Pàgines

divendres, 31 de desembre del 2021

Un any difícil

Avui acaba l'any. Des de la meva experiència personal, 2021 ha estat, com el 2020, un any difícil. Poso difícil per no posar dolent. 

Ha estat difícil en el personal. Tot i que ja venia d'abans. He vist com l'Alzheimer d'algú molt proper avançava. He vist com afectava a la vida d'aquesta persona i, sobretot, a la de la persona que el cuida. Ho veig i me'n faig càrrec del patiment d'aquestes persones perquè, si bé no sóc el cuidador principal, sóc "el principal" dels "secundaris". 

Però aquest any, a més, ha portat el deteriorament de la salut d'una altre persona molt propera. Després d'un munt de proves hi ha la sospita d'un mal dolent. Caldrà passar per quiròfan de forma imminent. Aquest darrers temps han estat plens de patiment, de dolor físic, però també d'angoixa i de por. En aquesta ocasió jo sí que sóc la persona més propera. 

Veure el patiment dels altres des de primera fila és dur. No té res a veure amb el que representa estar afectat directament pel mal, és evident. Però és dur. És l'única experiència de la que puc parlar amb honestedat, perquè és la que visc.

Patir és patir: hi ha dolor físic, hi ha por, hi ha ràbia. Amb sort, donem el millor que tenim dintre, però, també ens  surt allò pitjor. Veure el patiment dels altres a mi em serveix per conèixer-me millor. No us penseu que el judici és amable. No m'agraden moltes reaccions. No em sento culpable de res, no  em penedeixo de res, però, certament, podria fer-ho millor. Hauria pogut fer-ho millor en el passat. Segur que puc fer-ho millor en el present. Tant de bo que en el futur ho sàpiga fer millor. Si més no, una mica millor. Potser amb més empatia. Potser aportant més equilibri. Els que pateixen malaltia necessiten mans que els ajudin, que facin les tasques que no poden fer, que els rentin, que els netegin, que els preparin i els donin les medecines, que els facin el menjar i els parin la taula... però també els calen mans que els acaronin. Els cal algú que els escolti. Els cal una paraula amable, dolça o tranquil·litzadora. Els cal silenci, i una abraçada quan ploren. No és gens fàcil. 

No es gens fàcil perquè amb el pas del temps et canses, perds els estreps, no ets amable... Quan pateixes una malaltia et pots tornar odiós pels altres perquè un cert patiment provoca empatia, però el molt patiment, el molt malestar, la tristesa permanent, la depressió provoca el rebuig. Cap guerra hauria de durar massa,  però les malalties com l'Alzheimer es fan de batalles continuades, en permanent reculada i sense esperança de guanyar la guerra. Dels mals dolents prefereixo no parlar-ne per ara.

Un any dur en el personal. Ha estat un no parar que, per exemple, ha fet que gairebé no pogués dedicar temps al bloc. Avui escric aprofitant una treva i perquè m'ho demanava el cos. Tot i que el personal ha estat el que m'ha tingut més ocupat, també m'he adonat de les que que passaven pel món.

M'adono que la meva visió del món està influïda pel personal. Sempre és així. Però, sospito, que aquest biaix, enguany, ha estat més fort.

Perquè el que veig del món, no m'agrada. La pandèmia no deixa de ser la malaltia d'una bona part de la gent que conviu amb mi en aquesta societat. Podria haver passat que cadascun donés el millor que té però, certament, també ha fet que sortís el pitjor. La pandèmia ha estat (i és) patiment i dolor físic per als que han passat els símptomes més greus, per als malalts a les UCI, per als que els han quedat seqüeles, per als que han mort sols.a residències, per als que han patit pèrdues. 

La pandèmia també ha estat por. Una por massiva, feta de desinformació, de censura, de limitació de drets, de coacció, de propaganda... d'una manca absoluta d'investigació periodística que s'ha posat al servei d'interessos econòmics i polítics.

La pandèmia també ha estat el descobriment d'una societat que ha acceptat acríticament les retallades de drets, les restriccions, les coaccions... Una societat que diu d'ella mateixa que és i vol ser lliure i que, en canvi, voluntàriament es posa mascareta per sortir al carrer, per a treure-se-la quan entra a un restaurant, i  això és la lliberat. Una societat que ha esdevingut policial i de tothom espiant i jutjant a tothom. Una societat de postureig, de superficialitat, que prefereix cridar, insultar i assenyalar a investigar, escoltar, empatitzar, raonar i debatre. Una societat patèticament hedonista. Una societat que ha destruït els conceptes de llibertat i democràcia. Una societat que ha bescanviat drets per "Salut" i "Seguretat". Una societat vella i malalta. Una societat que ja estava malalta abans del Covid, però que, amb la patologia greu que ja carregava, avui es troba  a la UCI i amb pronòstic reservat.

Una societat que, com era d'esperar, perd la salut, la seguretat, i també els drets. Una societat que ha perdut el tremp. Que vol tornar al món d'abans, tot i que el discurs és just el contrari. "Un altre món és possible" deia Arcadi Oliveres. Se'l recorda amb veneració, com la imatge d'un sant. Però no se l'escolta, o no se l'entén. De fet, el món possible que volen la majoria és el de 2008, el que ell tan odiava, just el que havia abans del crack de les hipoteques subprime, quan semblava que tothom volia i podia ser ric.

I aquí estem. Resistint. Lluitant contra la malaltia, que ens posa un mirall i ens escup una imatge lletja. No som bons malalts. Som pèssims cuidadors. Però és tot el que tenim. Més ens val que ho acceptem, que mirem d'aprendre alguna cosa. Que ens alliberem de les pors i dels prejudicis. Que tinguem ben present que som mortals i només tenim aquesta vida. Un altre món és possible, Arcadi. Tu ho sabies i ens ho vas dir, i podem aconseguir-ho. Però hem de ser més humils. Hem de ser més rebels. Hem de voler sanar. Hem de voler cuidar-nos i cuidar. Hem d'explicar-nos, un altre cop, quin és el nostre somni. I somniar, i fer-lo realitat.

dilluns, 1 de novembre del 2021

Viure, lluitar, desertar.

 Les meves ocupacions personals fan que cada com em sigui més difícil disposar del temps necessari per a escriure al blog. Avui trobo un moment. 

En algun moment des de que tinc aquest blog, dedicava temps a escriure sobre l'actualitat, i en feia un seguiment, En els moments de més activitat arribava a escriure, gairebé, un post diari. Avui estic molt llunys d'aquelles ràtios i l'actualitat em sembla menys urgent, menys atractiva que fa uns anys Em cal més temps per metabolitzar les notícies i moltes d'elles se'm passen sense ni tan sols haver-me'n adonat que es produïen.

He passat l'octubre sense escriure. Tot i que hi ha una data tan assenyalada com el primer d'octubre. Aniversari i commemoració del referèndum d'autodeterminació que ens va portar a una proclamació de la República catalana, tot i que immediatament suspesa en un gir del que, a dia d'avui, encara se'n paguen les conseqüències. No defensar la República va ser una decisió que mai sabrem si va ser encerada o no, Només sabem que no vam fer-ho. El nostre present és conseqüència directa d'aquella decisió.

Però fa un mes just del primer d'octubre. Avui es parla de la COP26. La nova cimera contra els efectes del canvi climàtic. L'experiència de cimeres anteriors només pot portar al més profund dels pessimismes. Vivim en un món que menteix, i es menteix.Un món de postureig. D'imatges. Un món impostat. Un món on es fa una cimera per recordar-nos a tots que només tenim aquests planeta per a sustentar la vida humana. Una cimera que parla de solidaritat, de responsabilitat, d'unitat planetària... Però el fet és que avui, els pressupostos de defensa de, essencialment, tots els països del món, són la partida més alta de cada pressupost. Els diners que avui es destinen a comprar armes, a preparar la guerra, contra la resta de la humanitat són infinitament més quantitat que els que es destinen a lluitar contra el canvi climàtic, o a la vacunació als països que encara no han pogut posar ni la primera dosi de la vacuna contra el Covid19.

És un món en el que la imatge i la correcció política són el més important, si més no per al comú de la gent, que per les elits el més important segueix sent el que sempre ha estat: el propi benefici, el propi interès. Sospito que la imposició de la correcció política, de la supeditació a la imatge, a l'opinió pública (que no deixa de ser l'actualització a escala industrial del "què diran" de temps passats) és l'estratègia preferida per les elits per continuar mantenint el control, per a seguir fent que la gent compri allò que interessa a les elits, per a tenir als pobles callats i que no protestin ni es queixin, per a tenir-los fiscalitzats, autocensurats, espantats.

Un món en que els pobles, o molta gent si més no, ja els està bé aquest marc de correcció política que  els permet justificar-se i no haver de fer l'esforç de fer-se responsables. Obeir sempre és més fàcil que fer-se'n càrrec. Fer el políticament correcte és suficient per a no haver de fer res més. Ser políticament  correcte i seguir consumint igual o més, però ara productes amb bio, verd o green a l'etiqueta. Ser políticament correctes i comprar un cotxe híbrid, primer, i elèctric, després. Protestar pel dèficit d'infraestructures de transport públic, però no posar mai un peu a rodalies, ni per error, i demanar l'ampliació del Prat i els jocs olímpics al Pirineu. Tot és correcte políticament. Tot és bio. Tot és eco. Però, inexplicablement, o potser  no tant, la quantitat de diòxid de carboni a l'atmosfera continua creixent.

No ens en sortirem. Avui ho veig així. No mentre siguem sent esclaus de la correcció política que ens permet ser irresponsables. Còmodament irresponsables. Hedonísticament irresponsables.Vet aquí el problema. Confondre felicitat amb plaer. Menystenir la responsabilitat envers el altres, els deures envers els altres, l'esforç per l'acompliment dels deures i l'assoliment dels objectius. Primar, en canvi, els drets però, més que res, confondre els drets, que al final sempre es resumeixen en el dret a la felicitat, pel dret al plaer;  i a l'evitació de l'esforç entès com a patiment. Una confusió promoguda i reforçada per les elits.

Uns ens enganyen, i els altres es deixen enganyar. Perquè és més fàcil. Perquè gairebé ningú vol, en el fons, que les coses canviïn gaire. I encara algun s'estranyen de la deserció dels que s'abaixen del sistema, dels que se n'aparten. Ens diuen que aquesta dècada és l'última oportunitat per evitar el desastre  climàtic, i ens diuen, en veu més baixa que, en realitat, si avui mateix deixéssim d'emetre gasos d'efecte hivernacle a l'atmosfera, la mateixa inèrcia atmosfèrica ja faria inevitable als propers anys un escalfament prou perniciós per a les societats humanes. En realitat, el partit està en temps de descompte. Estem perdent. Ni tan sols podem empatar. A l'únic que podem aspirar és a maquillar el resultat. Però ni això podrem fer.

L'estratègia dels estats? inventar un relat. Ministeris de transició. Productes bio, eco i green de tota mena, més cars. Talls, des-abastiment del qual n'és culpable un enemic exterior i insolidari. Pèrdua de drets de la majoria en nom d'una seguretat que no només considera enemics a altres països, si no que troba enemics a la mateixa societat, i al mateix planeta, a la mateixa natura, que esdevé enemiga, ja sigui en forma de pandèmia, de volcà, de terratrèmol, de tsunami, o de sequeres persistents o tempestes violentes. La culpa és del "canvi climàtic", un monstre que ha aparegut del no res.

Desertar tampoc és una opció, tot i que certament puc entendre-la (i potser compartir-la!). Però no és una opció perquè el desastre és global. Com aquesta aquesta gran apagada que ens vaticinen i que, en realitat, no és més que la constatació de la immensa debilitat d'un sistema podrit que, malgrat tot, aprofita fins i tot l'amenaça del propi col·lapse per a espantar una mica més, per a sotmetre una mica  més, als seus súbdits.

No hi ha gran cosa a fer. Cadascú al seu petit camp de batalla hauria de fer un trinxera i resistir, consumir molt menys, coordinar-se amb d'altres resistents en cooperatives de tota mena. fer-se responsable, informar-se, compartir, denunciar, lluitar.

Un altre món és possible. Ja no serà el món bonic que podia haver estat però, si més no, encara ha de poder ser un món habitable, agradable i divers per a nosaltres mateixos i per als que ens seguiran. Però hem d'actuar, i no podem fer delegació d'aquesta responsabilitat. No podem desertar.

Si vols la felicitat, has de ser responsable i mesurat. Epicuri. Si més no, has de poder sentir-te satisfet per haver fet la teva part. Estoic.  El que és segur que si la teva vida  només és una cerca del plaer -hedonisme- no ho aconseguiràs. Et saturaràs. Et desesperaràs. El més trist: hauràs estat un inútil, i en seràs conscient al pitjor moment, quan t'arribi l'hora.


dissabte, 11 de setembre del 2021

...Es demanaven: "Per què la gent no es vacuna?"

És una pregunta que se sent sovint, darrerament. Es veu que un cop s'ha arribat al famós 70% de vaccinats, el 30% dels no vaccinats es resisteix a punxar-se.

Per ràdios, teles, diaris... opinadors, periodistes, polítics, metges. cientícis es demanen que com pot ser que hi hagi prop d'un 30% de la població que encara no s'hagi vaccinat, tot i les campanyes d'informació, i també les amenaces, i els insults.

Ras i curt. Perquè no volen, i has de respectar-ho.

L'altre dia, en la seva editorial al Matí de Catalunya Ràdio, Laura Rosel afirmava sense el més mínim dubte que la vaccinació no era una decisió personal si no que afectava a la salut de tots i, per tant, no es podia considerar personal. Què volia dir? que la vaccinació ha de ser obligatòria?

En realitat, només era la seva opinió. La meva és que la vaccinació contra el Covid19 ha de ser, com ara, voluntària. Penso, crec, i defensaré allà on calgui que és una decisió estrictament personal.

De fet, en el punt en el que estem, la vaccinació és una decisió personal que no té a veure només amb la salut si no també amb la política. Té a veure amb com creus que ha de ser el món.

Només un detall: a cada elecció, a cada procés electoral, a cada referèndum.... en el que, sobre el paper, es prenen decisions transcendents sobre les polítiques que se seguiran, sempre hi ha abstenció. A les participacions més altes, hi ha prop d'un 20% d'abstencionistes. A les participacions més baixes, com la del referèndum de la constitució europea, l'abstenció pot depassar el 70%. Votar o no votar afecta directament a la salut pública. i si no, pregunteu per les retallades en salut pública que és una constant des de fa anys. 

El sistema mateix afecta a la salut pública. Cada dia, de mitjana, se suïciden dues persones a Catalunya. Cada any moren unes 600 persones a Barcelona com a conseqüència de la contaminació atmosfèrica.

I la pujada del preu de la llum? Aquesta pujada provoca un increment de la pobresa energètic. La pobresa es un factor de risc per a la salt.  

L'alcohol, el tabac, l'obesitat... són problemes de salut pública. L'estat, però, no sembla estar gaire preocupat pel tema i, de fet, fa un bon negoci amb els impostos sobre alcohol i tabac.

O el canvi climàtic. Les advertències de l'ONU són cada com més clares. hem de deixar d'emetre gasos d'efecte hivernacle (GEH) de forma immediata. El canvi climàtic avui ja es cobra un preu en extinció d'espècies i en vides humanes. Això anirà a més. Si no s'atura l'emissió de GEH la probabilitat que els nostres fills, o nets, acabin sent, ells mateixos, part d'aquest preu a pagar anirà creixent.

No veig per enlloc que tots aquests problemes de salut pública s'estiguin encarant. De fet la sensació és que el sistema sembla més interessat en mantenir els business as usual. Només cal veure com les elits han obert els ulls com plats quan s'ha parlat de l'ampliació del Prat, o amb els jocs olímpics d'hivern ed Barcelona-Pirineus. Han ensumat sang. Negocis especulatius. Els diners per davant de tot. Més desigualtat i, per tant, més problemes de salut pública que afectaran, sobretot, als més pobres.

Reprenc. Un 30% de persones s'abstenen, sistemàticament, de votar. Cadascuna d'elles tindrà els seus motius. Jo no demano per què no voten. Respecto el seu no-vot, tant més quan, resulta que paguen els seus impostos, igual que jo i compleixen amb els seus deures igual que jo. En canvi, no exerceixen el "dret" a vot. És curiós com aquesta decisió de no votar, de renunciar al "dret" a votar es respecta, tot i que, certament, a ningú se li escapa que el no-vot afecta, per una banda , a la legitimitat del sistema; i per altre, als propis no-votants, perquè el seu no-vot se'ls pot girar fàcilment en contra, amb polítiques de retallades, per exemple, en salut.

Vist així, els abstencionistes i els que encara no s'han vaccinat s'assemblen. però mentre que l'abstenció està assimilada com a part del sistema, els no-vaccinats, en canvi, en són la prova fefaent d'un fracàs del sistema.

El sistema ha fracassat en informar correctament a la gent enlloc d'espantar-la, amenaçar-la, insultar-la, o idiotitzar-la amb sensacionalisme, informació espectacle i propaganda. El sistema ha fracassat en el seu objectiu d'educar als joves com a ciutadans crítics, amb esperit científic, amb valors cívics. En canvi produeix ciutadans acrítics, treballadors dòcils ignorants dels seus drets laborals i consumidors compulsius. El sistema fracassa en la protecció dels ciutadans quan, en nom de la seguretat de l'estat, de la salut, l'ordre públic, o "de la constitución que nos hemos dado entre todos", envia els anti-avalots a rebentar ulls i testicles, o tanca rapers a la presó, o els envia a l'exili per dir que la monarquia està corrupta, o els sanciona amb multes impossibles. L'estat reprimeix la dissidència.

Mirin. No es volen vacunar? que no es vacunin. No śon els meus enemics. Tinc molt clar quins són els meus enemics. El que se segur és que un no vaccinat no és el meu enemic pel fet de no estar vaccinat. Ho serà si és que és un fatxa, o un psicòpata, o un violador, però no per no estar vaccinat. Queda entès? Estan en el seu dret de no vaccinar-se. 

No només. L'estat NO té dret a fer la vida impossible als no-vaccinats. Punt. L'estat no té dret a fer-li la vida impossible a ningú que en l'exercici dels drets que li són reconeguts prengui decisions que no li agraden a l'estat. Mala sort, estat. Mira de convèncer-los amb informació clara i intel·ligible. Per descomptat sense agendes ocultes.

En fi. per què la gent no es vacuna? per què l'a vaccinació s'ha estancat al 70%? Senzillament perquè els que encara no ho han fet, no volen. Potser canvien en el futur, o potser no. En tot cas, perquè la decisió és seva i tenen dret a decidir.

divendres, 10 de setembre del 2021

11 de setembre de 2021

11 de setembre. Diada nacional de Catalunya. Diada de reivindicació i, quan convé, i ara convé, de lluita.

En tant que diada nacional de Catalunya estem directament cridats a participar-hi tots aquells que ens sentim nacionalment catalans. Tots aquells en que la nostra identitat personal té com un dels ingredients la identitat nacional catalana. 

El que ens impulsa és el desig de la pervivència i  el creixement de la  identitat nacional catalana, de la llengua catalana, de la cultura, popular i tradicional, però també de la contemporània, de Catalunya, del paisatge, de les diferents formes de vida, i més que cap altre cosa, de la llibertat i els drets de la gent que vivim a Catalunya. Del seu progrés, i el progrés és impossible sense llibertat.  Ens impulsa la voluntat de defensa d'aquesta identitat, llengua, cultura, gent i país.

En la meva opinió, que crec que és compartida per la majoria dels i les compatriotes, per a fer realitat aquests desitjos ens cal un estat català independent, en forma de república.

Això, i no pas altra cosa, és el que fa que estiguem cridats a sortir al carrer per la Diada. Però no només per la Diada. La independència reclama mobilització permanent, desobediència civil, confrontació amb l'estat. Ens cal la determinació que ens va dur a la gran victòria del primer d'octubre de 2017, i a la gran mobilització amb vaga general i aturada de país del 3 d'octubre del mateix any. Ens cal l'esperit de lluita de les protestes a la Plaça Urquinaona contra la "sentència" del "procés".

No som fulls d'un arbre que s'emporta el vent. Si de cas som el vent. El que som, del cert, són homes i dones que se saben lliures i que volen decidir lliurement com volen que sigui el país on viuen. Si això representa conflicte i lluita amb un estat autoritari, repressor i protofeixista, benvinguda sigui la lluita. Amb el feixisme no es discuteix ni es debat en taules de diàleg. No és negocia amb el feixisme. Al feixisme se l'ataca i se'l destrueix allà on aparegui.

La nostra victòria serà la independència. La que vam votar, amb una aclaparadora majoria de vots favorables aquell gloriós primer d'octubre de 2017. Aquella victòria va ser de la nació catalana. Que després uns polítics mediocres no fossin capaços d'aprofitar aquella victòria, de guiar aquella força en un conflicte que era, és i serà inevitable, només ens diu que ens calen millors lideratges.

Tornem al carrer, a retrobar-nos, a mirar-nos de nou als ulls, a adonar-nos que som a casa nostra, que som molts, que som forts, que la nostra determinació i el nostre desig segueixen intactes, que al 2017 vam guanyar el  referèndum d'autodeterminació i que cal fer-lo realitat. 

Independència, i no pas altre cosa, és el que defensaré al carrer per la Diada.

Que tingueu una bona i reivindicativa diada nacional.

Visca Catalunya lliure.

dilluns, 9 d’agost del 2021

Llibre llegit: «Si el cel es tornés vermell» de Cori Calero. Comunicat de premsa de l'IPCC de 09/08/2021.

Llibre llegit:  «Si el cel es tornés vermell. El canvi climàtic. Conèixer-lo per combatre'l» de la periodista lleidatana Cori Calero especialitzada en divulgació científica i mediambiental i, en particular, del que representa i representarà el canvi climàtic.

El llibre s'estructura en tres parts. El primer bloc dona una resposta a la pregunta   «Què és el canvi climàtic?», i ja ens posa en alerta sobre les conseqüències, catastròfiques que, de forma inevitable, patirem. A la segona part «La noticia amb menys popularitat de la història» es demana com pot ser que  sabent les conseqüències inevitables i permanents, si més no per a una bona quantitat de generacions  a venir, no s'estigui actuant amb contundència i celeritat. La tercera part "Converses de cafè i d'altres indrets» recull les entrevistes a la Dra. M. Carme Llasat Botija (científica), Yayo Herrero (activista), el Dr. Jordi Solé Ollé (científic), el Dr. Josep Peñuelas (científic) i Maria Serra (activista).

El llibre és una eina de divulgació sobre el que implica el canvi climàtic per als que avui vivim i per als que viuran en el futur. En particular es fa un incís en el que representarà el canvi climàtic a la regió mediterrània. També és una crida a l'acció, i a l'adopció d'un estil de vida conscient i compromès amb la reducció de les emissions i la mitigació dels efectes del canvi climàtic. L'estil és molt directe. És, en aquest sentit, fàcil de llegir. Potser no tant pel seu contingut, força angoixant. És una lectura ideal per a treballar-la a instituts i centres educatius, però s'adreça a tothom. Seria molt bo que el llegissin els polítics que suposadament ens representen, a veure si entenen alguna cosa i deixen de fer l'imbècil.

El missatge del llibre és clar: el canvi climàtic ja és. Ja l'estem patint, i anirà a més. Degut a l'acumulació actual de gasos d'efecte hivernacle a l'atmosfera, ni que avui es tallessin en sec les emissions, ja tindríem un creixement inevitable de la temperatura i conseqüències catastròfiques en forma de fenòmens atmosfèrics extrems, augment del nivell del mar, menor disponibilitat d'aigua potable, destrucció d'hàbitats,ecosistemes i reducció de biodiversitat, pèrdua de terres fèrtils, amb les conseqüents migracions, aparició de noves malalties i virus... Tot això anirà a més. Ja està passant, i continuarà passant els propers anys, fins i tot  si avui s'aturessin completament les emissions degut a que els fenòmens atmosfèrics presenten una forta inèrcia que cal mesurar en anys.  

El cas és que avui no s'aturaran en sec les emissions. Ni demà. El que passa és que com que les emissions continuen -de fet, no han parat d'augmentar des de les primeres conferències internacionals sobre el clima, tot i els acords per a reduir-les preses en aquestes mateixes conferencies- el que cal esperar és que els efectes siguin molt més intensos. Cada dècima d'increment a la temperatura mitjana global es tradueix , directament, en més patiment, en més morts per calor, o per malaltia, o per gana, o per manca d'aigua, o per conflictes entre països desesperats i persones desesperades que fugen de la desertificació del que era la seva llar.

Anem a aquest futur. La qüestió és si només serà un futur terrible o si serà apocalíptic.

No és que ho digui jo, o que digui Cori Calero. Avui mateix el «Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic» (Intergovernmental Panel on Climate Change, IPCC) de l'ONU ha presentat la primera part del sisè informe sobre canvi climàtic. En podeu veure el resum de premsa a aquest enllaç.

Aquesta primera part no parla dels efectes sobre les persones ni de com mitigar el canvi, això vindrà a les parts posteriors que haurien de publicar-se durant aquest any i el que ve. Potser voldreu veure quines conseqüències es preveien als  informes anteriors (el cinquè informe es va publicar l'any 2014).

L'avís és clar:

«Climate change widespread, rapid, and intensifying – IPCC

GENEVA, Aug 9 – Scientists are observing changes in the Earth’s climate in every region and across the whole climate system, according to the latest Intergovernmental Panel on Climate Change (IPCC) Report, released today. Many of the changes observed in the climate are unprecedented in thousands, if not hundreds of thousands of years, and some of the changes already set in motion - such as continued sea level rise - are irreversible over hundreds to thousands of years.


However, strong and sustained reductions in emissions of carbon dioxide and other greenhouse gases would limit climate change. While benefits for air quality would come quickly, it could take 20-30 years to see global temperatures stabilize, according to the IPCC Working Group I report, Climate Change 2021: the Physical Science Basis, approved on Friday by 195 member governments of the IPCC, through a virtual approval session that was held over two weeks starting on July 26.
»

[...]

«The report provides new estimates of the chances of crossing the global warming level of 1.5°C in the next decades, and finds that unless there are immediate, rapid and large-scale reductions in greenhouse gas emissions, limiting warming to close to 1.5°C or even 2°C will be beyond reach.

The report shows that emissions of greenhouse gases from human activities are responsible for approximately 1.1°C of warming since 1850-1900, and finds that averaged over the next 20 years, global temperature is expected to reach or exceed 1.5°C of warming.» 

[...]

«“Climate change is already affecting every region on Earth, in multiple ways. The changes we experience will increase with additional warming”, said IPCC Working Group I Co-Chair Panmao Zhai.


[...]

 The report projects that in the coming decades climate changes will increase in all regions. For 1.5°C of global warming, there will be increasing heat waves, longer warm seasons and shorter cold seasons. At 2°C of global warming, heat extremes would more often reach critical tolerance thresholds for agriculture and health, the report shows.


[...]

 But it is not just about temperature. Climate change is bringing multiple different changes in different regions – which will all increase with further warming. These include changes to wetness and dryness, to winds, snow and ice, coastal areas and oceans. For example:

  • Climate change is intensifying the water cycle. This brings more intense rainfall and associated flooding, as well as more intense drought in many regions.
  • Climate change is affecting rainfall patterns. In high latitudes, precipitation is likely to increase, while it is projected to decrease over large parts of the subtropics. Changes to monsoon precipitation are expected, which will vary by region.
  • Coastal areas will see continued sea level rise throughout the 21st century, contributing to more frequent and severe coastal flooding in low-lying areas and coastal erosion. Extreme sea level events that previously occurred once in 100 years could happen every year by the end of this century.
  • Further warming will amplify permafrost thawing, and the loss of seasonal snow cover, melting of glaciers and ice sheets, and loss of summer Arctic sea ice.
  • Changes to the ocean, including warming, more frequent marine heatwaves,  cean acidification, and reduced oxygen levels have been clearly linked to human influence. These changes affect both ocean ecosystems and the people that rely on them, and they will continue throughout at least the rest of this century.
  • For cities, some aspects of climate change may be amplified, including heat (since urban areas are usually warmer than their surroundings), flooding from heavy precipitation events and sea level rise in coastal cities.»

[...]

«The report also shows that human actions still have the potential to determine the future course of climate. The evidence is clear that carbon dioxide (CO 2 ) is the main driver of climate change, even as other greenhouse gases and air pollutants also affect the climate.


“Stabilizing the climate will require strong, rapid, and sustained reductions in greenhouse gas emissions, and reaching net zero CO 2 emissions. Limiting other greenhouse gases and air pollutants, especially methane, could have benefits both for health and the climate,” said Zhai.»

I ara que algú del govern de Catalunya i del gobierno de España m'expliqui l'estupidesa infinita que es demostra al plantejar uns "jocs olímpics d'hivern al Pirineu" i també una ampliació de l'aeroport del Prat quan, a la vista de que parlem de la supervivència de l'espècie, el que caldria seria deixar de volar amb avió i, per tant, no calen aeroports més grans.

Cal canviar a models econòmics sostenibles que, per descomptat, han de fugir del monocultiu turístic. Cal  protegir els ecosistemes, i el Pirineu és un dels més fràgils, amb una reequilibri territorial. Cal potenciar el transport públic. Per posar  tren de Puigcerdà a la Seu d'Urgell no calen uns jocs olímpics al servei i major glòria del nacionalisme espanyol. El que cal és inversió en medi rural. Per portar la fibra òptica a la Catalunya no metropolitaana no calen uns Jocs olímpics, el quec cal és inversió i reequilibri territorial, cal que l'area metropolitana es faci més petita i més verda, calen més pagesos i més gestió dels boscos. Tots plegats hem de reduir el consum de productes, d'energia i d'aigua i posats a consumir, que sigui majoritàriament de producció local i de proximitat. Sobirania alimentària se'n diu. I també energètica. Però per aconseguir-ho una massa crítica dela població ha de comprometre's amb el futur, informar-se i actuar de forma conseqüent i responsable.

Al meu entendre, avui els polítics han deixat de ser útils. No tenen cap visió estratègica que no sigui la dels lobbies que, aquests sí, representen.

Hi havia un projecte d'independència nacional que, jo creia, era compartit per aquests polítics però la força revolucionària de la gent els va aturar en sec. Massa negocis es podien perdre. El projecte independentista, evidentment, persisteix, però no pot deixar-se en mans d'aquests colla de buròcrates de vol gallinaci que hi han ara a banda i banda. El projecte independentista representa sobiranies (nacional, energètica, alimentària), representa autogestió, representa compromís amb el medi ambient: actuar localment pensant globalment, representa reequilibri territorial i millor acord amb el medi. El projecte indepèndetista representa major eficiència en el comsum i, necessàriament, passa per treure's de sobre la capa parasitària, extractiva i corrupta que representa l'estat espanyol i el pou sense fons que és Madrid. Territori, per cert, que segons les previsions del IPCC pot esdevenir un bolet insostenible enmig del desert que serà la península Ibèrica (Catalunya inclosa).

I ara, seguim fent com si res.

dijous, 29 de juliol del 2021

Feixisme: «Fer impossible la vida als no vaccinats»

A l'inici dels confinaments hi havia qui deia que "d'aquesta en sortirem millors". Era una afirmació de positivitat, de resiliència, de "les desgràcies no podran amb nosaltres, ans al contrari". Frases d'ànim que es diuen abans d'una prova difícil, d'un combat incert, d'una aventura arriscada...

Avui, vist amb distància, no crec que es pugui afirmar que sortirem millor. Encara no hem sortit. No sortirem millors. Potser no sortirem molt pitjor, però millor segur que no. Jo crec que sortirem, com a  mínim, desencantats. El Covid19 ha posat de manifest, sobretot, el pitjor que tenim com a societat.

Ha posat de manifest, de forma destacada al meu entendre, la mesquinesa, la roïnesa, de la societat en general. La seva misèria ètica. La seva enorme hipocresia.

Una societat que ha bescanviat, espantada i de forma completament acrítica, espais de llibertat individual i col·lectiva que s'havien guanyat a un elevat preu de sang, per una falsa seguretat. Els vaccins com a fetitxe. L'assenyalament dels no vaccinats com a, pràcticament, delinqüents. Assenyalament que és fa quan la meitat de la població encara no té la pauta completa i aquest percentatge té molt més a veure amb la manca de dosis per subministrar que no amb l'opció personal de no vaccinació.

Opció personal que, al meu entendre, és perfectament legítima. Els antivacunes no són els meus enemics. Puc entendre, perfectament, que una persona decideixi que no s'injectarà una substància estranya al seu cos. Puc entendre que algú decideixi no prendre una medecina. Puc entendre que algú decideixi menjar un determinat tipus d'aliments, i rebutjar-ne d'altres. Per mi, és molt senzill: el meu cos és meu, no de l'estat.

Per mi, l'argument per vacunar-me és molt clar: jo confio (no ho puc demostrar) que els vaccins "funcionen". Això vol dir que, en cas que em contagiï de Covid19, la probabilitat que el virus em faci mal (o eventualment em mati) serà més baixa que si no estic vaccinat  De cara als demés, és més probable que si em contagio la meva transmissibilitat sigui més baixa, perquè la meva càrrega viral probablement serà menor. 

Aquest és l'argument. El detall que cal tenir en compte és que sempre estic parlant de probabilitats. És dir, pot ser que, tot i vaccinat, acabi morint de Covid19; pot ser que, tot i no vaccinat, no agafi mai el Covid19, o que l'agafi i no em faci res, i la meva vida sigui centenària. Són probabilitats. El que passa amb les probabilitats i l'estadística, com explica Daniel Kahneman a «Thinking, fast and slow» és que els humans, en general, som molt dolents estimant probabilitats. Ens equivoquem sovint quan estimem probabilitats. El més important, el nostre relat personal  del món sovint ve determinat per aquesta estimació errònia de probabilitats.

El que cal adonar-se és que aquest relat personal del món el té tothom. Aquesta estimació errònia de les probabilitats afecta a tothom. Al seu llibre «Factfulness», Hans Rosling ens mostra com aquesta manca de correcció en l'estimació de probabilitats afecta, també, a aquells que decideixen polítiques de salut. 

L'autoritat no és infal·lible. Cal dir-ho. Cal tenir-ho ben present. Aquest darrer any i mig la pandèmia ho ha posat de manifest de forma continuada.

En canvi el capteniment de «l'autoritat» és el d'un ens infal·lible i coercitiu. Però no és infal·lible. I la capacitat de coerció és fruit d'un mandat democràtic, no és un atribut intrínsec. És una concessió. Quan els polítics actuen com una elit, com una aristocràcia, com els poderosos, com els que manen, enfront d'un poble que és el que calla i obeeix estem parlant de la fi de la democràcia i del segrest de la sobirania popular. 

Val a dir, però, que una bona part del poble ja se sent bé amb aquest segrest. 

A un dels extrems, l'aplaudeix. Col·labora en fer-lo efectiu: recordeu la «policia dels balcons»? no heu sentit mai a veïns que demanen «ma dura» amb els no vaccinats? o amb l'ús de les mascaretes? Exactament, què motiva a aquests veïns? la seva salut? o la seva adscripció incondicional a un ordre i una jerarquia? Per què és tan important per a aquests veïns que jo em punxi o em deixi de punxar el vaccí? Poden raonar aquesta necessitat de «ma dura» o és que, simplement, la «ma dura» és la seva forma de fer amb tot? És, més aviat, una posició política simplista. prendre partit per una opció, sense que calgui raonar res. Només definir uns «bons» i uns «dolents», un «nosaltres» i un «ells», uns «amics» i uns «enemics». Amb l'avantatge que «l'autoritat» està de part teva. La victòria està, gairebé, assegurada.

Anant al cantó contrari, què impulsa a tanta gent a no prendre cap mesura de seguretat? En l'extrem, com s'arriba al negacionisme dur? al que nega la mateixa existència del virus? Suposo que fins que no acabin ingressats a una UCI, o enterrats, ho continuaran negant. No és una qüestió de raonament. És, més aviat, una posició política simplista. prendre partit per una opció, sense que calgui raonar res. Només definir uns «bons» i uns «dolents», un «nosaltres» i un «ells», uns «amics» i uns «enemics», uns «informats i lliures» enfront «un ramat». El desavantatge que tenen és que «l'autoritat» és a la banda contrària.

Diria que entre aquests dos extrems hi ha una majoria per a la que la pandèmia està resultant, més que cap altre cosa, una dificultat afegida. Sovint una greu dificultat afegida. Una dificultat que ha impactat en la rutina diària de forma contundent, modificant-la de forma dramàtica.

Crec que aquests som la majoria. I què voldríem? Jo crec que molts voldrien tornar a fer una vida «normal» però això no passarà. «L'autoritat» està aprofitant la pandèmia per a la seva pròpia agenda. Una agenda que inclou facilitar determinats negocis, reforçar el paper de la pròpia «autoritat» en el sentit de fer-la més coercitiva i més intrusiva, amb un biopoder creixent i, conseqüentment,  restringir i eliminar drets i llibertats individuals. En nom de la seguretat es retalla la llibertat. 

Per això avui es parla obertament de "fer la vida impossible als no vaccinats". Aquesta frase és terrible. És pur feixisme. Arreu d'Europa aquesta frase està provocant reaccions. Espero que aquí també les provoqui. L'enunciat mateix d'aquesta frase és intolerable. «Fer la vida impossible a algú» és, exactament, el sinònim de matar-lo. Si algú vol venir a matar-me, jo em resistiré. Si algú vol venir a matar a algú altre perquè no està vaccinat, jo tinc molt clar de part de qui em posaré. Reconec les agressions quan  les veig.

Què vull dir, amb tot plegat? que per mi, la vaccinació contra el Covid19, és a dia d'avui, una tria personal. Hi ha un molt bon argument a favor de la vaccinació, que és que la probabilitat que el Covid19 et faci patir o et mati en cas que t'encomanis és molt  menor que si no estàs vaccinat. A més, és més probable que no encomanis la malaltia a algú altre, o que en cas de fer-ho, la càrrega vírica que li passis sigui menor (sempre probabilitats). Respecto a qui pensi que aquest argument és feble i que, per tant, prefereix no vaccinar-se, o no veu la necessitat de fer-ho urgentment, sobretot quan ja està prenent altres precaucions. Ho respecto i em posaré al seu costat en contra d'aquells que pretenen «fer-li la vida impossible».

Fer la vida impossible a 23.000.000 de persones és el que deien els militars feixistes espanyols al seu xat de whatsapp. Tenint en compte que el percentatge de gent que encara no té la pauta completa a tot l'estat és de prop del 45%, dir que cal «fer la vida impossible als no vaccinats» és d'un feixisme equivalent.  

No estic en contra de la vaccinació. Però estic en contra de l'obligatorietat d'aquest vaccí. Frontalment. Per descomptat m'oposo a "fer la vida impossible als no vaccinats". És tan monstruosa  aquesta frase que només em pot provocar rebuig i la meva oposició total.

El que defenso és poder triar. Per a poder triar cal informació. Informació contrastada i completa que no estigui esbiaixada pels interessos de «l'autoritat». La missió de «l'autoritat» és, primer de tot, proporcionar aquesta informació completa i veraç; segona, garantir la vaccinació de forma ràpida a qui la demani; tercera, garantir el dret a triar. NO és missió de «l'autoritat» el «fer la vida impossible als no vaccinats», i molt menys imposar mesures coercitives per a que la gent es vaccini. 

«L'autoritat» ha de reconèixer que, en tant que organització constituïda per persones i al servei de les persones, no és infal·lible i pateix de biaixos mentals i d'interessos ocults que fan que el seu capteniment no sigui òptim, en general. En tant que organització al servei de les persones ha de tenir sempre present que les persones actuen, i tenen dret a actuar, a partir d'un pensament que, també en general, no calcula bé les probabilitats. 

El que cal, doncs, és molta humilitat de «l'autoritat» i de la població. Molta més informació, completa i ben servida. Molta més eficiència. Molta més democràcia.

Però ni humilitat, ni informació, ni eficiència, ni democràcia. Al contrari: supèrbia, informació espectacle, manca de personal i recursos degut a retallades socials i a un sistema que prima el benefici, i un creixent autoritarisme de tints feixistes.

No en sortirem millors. Sortirem molt pitjor.

diumenge, 4 de juliol del 2021

Rebel·lia

Aquest mes de juny ha estat intens. per una banda, els presos polítics catalans: Jordi Cuixart, Carme Forcadell, Jordi Turull, Dolors Bassa, Jordi Sànchez, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Josep Rull, Quim Form., han estat indultats i ja han tornat amb els seus. Aquest gest va ser la resposta de l'estat espanyol a l'informe del consell d'Europa en que es denunciava l'existència de presos polítics a l'estat espanyol i se n'exigia el seu alliberament, que es permetés el retorn dels exiliats i  la fi de la repressió a l'independentisme.

La resposta d'Espanya ha estat un indult reversible, que ja s'encarregaran de revertir PP i VOX quan tinguin majoria, que la tindran. I prou. La repressió continua. Els exiliats segueixen sense poder tornar a casa. El Tribunal de Cuentas embarga els bens i provoca la mort civil d'aquest indultats, i dels encausats per la consulta del 9N2014 i el referèndum del 1O2017.

A l'octubre de 2017 algú va decidir que el millor era que la gent mobilitzada i disposada a defensar la independència se'n tornés a casa. Suposo que alguns va decidir que no estaven disposat als sacrificis (més que res econòmics) de la defensa de la independència els podrien costar. Potser alguns també van decidir que un moviment amb tanta força al carrer i, definitivament, ingovernable era tant o més perillós que els "socis" madrilenys i de l'estat espanyol amb els que, en definitiva, sempre hi ha la possibilitat de posar-se d'acord en el que fa al repartiment de poder i la "cogovernança". En particular, dels anhelats fons europeus.

El resultat, doncs, és que la repressió no s'atura perquè els que han d'aturar-la, a Barcelona i a Madrid, tenen bons motius per a no fer-ho. No sempre els mateixos motius, segur. No els comparteixen. Potser tenen motius discrepants, en realitat. Però el fet és que als poderosos ja els va bé la repressió, i els oprimits són els mateixos. És allò de ser tres voltes rebel: per feminista, per  treballador, per nació oprimida.

 A la repressió només podem respondre des del carrer. Amb mobilització  persistent i tan massiva com sigui possible. Per descomptat, aquesta mobilització ha de ser tan autogestionada com es pugui, per evitar una nova traïció dels líders, com la que al seu temps va denunciar Xirinacs.

És urgent fer la independència. Hem de culminar el que vam encetar l'octubre de 2017. Hem de tornar al carrer. Anar-hi, anar-hi i anar-hi,l com deia Antoní Massaguer. 

 L'estat espanyol està en fallida. Aquest cop els fons europeus hauran de tornar-se. No podrà fer-ho sense patiment. A un món ideal, els fons s'invertirien amb seny, i el resultat seria la recuperació de fons invertit més beneficis. Això no passarà. La natura mafiosa de l'estat portarà, inevitablement, a que aquests diners acabin a les butxaques dels que des del 39 són la casta opressora. Els diners, per tant, els haurem de retornar els que, des del 39, som objecte de l'extracció i depredació.  

Per això aquestes dues notícies: bona part dels "boomers" i la generació X veuran retallades a les seves pensions, o hauran de treballar més anys per a tenir-ne dret. I aquesta altre: el PSOE i UP recuperen la Ley de Seguridad Nacional del PP i l'amplien amb  les "lliçons apreses" a la pandèmia. Notablement: en cas de crisi, tots els adults podrà ser mobilitzats i se'ls podran requisar els bens, "temporalment" i amb una "indemnització". Temporalitat i indemnització que queden a discreció de l'estat, evidentment.

Punt u. Jo no vaig escaquejar-me de la mili, allà pels 80, per a fer-la ara que en tinc més de cinquanta.

Punt dos. Els meus estalvis són meu. Encara més quan ja m'estan dient que hauré de treballar fins els setanta, o els vuitanta, o fins que em mori perquè la pensió, o serà una merda, o no serà.

Ho he dit amb bones paraules. Ara ho diré amb males: que no em toquin ni un cèntim o acabaran esbudellats. Que no se'ls acudeixi donar-me un fusell, perquè tots els trets que engegui seran contra ells.

Aquesta llei del PP, i ara del PSOE i UP demana que la gent surti al carrer i que s'hi estigui allà fins que la màfia corrupta que domina totes les institucions de  l'estat espanyol sigui tancada de per vida. A Catalunya, a més, tenim la tasca addicional de completar la feina encetat l'octubre  de 2017 i fer, d'una punyetera vegada, la independència que ens és tan necessària.

Ens volen espantar. No ho aconseguiran. La por l'han de tenir ells. La tindran ells. En passaran molta, de por.

dilluns, 31 de maig del 2021

OCTUVRE.CAT sobre els indults. 26 de maig 2021.

Imprescindible. Subscric paraula per paraula.

Indults no, amnistia, autodeterminació i independència!

El primer d'octubre van venir a pegar-nos. Ni oblit ni perdó. 

Jo ni indulto ni amnistio a l'estat espanyol.


Apunteu-vos a Octuvre.cat!



Agenda 2030, decreixement i independència

La identitat catalana, la nació catalana, Catalunya només sobreviurà si l'estat espanyol desapareix. La història, des de molt abans de 1714, però, en particular després d'aquesta data, no ha fet més que evidenciar-nos-ho.

És una lluita per la supervivència. La nostra, o la del nostre enemic. La independència de Catalunya representa, de forma inevitable, l'esfondrament de l'estat espanyol. La nostra independència és la seva destrucció. No acopnseguir-ho significarà l'assimilació. Aquest cop sí. Perquè aquest cop no lluitem només contra un estat que ens vol canviar la identitat. Ara, a més, hi ha un sistema que des de ben petits perverteix el concepte de llibertat per a reduir-lo a la "llibertat de consum", un sistema que diu que "llibertat" és "poder triar què comprar i què consumir". L'aliat de l'estat és el consumisme.

Tenim, però, una finestra d'oportunitat: els decreixentistes tenien raó.

Era lògic. Els decreixentistes ja fa força anys que ens diuen que hem de deixar de consumir. Que només tenim un planeta. La sobre-explotació dels recursos, el malbaratament d'energia, aliments, minerals. La destrucció d'espais naturals i ecosistemes, les emissions de gasos d'efecte hivernacle i el canvi climàtic que estan produint... tot plegat ens condueix al desastre. L'Agenda 2030 de la que cada cop se'n sent i en sentirem a parlar més i més no es una altre cosa que un decreixement conduit per les elits.

Els decreixentistes ens deien: «Hem de deixar de consumir. Hem de decréixer. Si no controlem de forma autogestionada el nostre decreixement, ens "decreixeran" per la força». Estem en aquest punt. Segurament no podíem fer-ho. No estàvem preparats. No teníem prou informació. No ens ho crèiem. Anava en contra del que ens havien ensenyat des de ben petits. Deixar de consumir? esteu bojos? El cas, però, és que les elits sí que ho sabien. Ho han sabut sempre.  S'han preparat. Han reforçat les seves posicions i han traçat un pla. I ens decreixeran. Es diu Agenda 2030.

L'Agenda 2030 és el pla que s'ha presentat. Ja fa uns anys que aquest pla està en marxa. És un pla amb incoherències brutals i contradiccions flagrants. És un pla per assegurar que les elits seguiran sent les elits. I que la reducció del consum castigui el mínim possible els comptes de resultats de les elits. Fins i tot, ja n'hi han que es preparen per a ser els guanyadors del decreixement i, en aquest ambient de reducció del consum, volen crear les indústries del "desenvolupament sostenible".

El "desenvolupament sostenible" és, en definitiva, el decreixement controlat per les elits.

Quina és la finestra d'oportunitat?  que el decreixement, per molt que estigui gestionat per les elits, és decreixement. És reducció del consum. El decreixement és incompatible amb la idea que la llibertat és "llibertat per triar què comprar o què consumir". Aquesta "llibertat" quedarà limitada per preus prohibitius, per l'empobriment progressiu però molt sensible de la majoria de la població del primer món. Empobriment entès amb els paràmetres actuals. Està clar que aquest escenari condueix a les revoltes, el que em fa pensar que per evitar-les serà necessari reformular conceptes com llibertat, riquesa i pobresa, responsabilitat col·lectiva, identitat, democràcia.

La pandèmia ens pot donar un idea de com serà aquest món en un decreixement liderat per les elits. Un món en el que les vacunes han estat escadusseres i s'han administrat per l'estat seguint una metodologia de racionament. Un món on l'estat decideix quina vacuna ha de posar-se el ciutadà, en un exemple paradigmàtic del que Foucault (i també Hardt i Negri) defineix com Biopoder. Un món amb accés limitat al consum, un món hipermediat, tant en el sentit de l'omnipresència d'Internet, com en el de l'omnipresència d'agents intermediaris i de tercers.

Un món en el que ja no és veritat que "llibertat" sigui "llibertat de comprar o consumir el que vulguis". Un món que necessàriament demana una reflexió sobre el contracte social que bescanvia llibertat individual per zones de confort i "llibertat de consum".

La finestra d'oportunitat és aquesta reflexió.

Pot sortir malament. Correm el risc que el resultat de la reflexió sigui, precisament, cedir encara més llibertat individual a canvi de més zones de confort i el manteniment d'una reduïda "llibertat de consum", com si aquest fos el bé més preuat en un món on el consum decreix. Pot ser que la reformulació de llibertat i democràcia ens porti a un plantejament semblant al de Xina. Pot ser que la identitat nacional, sexual, cultural... esdevinguin un article més de consum. un intangible que es pot comprar i vendre, però sense més fons que el preu que el mercat li atorgui, potser en forma de likes a xarxes socials.

També pot ser que abans no siguem engolits per aquest món en decreixement que ens preparen les elits, tinguem un moment de lucidesa i ens adonem que encara som a temps de l'autogestió. Encara som a temps de decidir com decreixem. Encara som a temps de decidir com ens organitzem per fer front als reptes del canvi climàtic, encara som a temps per organitzar la defensa enfront aquest decreixement liderat per les elits. Un decreixement en el que nosaltres decreixem i son més pobres, i ells creixen i són més rics.

L'Agenda 2030 la lideren els estats. A Catalunya, la implantació de l'Agenda 2030, a hores d'ara depèn de l'estat espanyol. No cal ser massa espavilats per saber que aquest decreixement forçós el pagarem els països de llengua catalana. No cal ser massa espavilats per saber que el deute de les ajudes europees, deute que caldrà tornar, amb interessos, el pagarem catalans, balears i valencians. No cal ser massa espavilats per saber que el deute ja existent, i monstruós, de l'estat espanyol el pagarem Catalunya, País Valencià i Illes Balears. No cal ser gaire espavilats per saber que la corrupció sistèmica de l'estat espanyol la seguirem pagant nosaltres. Tot aixo ho pagarem nosaltres perquè ja ho estem pagant.

Catalunya, País Valencià, Illes Balears només sobreviurem si l'estat espanyol desapareix. Tinc aquesta certesa: la nostra supervivència depèn de l'extinció de l'estat espanyol. O som independents o serem assimilats i desapareixerem com a identitat, cultura, llengua i nació. 

 La llibertat, la nostra llibertat, és molt mes que la "llibertat de consumir o comprar".

dissabte, 1 de maig del 2021

Octuvre.cat: "FONS EUROPEUS: Que corri abans no es consumi l'estafa dels despatxos madrilenys."

 Això és tan bèstia que cal donar-li publicitat. Que corri.

https://Octuvre.cat, amb Marta Sibina i Albano Dante-Fachín, ens fan adonar de l'escàndol dels fons europeus. Si us fixeu no fan servir més que informacions de diaris. Tiren d'hemeroteca. Què vol dir això? Que, efectivament, PSOE i Podemos menteixen més que parlen. Són una eina més de l'IBEX. Menteixen. Professionalment. Amb tota la cara dura del món. Avui necessito els teus vots, avui et dic el que vols sentir. Demà necessito els vots d'algú altre? igual.

Però compte,  que si t'enganyen una vegada, la culpa és del mentider. Si t'enganyen dues, la culpa és teva. Si "t'enganyen" molts més cops potser és que ja et va bé que "t'enganyin" i, en realitat, el que estàs fent és mentir a un tercer.

Em temo que hi ha molt d'això últim, i que els tercers som el poble de Catalunya.

Partits independentistes: primer avís. 




1er maig 2021

 Primer de maig. Dia internacional dels treballadors. Es tracta d'una diada de reivindicació i lluita. Enguany encara més, quan es pot constatar que la pandèmia s'ha acarnissat a les classes més desprotegides, ha provocat atur i  desigualtat o, més aviat, ha exacerbat els mals que el sistema , capitalista, ja tenia.

Com cada any, adjunto els manifests de la CGT i de l'esquerra independetista:

Manifest de la CGT. 

1r maig 2021: Reformes laborals. NO! Treballar menys per a treballar totes.

"L’any passat vam viure un 1 de Maig sota confinament i van voler limitar la nostra acció reivindicativa. Al llarg d’aquest any hem continuat estant als carrers, fent front als atacs que estem patint com a classe treballadora.

Portem anys arrossegant les conseqüències de dues reformes laborals, que lluny de solucionar els problemes d’ocupació, s’han demostrat només un ardit del sistema capitalista per reduir salaris, agreujant la precarització i privatitzant allò públic per obtenir més beneficis.

Aquestes reformes, desenvolupades per les dues potes del bipartidisme, donen sentit a l’eslògan «PSOE i PP, la mateixa merda és», a l’igual que la resta de partits polítics, que demostra que la solució als nostres problemes no els podem deixar en mans d’una classe política al servei del capital. Han materialitzat una diversitat de contractes absurda, un abaratiment dels acomiadaments sota l’excusa de fomentar l’ocupació (que l’únic que ha aconseguit són condicions cada vegada més esclaves), una reducció dels sous i una inestabilitat laboral tremenda. Arribant actualment a un nivell de precarització que mai haguéssim imaginat: la joventut que entra en el mercat laboral s’enfronta a una temporalitat inadmissible, a una explotació permanent, mentre ens allarguen l’edat de jubilació i els anys cotitzats per poder accedir-hi.

A més, s’acosta el moment que venim alertant, on després de la fi de l’estat d’alarma i el termini d’aplicació dels ERTOS, molts d’aquests es convertiran directament en EROs, o sigui en ACOMIADAMENTS. Haurem d’estar atentes per lluitar i aturar aquesta futura sagnia laboral.

L’empobriment general de milers de treballadores i treballadors està generant una societat cada vegada més desigual. Una quarta part de la població catalana en edat de treballar (24,2%) es troba en situació de risc de pobresa o exclusió social. Actualment a Barcelona gairebé 150.000 persones viuen en llars sense ingressos laborals i més de la meitat són dones. Per contra, cada any es fan centenars de milers de hores extraordinàries, una gran majoria no són remunerades i, de nou, som les dones les més afectades. Al que cal sumar els milers de desnonaments executats durant aquests últims anys, que ara es dispararan un cop s’aixequin les escasses restriccions de l’estat d’alarma.

Veiem cada dia com trepitgen les nostres vides, aplicant lleis que protegeixen rics i poderosos i enviant-nos als seus esbirros, siguin policies o feixistes disfressats, per fer-nos fora dels nostres espais i de les nostres cases, atropellaments continus als drets humans, lleis mordassa… La pandèmia ha generat una situació intolerable de control social amb una militarització de la societat amb l’estat d’alarma, un toc de queda nocturn o els confinaments geogràfics que limiten una llibertat de moviments i les llibertats, tant individuals como col·lectives. Ens reprimeixen als carrers i ens persegueixen en les nostres legítimes accions, ja sigui de protesta o d’acció directa per exercir el nostre dret a una vida digna.

L’auge de l’extrema dreta, la fustigació a persones refugiades i migrants i el racisme incrustat, la violència institucional i estructural cap a les persones vulnerables, el patriarcat latent que amenaça les nostres vides, el col·lapse programat a força de retallades sempiternes del sistema públic (especialment Sanitat, Educació i Serveis Socials) … El capitalisme en la seva fase més salvatge i agònica segueix posant amb absoluta impunitat el interès econòmic per davant de les nostres vides, els nostres drets i la supervivència de la planeta, protegint els seus interessos privats per sobre de les necessitats de la gran majoria.

Estem immerses en temps convulsos i difícils, en els quals es disfressa d’indiferència un gran control social i tecnològic, temps on els interessos de les elits intentaran imposar-se novament a la classe treballadora. No podem permetre que la crisi la paguem, un cop més, les de sempre. Perquè seria intolerable que permetéssim un nou rescat a les entitats financeres, mentre les condicions de vida de la classe obrera se segueixen degradant a velocitat de vertigen.

Malgrat tot això, seguim defensant que l’única manera de sobreviure és l’autoorganització, la solidaritat amb les nostres companyes i companys, generant alternatives, acció directa i per descomptat, prenent la iniciativa de les nostres pròpies vides i decisions!

Aquest any, l’1 de maig, tornem al carrer a exigir el repartiment de la feina i de la riquesa, i a reivindicar la lluita i la solidaritat com l’únic camí per garantir els nostres drets, tant laborals com socials.

  • Un treball digne, amb unes condicions laborals que ens permetin viure i arribar a final de mes;
  • Una jornada laboral que possibiliti la conciliació de la feina amb la vida;
  • Salaris i prestacions socials suficients, a través d’ocupació i de la Renda Bàsica de les Iguals;
  • Unes pensions adequades i una edat de jubilació avançada, que ens possibilitin i garanteixin sobreviure, i permetent a la gent jove començar a treballar. Un cop més reivindiquem una reducció de la jornada de treball perquè puguem treballar totes les persones, una eliminació de les hores extraordinàries per ser insolidàries i fraudulentes, i reclamem la implantació JA de la REBIs (Renda Bàsica de les Iguals) com a mecanisme de redistribució de la riquesa i forma d’aconseguir una vida digna sense dependre de l’esclavitud que representen uns sous de misèria."

Visca l’1 de maig

Visca la lluita de la classe obrera

Visca la CGT

https://www.cgtbarcelona.org/wp-content/uploads/2021/04/Manifest-1r-maig-Barcelona.pdf


Manifest unitari de l'esquerra independentista







divendres, 23 d’abril del 2021

Sant Jordi 2021. Naomi Klein, "En Flames" i Cori Calero, "Si el cel es tornés vermell".

Sant Jordi. La diada del llibre i la rosa torna als carrers però sense les aglomeracions prèvies a la pandèmia. Alguna cosa bona havia de tenir. És primavera. Els falciots ja són aquí. Sant Jordi. Llum.

Enguany, un parell de llibres m'han cridat l'atenció.  El primer ja és a casa: 

«En flames», de Naomi Klein. Empúries. 

A la web hom hi pot llegir :

«En flames. La defensa (encesa) del Green New Deal

Naomi Klein aborda la crisi climàtica i la necessitat d'un canvi radical: un New Deal verd.

“Al rellotge climàtic se li esgota el temps”. Després de deu anys comprovant com la crisi climàtica passava d’amenaça futura a urgència de vida o mort, Naomi Klein la tracta en aquest llibre no tan sols com un repte polític sinó també com un d’espiritual i de la imaginació humana. Denúncia i crida a l’acció, alhora, a través dels reportatges de primera línia sobre les catàstrofes ecològiques actuals causades per les corporacions i els governs, Klein proposa un canvi de paradigma de pensament que ens permeti afrontar la conversió ecològica. La bona notícia és que molta gent ja s’ha alçat per demanar aquest canvi. L’anomenat Green New Deal: l’última ocasió abans de destruir el planeta.»

Des de fa ja un temps (Llegiu "Això ho canvia tot")  que Naomi Klein ha identificat la crisi climàtica com el principal repte de la humanitat. Un repte que per la seva importància i urgència esdevé crític. Cal atacar el problema de forma decidida. Els llibre de Klein són sovint una crida a l'acció. Segur que aquest també ho és. Espero encetar-ne la lectura avui mateix.

L'altre llibre que m'ha cridat l'atenció també tracta el mateix tema i amb la mateixa intenció. Aquest encara l'he d'anar a buscar. Es tracta de:

«Si el cel es tornés vermell», Cori Calero, Vienaedicions. 

La periodista lleidatana, que segur que recordeu pels seus reportatges a l'"Espai Terra" de Televisió de Catalunya, també ens urgeix a l'acció en resposta a la crisi climàtica. 

 Al lloc web hom pot llegir:

«Si el cel es tornés vermell
El canvi climàtic. Conèixer-lo per combatre'l

El canvi climàtic no és el problema més important, és l’únic problema que ens ha d’importar. I ara és el moment d’actuar
 

Imagineu-vos que un dia us lleveu i veieu que, incomprensiblement, el cel s’ha tornat vermell! Totes les televisions, tots els diaris, tothom en parla a les xarxes... No hi ha cap altra notícia al món. Passen els dies i el cel continua sent vermellíssim. I els científics asseguren que això és degut a les emissions de gasos per l’activitat humana. I n’aporten proves irrefutables. Sens dubte tothom sortiria immediatament al carrer a demanar que es fes ja alguna cosa perquè el cel tornés a ser blau. I els polítics correrien a promulgar lleis. Però la realitat és que els efectes de l’escalfament global no són tan visibles, la qual cosa no vol dir que no existeixin. Aquest llibre vol demostrar que el cel s’està tornant vermell encara que no ho veiem i pretén esperonar-nos a actuar».

Sant Jordi, patró de Catalunya. Diada del llibre i la rosa. La gran festa de la primavera. Que també sigui reivindicativa. Que també sigui de presa de consciència.

Aquest món que vivim podria ser molt millor del que és. Molt més lliure. Molt més net. Molt més just. Podem aconseguir-ho. Ens cal compromís, i realisme. La pandèmia ens ha mostrat com som de fràgils. Ens ha recordat, a vegades cruelment, que ni som invulnerables ni immortals.

L'aire, l'aigua, el sol, la vida...  són l'únic que és realment imprescindible. No podem fer-ho malbé ni malbaratar-ho. Ens cal protegir-ho. Sovint n'hi hauria prou amb respectar-ho. Amb adonar-se que els fets tenen conseqüències i que si no hi han prou vacunes, o prou aigua, o prou aliments, o prou espai per viure... molta gent mor. 

Hem d'aprendre alguna cosa. Ens cal actuar. Ara mateix. De forma persistent, sovint auto-organitzats perquè ens interessa a la gent fer que el món sigui un lloc per viure. És més important viure que fer negoci. Igual com a Catalunya som  capaços de mobilitzacions massives i persistents per la Independència, també hem de ser capaços de mobilitzacions persistents pel clima. És una lluita compartida. Pensar globalment en la crisi climàtica i actuar localment a Catalunya implementant, per exemple, la sobirania alimentària i energètica fent servir models de proximitat i energies renovables. 

No és fàcil. Però no hi ha cap més opció que actuar. Amb intel·ligència i amb decisió.

Bona Diada de Sant Jordi.

dimarts, 6 d’abril del 2021

Descansa en pau, Arcadi.


 

Qui és un un referent personal? És algú que admires. És algú al que voldries assemblar-te. És algú al que escoltes quan parla. És algú del qui en reconeixes l'alçada moral i la vàlua ètica. És algú que consideres un model, un mestre, una guia. I penses i creus tot això perquè els seus actes parlen per ell tant o més que les seves paraules. I és pels seus actes que et vols assemblar a ell i seguir el seu exemple. 

Perquè saps que fer-ho et torna millor. Et fa més bona persona. 

Quan se'ns mor un referent, ens adonem del buit que ens deixa. Entristim. Ens sentim orfes. Potser atabalats quan ens adonem de la tasca que feia i que ara haurem d'assumir els que encara som aquí. 

Arcadi Oliveres ha mort avui, i em sento trist i orfe. I penso en tota la  tasca variada que ha fet, les diferents facetes de la seva feina. Penso en Justícia i Pau. Penso en Procés Constituent. Penso en el seu anticapitalisme. Penso en el seu compromís amb un altre món que és possible, i necessari.

Arcadi era aquell senyor gran, que parlava del món, dels mals que l'afecten i de com combatre'ls. Ho feia amb autoritat, amb posat sever, però a la vegada traspuant humanitat i tendresa.

Hem de seguir la seva tasca. Hem de plorar la seva pèrdua. Hem de fer realitat el seu somni, el seu anhel, la seva esperança, que són nostres també, d'un altre món. Un món millor. Un món just. Un món en pau. Un món net. Un món que ell sabia possible. 

Gràcies, Arcadi, per ser referent, pels teus llibres, les teves paraules i els teus actes. El condol a la seva família, als que l'estimaven, als que el teníem de referent. Plorem la pèrdua. 

Descansa en pau. 

Tot seguit, ens alçarem. En continuarem la feina. Tenim una esperança. Persistirem fins aconseguir-ho.

Un altre món és possible.

dilluns, 29 de març del 2021

L'estupidesa com a signe dels temps

Fa un mes i mig que vam votar i que vam obtenir la primera majoria absoluta  en vots independentistes en una contesa electoral convocada per l'estat espanyol.

Una victòria obtinguda en el context de la pandèmia. Una victòria treballada, com totes les de l'independentisme. 

Una victòria, però, que de nou és capitalitza pels partits que demostren, un cop més, i això ja cansa, que són la baula més dèbil de la cadena. 

Avui el tacticisme i les lluites pel, cada cop més reduït, poder de la Generalitat fa que encara no hi hagi un govern. I trigarà. 

Personalment, no em crec que el problema sigui el Consell per la República. Més aviat sospito que, per variar, es tracta dels calés. Junts vol gestionar els fons europeus. Els únic diners frescos que, potser, vindran. I ERC, lògicament, també. Però com que això seria poc èpic i massa prosaic, uns i altres ens diuen que el problema és el Consell per la República. Sense comptar que el "pas al costat" de Mas, o la no investidura de Turull, amb les dramàtiques circumstàncies en que es va produir, no seran perdonats en molt de temps. Ja veus. El vol gallinaci, el tacticisme en curt, l'estupidesa reiterada i infinita, en definitiva, dels partits independentistes. De tots.

Sense comptar que, probablement, dins de Junts algú està especulant amb un « què passaria si es repetissin les eleccions ? » El conte de la lletera diu: « els vots que van anar al PDeCAT i al PNC serien capitalitzats per Junts que, passaria a ser primera força de l'independentisme. Probablement, primera força en vots al Parlament i, probablement, enviaríem a ERC a la tercera posició ». Molt llaminer.  Però hi ha el factor imponderable del grau de cabreig dels votants. 

Tot plegat és una gran banalització de l'independentisme. Que la independència només pot venir del sacrifici, de la resistència civil, de la mobilització persistent, contundent i amb suficient  massa crítica de la societat, és un fet. Que calen organitzacions que es posin al front d'aquest combat, en un format mes proper al dels moviments que al dels partits, també. Ara mateix, però, els partits no tenen la més mínima intenció d'assumir aquest lideratge. En canvi es buidaran els ulls per veure qui gestiona els fons europeus (si arriben, que Madrid va davant).

Aquesta batalla pels calés sí que és important. Aleshores la pregunta que sorgeix és: "què en penseu fer, dels calés?" No vull pensar malament.

Però és inevitable. És inevitable malfiar-se. I per mi ja és inevitable fer-ho a una escala global. La Unió Europea ha demostrat ser tan ineficient com Espanya o  Catalunya a l'hora de vaccinar als seus administrats. Quina conclusió se'n treu? Jo relaciono ineficiència amb corrupció. Potser Hanlon dirà que és més forta la relació amb l'estupidesa. No dic que no. Però poques coses hi han més estúpides que consentir la corrupció de la burocràcia, que institucionalitzar-la, que no combatre-la... La Unió Europea és corrupta? No ho sé, però és ineficient i això és un mal símptoma.

Corrupció sistèmica. Corrupció legal, fins i tot. Corrupció és que s'estigui constatant que els índexs de la pandèmia tornen a descontrolar-se poc a poc, que se'ns adverteixi que no anem bé però, d'altra banda, es vagi «obrint» perquè, és clar, l'economia també ha de funcionar. Crida l'atenció. Això porta, de nou, de forma recurrent i esgotadora, a normes incoherents: per exemple, no puc acompanyar amb el vehicle privat a un familiar d'una bombolla de convivència diferent de la meva, però sí que puc fer-ho amb transport públic on hi han dotze bombolles de convivència més. Potser té a veure que el transport públic és una font d'ingressos de les administracions, i el vehicle privat, no. Per cert, les multes també són una font d'ingressos de les administracions.

És el proper que veurem amb els vaccins. Se'ns exigirà, legalment, un passaport de vacunació per viatjar. Però, d'altra banda, la vaccinació gratuïta per la seguretat social no arribarà a temps per a l'estiu. Però bé, pagant Sant Pere canta i, segurament, si tens prou calés, podrà fer-te un PCR o un test d'antígens per viatjar on vulguis. Pagant. Posem una llei per a que els administrats paguin.

A més sembla ser que els vaccins no immunitzen per sempre. Caldrà doncs, posar-se'n una dosi cada any? Com la grip? Aquesta serà l'excusa per limitar els moviments de la gent pel territori? per impedir-ne les concentracions? Per multar i reprimir per no dur mascareta? Estem d'acord amb això? Jo no. 

Hi ha qui parla ja obertament de la quarta onada que vindrà després de setmana santa. Ineficiència és que, sabent-ho, no s'hi posi remei i acabi passant. Quin és el motiu últim d'aquesta ineficiència? Jo dic que un sistema, essencialment, corrupte. A molts nivells, des d'una escala local, a una de global. 

Un sistema corrupte perquè, sens dubte, ja s'encarrega de reproduir-se i de defensar-se en la seva corrupció. Però també un sistema corrupte perquè, em temo molt que, en el fons, en el fons, o potser no tant en el fons, el món és tan estúpid que accepta, institucionalitza, tolera, fins i tot estimula, enlloc de combatre, aquesta corrupció sistèmica. Un món tan estúpid que bescanvia democràcia i llibertat per "seguretat". Quina seguretat? Sí, home, ja saps, la seguretat de tot una mica... Però avui, quan surtis al carrer, posa't la mascareta. 

Que no dic que no sigui necessari. Al contrari. El que dic és que, molt lamentablement, per moltes raons, ho és. Contra tot el que cabia esperar, resulta que així ens trobem. Què estem fent? Quin món estem deixant? Com podem ser tan estúpids?

diumenge, 28 de febrer del 2021

Condemna de la violència

No es preveu un aturador pels aldarulls que es venen succeint des de la detenció de Pablo Hásel. Encara més, es diria que estan pujant de grau, de participació i d'organització en determinades accions. Notablement, en els enfrontaments .

Ahir  a la nit, es va calar foc a una furgoneta de la guàrdia urbana. Avui, com era d'esperar, tothom posa el crit al cel. Aquesta matí han entrevistat Dolors Sabater, de la CUP, a Catalunya Ràdio. Se li ha preguntat si la CUP condemna la violència i la resposta ha estat, al meu entendre, ben ajustada: el límit de la protesta és posar en perill la vida de les persones. Però portar el debat a la condemna de la violència de grups de manifestants i no voler entrar a què causa aquesta violència és desviar l'atenció del fons del problema. 

A continuació, s'ha obert un torn de valoracions de les declaracions per part del grup de periodistes de diferents mitjans que col·laboren amb el programa. Opinions que han estat, com era d'esperar, totalment coincidents amb la corresponent línia editorial.

Vet aquí l'entrevista amb Dolors Sabater i la ronda posterior (entre les marques de 10m 25s i 25m 53s).

Sabater no ha fet una condemna explícita dels que van calar foc a la furgoneta de la guàrdia urbana, però diu, ben clar i d'entrada que la vida de les persones és la línia vermella que no es pot trepitjar. Per mi és més que suficient, en canvi no és suficient per a aquells que necessiten escoltar promeses de fidelitat, acataments, besamans i jures de bandera. N'hi han que estan a dues passes d'identificar a kale borroka dels 80 i 90 al País Basc amb les protestes d'aquests dies a Catalunya, i Herri Batasuna amb la CUP.

Però el cas és que aquesta identificació no és creïble  des del moment en que tots aquests aldarulls engeguen amb la detenció de Pablo Hásel i no es poden relacionar directament amb el moviment independentista. Si bé és clar que el malestar que s'està posant de manifest també inclou el component de reivindicació nacional. 

La protesta és transversal i la detenció de Hásel n'ha estat la guspira que l'ha fet esclatar. En observar la simbologia dels manifestants es veuen desfilar juntes banderes vermelles amb la falç i el martell, amb banderes negres llibertàries, vermelles i negres de l'anarcosindicalisme, amb estelades vermelles o blaves,  i també algun violeta feminista, verd ecologista o arc iris LGTBIQ+. Allò que amb molta mala llet es defineix com a "grups antisistema".

Però no. No són antisistema. La CUP participa del sistema des de fa molt de temps i té regidors i alcaldes a diversos municipis dels Països Catalans. Des de fa dues legislatures, compta amb diputats al parlament de Catalunya i si, com crec  que acabarà passant, es configura un govern d'ERC i Junts, resultarà que passarà a ser la primera força d'esquerres de l'oposició (perquè per molt que digui Jèssica Albiach, el PSOE no és esquerra).

El que sí són és anticapitalistes, o si ho preferiu, no-capitalistes. Això és el que més por fa de la CUP: que proposen sistemes diferents; que potser no són possibles ara però qualsevol. canvi demana un primer pas i seguir avançant i el missatge de la CUP és, fem aquest primer pas. Primer pas que és, inevitablement, posar en qüestió el sistema actual. En la seva generalitat i en les seves particularitats. Penseu per vosaltres mateixos si aquest món us sembla bé. Penseu per vosaltres mateixos com voleu que sigui Pensem entre tots plegats què podem fer per a millorar-ho. Entre tots plegats, fem-lo millor.

Vet aquí el que fa por de la CUP. Vet aquí perquè n'hi han que volen reduir les protestes i els aldarulls a una qüestió d'ordre públic. Vet aquí perquè exigeixen condemnes explícites i rotundes de "la violència dels manifestants". Com si tots els manifestants fossin violents. Com si manifestar-se fos violència. Com si les barricades, que són autodefensa contra bales de foam i pilotes de goma, fossin el mateix  que el saqueig d'un establiment, que és un delicte de robatori o furt amb estralls.

Com si la ràbia per l'atur, juvenil i no juvenil, pels desnonaments, per la impunitat del feixisme, pel racisme dels CIEs, per la violència masclista, per la negació de la identitat nacional, cultural i lingüística, per la negació del dret a triar el propi destí com a individus i com a país,  per la violència estructural que pretén reduir a les persones en general i als joves en particular a treballadors submisos i consumidors compulsius.

Com si tota aquesta ràbia només es pogués canalitzar votant un cop cada quatre anys a les elits de sempre. Com si votant a les elits de sempre, al sistema de sempre, pogués aportar alguna solució.

Mireu, jo, com la CUP, condemno la violència. Tota aquesta violència. I poso el límit en el respecte a la vida de les persones. Com la CUP, jo també vull un món diferent. Vull un altre sistema, i si això em converteix en antisistema als ulls d'algú n'estic ben orgullós.  

Un altre món és possible, i podem, i l'hem de fer possible.

dimarts, 16 de febrer del 2021

Rap de combat.

Pablo Hasel ha estat detingut per "injurias a la corona", "injúrias a las fuerzas y cuerpos de seguridad del estado"  i "apología del terrorismo".

És dir, ha estat detingut perquè la llibertat d'expressió a l'estat espanyol només s'aplica quan no molesta a l'estat. On estat és, "corona", "judicatura" i "fuerzas y cuerpos de seguridad del estado" amb la jerarquia catòlica com a convidada especial. En definitiva, els que manaven durant el franquisme i que, com es demostra, continuen fent-ho.

Solidaritat amb Pablo Hasel. Si podeu, aneu a les concentracions i actes de protesta contra la seva detenció. Ara mateix, a moltes ciutats i pobles de Catalunya hi han concentracions, manifestacions i enfrontaments amb les "fuerzas y cuerpos". Què esperaven?

Jo no sóc gaire de rap, però de tant en tant n'escolto. Vet aquí uns quants vídeos que potser us agradaran i us motiven a anar a donar una volta a veure què passa pel carrer. Amb tots vostès: Pablo Hasel, Los Chikos del Maíz, Valtonyc i el rap col·lectiu "Los Borbones soln unos ladrones".

 
 


Urgeix fer valer la victòria del 14F.

El diumenge l'independentisme va guanyar. Vam guanyar.

No va ser una victòria èpica, com la del primer d'octubre, però Déu n'hi do. 

Es va guanyar vencent la por a la pandèmia i superant, sobretot, la manca d'il·lusió que feia anar a votar als partits independentistes que han gestionat tan malament (per no dir, malbaratat) la força i la il·lusió dels primer i tercer d'octubre i vint-i-u de desembre de 2017. Un cop més ha estat la mobilització popular la que ha donat la victòria. Malgrat els parits. Ja en van unes quantes. Se'ls ha tornat a donar una força que massa sovint sembla que no són capaços de transformar en un progrés real.

La victòria va ser de la gent que va anar a votar, molt més que dels partits. Vam ser els votants els que amb la mobilització van superar el 50% dels vots emesos i  hem estat nosaltres els que hem donat als partits la força i el mandat, en forma de majoria absoluta còmoda al Parlament, per a que donin passes efectives cap a la Independència, per a que facin valer la victòria.

Cap a la Independència. Aquest és el punt principal. Sí, en aquest camí cal lluitar per la llibertat de preses i presos polítics, pel retorn de l'exili, per aturar i revertir el mal que ha fet la repressió. Més important encara: cal protegir als que han estat afectats per la pandèmia, per la malaltia i la destrucció de llocs de treball,   per les crisis que se succeeixen sense treva des de fa massa temps. Tot això cal fer-ho, amb l'objectiu principal ben marcat, que és és marxar cap a la Independència. Justament perquè la independència ens proporciona la millor eina, la República, per a aconseguir més llibertat, més democràcia, més protecció social, un país més net i eficient en la seva despesa energètica, un medi ambient més protegit. Un país millor per a totes i tots.

Avui han començat les converses per formar govern. Espero i desitjo que lels partits independentistes es posin d'acord. Aquest cop amb Pere Aragonès com a President. Vull fer confiança als partits i espero que veurem aviat un acord de govern. Vull veure-ho aviat.

A més, és necessari fer-ho amb urgència perquè, com ja s'ha vist avui mateix, la reacció de l'unionisme ha estat de ràbia. Estan rabiosos per la nova derrota i es veu en com la repressió no ha trigat gens en desfermar-se de nou. En cal un govern per plantar cara, en la mida que sigui possible, a la ràbia venjativa de l'estat.

Ens convé a tots, docs, que els partits siguin responsables i facin la feina que s'espera d'ells amb prestesa. Cal un pacte i cal ja. És necessari per posar-se en marxa de nou. Més que necessari, torno a dir: és urgent. Perquè la repressió, desprès del parèntesi de la campanya electoral, torna a castigar amb duresa.

Que parlin, doncs, i que es posin d'acord. Aviat. Això és el que espero, i em penso que és el sentir majoritari. Que la victòria doni fruits.

dissabte, 13 de febrer del 2021

14F. «Per vèncer cal anar-hi, anar-hi, anar-hi».

Demà els independentistes hem d'anar a votar. N'estic convençut. 

Hem de votar opcions independentistes. Jo tinc clar quin serà el meu vot. Votaré CUP. Esquerra anticapitalista. És el meu vot. Aquesta opció situa al PDeCAT a les meves antípodes ideològiques. Tanmateix, demano que voteu independentista, i si el vot que us representa és el del PDeCAT, voteu PDeCAT. Per què? Per que tinc ben clar que la independència de Catalunya ens reclama a tots. Demana de l'esforç de totes i tots. Li cal la CUP i el PDeCAT, li cal ERC i Junts. A totes i tots.

Perquè, enfront, no tenim adversaris si no enemics. Enemics que no dubten en represaliar-nos, multar-nos, en utilitzar la violència, en tancar-nos a presó... I van tots junts. Des del PSC fins al feixisme de VOX, passant per Cs, PP i Podem. Per molt que alguns d'aquests reparteixen carnets d'esquerra o de ciutadans del món. Tot l'unionisme ha pactat i pactarà tots els 155 que cregui necessaris per derrotar-nos. Per derrotar al seu enemic, és dir, nosaltres, és dir,  l'independentisme

Per això és tan important  votar diumenge. Per això hem de ser més de la meitat dels vots, per això hem de fer majoria absoluta al parlament. Per resistir, per sobreviure a l'atac, i per viure i contraatacar. No perquè el Parlament vagi a fer la Independència. Ja sabem que això no anirà així.

Necessàriament la Independència ha de venir de la mobilització intensa i persistent al carrer. De l'estratègia de resistència civil no violenta. Aquesta, per la por a la pandèmia, per la por a la  repressió, per la divisió dels partits, per la manca de lideratges que són conseqüència directa de la repressió, la presó i l'exili es troba lluny de la intensitat que caldria.

Per aconseguir recuperar la intensitat, l'empenta, l'impuls que dúiem i que ens va dur la victòria del primer d'octubre de 2017 ens cal treure'ns la por de sobre i aquesta és una tasca individual de cadascú. Ens cal també que, en la mida del possible, les institucions no ens juguin en contra i disposar de mecanismes per entorpir la repressió. Per això ens cal controlar les institucions. Per això hem d'anar a votar diumenge i guanyar. Clarament.

Ens cal i això seria òptim, que la Generalitat servís a la gent, que la gent percebés que la Generalitat fa les coses bé. Que es gestiona bé, Que serveix ala vida. Que els polítics independentistes siguin del color que siguin tenen aquesta voluntat de servei i la capacitat de treball i d'organització, la visió estratègica, política per a posar el pressupost intervingut, vigilat i retallat de la Generalitat al servei de tothom i, en particular, dels que necessiten més ajuda. Aquesta és la feina dels representants que triarem diumenge. Com també ho és aturar la repressió i construir aquelles estructures d'estat que havien d'haver fet fa anys i que, a l'hora de la veritat, o no hi eren, o van ser desfetes amb pel 155.

Per a fer una república catalana independent al servei de la gent ens cal, primer de tot, insisteixo, la mobilització persistent. També ens calen victòries institucionals i posar les institucions al servei d'aquest objectiu: servir a la gent,en particular als que els cal més ajuda, aturar o entorpir la repressió de l'estat, construir el que es pugui construir (si és que hi ha res que es pugui construir) per fer efectiva la independència.

Els partits independentistes tenen, en tant que representants dels seus votants, el dret legítim a tenir vies i temps diferents per d'assolir aquests objectius, però ens cal que tots es reconeguin entre ells com a pertanyents al mateix bàndol. No ens equivoquem. L'enemic el tenim enfront. No al costat.

Votem. Demà votem. Votem independentista. Votem sense por. Votem amb esperança. Votem amb ràbia. Votem amb amor al país. Voteu amb odi als seus enemics. Tant se val la motivació que us impulsi, però voteu. Voteu. Votem

«Per vèncer cal anar-hi, anar-hi, anar-hi». Mobilitzem-nos. Cuidem-nos. Construïm el país que volem. La república que volem. Fem la independència. Cada dia. Persistim!

diumenge, 7 de febrer del 2021

Objectiu: més de la meitat dels vots per a l'independentisme.

 Una setmana justa per a les eleccions del 14F. L'objectiu principal és el mateix que al darrer post: que l'independentisme obtingui més de la meitat dels vots. En aquesta suma han de tenir-se en compte a tots els partits autoanomenats independentistes i això vol dir Junts, ERC i CUP, però també PDeCAT, FNC o Primàries, si bé les possibilitats que aquestes últimes candidatures obtinguin algun escó són baixes. Algunes  enquestes assenyalen que el PDeCAT podria donar la  sorpresa i entrar.

L'objectiu secundari és la victòria del bloc independentista en escons. Assolint l'objectiu principal,  gairebé es garanteix l'assoliment d'aquest objectiu secundari. És un objectiu de molta importància, malgrat que la Generalitat, en ella mateixa, és avui poc més que una gestoria en fallida. Tanmateix, aquesta gestoria és responsable de la salut i l'educació públiques, entre d'altres missions. Té encomanada, per tant, la gestió de pilars fonamentals de l'estat del benestar. Incideix directament en la vida de les persones i ha d'estar, per tant, impecable i eficientment gestionada i al servei de tothom.

La Generalitat en mans de l'independentisme garanteix que estarà al servei del país, i no al servei de la màfia estatal. Com deia el President Torra, la Generalitat, en tant que l'estat a Catalunya és un obstacle per a la independència i, quan arribi el moment, haurà de ser superada. Però aquest obstacle encara seria molt més gran si fos hostil al país. Tot seria molt més difícil si des de la mateixa Generalitat s'ataqués de forma activa l'autogovern, o es col·laborés amb la recentralització, o s'ataqués la immersió lingüística, o es desvirtués la missió normalitzadora dels TV3 i els mitjans de la CCMA. Des de la Generalitat no es pot fer la independència. Ho hem après. La independència ha de fer-se des del carrer, des dels pobles i ciutats. Amb mobilització persistent. Amb resistència civil no violenta (però ferma i contundent, perquè és la millor estratègia). Això ho sabem. Però també sabem que si bé no es pot fer la independència des de la Generalitat, és millor que no estigui en mans de l'estat.      

La propera batalla és el diumenge 14F. Els objectius es poden aconseguir. Per a fer-ho cal la mobilització de la major part dels votants independentistes. Hem d'anar a votar. Com al primer d'octubre. Aquest no ens esperen policies, ens espera, si de cas, u virus. Però el podem superar prenent les precaucions necessàries. Som un país disciplinat. Hem fet les majors mobilitzacions cíviques del segle XXI a Europa. Recordeu la Via Catalana, de punta a punta del país. Totes les performances de l'11 de setembre que han demanat preparació i organització. Tenim la capacitat, doncs, d'anar a votar el 14F i de fer-ho sense posar-nos en perill. Hem de ser ordenats i disciplinats. Mascareta (Millor FFP2 que quirúrgica), distància, neteja de mans (porteu gel hidroalcohòlic! feu-lo servir!) Minimitzeu el temps d'anar a votar. Millor si porteu la papereta de casa però si no heu rebut la papereta que voleu, no passa res, trobareu paperetes als punts de votació. El 14F tenim una nova mobilització. Hem de votar independentista. Hem de fer-ho amb seguretat i protegint-nos entre tots. Fem-ho!

Si a Catalunya no estiguéssim patint l'assetjament de l'estat espanyol, per una banda, i la seva incompetència per l'altre; i el tacticisme irresponsable dels propis partits catalans que han estat incapaços d'acordar una llei electoral catalana moderna, avui, en lloc d'haver d'anar a votar presencialment enmig de la tercera onada del Covid19, hauríem pogut fer un vot electrònic. No es pot fer.

Objectivament, el vot electrònic pot ser el més segur de tots, el més eficient i el més democràtic. perquè, per exemple, permetria consultar sovint a la població. La tecnologia existeix. Però també per a que el vot electrònic tingui aquestes característiques cal, sobretot, que la societat i l'estat que l'implementen siguin profundament respectuosos amb la democràcia. Aquest és el problema. A dia d'avui, el vot per correu a l'estat espanyol és una missió impossible, com saben els catalans a Irlanda que no podran votar perquè l'ambaixada espanyola no ha fet els tràmits que calien. El vot per correu no funciona. Votar per correu és difícil i vulnerable a les tupinades. És vergonyós. Amb aquests antecedents és impensable el vot telemàtic. El vot telemàtic, a dia d'avui, ni està ni se l'espera perquè, simplement, ningú se'n refia de la qualitat democràtica de l'estat. També per a superar aquest llast i entrar d'una vegada al segle XXI, ens cal la Independència (i una llei electoral pròpia i moderna, si més no).

En fi. La següent batalla és el diumenge que ve. Els independentistes hem d'anar a votar. Voteu a qui vulgueu. Voteu l'estratègia independentista que us sembli més bé. Obliguem als partits a que es posin d'acord entre ells i fem que el carrer sigui, de nou, el que marqui el pas i, si els partits poden, que ens segueixin.

Dempeus. Prenguem precaucions i protegim-nos. Anem a votar. Guanyarem!