El diumenge l'independentisme va guanyar. Vam guanyar.
No va ser una victòria èpica, com la del primer d'octubre, però Déu n'hi do.
Es va guanyar vencent la por a la pandèmia i superant, sobretot, la manca d'il·lusió que feia anar a votar als partits independentistes que han gestionat tan malament (per no dir, malbaratat) la força i la il·lusió dels primer i tercer d'octubre i vint-i-u de desembre de 2017. Un cop més ha estat la mobilització popular la que ha donat la victòria. Malgrat els parits. Ja en van unes quantes. Se'ls ha tornat a donar una força que massa sovint sembla que no són capaços de transformar en un progrés real.
La victòria va ser de la gent que va anar a votar, molt més que dels partits. Vam ser els votants els que amb la mobilització van superar el 50% dels vots emesos i hem estat nosaltres els que hem donat als partits la força i el mandat, en forma de majoria absoluta còmoda al Parlament, per a que donin passes efectives cap a la Independència, per a que facin valer la victòria.
Cap a la Independència. Aquest és el punt principal. Sí, en aquest camí cal lluitar per la llibertat de preses i presos polítics, pel retorn de l'exili, per aturar i revertir el mal que ha fet la repressió. Més important encara: cal protegir als que han estat afectats per la pandèmia, per la malaltia i la destrucció de llocs de treball, per les crisis que se succeeixen sense treva des de fa massa temps. Tot això cal fer-ho, amb l'objectiu principal ben marcat, que és és marxar cap a la Independència. Justament perquè la independència ens proporciona la millor eina, la República, per a aconseguir més llibertat, més democràcia, més protecció social, un país més net i eficient en la seva despesa energètica, un medi ambient més protegit. Un país millor per a totes i tots.
Avui han començat les converses per formar govern. Espero i desitjo que lels partits independentistes es posin d'acord. Aquest cop amb Pere Aragonès com a President. Vull fer confiança als partits i espero que veurem aviat un acord de govern. Vull veure-ho aviat.
A més, és necessari fer-ho amb urgència perquè, com ja s'ha vist avui mateix, la reacció de l'unionisme ha estat de ràbia. Estan rabiosos per la nova derrota i es veu en com la repressió no ha trigat gens en desfermar-se de nou. En cal un govern per plantar cara, en la mida que sigui possible, a la ràbia venjativa de l'estat.
Ens convé a tots, docs, que els partits siguin responsables i facin la feina que s'espera d'ells amb prestesa. Cal un pacte i cal ja. És necessari per posar-se en marxa de nou. Més que necessari, torno a dir: és urgent. Perquè la repressió, desprès del parèntesi de la campanya electoral, torna a castigar amb duresa.
Que parlin, doncs, i que es posin d'acord. Aviat. Això és el que espero, i em penso que és el sentir majoritari. Que la victòria doni fruits.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada