dijous, 31 d’agost de 2006

Escalfant motors: "Jo també vull un estat propi"

El Xavier Mir ha fet la proposta a la blocosfera catalana d'encapçalar les entrades als blocs amb la frase "Jo també vull un estat propi", durant la setmana del 4 al 10 de setembre.
Bé, és d'aquelles coses fàcils que segurament no serviran de molt, però, si més no, et fan sentir acompanyat i que permetran veure com els medis públics ignoren la Xarxa.
M'hi apunto. És una bona idea. Romàntica, potser, i que fàcilment pot acabar amb emprenyada. Però m'hi apunto. No costa res. Aquestes coses fàcils, romàntiques i, per mi, expressió d'un anhel, cal, sens dubte, fer-les.

Salutacions, Xavier Mir.

dimecres, 30 d’agost de 2006

Recopilatori

M'hi poso. He recollit algunes notes i és el moment de, almenys, transcriure-les.
Easy-Jet. Tornem-hi amb l'aeroport. Ara resulta que Easy-Jet se'n va a Barajas perquè li dóna més oportunitats que El Prat. Ben fet que fan, home. El que podriem preguntar també és perquè dóna més oportunitats Barajas que El Prat. Potser perquè al Prat no se'l potencia prou? El cas és que l'aeroport depèn de Madrid. I Madrid no el vol deixar anar. Madrid fa servir El Prat com li surt dels pebrots i aquí, tothom a mirar-s'ho. A sí! recordo que fa uns mesos es reclamava que la gestió de l'aeroport passes a mans catalanes, però alguns van preferir fer-se una foto i dir allò de "ara no toca". Ara diuen que sí toca. I que això és irrenunciable i no sé que més. Sí, és clar, ara que no hi ha força, ara, el donaran. Em posaré pesadet i ho diré un altre cop, això és una conseqüència directa de l'estatutet de comunitat de veins que alegrement una majoria va votar. Si et donen pel sac i et sembla bé, després no et queixis si cou.
Almenys, als que vam votar NO, ens han donat pel sac igual, però ens podrem queixar amb raó. Però és trist. Només ens podrem queixar. I mentrestant, una infraestructura important pel país que va esdevenint, poc a poc però indefectiblement, un afegitó de Barajas.
Segon: No es podrà rebre el senyal de TVC de futbol en català a les Balears ni al País Valencià. Sembla que hi hauran alternatives, però el cas és que "La Nostra" és només "La del Principat". No "la dels Països Catalans". Quelcom tan fonamental com l'espai comunicatiu dels països de lléngua catalana està fraccionat, partit, combatut i rebutjat per governs hostils. No ens adonem, o potser sí, del mal que fa el PP a la nostra llèngua i cultura. Ens vol destruïr com a nació. I el pactisme, el silenci i el deixar fer quan ha calgut de CiU i PSC-PSOE és igualment reprobable per ser còmplice. En fi. Potser hi hauran alternatives, gràcies, un cop més a la iniciativa privada, és clar. Però aquest esforç continuat de resistència és tan pesat...
Comentari d'un periodista. La imparcialitat dels mitjans. A la tertúlia del matí de Catalunya Ràdio han fet aquest estiu el "parlament jove", on els tertulians eren polítics joves dels diferents partits del Parlament. L'altre dia es va parlar dels argumentaris i el presentador va venir a dir més o menys que : "jo podria dir per endavant què és el que dirà cadascun de vostès". Em va venir al cap inmediatament que es podria dir el mateix de molts periodistes. Abans que escriguin un article, informatiu o d'opinió, sobre alguna qüestió, hom podria dir sense temor a equivocar-se quin serà el tò i el biaix del redactat. És allò de "la línea editorial". És un eufemisme per parcialitat i tendenciositat. Més important que el discurs del redactor és el discurs del mitjà en el que escriu i més important que el discurs del polític és el discurs del partit. Però això sí, els periodistes poden afirmar sense cap mena d'escrúpol que ells són imparcials i que ells poden jutjar. Són el quart poder que fiscalitza al gran poder. Però això no és cert: hi han subvencions i sous del poder públic pel mig; Hi han interessos i sous del sector privat pel mig. En definitiva, els mèdia són en molts casos, la veu dels poders. I la presumpta independència no és més que l'alineament amb un o altre dels poders enfrontats.
I el poble, com sempre, amb crispetes, gaudint del show.
I canvi de tema, per acabar:
Les converses a l'hora de l'esmorzar amb companys de feina han donat força joc. M'he enterat del que és el didgeridoo: un instrument musical dels aborígens australians amb forma de tub buït per dins i que en bufar-lo d'una forma determinada produeix sons; i el bullroarer, el troç de fusta que el Cocodril Dundee fa girar sobre el seu cap i que produeix un sò característic i que fan servir els aborígens australians per comunicar-se a llargues distàncies. A rel d'això hem parlat de música, d'art, de creació de música amb algorismes i llenguatges de programació. De l'artista com a creador o com a mèdium amb el món de les idees, de platonisme, d'art abstracte, de la destrucció de l'autor, de minimalisme, de l'esforç intelectual que suposa l'estètica en oposició a la moda pura i dura. I m'ha vingut al cap la Torre Blava a la platja Ribes-Roges de Vilanova del Josep Guinovart. I com aquest senyor quan l'he sentit parlar de la seva obra em semblava entendre que ell senzillament disfruta pintant i esculpint. Que el seu esforç més que intelectual és quelcom de natural i físic. I que potser les explicacions a la seva obra la donen altres mentres que ell es limita a crear, o més aviat, a materialitzar sensacions. No dic que les seves obres no estiguin molt pensades i amb tota la intenció, però em sembla que la interpretació mística que se li dóna és cosa de crítics passats de voltes.
No ho se. Afegeixo aquí una foto de una litografia seva "L'Atlàntida" inspirada en el poema èpic homònim de mossèn Cinto.És, senzillament, que m'agraden aquests colors i aquests traços. Com un vi. No cal ser enòleg per gaudir-ne.


divendres, 25 d’agost de 2006

El teu conte

L'escriuré, a mà, a la llibreta. L'hauré de guardar perquè aniré re-escrivint el teu conte a mida que et facis gran. Per afegir-li detalls. Els que has de coneixer i els que vulguis coneixer. I esdevindrà una història. La teva. Ara només és un conte. Que t'ajuda a dormir-te. Un conte bonic. Per a que somiïs amb el cuc, i amb l'osset Jordi, i amb trens, i amb autobusos, i amb gossos, i amb xocolata, i amb la iaia i el iaio, i amb la mama i el papa.
Bona nit. Demà t'explicaré un cop més, si vols, el teu conte.

dilluns, 21 d’agost de 2006

El dret a vot a les municipals pels inmigrants no UE

Si tenen els papers en regla han de tenir dret a vot en les municipals. I afegiria que no només a votar a les municipals. El dret a vot hauria d'extendre's per a totes les conteses electorals. per principis: tots som iguals en drets i deures fonamentals. Bé. potser per anar dels drets fonamentals al dret a vot cal alguna cosa més que dues passes; però crec que és un recorregut que cal fer.
No vull posar la legalitat o el dret a vot com més del que són. La utopia diu que l'estat és una conjunt de sistemes que haurien d'estar al servei dels ciutadans tot garantint-ne la representativitat i la llibertat, entre d'altres característiques. La raó i l'experiència demostren que es tracta més aviat d'un conjunt de sistemes on predomina el control i repressió de la població per tal de garantir el funcionament del sistema productiu. Sense dir que la representació dels diferents sectors socials és lluny de ser equitativa, i sembla més aviat que representa la distribució del poder, més que no la representació dels ciutadans. A l'estat hi ha una sobrerepresentació no regulada dels poders fàctics. En canvi, el conjunt dels ciutadans, entesos com a cos electoral, està allunyat del poder real precisament per la classe política que han d'anar refrendant.
El dret a vot, entès en conjunt. No tria als representants, sinó que refrenda la tria de representants que ha fet la classe política, que, a la seva vegada escolta a altres poders, a més del del cos electoral.
És el que hi ha.
La democràcia ni comença ni acaba amb el vot. Estariem llestos si així fos. És molt més important en el dia a dia l'associacionisme, la mobilització ciutadana, la llibertat d'expressió, el dret d'opinió...
Crec que tens dret a vot si ets legal i estàs disposats a cumplir les lleis. Una altre cosa és que les lleis les hauriem de fer entre tots, però, de moment els que no poden votar només tenen dret a opinar. De la mateixa manera que els joves naturals del país adquireixen aquest dret amb la majoria d'edat, crec que es podria pensar en com proporcionar aquest dret de forma automàtica als inmigrants legals.
Entenc que els joves adquireixen aquest dret per que es considera que amb aquesta edat la majoria de gent ja té prou seny i està formada per treballar i acceptar responsabilitats. No voldria pensar que, a més, ja tenen format l'"espíritu nacional", com he sentit a dir en alguns fòrums.
En qualsevol cas, els inmigrants que venen aquí han tingut prou seny i prous collons per prendre una decisió fonamental com la de marxar a buscar-se la vida a una altre banda. Em semblen prou adults a mi. No cal que em demostrin res.
Certament, la distinció entre nacional o extranger avui marca diferències de drets i deures. Però a mi el que em sembla natural és que qui viu a un país i hi treballa tingui dret a opinar i a votar sobre com viure en aquest país. Per molt diferents que siguin els seus costums dels costums dels seus veïns. Això, des d'un punt de vista de les persones, hauria de ser circumstancial. Sota les mateixes lleis podem ser diferents i tenir els mateixos deures i els mateixos drets.
La por a que algun dia els de fora puguin canviar les lleis per fer-les al su gust és una mcia absurda en aquest sentit. De fetm en democràcia, si guanya el partit contrari existeix el "perill" real de que faci o canvii lleis per refer-les al seu gust. I tothom accepta que aquest és el funcionament democràtic. No deixar votar als inmigrants pel perill que puguin canviar lleis al seu gust, per tant, sembla una actitud antidemocràtica.
El problema ha sortgit perquè hi han 600.000 nous votants potencials, a dia d'avui. Alguns partits han treballat amb aquest col·lectiu i certament, és més fàcil que siguin els principals receptors d'aquesta massa de votants. Altres partits han despreciat al col·lectiu inmigrant, i a l'inmigrant particular i ara es veuen amenaçats.
La pregunta és, com es pot deixar a 600.000 persones adultes, que treballen i que estan organitzades sense dret a vot? com és que s'ha trigat tant a afrontar aquesta qüestió? per l'estat l'inmigració ha estat la sol·lució per a mantenir el sistema productiu en marxa i el sistema de seguretat social. però ara resulta que calen més serveis per tots plegats. Ara reclamen, amb tot a justcia, drets socials. I no se'ls pot negar. Són els nostres veins. Cumpleixen les mateixes lleis. No són diferents de mi. Són d'un altre país i el seu passaport és diferent, encara que viuen aquí. I no tenen els mateixos drets.
I no em val dir que han de demostrar arrelament. Si les coses anessin malament, jo mateix emigraria. un dret fonamental és el de buscar-te la vida a on sigui quan les coses van mal dades. Entenc que en un món global, cal anar fent caure les barreres artificials que imposen els estats-nació. A una nació com els Països Catalans, sobretot, hem d'entendre això. Estem esquarterats en tres estats. O és que potser, si me n'anés a viure a Perpinyà no voldria poder votar al meu govern regional? i més encara, sense haver-me'n anat de la meva nació?
Que des de sectors del nacionalisme català s'hagin alçat veus contra aquesta extensió del dret a vot m'ha entristit, encarq eu, certament, era previsible. Des del nacionalisme hi han els que consideren la consecució de l'estat-nació català com un objectiu estratègic en ell mateix. Per mi l'estat només és un instrument, si de cas, un objectiu tàctic a llarg plaç. Però al cap i a la fi, només un instrument al servei de les persones. De totes les que viuen als Països Catalans. I un instrument transformador per a tot el món. Crec que cal basar l'estat català no només en la història, la llèngua o la cultura. Cal basar-lo també en tot això, cert, però sobretot en el servei a la gent, en drets i deures. L'estat l'hem de fer els ciutadans. La República és cosa de tots. Al final es tracta de llibertat, igualtat i fraternitat.
Molta por (i el racisme és por) és el que ha generat l'anunci de l'extensió del dret de vot a les municipals pels inmigrants.
També serà interessant veure quants d'aquests 600000 inmigrants votaran finalment, i a qui.
Continuaré ruminat tot això. Aquesta no és una qüestió senzilla. Malgrat que els principis, per mi, són clars, vull perfilar els arguments.

diumenge, 20 d’agost de 2006

Cançons a flor de llavi

He afegit un enllaç a l'espai web que tinc a Wanadoo on he posat la còpia escanejada del cançoner de la J.O.A.C. (Joventut obrera d'acció catòlica). Aquest cançoner me'l vaig endur de cals meus avis, el Joaquim i la Carme, quan ens van deixar.
És un recull de lletres de cançons. N'hi han com unes 70. Em falten escanejar dues cançons però ...vergonya em fa reconeixer-ho... no trobo el cançoner. Suposo que està per casa, però la veritat, em començo a preocupar.
En fi. Que falten dues cançons. Tinc la intenció de passar els textos en format HTML. Això hauria estat automàtic amb un OCR, però el que tinc no dona bon resultat amb la resolució de punts per píxel a la que estan les imatges. És dir, que em caldria re-escanejar a més ppx. I, tornem-hi, no trobo el llibret... A les males ho passaré a ma. Cal millorar la presentació i afegir links a l'actual JOC que, sorpresa, encara existeix i té algunes agrupacions locals a Catalunya. I per la qüestió històrica, també enllaçaré la fundació Pere Tarrés i als Maristes. Seria molt bó poder trobar links a la música o links als MP3 o MIDI corresponents.
Quines coses...
Una altre cosa que vaig endur-me de cals avis va ser un àlbum fotogràfic de la vall de Núria molt antic, d'abans de la guerra civil. Aquest el tinc controlat. Faré el mateix. Escanejat i penjat a algun dels espais web que tinc morts de riure.

dimarts, 15 d’agost de 2006

Segon intent

El primer ha fallat perquè s'ha anat la llum. La tempesta que havia de caure no ha caigut, però sí alguns llamps que han provocat la pana. El cas és que l'entrada al bloc que estava escrivint s'ha anat a fer punyetes. Que Déu la tingui en sa glòria.
I ara ho torno a provar. Hi han coses a comentar. Aquest cap de setmana ha estat llarg, i ens ho hem passat molt bé i ha hagut temps per reflexionar.
Abans estava llegint un bloc nacionalista on algú es preguntava qui votaria Montilla i hi havien les típiques respostes del votar a aquest és votar l'altre... He deixat una resposta en la que dic que cadascú votarà al partit que vulgui i que quan es vota a un partit, el candidat serà el del seu partit. I que en tot cas, es voten partits i no candidats, i que per això Maragall és president, perquè es va donar una correlació de forces que ho permetia.
Certament, si voto el partit "x", amb el candidat "t" però els voto per que vull que surti el candidat "y" del partit "z" podria demanar-me: a qui he de votar per a que surti el cadidat "t"?. Al partit "m" amb el candidat "n"? si voto "x", és perquè guanyi "t". Punt. La resta és demagogia, retòrica i propaganda. Com la imbecilitat del "sí crític" amb l'estatutet. O hi estàs d'acord o no hi estàs. Jo no hi estava d'acord i vaig votar NO. Ara votaré ERC perquè espero que el Carod sigui president, si al final ho acaben sent el Mas o el Montilla, doncs què hi farem. Mala sort.
Rumiant sobre això se m'acut: I aquesta relació és simètrica? vull dir que si "votar A és votar B" aleshores "A = B", no? el contrari també serà correcte! "votar B és votar A". Mira, al final potser sí que el Carod serà president... En fi, un contra-argument estúpid per a un argument més estúpid encara.
Parlant d'arguments: sembla que l'estatutet serà un dels arguments de la campanya electoral. Suposo que cal convencer a la gent que és l'estatutet del segle, vist que abans de la seva entrada en vigor ja ha demostrat la seva inutilitat...
I tornant als del "votar això és votar allò", Si ho diuen de cor aleshores cal dir que tenen molt poca visió de la diversitat ideològica. Els diferents partits són forces diverses, que potser es podrien agrupar en tendències, però que en cap cas són coincidents. El govern del tripartit ha estat la resultant de tres forces. No el seu alineament.
I del Montilla: em sembla molt fotut que el gran argument d'alguns per atacar al montilla sigui que és nascut a Còrdova. Jo d'això en dic racisme. Al Montilla millor no votar-lo per un munt de bones raons, al menys des del meu punt de vista, però per aquest? anem bé...
En resum per matar aquest tema: a mi em sembla que que els que diuen que "votar aquest és votar aquell", prenen a la gent per imbècil. Jo voto un partit, i no una altre cosa i ERC, PSC, CIU, IC i PP són prou diferents entre ells i si algú els confon, que s'ho faci mirar.
Canvi de registre. Crec notar, potser és degut a l'estiu, o potser té causes més profondes, que hi han més nens jugant al carrer. Crec que una de les conseqüències de l'emigració és que tindrem una nova generació de nens que hauran tornat a jugar al carrer. A pilota, a parar, a amagar-se...
Potser vaig errat, però em sembla que hi han més nens jugant al carrer.
I un altre canvi: iots i rics. Al "trenta minuts" del diumengen sortia gent indecentment rica que aprofiten unes quatre setmanes a l'any per viatjat pel món en iots de super-luxe. Carissims. Només en carburant gasten un munt de calers. Per casa comentavem que aquesta gent gasten en pocs dies el sou d'uns quants anys de tots ls veins del nostre bloc (i som 50 portes!). Si en comptes de Barcelona fós el tercer món, estariem parlant de quantitats de diners que permetrien salvar de la fam i la misèria la ploblació de regions senceres... I em vaig exaltar: és injust, aquesta gent mereixen ser víctimes d'una revolució! Aquesta ostentació i despreci mereix un càstig. I no és enveja. I no és manca de respecte envers la propietat privada. Tothom té dret a posseir coses, però ningú te dret a fer mal als altres. I jo estic convençut que tots aquests vaixells de super-luxe estan tacats de sang. La sang dels esclaus que han de treure l'or i el marbre que plenen aquests deliris flotants. La sang dels explotats per aquests ultra-liberals. Sang i morts, n'estic segur.
La meteixa indiferència cap a la pobresa és perversa, és dolenta. Encara que puguis demostrar que no has fet servir mà d'obra esclava, que no has explotat ni depredat, segueix éssent un pecat l'acumulació i l'ostentació. Com es pot ostentar quan hi ha tanta misèria. Com pots acumular bens i bens quan hi ha qui es mor de gana? L'acumulació i l'ostentació són violència i mereixen ser reprobats, com a mínim.
Diria que com els Rolling Stones. Em sembla que aquests han arribat tan amunt que fan les seves gires per pura diversió, com els milionaris dels iots. Han passat per l'estat sense fer cap dels concerts previstos. La veu, diuen uns; s'han trobat malament, diuen els altres. Segur? jo crec que anaven tan passats de rosca, tan col·locats, estan tan fóra d'aquest món, que si han d'anul·lar un concert doncs l'anul·len, i punt. Tenen calers de sobres per fer-ho. És el despreci cap als simples mortals, els que han pagat 60€ per veure les llegendes vivents del rock. Però les llegendes vivents són uns super-milionaris hedonistes i indiferents que fa temps que viuen a les estrelles. No els vinguis amb misèries. Els afectats per les anul·lacions dels concerts, qui més qui menys, seguiran la seva vida. Amb la sensació d'haver estat despreciats, potser. De no ser prou. Els mites han passat per aquí sense baixar a terra. La terra, ah, sí, aquell planeta...
Però aquesta indiferència és la mateixa que està matant de gana i de malaltia arreu del món. Perquè indiferents són ells i, pitjor, nosaltres.
Bonic lloc el món, on els referents són aquests.
Ahir vam ser a Montserrat i vaig comprar una tarja amb la "Visita a Santa Maria pel bisbe Pere Casaldàliga, Sâo Félix (Mato Grosso)". Copio el següent: "[...]Noia de veïnat de Natzaret, dona de Poble, casada amb un treballador, pobra entre els pobres de Jahvè: deslliureu la vostra Catalunya del materialisme consumista i del benestar insolidari; arrenqueu-nos de la neutralitat, impossible en aquest món d'explotats i explotadors i forceu l'Església catalana a optar com Jesús, per la convivència i per l'acció dels Pobres de la Terra, que són els únics hereus del Cel.[...]"
Bisbe Pere, gràcies. Jo us saludo.

divendres, 11 d’agost de 2006

quatre dies de festa

És el que ve ara. Comptant el pont de la Mare de Déu d'agost, és clar.
Moment per fer una sortideta si es pot, o per acabar algunes de les tasques i projectes que estaven en marxa. I potser també per fer una primera valoració d'aquest estiu que arriba a la seva meitat.
Arriben amb la segona quinzena les festes de Gràcia i de Sants i ,poc a poc, tornaran els cotxes i el soroll.
Mandra. La mandra ha estat el que ha marcat aquesta setmana. Espero que la setmana que vé pugui posar un substantiu més enèrgic per qualificar el temps passat.
Uns parell d'apunts en qüestions que no tenen res a veure:
Primer una frase: "quan els substantiu és guerra, l'adjectiu és irrellevant", per referir-se a les guerres preventives, santes, justes... de les que parlava l'altre dia.
Segon: el TMPGEnc versió free funciona bé per a convertir WMV a MPG.
"Els viatges" d'Ibn Battuta. Estic a punt d'acabar-lo. Tinc a Ibn a Ceylan. Encara ha d'anar a la Xina, per retornar al magrib, passant per l'Andalus i pel Sahara.
Aquest llibre ha estat més complicat de llegir que no em pensava, no tant pel llibre en sí com per les circumstàncies de la lectura... Bé, esperaré a acabar-lo per a fer una valoració més acurada.

dimarts, 8 d’agost de 2006

No a la guerra

Buf...
Duc un parell de dies participant a un forum de "Racó Català" amb el tema "Què faries si hi hagués una guerra civil a Catalunya". Amb una enquesta amb diverses opcions: "Emigraria; M'amagaria; Lluitaria com el que més; Em canviaria de bàndol".
M'ha sorprès moltissim la quantitat de gent que, al menys de paràula, afirmen estar disposats a matar i morir per defensar no se sap quins ideals doncs resulta que a l'enunciat de la pregunta ni tan sols es descriuen els motius de la guerra o quins són els bàndols enfrontats.
Més d'un i més de dos s'han apressat a dir que estan disposats a tot per la pàtria, i els ha faltat temps per buscar enemics i matar i morir.
Jo he dit que desertaria. Que em nego a matar o morir. Això ha provocat algun que altre comentari irat.
Potser no desertaria. Però no perquè no pensés que és el correcte. Sinó per por al que em podria passar si m'enxampaven. En una guerra jo tindria enemics al front i enemics a la reraguarda! ...I massa por per lluitar contra uns i altres. M'obligarien a anar a la guerra i no podria escapar. Jo ho veig així, i per això em sorprèn molt tota aquesta retòrica de la guerra en gent, aparentment, normal.
Com pot ser que hi hagi qui es presenti voluntari per anar a una guerra?
Com pot ser?
Que sent el soldat? que sent la víctima? quina cosa pot justificar tant de dolor?
Ets un pilot d'avió bombarder. T'acostes a uns blocs d'edificis. La teva missió és destruir els blocs. Punt. En tens prou. Ets soldat professional. Per als companys més escrupulosos el comandament els ha dit que se sap del cert que s'hi amaguen terroristes. T'hi acostes sense vacil·lacions. Les defenses antiaèries van ser destruides amb el primer cop. Apuntes i dispares. Amb els sistemes de teleguiatge no hi ha error possible i els blocs són destruïts. Tot això ho veus a través de la pantalla de l'ordinador que t'informa de l'èxit de la missió, així com d'altres dades de vitals de navegació i estat de l'aeronau. Missió complerta. Te'n tornes al portaavions. Per un moment penses que potser hi havien civils, però és fugisser. Una missió de combat duta a terme amb eficàcia i precisió.
Estàs colgat entre la runa. T'ofegues i la por i l'angoixa són més grans que el dolor intens que sents a cada centímetre del teu cos. Les teves extremitats estan trinxades. Et dessagnes. Saps que moriràs, però no conscientment. És una por animal. Pànic. Però no et pots moure. Angoixa. No pots omplir els pulmons, la runa oprimeix el teu cos agònic. Vas perdent la consciència enmig d'un dolor i una por infinites. I tristesa. Tot s'enfosqueix poc a poc. Tens fred. Un crit al teu cap, l'últim pensament: "mare! mare!! MARE!!!". Perds la consciència.
Llum. Una llum al fons, blanca, brillant, intensa, càlida, M'hi acosto. Bé. Em sento bé. Esteu aquí, sí! Vens cap a mi, fillet meu. Corrent amb els teus passets curts. Somrient. Ensopegues i caus, i t'aixeques duent les mans al cap "coco!" i rius. Te'm llences als braços. La felicitat és inmensa. També ets tu. Ta meva companya, la meva dona. Càlida. Amb els teus ulls tan grossos i tan bonics. Ara la felicitat és completa. Em somrius. M'acaricies la galta i li passes la ma pel cabell al nostre fill, què feu tots dos aquí? T'esperavem! acabem d'arribar, oi tete? el papa ja ha vingut! Em sento tant bé! La llum cada cop és més blanca, més intensa, més càlida. Ens hem fos en una abraçada. Ens fonem. Fos a blanc. Ara som purs.
"Trenta-set veins del bloc de pisos van morir en l'atac". L'exercit ocupant ha demanat disculpes per l'error però els havien informat que s'hi amagaven terroristes. Danys col·laterals.
L'opinió pública internacional demana un cop més la fi de la guerra.

diumenge, 6 d’agost de 2006

Preparant el terreny

Un apunt ràpid: he configurat l'HTML-Kit i l'NVU per a poder fer l'edició de les pàgines personals a tots els servidors on tinc pàgines actives. He descarregat les pàgines a carpetes separades per a cada homepage i he fet els bookmarks corresponents al Firefox.
Ara vé quan cal decidir el contingut de cada adreça: Projectes, resums de llibres, cursos, galeries de fotos per a família i amistats, llistes de links, utilitats per a la feina.

Però sí se que:
Enllaçaré totes les pàgines entre elles.
Caldrà anar amb compte de NO posar dades personals o privades.

Bé, és massa tard. Au, bona nit i tapa't!

divendres, 4 d’agost de 2006

El conte de la nota sol

"Hi havia una vegada la nota sol
que vivia en un pentagrama.
Era molt feliç
perquè el seu nom
tenia llum
i tenia música.
Un bon dia
un violí la va tocar
i se'n va anar al cel."

dimecres, 2 d’agost de 2006

d'aeroports i nens malcriats

No volia, però me'n moro de ganes.
A veure: ara demanen l'aeroport. La vaga del personal de terra ha estat el cop de gràcia. Segons el conseller Castells no es pot trigar més. Ha estat la gota que ha fet vessar el vas. Aeroport ara!
Però què demanen? no fa ni dos mesos que l'aeroport quèia de la negociació de l'estatutet! No fa ni dos mesos que ERC eren uns torracollons per seguir apretant amb l'aeroport dels pebrots. No fa ni dos mesos, els que reclamaven l'aeroport eren uns radicals i estaven contra Catalunya. No fa ni dos mesos que era de molt mal gust parlar de l'aeroport perquè a Madrid uns senyors van pactar per repartir-se el poder i la cartera. I al pobre cavall què?

Doncs resulta que l'aeroport els ha petat a la cara. I ara la culpa és d'Iberia, i dels treballadors, i la culpa es del govern que ja triga a cedir l'aeroport.
Per sort la senyora De la vega ja ha deixat clar que de cessió nàstic de plàstic. I amb tota la raó, home. Fa dos mesos no i ara sí? Si llavors que es tenia la possibilitat de fer força es va cedir, es va claudicar, es va pactar un estatutet de rebaixes, perquè ara, sense cap força, el gobierno de España anava a cedir res? El gobierno ja ha deixat clar que és molt lleig això que feu. Catalanets de CiU, PSC i IC, què demaneu? No haviem quedat que amb el caramelet ja en tenieu prou? No sigueu malcriats!
L'estatutet encara no és vigent i ja es queda curt.
Gràcies CIU, PSC i IC. Gràcies PSOE. Gràcies PP. Ens heu ben donat pel sac. Gràcies als que vau votar un sí crític. A vosaltres, sobretot. Gràcies per les petites millores, i pels vint-i-cinc anys d'aturada que ens esperen. Gràcies per desarmar un país d'una forma tan vergonyant.
En fi. L'estatutet encara no és vigent i ja es queda curt. Hem començat amb l'aeroport. Què serà el següent que posarà de manifest com l'ha cagat el país amb l'estatutet?
Ah sí! ara venen els recursos al tribunal constitucional. A més resultarà que ni el caramelet. És fantàstic companys! Però tranquils, que per Tots Sants, o Mas o Montilla seran virreis. I que vinguin otros cuarenta años de paz.

I què puc dir?

Aquest és el problema d'obrir un bloc sense cap altre motiu que voler tenir-ne un. Tard o d'hora t'enfrontes al repte de fer un post que digui alguna cosa. No pretenc que aquest ho sigui, però caldrà justificar les paràules i els actes amb més actes i paràules...
Un bon tema per a les primeres entrades d'un bloc és dir quès es pretén publicar. En el meu cas, en una intervenció vaig prometre als meus fans que algun dia publicaria totes les meves intervencions a naciodigital.cat. i racocatala.cat Doncs bé, aquest podria ser un dels continguts. Això em permetria disposar d'uns textos de qualitat dubtosa però amb una certa quantitat. La pega és que molts d'aquests textos estaven centrats en la campanya per demanar el NO independentista a l'estatut i ara quedaran com una mica fòra de lloc. I tampoc tinc gaire clar que vulgui donar-li un tò marcadament polític a aquest bloc. Això ja es veurà.
En fi. És de nit. Ú d'agost, de fet, dos d'agost. Molta calor i dificultats per anar a dormir. Encara no se que hi posaré aquí però, si més no, puc anar matant el temps...Això o sudokus.

Mira, aprofito que em venen algunes idees i me les apunto per a desenvolupar-les en properes entrades:
Els meus webs! projectes?
Sudokus i kakuros
Contes. Començant pel conte mínim: "conte de la nota sol"