dimarts, 6 d’abril de 2021

Descansa en pau, Arcadi.


 

Qui és un un referent personal? És algú que admires. És algú al que voldries assemblar-te. És algú al que escoltes quan parla. És algú del qui en reconeixes l'alçada moral i la vàlua ètica. És algú que consideres un model, un mestre, una guia. I penses i creus tot això perquè els seus actes parlen per ell tant o més que les seves paraules. I és pels seus actes que et vols assemblar a ell i seguir el seu exemple. 

Perquè saps que fer-ho et torna millor. Et fa més bona persona. 

Quan se'ns mor un referent, ens adonem del buit que ens deixa. Entristim. Ens sentim orfes. Potser atabalats quan ens adonem de la tasca que feia i que ara haurem d'assumir els que encara som aquí. 

Arcadi Oliveres ha mort avui, i em sento trist i orfe. I penso en tota la  tasca variada que ha fet, les diferents facetes de la seva feina. Penso en Justícia i Pau. Penso en Procés Constituent. Penso en el seu anticapitalisme. Penso en el seu compromís amb un altre món que és possible, i necessari.

Arcadi era aquell senyor gran, que parlava del món, dels mals que l'afecten i de com combatre'ls. Ho feia amb autoritat, amb posat sever, però a la vegada traspuant humanitat i tendresa.

Hem de seguir la seva tasca. Hem de plorar la seva pèrdua. Hem de fer realitat el seu somni, el seu anhel, la seva esperança, que són nostres també, d'un altre món. Un món millor. Un món just. Un món en pau. Un món net. Un món que ell sabia possible. 

Gràcies, Arcadi, per ser referent, pels teus llibres, les teves paraules i els teus actes. El condol a la seva família, als que l'estimaven, als que el teníem de referent. Plorem la pèrdua. 

Descansa en pau. 

Tot seguit, ens alçarem. En continuarem la feina. Tenim una esperança. Persistirem fins aconseguir-ho.

Un altre món és possible.

dilluns, 29 de març de 2021

L'estupidesa com a signe dels temps

Fa un mes i mig que vam votar i que vam obtenir la primera majoria absoluta  en vots independentistes en una contesa electoral convocada per l'estat espanyol.

Una victòria obtinguda en el context de la pandèmia. Una victòria treballada, com totes les de l'independentisme. 

Una victòria, però, que de nou és capitalitza pels partits que demostren, un cop més, i això ja cansa, que són la baula més dèbil de la cadena. 

Avui el tacticisme i les lluites pel, cada cop més reduït, poder de la Generalitat fa que encara no hi hagi un govern. I trigarà. 

Personalment, no em crec que el problema sigui el Consell per la República. Més aviat sospito que, per variar, es tracta dels calés. Junts vol gestionar els fons europeus. Els únic diners frescos que, potser, vindran. I ERC, lògicament, també. Però com que això seria poc èpic i massa prosaic, uns i altres ens diuen que el problema és el Consell per la República. Sense comptar que el "pas al costat" de Mas, o la no investidura de Turull, amb les dramàtiques circumstàncies en que es va produir, no seran perdonats en molt de temps. Ja veus. El vol gallinaci, el tacticisme en curt, l'estupidesa reiterada i infinita, en definitiva, dels partits independentistes. De tots.

Sense comptar que, probablement, dins de Junts algú està especulant amb un « què passaria si es repetissin les eleccions ? » El conte de la lletera diu: « els vots que van anar al PDeCAT i al PNC serien capitalitzats per Junts que, passaria a ser primera força de l'independentisme. Probablement, primera força en vots al Parlament i, probablement, enviaríem a ERC a la tercera posició ». Molt llaminer.  Però hi ha el factor imponderable del grau de cabreig dels votants. 

Tot plegat és una gran banalització de l'independentisme. Que la independència només pot venir del sacrifici, de la resistència civil, de la mobilització persistent, contundent i amb suficient  massa crítica de la societat, és un fet. Que calen organitzacions que es posin al front d'aquest combat, en un format mes proper al dels moviments que al dels partits, també. Ara mateix, però, els partits no tenen la més mínima intenció d'assumir aquest lideratge. En canvi es buidaran els ulls per veure qui gestiona els fons europeus (si arriben, que Madrid va davant).

Aquesta batalla pels calés sí que és important. Aleshores la pregunta que sorgeix és: "què en penseu fer, dels calés?" No vull pensar malament.

Però és inevitable. És inevitable malfiar-se. I per mi ja és inevitable fer-ho a una escala global. La Unió Europea ha demostrat ser tan ineficient com Espanya o  Catalunya a l'hora de vaccinar als seus administrats. Quina conclusió se'n treu? Jo relaciono ineficiència amb corrupció. Potser Hanlon dirà que és més forta la relació amb l'estupidesa. No dic que no. Però poques coses hi han més estúpides que consentir la corrupció de la burocràcia, que institucionalitzar-la, que no combatre-la... La Unió Europea és corrupta? No ho sé, però és ineficient i això és un mal símptoma.

Corrupció sistèmica. Corrupció legal, fins i tot. Corrupció és que s'estigui constatant que els índexs de la pandèmia tornen a descontrolar-se poc a poc, que se'ns adverteixi que no anem bé però, d'altra banda, es vagi «obrint» perquè, és clar, l'economia també ha de funcionar. Crida l'atenció. Això porta, de nou, de forma recurrent i esgotadora, a normes incoherents: per exemple, no puc acompanyar amb el vehicle privat a un familiar d'una bombolla de convivència diferent de la meva, però sí que puc fer-ho amb transport públic on hi han dotze bombolles de convivència més. Potser té a veure que el transport públic és una font d'ingressos de les administracions, i el vehicle privat, no. Per cert, les multes també són una font d'ingressos de les administracions.

És el proper que veurem amb els vaccins. Se'ns exigirà, legalment, un passaport de vacunació per viatjar. Però, d'altra banda, la vaccinació gratuïta per la seguretat social no arribarà a temps per a l'estiu. Però bé, pagant Sant Pere canta i, segurament, si tens prou calés, podrà fer-te un PCR o un test d'antígens per viatjar on vulguis. Pagant. Posem una llei per a que els administrats paguin.

A més sembla ser que els vaccins no immunitzen per sempre. Caldrà doncs, posar-se'n una dosi cada any? Com la grip? Aquesta serà l'excusa per limitar els moviments de la gent pel territori? per impedir-ne les concentracions? Per multar i reprimir per no dur mascareta? Estem d'acord amb això? Jo no. 

Hi ha qui parla ja obertament de la quarta onada que vindrà després de setmana santa. Ineficiència és que, sabent-ho, no s'hi posi remei i acabi passant. Quin és el motiu últim d'aquesta ineficiència? Jo dic que un sistema, essencialment, corrupte. A molts nivells, des d'una escala local, a una de global. 

Un sistema corrupte perquè, sens dubte, ja s'encarrega de reproduir-se i de defensar-se en la seva corrupció. Però també un sistema corrupte perquè, em temo molt que, en el fons, en el fons, o potser no tant en el fons, el món és tan estúpid que accepta, institucionalitza, tolera, fins i tot estimula, enlloc de combatre, aquesta corrupció sistèmica. Un món tan estúpid que bescanvia democràcia i llibertat per "seguretat". Quina seguretat? Sí, home, ja saps, la seguretat de tot una mica... Però avui, quan surtis al carrer, posa't la mascareta. 

Que no dic que no sigui necessari. Al contrari. El que dic és que, molt lamentablement, per moltes raons, ho és. Contra tot el que cabia esperar, resulta que així ens trobem. Què estem fent? Quin món estem deixant? Com podem ser tan estúpids?

diumenge, 28 de febrer de 2021

Condemna de la violència

No es preveu un aturador pels aldarulls que es venen succeint des de la detenció de Pablo Hásel. Encara més, es diria que estan pujant de grau, de participació i d'organització en determinades accions. Notablement, en els enfrontaments .

Ahir  a la nit, es va calar foc a una furgoneta de la guàrdia urbana. Avui, com era d'esperar, tothom posa el crit al cel. Aquesta matí han entrevistat Dolors Sabater, de la CUP, a Catalunya Ràdio. Se li ha preguntat si la CUP condemna la violència i la resposta ha estat, al meu entendre, ben ajustada: el límit de la protesta és posar en perill la vida de les persones. Però portar el debat a la condemna de la violència de grups de manifestants i no voler entrar a què causa aquesta violència és desviar l'atenció del fons del problema. 

A continuació, s'ha obert un torn de valoracions de les declaracions per part del grup de periodistes de diferents mitjans que col·laboren amb el programa. Opinions que han estat, com era d'esperar, totalment coincidents amb la corresponent línia editorial.

Vet aquí l'entrevista amb Dolors Sabater i la ronda posterior (entre les marques de 10m 25s i 25m 53s).

Sabater no ha fet una condemna explícita dels que van calar foc a la furgoneta de la guàrdia urbana, però diu, ben clar i d'entrada que la vida de les persones és la línia vermella que no es pot trepitjar. Per mi és més que suficient, en canvi no és suficient per a aquells que necessiten escoltar promeses de fidelitat, acataments, besamans i jures de bandera. N'hi han que estan a dues passes d'identificar a kale borroka dels 80 i 90 al País Basc amb les protestes d'aquests dies a Catalunya, i Herri Batasuna amb la CUP.

Però el cas és que aquesta identificació no és creïble  des del moment en que tots aquests aldarulls engeguen amb la detenció de Pablo Hásel i no es poden relacionar directament amb el moviment independentista. Si bé és clar que el malestar que s'està posant de manifest també inclou el component de reivindicació nacional. 

La protesta és transversal i la detenció de Hásel n'ha estat la guspira que l'ha fet esclatar. En observar la simbologia dels manifestants es veuen desfilar juntes banderes vermelles amb la falç i el martell, amb banderes negres llibertàries, vermelles i negres de l'anarcosindicalisme, amb estelades vermelles o blaves,  i també algun violeta feminista, verd ecologista o arc iris LGTBIQ+. Allò que amb molta mala llet es defineix com a "grups antisistema".

Però no. No són antisistema. La CUP participa del sistema des de fa molt de temps i té regidors i alcaldes a diversos municipis dels Països Catalans. Des de fa dues legislatures, compta amb diputats al parlament de Catalunya i si, com crec  que acabarà passant, es configura un govern d'ERC i Junts, resultarà que passarà a ser la primera força d'esquerres de l'oposició (perquè per molt que digui Jèssica Albiach, el PSOE no és esquerra).

El que sí són és anticapitalistes, o si ho preferiu, no-capitalistes. Això és el que més por fa de la CUP: que proposen sistemes diferents; que potser no són possibles ara però qualsevol. canvi demana un primer pas i seguir avançant i el missatge de la CUP és, fem aquest primer pas. Primer pas que és, inevitablement, posar en qüestió el sistema actual. En la seva generalitat i en les seves particularitats. Penseu per vosaltres mateixos si aquest món us sembla bé. Penseu per vosaltres mateixos com voleu que sigui Pensem entre tots plegats què podem fer per a millorar-ho. Entre tots plegats, fem-lo millor.

Vet aquí el que fa por de la CUP. Vet aquí perquè n'hi han que volen reduir les protestes i els aldarulls a una qüestió d'ordre públic. Vet aquí perquè exigeixen condemnes explícites i rotundes de "la violència dels manifestants". Com si tots els manifestants fossin violents. Com si manifestar-se fos violència. Com si les barricades, que són autodefensa contra bales de foam i pilotes de goma, fossin el mateix  que el saqueig d'un establiment, que és un delicte de robatori o furt amb estralls.

Com si la ràbia per l'atur, juvenil i no juvenil, pels desnonaments, per la impunitat del feixisme, pel racisme dels CIEs, per la violència masclista, per la negació de la identitat nacional, cultural i lingüística, per la negació del dret a triar el propi destí com a individus i com a país,  per la violència estructural que pretén reduir a les persones en general i als joves en particular a treballadors submisos i consumidors compulsius.

Com si tota aquesta ràbia només es pogués canalitzar votant un cop cada quatre anys a les elits de sempre. Com si votant a les elits de sempre, al sistema de sempre, pogués aportar alguna solució.

Mireu, jo, com la CUP, condemno la violència. Tota aquesta violència. I poso el límit en el respecte a la vida de les persones. Com la CUP, jo també vull un món diferent. Vull un altre sistema, i si això em converteix en antisistema als ulls d'algú n'estic ben orgullós.  

Un altre món és possible, i podem, i l'hem de fer possible.

dimarts, 16 de febrer de 2021

Rap de combat.

Pablo Hasel ha estat detingut per "injurias a la corona", "injúrias a las fuerzas y cuerpos de seguridad del estado"  i "apología del terrorismo".

És dir, ha estat detingut perquè la llibertat d'expressió a l'estat espanyol només s'aplica quan no molesta a l'estat. On estat és, "corona", "judicatura" i "fuerzas y cuerpos de seguridad del estado" amb la jerarquia catòlica com a convidada especial. En definitiva, els que manaven durant el franquisme i que, com es demostra, continuen fent-ho.

Solidaritat amb Pablo Hasel. Si podeu, aneu a les concentracions i actes de protesta contra la seva detenció. Ara mateix, a moltes ciutats i pobles de Catalunya hi han concentracions, manifestacions i enfrontaments amb les "fuerzas y cuerpos". Què esperaven?

Jo no sóc gaire de rap, però de tant en tant n'escolto. Vet aquí uns quants vídeos que potser us agradaran i us motiven a anar a donar una volta a veure què passa pel carrer. Amb tots vostès: Pablo Hasel, Los Chikos del Maíz, Valtonyc i el rap col·lectiu "Los Borbones soln unos ladrones".

 
 


Urgeix fer valer la victòria del 14F.

El diumenge l'independentisme va guanyar. Vam guanyar.

No va ser una victòria èpica, com la del primer d'octubre, però Déu n'hi do. 

Es va guanyar vencent la por a la pandèmia i superant, sobretot, la manca d'il·lusió que feia anar a votar als partits independentistes que han gestionat tan malament (per no dir, malbaratat) la força i la il·lusió dels primer i tercer d'octubre i vint-i-u de desembre de 2017. Un cop més ha estat la mobilització popular la que ha donat la victòria. Malgrat els parits. Ja en van unes quantes. Se'ls ha tornat a donar una força que massa sovint sembla que no són capaços de transformar en un progrés real.

La victòria va ser de la gent que va anar a votar, molt més que dels partits. Vam ser els votants els que amb la mobilització van superar el 50% dels vots emesos i  hem estat nosaltres els que hem donat als partits la força i el mandat, en forma de majoria absoluta còmoda al Parlament, per a que donin passes efectives cap a la Independència, per a que facin valer la victòria.

Cap a la Independència. Aquest és el punt principal. Sí, en aquest camí cal lluitar per la llibertat de preses i presos polítics, pel retorn de l'exili, per aturar i revertir el mal que ha fet la repressió. Més important encara: cal protegir als que han estat afectats per la pandèmia, per la malaltia i la destrucció de llocs de treball,   per les crisis que se succeeixen sense treva des de fa massa temps. Tot això cal fer-ho, amb l'objectiu principal ben marcat, que és és marxar cap a la Independència. Justament perquè la independència ens proporciona la millor eina, la República, per a aconseguir més llibertat, més democràcia, més protecció social, un país més net i eficient en la seva despesa energètica, un medi ambient més protegit. Un país millor per a totes i tots.

Avui han començat les converses per formar govern. Espero i desitjo que lels partits independentistes es posin d'acord. Aquest cop amb Pere Aragonès com a President. Vull fer confiança als partits i espero que veurem aviat un acord de govern. Vull veure-ho aviat.

A més, és necessari fer-ho amb urgència perquè, com ja s'ha vist avui mateix, la reacció de l'unionisme ha estat de ràbia. Estan rabiosos per la nova derrota i es veu en com la repressió no ha trigat gens en desfermar-se de nou. En cal un govern per plantar cara, en la mida que sigui possible, a la ràbia venjativa de l'estat.

Ens convé a tots, docs, que els partits siguin responsables i facin la feina que s'espera d'ells amb prestesa. Cal un pacte i cal ja. És necessari per posar-se en marxa de nou. Més que necessari, torno a dir: és urgent. Perquè la repressió, desprès del parèntesi de la campanya electoral, torna a castigar amb duresa.

Que parlin, doncs, i que es posin d'acord. Aviat. Això és el que espero, i em penso que és el sentir majoritari. Que la victòria doni fruits.

dissabte, 13 de febrer de 2021

14F. «Per vèncer cal anar-hi, anar-hi, anar-hi».

Demà els independentistes hem d'anar a votar. N'estic convençut. 

Hem de votar opcions independentistes. Jo tinc clar quin serà el meu vot. Votaré CUP. Esquerra anticapitalista. És el meu vot. Aquesta opció situa al PDeCAT a les meves antípodes ideològiques. Tanmateix, demano que voteu independentista, i si el vot que us representa és el del PDeCAT, voteu PDeCAT. Per què? Per que tinc ben clar que la independència de Catalunya ens reclama a tots. Demana de l'esforç de totes i tots. Li cal la CUP i el PDeCAT, li cal ERC i Junts. A totes i tots.

Perquè, enfront, no tenim adversaris si no enemics. Enemics que no dubten en represaliar-nos, multar-nos, en utilitzar la violència, en tancar-nos a presó... I van tots junts. Des del PSC fins al feixisme de VOX, passant per Cs, PP i Podem. Per molt que alguns d'aquests reparteixen carnets d'esquerra o de ciutadans del món. Tot l'unionisme ha pactat i pactarà tots els 155 que cregui necessaris per derrotar-nos. Per derrotar al seu enemic, és dir, nosaltres, és dir,  l'independentisme

Per això és tan important  votar diumenge. Per això hem de ser més de la meitat dels vots, per això hem de fer majoria absoluta al parlament. Per resistir, per sobreviure a l'atac, i per viure i contraatacar. No perquè el Parlament vagi a fer la Independència. Ja sabem que això no anirà així.

Necessàriament la Independència ha de venir de la mobilització intensa i persistent al carrer. De l'estratègia de resistència civil no violenta. Aquesta, per la por a la pandèmia, per la por a la  repressió, per la divisió dels partits, per la manca de lideratges que són conseqüència directa de la repressió, la presó i l'exili es troba lluny de la intensitat que caldria.

Per aconseguir recuperar la intensitat, l'empenta, l'impuls que dúiem i que ens va dur la victòria del primer d'octubre de 2017 ens cal treure'ns la por de sobre i aquesta és una tasca individual de cadascú. Ens cal també que, en la mida del possible, les institucions no ens juguin en contra i disposar de mecanismes per entorpir la repressió. Per això ens cal controlar les institucions. Per això hem d'anar a votar diumenge i guanyar. Clarament.

Ens cal i això seria òptim, que la Generalitat servís a la gent, que la gent percebés que la Generalitat fa les coses bé. Que es gestiona bé, Que serveix ala vida. Que els polítics independentistes siguin del color que siguin tenen aquesta voluntat de servei i la capacitat de treball i d'organització, la visió estratègica, política per a posar el pressupost intervingut, vigilat i retallat de la Generalitat al servei de tothom i, en particular, dels que necessiten més ajuda. Aquesta és la feina dels representants que triarem diumenge. Com també ho és aturar la repressió i construir aquelles estructures d'estat que havien d'haver fet fa anys i que, a l'hora de la veritat, o no hi eren, o van ser desfetes amb pel 155.

Per a fer una república catalana independent al servei de la gent ens cal, primer de tot, insisteixo, la mobilització persistent. També ens calen victòries institucionals i posar les institucions al servei d'aquest objectiu: servir a la gent,en particular als que els cal més ajuda, aturar o entorpir la repressió de l'estat, construir el que es pugui construir (si és que hi ha res que es pugui construir) per fer efectiva la independència.

Els partits independentistes tenen, en tant que representants dels seus votants, el dret legítim a tenir vies i temps diferents per d'assolir aquests objectius, però ens cal que tots es reconeguin entre ells com a pertanyents al mateix bàndol. No ens equivoquem. L'enemic el tenim enfront. No al costat.

Votem. Demà votem. Votem independentista. Votem sense por. Votem amb esperança. Votem amb ràbia. Votem amb amor al país. Voteu amb odi als seus enemics. Tant se val la motivació que us impulsi, però voteu. Voteu. Votem

«Per vèncer cal anar-hi, anar-hi, anar-hi». Mobilitzem-nos. Cuidem-nos. Construïm el país que volem. La república que volem. Fem la independència. Cada dia. Persistim!

diumenge, 7 de febrer de 2021

Objectiu: més de la meitat dels vots per a l'independentisme.

 Una setmana justa per a les eleccions del 14F. L'objectiu principal és el mateix que al darrer post: que l'independentisme obtingui més de la meitat dels vots. En aquesta suma han de tenir-se en compte a tots els partits autoanomenats independentistes i això vol dir Junts, ERC i CUP, però també PDeCAT, FNC o Primàries, si bé les possibilitats que aquestes últimes candidatures obtinguin algun escó són baixes. Algunes  enquestes assenyalen que el PDeCAT podria donar la  sorpresa i entrar.

L'objectiu secundari és la victòria del bloc independentista en escons. Assolint l'objectiu principal,  gairebé es garanteix l'assoliment d'aquest objectiu secundari. És un objectiu de molta importància, malgrat que la Generalitat, en ella mateixa, és avui poc més que una gestoria en fallida. Tanmateix, aquesta gestoria és responsable de la salut i l'educació públiques, entre d'altres missions. Té encomanada, per tant, la gestió de pilars fonamentals de l'estat del benestar. Incideix directament en la vida de les persones i ha d'estar, per tant, impecable i eficientment gestionada i al servei de tothom.

La Generalitat en mans de l'independentisme garanteix que estarà al servei del país, i no al servei de la màfia estatal. Com deia el President Torra, la Generalitat, en tant que l'estat a Catalunya és un obstacle per a la independència i, quan arribi el moment, haurà de ser superada. Però aquest obstacle encara seria molt més gran si fos hostil al país. Tot seria molt més difícil si des de la mateixa Generalitat s'ataqués de forma activa l'autogovern, o es col·laborés amb la recentralització, o s'ataqués la immersió lingüística, o es desvirtués la missió normalitzadora dels TV3 i els mitjans de la CCMA. Des de la Generalitat no es pot fer la independència. Ho hem après. La independència ha de fer-se des del carrer, des dels pobles i ciutats. Amb mobilització persistent. Amb resistència civil no violenta (però ferma i contundent, perquè és la millor estratègia). Això ho sabem. Però també sabem que si bé no es pot fer la independència des de la Generalitat, és millor que no estigui en mans de l'estat.      

La propera batalla és el diumenge 14F. Els objectius es poden aconseguir. Per a fer-ho cal la mobilització de la major part dels votants independentistes. Hem d'anar a votar. Com al primer d'octubre. Aquest no ens esperen policies, ens espera, si de cas, u virus. Però el podem superar prenent les precaucions necessàries. Som un país disciplinat. Hem fet les majors mobilitzacions cíviques del segle XXI a Europa. Recordeu la Via Catalana, de punta a punta del país. Totes les performances de l'11 de setembre que han demanat preparació i organització. Tenim la capacitat, doncs, d'anar a votar el 14F i de fer-ho sense posar-nos en perill. Hem de ser ordenats i disciplinats. Mascareta (Millor FFP2 que quirúrgica), distància, neteja de mans (porteu gel hidroalcohòlic! feu-lo servir!) Minimitzeu el temps d'anar a votar. Millor si porteu la papereta de casa però si no heu rebut la papereta que voleu, no passa res, trobareu paperetes als punts de votació. El 14F tenim una nova mobilització. Hem de votar independentista. Hem de fer-ho amb seguretat i protegint-nos entre tots. Fem-ho!

Si a Catalunya no estiguéssim patint l'assetjament de l'estat espanyol, per una banda, i la seva incompetència per l'altre; i el tacticisme irresponsable dels propis partits catalans que han estat incapaços d'acordar una llei electoral catalana moderna, avui, en lloc d'haver d'anar a votar presencialment enmig de la tercera onada del Covid19, hauríem pogut fer un vot electrònic. No es pot fer.

Objectivament, el vot electrònic pot ser el més segur de tots, el més eficient i el més democràtic. perquè, per exemple, permetria consultar sovint a la població. La tecnologia existeix. Però també per a que el vot electrònic tingui aquestes característiques cal, sobretot, que la societat i l'estat que l'implementen siguin profundament respectuosos amb la democràcia. Aquest és el problema. A dia d'avui, el vot per correu a l'estat espanyol és una missió impossible, com saben els catalans a Irlanda que no podran votar perquè l'ambaixada espanyola no ha fet els tràmits que calien. El vot per correu no funciona. Votar per correu és difícil i vulnerable a les tupinades. És vergonyós. Amb aquests antecedents és impensable el vot telemàtic. El vot telemàtic, a dia d'avui, ni està ni se l'espera perquè, simplement, ningú se'n refia de la qualitat democràtica de l'estat. També per a superar aquest llast i entrar d'una vegada al segle XXI, ens cal la Independència (i una llei electoral pròpia i moderna, si més no).

En fi. La següent batalla és el diumenge que ve. Els independentistes hem d'anar a votar. Voteu a qui vulgueu. Voteu l'estratègia independentista que us sembli més bé. Obliguem als partits a que es posin d'acord entre ells i fem que el carrer sigui, de nou, el que marqui el pas i, si els partits poden, que ens segueixin.

Dempeus. Prenguem precaucions i protegim-nos. Anem a votar. Guanyarem!

dilluns, 25 de gener de 2021

14F. Objectiu: mes del 50% de vots independentistes.

El 14F hem de guanyar. L'independentisme ha de guanyar. Amb la victòria de l'independentisme, guanya Catalunya. Guanyarem per a que guanyi Catalunya.

Catalunya som totes i tots els que vivim aquí. Catalunya és el poble, complet, de Catalunya. Catalunya també és el seu paisatge. Són els seus rius, platges i muntanyes. Catalunya són les llengües que es parlen aquí, amb el Català i l'Aranès com a llengües pròpies. Catalunya és la cultura que s'amara d'aquest paisatge. Catalunya és al món, i ser català, i parlar català, és una forma particular i única, ni  millor ni pitjor però, certament, única de ser i fer en aquest món. Catalunya és el fruit d'una història o, més ben dit, de  moltes històries que s'entrelliguen. Catalunya és un gran, il·lusionant, ennoblidor  projecte de futur, o si ho preferiu, molts projectes possibles. Catalunya serà el que el poble català vulgui. Torno a dir, més que cap altre cosa, Catalunya som totes i tots els que vivim aquí. Catalunya és el seu poble.

Jo, com molts d'altres, em sento responsable d'aquest país. Sento, tinc la necessitat, de responsabilitzar-me d'aquest país i, per tant, de poder dir i saber que seré escoltat quan es parla de quin país es vol, quan es parla de present i de futur. Per a això cal, em cal, que les decisions es prenguin prop del poble, jo sóc poble, com tu, o com ella, o ell. Per a que les decisions es prenguin prop del poble cal un model molt més democràtic que el que tenim ara, amb molta més sobirania, cal un estat independent, cal una república catalana. Per mi, per tant, ser independentista és el més natural, és la conseqüència lògica de sentir-me responsable del país.

No és patriotisme. Preocupar-se dels altres, desitjar que les coses els vagin bé, desitjar que puguin gaudir, ara i en el futur, d'aquest paisatge, d'aquests llocs, d'aquesta llengua, d'oportunitats, d'aquesta forma única, ni millor ni pitjor però, certament, única de ser i pensar el món. Tot això és, simplement, humà. No és patriotisme, és pura biologia. Són les neurones mirall. Les que fan que patim amb els altres quan pateixen, o que ens alegrem quan notem que estan contents. Són les neurones de l'empatia. Les que ens han fet bategar junts a tots els actes de l'11 de setembre de la darrera dècada, i les que ens va fer ser un sol poble durant l'èpica victòria del primer d'octubre de 2017.

El 14F hem de guanyar. Hem de tornar a ser un sol poble. Hem de sintonitzar les nostres ments i els nostres cors. Fer valdre l'empatia. Per guanyar, haurem de votar. Haurem de fer-ho personalment. Amb totes les precaucions que calguin, per descomptat. Vot a vot. No podem quedar-nos a casa. Hi han exiliats que han de tornar, presos que alliberar, represaliats als que rescabalar. Tenim molts projectes de país que hem de fer realitat. Ens cal la Independència per a fer-los realitat. Ens cal la República Catalana.

El proper 14F, a la part del país que vota, votem independentista. Si fem més del 50% dels vots, haurem donat un nou pas endavant. Aquest és l'objectiu del 14F : que el vot independentista superi el 50% dels vots emesos. Fem-ho possible. Fem la independència. Pas a pas.

Fins aconseguir-ho.

divendres, 22 de gener de 2021

Catorze de febrer. Objectiu : 50% més u.

Els jutges han decidit que el proper catorze de febrer han de fer-se les eleccions. Ho han decidit els jutges i, quan el govern de Catalunya ha dit que, per motius de salut pública, que aplaçava la convocatòria fins el 30 de maig, els jutges han reaccionat com una sola toga i que el catorze, i punt. 

Es veu que el gran beneficiari d'aquesta nova intromissió de l'estat espanyol en el funcionament del govern (autonòmic) català és el PSC. De forma sorprenent, segons diuen les enquestes i els sondeigs, el candidat del PSC és el més ben valorat dels candidats  que es presenten. Em crida molt l'atenció. Crec que diu  molt del grau de degradació al que ha arribat el govern (autonòmic) de Catalunya que un personatge com el ministre de sanitat sigui el candidat més ben valorat. També diu molt de com de bé funciona la propaganda espanyola que és capaç de convertir la situació de rècord mundial de desastre en el candidat més ben valorat.

En tot cas, si els jutges no canvien d'opinió, el catorze es votarà. La festa de la democràcia, diuen. Una rave com la de Llinars, més aviat. Ja veurem quants contagis, llits ocupats a les UCI i  morts  seran conseqüència directa de la prepotència dels togats. 

Però sabeu que us dic? que hem de votar. Que hem d'anar a votar en massa i en persona, Que hem de votar amb tota la ràbia. Ni que només sigui per fotre'ls. Als jutges. Als del 155. A tots els enemics de Catalunya.  Fotre'ls i fer, per primera vegada, que més de la meitat dels vots siguin inequívocament independentistes.

Sí, d'acord, avui els partits independentistes, gairebé sense excepció, es fan difícils de votar. 

M'hauria agradat votar a la candidatura dels represaliats, a Tamara Carrasco, però al final no han recollit prou avals. Llàstima. Els veia com el més semblant a la meva forma de pensar i de fer. No podrà ser. Votaré a la CUP. És un vot amb el que em puc sentir d'acord. Aquesta és la meva opció. Cadascú té la seva i és respectable. Tan respectable com, vist el panorama, no anar a votar. Tanmateix, jo, el que no faré és no anar a votar i permetre, per inacció, una victòria fàcil del feixisme del 155.

Si no vam tenir por el primer d'octubre de 2017, el catorze de febrer de 2021 tampoc n'hem de tenir. Aquell dia vam guanyar, malgrat els cops i el "a por ellos".  Al febrer hem de tornar a guanyar. Hem de ser més del 50% dels vots i establir amb aquest resultat una nova fita en el procés d'independència. Amb el 50%  més u trencarem la mentida unionista que diu que no som majoria. I tant que la som.

A mes, és fàcil. No venen a pegar-nos. En tenim prou amb fer servir mascareta i rentar-nos bé les mans. 

Que es vagin calçant. Nosaltres som el virus. El virus de l'independentisme és molt més fort que el Covid19. No han pogut desinfectar-nos ni el Borrell, ni l'Illa, ni les successives "montapollos", ni la dreta carca de Vox i PP. L'epidèmia independentista té la R molt alta i més que ho ha de ser. Guanyarem    

No tingueu por. Les urnes mai ens han de fer por. El Covid19, tampoc. No deixeu que us espantin. Viviu. Aneu a votar. Presencialment. Prengueu les precaucions que siguin necessàries. Evidentment.

I voteu. Voteu a qui millor us representi. Voteu per fotre als del 155. Voteu amb ràbia. Voteu pels que aquell dia no podran votar. Voteu pels que aquell dia s'encomanaran de Covid19. Voteu per les víctimes de la pandèmia. Voteu per la victòria. Voteu per la venjança. Voteu amb alegria, o amb tristesa. Voteu com us sembli més bé a qui us sembli més bé. Voteu independentista, això sí. Voteu.

Sobretot, no us penseu que la democràcia, i la lluita per la independència, s'esgoten votant.

Votar, o no votar, és només una de les palanques de canvi. Qui sap, potser a un moment determinat el més correcte és l'abstenció. Potser a un altre ho serà votar en una assemblea, o a un partit. Potser a un altre, votar en un referèndum. En tot cas, la democràcia no s'esgota amb el vot. Cada dia es pot "fer democràcia".  Al meu entendre, el que cal és que cada dia pensem una estona en el futur de tots, individualment i col·lectivament. En com el volem. En com el podem aconseguir. Que parlem entre nosaltres d'aquests projectes i esperances. Que trobem com actuar i que ens posem d'acord en fer-ho. Que actuem per assolir-los.

Poseu-vos d'acord, actueu i confieu en la gent. Observeu que el món, més o menys, funciona. Funciona perquè, malgrat tot, a la majoria de les persones no ens és aliè el patiment o el benestar dels altres i actuem en conseqüència. Per això avui la majoria anem amb mascaretes, i la major part de la gent paga imposts -tot i saber que una part important d'aquests diners acaben a les butxaques de corruptes. 

Posem-nos d'acord i actuem, doncs. És el més autènticament democràtic. Hem de seguir actuant. Hem de perseverar fins aconseguir-ho  

diumenge, 3 de gener de 2021

No amb el meu vot.

Al darrer post de l'any passat vaig plantejar els meus dubtes raonables sobre l'ètica dels polítics que estan dirigint la campanya de vaccinació. 

Ho tinc molt clar, jo em posaré el vaccí. És la meva contribució a la protecció del grup. El meu dubte era quan fer-ho. Em demanava si la campanya de vaccinació respondria a criteris de salut pública o  a criteris sobre interessos polítics o comercials. Estava suposant que la campanya de vaccinació es desenvoluparia, atenent a aquests criteris, amb eficàcia.

Pobre il·lús. En pocs dies ja n'hi ha hagut prou per veure que «eficàcia» i «polítics» no són paraules que lliguin. 

De les 60.000 dosis de vaccí que han arribat ha Catalunya només se n'han administrat 7.774 en una setmana. Amb aquesta velocitat gairebé es trigaran dos mesos i mig a consumir-les. És dir, arribaríem a mitjans de març amb 60.000 vaccinats sobre una població total de 7.500.000. Segons experts, cal arribar a un 90% de la població vaccinada per a que la protecció sigui realment efectiva.

Sembla que la velocitat de vaccinació està augmentat. L'enllaç a la notícia que he enganxat abans ha estat actualitzat fa una mitja hora i han afegit que « Aquest diumenge s'han notificat 1.681 administracions més respecte aquest dissabte ». Tanmateix, la velocitat de vaccinació segueix sent completament insuficient.

Es veu que hi han "problemes logístics". Per Twitter es parlava de la manca de gel sec. Sigui com sigui, hi ha una manca de planificació que espanta. Que no estaven avisats que aquesta vacuna ha de conservar-se a -80℃ ?

Tot plegat està servint per posar de manifest les misèries del govern de la Generalitat. Sí, és cert, la Generalitat està intervinguda i no compta amb capacitat real de fer política; sí, el seu pressupost és limitat i ve en bona part dictat per Madrid; sí, és cert, només és una gestoria.

Només és una gestoria. Acceptem-ho. No fa política. No es poden dissenyar estratègies de país que no rebin l'aprovació de Madrid (per això volem la independència, urgentment, ho recordeu?). Només gestiona allò que Madrid li permet gestionar. Lluny queden els anys previs a l'octubre de 2017.

Hi nan polítics que han acceptat aquesta situació, o s'hi han acomodat. Per això no es va investir a Puigdemont ni a Turull. Ni es va oposar cap resistència a la inhabilitació de Torra com a diputat, primer, i com a President de la Generalitat després. Per això la taula de diàleg ni existeix ni se l'espera. Per això avui hi han preses i presos polítics, exiliades i exiliats. I es parla d'indults com una forma de començar a dialogar. Es pot ser més estúpid?

Aquesta crítica va a tots els partits de l'arc parlamentari sense excepcions, independentistes, unionistes i peixos bullits. Aquest polítics han decidit que prefereixen ser els directors de la gestoria Generalitat de Catalunya S.A. A mi, aquests polítics no em representen. Ja no.

En tot cas, el que caldria esperar és que, si més no, facin bé aquesta feina de directors de la gestoria. També tenen aquesta missió. De fet, ara mateix és la única missió que tenen: gestionar la gestoria. 

Bé. Resulta que el govern actual és la coalició de Junts i ERC. La seva missió ara mateix és  gestionar la gestoria. Tots dos a l'hora. Dir que aquest departament de la gestoria és de l'un, o és de l'altre és un greu error. No diguem ja sabotejar un departament perquè és «de l'altre». Tots dos són govern. Tots dos dirigeixen la gestoria. Si no ho entenen, que pleguin.

Si el problema és que hi han eleccions i volen aprofitar per a fer fora al co-director de la gestoria, i a això és al que aspiren, i aquest és el problema, i per això les punyalades i el vol gallinaci, que sàpiguen que des de fora, el que jo veig és incompetència i deslleialtat. Que no comptin  amb el meu vot. Cap dels dos.

D'aquí a les eleccions han de fer demostrar, com a mínim, que són eficaços en la gestió i la logística de la campanya de vaccinació; que són eficaços en la gestió i la logística de les mesures de contenció de la pandèmia, i això inclou que no poden haver-hi més ridículs com el de la rave de Llinars, o la represa del curs escolar; que són eficaços en la gestió i planificació d'unes eleccions al Parlament que han de ser segures presencialment perquè, com es veu elecció rere elecció, el vot per correu no és de fiar.

Tota aquesta feina depèn d'ells. Del govern i dels partits. No val amagar-se darrera de la gent. La gent fa un any que posa de la seva part tot el que té i, més greu, el que no té. Ja n'hi ha prou de tractar la gent com un ramat. Ja n'hi ha prou d'incompetència. No amb el meu vot. 

Per cert, la independència no depèn de qui mana a la gestoria. No es pot fer «de llei a llei». Depèn de qui hi ha al carrer. De quants hi serem. Dels sacrificis personals i col·lectius. De la persistència fins a aconseguir-ho. Ja vam votar el primer d'octubre de 2017 i vam guanyar. Hem après, també, que la independència es proclama i es defensa (i no es deixa «en suspens» com erròniament, es va fer). 

I ara, seguim.