o per força, reconeix que, malgrat tot, cal donar una "sortida" a la reclamació independentista i repesca la "tercera via".

Això, per mi, és un retrocés. La tercera via és la zona de confort del PSC, UDC, ICV... És una zona de confort, que no una zona confortable. Sobretot, és una zona inútil: el PP i el PSOE saben, perfectament, que les terceres vies no existeixen. Els anys del peix al cove van servir per matar la tercera via: durant molts i molts anys el joc era, més o menys, que a canvi de més competències, o de determinades transaccions, el nacionalisme català de dretes donava suport a la governabilitat de l'estat, i si l'estat no en feia cas sempre quedava el recurs d'amenaçar amb la independència. Molts anys d'amenaçar amb la independència, jugant a l'hora a votar junts amb el PPSOE han servit, sobretot, per rebaixar l'"amenaça independentista" a cantarella pesada i avorrida a oïdes dels poders madrilenys.

Poders que, vista la laminació per dalt que suposa la UE, han optat per recuperar poder de les autonomies. Més encara quan aquestes autonomies només tenien sentit com a "cafè per a tots" per diluir l'excepcionalitat basca i catalana. I que, amb el pas del temps han après que l'"amenaça independentista" basca i catalana no era real. Per això el 2006 es va retallar sàdicament l'estatut i després, com càstig i represàlia, amb escarni, mofa i prepotència, es va tornar a retallar pel constitucional.

Aquesta és la clau: L'independentisme no és una amenaça. L'independentisme no pretén aconseguir "privilegis" o si no ens "marxem de casa", com uns nens malcriats qualssevol. Això era, exactament, la "vella política". Però això no és independentisme. L'independentisme no amenaça amb la independència. L'independentisme opera per aconseguir la independència. La independència no és una amenaça en resposta a l'acció o la inacció de l'estat. La independència és un objectiu incondicional. La independència, per tant, no es negocia.

Aquest "no hi ha res a negociar" és el que finalment ha entès l'espai sociològic del centre, centre-dreta i dreta catalanista que ha esdevingut, finalment, independentista.

Això no ho entenen a CSQEP. No es pot buscar "una sortida". No es pot "negociar" la independència. En el moment que acceptis "negociar" la independència, ja hauràs perdut. No es pot negociar la independència. El que sí que es pot negociar és el repartiment d'actius i passius, fronteres en disputa, convenis de reciprocitat, detalls d'aquest tipus, però mai la independència en ella mateixa.

Encara més: Les frases anteriors segueixen sent certes si on posa "independència" hi poses "procés constituent". El raonament és el mateix. El procés constituent no es negocia. Es poden negociar, de fet això és el procés constituent, els drets, els deures, els principis, el contingut. Però l'essència del procés, quins són els poders constituents, no. En el moment en que acceptis que algú altre dicti per tu si ets o no ets un poder constituent, ja has perdut. Aleshores, demano a CSQEP com pretenen realitzar un procés constituent des de la legalitat de l'actual constitució que, d'entrada estableix qui és poder constituent i qui no. No es pot. Jo crec que no es pot. De fet, crec que l'única forma de fer un procés constituent és des de la independència.

És per això que el 27S és una diada a blanc o negre i per això la fórmula discutible i imperfecta de dues llistes independentistes. És per això que cal posicionar-se i que les terceres vies s'han de considerar, lamentablement, un vot unionista. Perquè la tercera via no existeix. Perquè res no pot canviar, o reconstituir-se, si no és des de la independència. Una independència que, idealment, hauria d'anar més enllà de l'estrictament nacional per a ser una independència dels individus, dels ciutadans i dels col·lectius. I des d'aquests poders constituents elaborar la nova estructura social, administrativa i estatal.

Aquesta anàlisi que he fet la pot fer qualsevol. És molt evident i estic segur que l'està fent molta gent. També molta gent dins de l'espai de "tercera via" que pretén ocupar CSQEP. Si no m'equivoco això voldrà dir que CSQEP, més aviat que tard, haurà de prendre partit, decantar-se pel sí o pel no, i probablement això significarà una gran convulsió interna, àdhuc alguna "desconfluència".

Ja veurem. Atents. Els propers dos mesos seran apassionants... i espero que els que vinguin a continuació encara ho seran més. Però ja en parlaré quan toqui.
Publica un comentari a l'entrada