Pàgines

dimecres, 29 de juliol del 2015

Condol

Ahir, em va arribar una mala notícia sobre un company de feina: La seva dona, després d'una llarga i greu malaltia, havia mort. He anat al tanatori a presentar-li les meves condolences. No se molt bé què li he dit. No sé què dir en aquestes circumstàncies, gairebé em fa vergonya.

Ell m'ha semblat sencer, però, com deia ell mateix, "quan tothom se'n vagi i em quedi sol, potser llavors serà quan em surti. Però ara no puc ensorrar-me."

Potser ara ja està sol i els familiars i amics ja no hi són. Potser ara és el moment del dol, del plor íntim. No ho sé. No sé com viuré jo la soledat immediata quan tingui pèrdues tan greus. És la meva ignorància el que estic escrivint en aquest post, i la impressió que m'ha fet, que sempre em fa, la mort i la pèrdua.

Ignorància. Però crec en la bellesa. Hi ha qui escriu amb el cor, i qui diu els poemes també amb el cor.

He trobat això a la xarxa: Sílvia Bel recita el poema d'amor que Feliu Formosa va adreçar a la seva esposa morta.



Faràs dos trucs i t’obriré la porta.

Faràs dos trucs i t’obriré la porta
i no em sabré avenir que siguis tu.
Et faré entrar al meu pis, que desconeixes
i que només és fet per subsistir-hi.
Però m’hi trobaràs, qui sap per quin
designi inescrutable. Així que et fiquis
al menjador, veuràs el teu retrat
i els nostres llibres. Sonarà el nocturn.
Fullejaràs potser Virginia Woolf.
Vindré darrere teu amb el desig
de sentir els teus cabells damunt la galta.
Amb tota la tendresa, et faré asseure
en un dels vells seients que compartíem
(durant els últims temps hi estudiaves
el llarg monòleg d’una dona sola
que tu no vas ser mai). Al teu davant,
espiaré els teus ulls, el dolç somriure
del teus llavis amables, mig oberts,
i tot acabarà en una abraçada
que serà la primera. No hi haurà
ni passat ni futur. Tot serà lògic.
I aquest poema mai no haurà existit.


Les meves condolences, J.