M'hi poso. He recollit algunes notes i és el moment de, almenys, transcriure-les.
Easy-Jet. Tornem-hi amb l'aeroport. Ara resulta que Easy-Jet se'n va a Barajas perquè li dóna més oportunitats que El Prat. Ben fet que fan, home. El que podriem preguntar també és perquè dóna més oportunitats Barajas que El Prat. Potser perquè al Prat no se'l potencia prou? El cas és que l'aeroport depèn de Madrid. I Madrid no el vol deixar anar. Madrid fa servir El Prat com li surt dels pebrots i aquí, tothom a mirar-s'ho. A sí! recordo que fa uns mesos es reclamava que la gestió de l'aeroport passes a mans catalanes, però alguns van preferir fer-se una foto i dir allò de "ara no toca". Ara diuen que sí toca. I que això és irrenunciable i no sé que més. Sí, és clar, ara que no hi ha força, ara, el donaran. Em posaré pesadet i ho diré un altre cop, això és una conseqüència directa de l'estatutet de comunitat de veins que alegrement una majoria va votar. Si et donen pel sac i et sembla bé, després no et queixis si cou.
Almenys, als que vam votar NO, ens han donat pel sac igual, però ens podrem queixar amb raó. Però és trist. Només ens podrem queixar. I mentrestant, una infraestructura important pel país que va esdevenint, poc a poc però indefectiblement, un afegitó de Barajas.
Segon: No es podrà rebre el senyal de TVC de futbol en català a les Balears ni al País Valencià. Sembla que hi hauran alternatives, però el cas és que "La Nostra" és només "La del Principat". No "la dels Països Catalans". Quelcom tan fonamental com l'espai comunicatiu dels països de lléngua catalana està fraccionat, partit, combatut i rebutjat per governs hostils. No ens adonem, o potser sí, del mal que fa el PP a la nostra llèngua i cultura. Ens vol destruïr com a nació. I el pactisme, el silenci i el deixar fer quan ha calgut de CiU i PSC-PSOE és igualment reprobable per ser còmplice. En fi. Potser hi hauran alternatives, gràcies, un cop més a la iniciativa privada, és clar. Però aquest esforç continuat de resistència és tan pesat...
Comentari d'un periodista. La imparcialitat dels mitjans. A la tertúlia del matí de Catalunya Ràdio han fet aquest estiu el "parlament jove", on els tertulians eren polítics joves dels diferents partits del Parlament. L'altre dia es va parlar dels argumentaris i el presentador va venir a dir més o menys que : "jo podria dir per endavant què és el que dirà cadascun de vostès". Em va venir al cap inmediatament que es podria dir el mateix de molts periodistes. Abans que escriguin un article, informatiu o d'opinió, sobre alguna qüestió, hom podria dir sense temor a equivocar-se quin serà el tò i el biaix del redactat. És allò de "la línea editorial". És un eufemisme per parcialitat i tendenciositat. Més important que el discurs del redactor és el discurs del mitjà en el que escriu i més important que el discurs del polític és el discurs del partit. Però això sí, els periodistes poden afirmar sense cap mena d'escrúpol que ells són imparcials i que ells poden jutjar. Són el quart poder que fiscalitza al gran poder. Però això no és cert: hi han subvencions i sous del poder públic pel mig; Hi han interessos i sous del sector privat pel mig. En definitiva, els mèdia són en molts casos, la veu dels poders. I la presumpta independència no és més que l'alineament amb un o altre dels poders enfrontats.
I el poble, com sempre, amb crispetes, gaudint del show.
I canvi de tema, per acabar:
Les converses a l'hora de l'esmorzar amb companys de feina han donat força joc. M'he enterat del que és el didgeridoo: un instrument musical dels aborígens australians amb forma de tub buït per dins i que en bufar-lo d'una forma determinada produeix sons; i el bullroarer, el troç de fusta que el Cocodril Dundee fa girar sobre el seu cap i que produeix un sò característic i que fan servir els aborígens australians per comunicar-se a llargues distàncies. A rel d'això hem parlat de música, d'art, de creació de música amb algorismes i llenguatges de programació. De l'artista com a creador o com a mèdium amb el món de les idees, de platonisme, d'art abstracte, de la destrucció de l'autor, de minimalisme, de l'esforç intelectual que suposa l'estètica en oposició a la moda pura i dura. I m'ha vingut al cap la Torre Blava a la platja Ribes-Roges de Vilanova del Josep Guinovart. I com aquest senyor quan l'he sentit parlar de la seva obra em semblava entendre que ell senzillament disfruta pintant i esculpint. Que el seu esforç més que intelectual és quelcom de natural i físic. I que potser les explicacions a la seva obra la donen altres mentres que ell es limita a crear, o més aviat, a materialitzar sensacions. No dic que les seves obres no estiguin molt pensades i amb tota la intenció, però em sembla que la interpretació mística que se li dóna és cosa de crítics passats de voltes.
No ho se. Afegeixo aquí una foto de una litografia seva "L'Atlàntida" inspirada en el poema èpic homònim de mossèn Cinto.És, senzillament, que m'agraden aquests colors i aquests traços. Com un vi. No cal ser enòleg per gaudir-ne.
Easy-Jet. Tornem-hi amb l'aeroport. Ara resulta que Easy-Jet se'n va a Barajas perquè li dóna més oportunitats que El Prat. Ben fet que fan, home. El que podriem preguntar també és perquè dóna més oportunitats Barajas que El Prat. Potser perquè al Prat no se'l potencia prou? El cas és que l'aeroport depèn de Madrid. I Madrid no el vol deixar anar. Madrid fa servir El Prat com li surt dels pebrots i aquí, tothom a mirar-s'ho. A sí! recordo que fa uns mesos es reclamava que la gestió de l'aeroport passes a mans catalanes, però alguns van preferir fer-se una foto i dir allò de "ara no toca". Ara diuen que sí toca. I que això és irrenunciable i no sé que més. Sí, és clar, ara que no hi ha força, ara, el donaran. Em posaré pesadet i ho diré un altre cop, això és una conseqüència directa de l'estatutet de comunitat de veins que alegrement una majoria va votar. Si et donen pel sac i et sembla bé, després no et queixis si cou.
Almenys, als que vam votar NO, ens han donat pel sac igual, però ens podrem queixar amb raó. Però és trist. Només ens podrem queixar. I mentrestant, una infraestructura important pel país que va esdevenint, poc a poc però indefectiblement, un afegitó de Barajas.
Segon: No es podrà rebre el senyal de TVC de futbol en català a les Balears ni al País Valencià. Sembla que hi hauran alternatives, però el cas és que "La Nostra" és només "La del Principat". No "la dels Països Catalans". Quelcom tan fonamental com l'espai comunicatiu dels països de lléngua catalana està fraccionat, partit, combatut i rebutjat per governs hostils. No ens adonem, o potser sí, del mal que fa el PP a la nostra llèngua i cultura. Ens vol destruïr com a nació. I el pactisme, el silenci i el deixar fer quan ha calgut de CiU i PSC-PSOE és igualment reprobable per ser còmplice. En fi. Potser hi hauran alternatives, gràcies, un cop més a la iniciativa privada, és clar. Però aquest esforç continuat de resistència és tan pesat...
Comentari d'un periodista. La imparcialitat dels mitjans. A la tertúlia del matí de Catalunya Ràdio han fet aquest estiu el "parlament jove", on els tertulians eren polítics joves dels diferents partits del Parlament. L'altre dia es va parlar dels argumentaris i el presentador va venir a dir més o menys que : "jo podria dir per endavant què és el que dirà cadascun de vostès". Em va venir al cap inmediatament que es podria dir el mateix de molts periodistes. Abans que escriguin un article, informatiu o d'opinió, sobre alguna qüestió, hom podria dir sense temor a equivocar-se quin serà el tò i el biaix del redactat. És allò de "la línea editorial". És un eufemisme per parcialitat i tendenciositat. Més important que el discurs del redactor és el discurs del mitjà en el que escriu i més important que el discurs del polític és el discurs del partit. Però això sí, els periodistes poden afirmar sense cap mena d'escrúpol que ells són imparcials i que ells poden jutjar. Són el quart poder que fiscalitza al gran poder. Però això no és cert: hi han subvencions i sous del poder públic pel mig; Hi han interessos i sous del sector privat pel mig. En definitiva, els mèdia són en molts casos, la veu dels poders. I la presumpta independència no és més que l'alineament amb un o altre dels poders enfrontats.
I el poble, com sempre, amb crispetes, gaudint del show.
I canvi de tema, per acabar:
Les converses a l'hora de l'esmorzar amb companys de feina han donat força joc. M'he enterat del que és el didgeridoo: un instrument musical dels aborígens australians amb forma de tub buït per dins i que en bufar-lo d'una forma determinada produeix sons; i el bullroarer, el troç de fusta que el Cocodril Dundee fa girar sobre el seu cap i que produeix un sò característic i que fan servir els aborígens australians per comunicar-se a llargues distàncies. A rel d'això hem parlat de música, d'art, de creació de música amb algorismes i llenguatges de programació. De l'artista com a creador o com a mèdium amb el món de les idees, de platonisme, d'art abstracte, de la destrucció de l'autor, de minimalisme, de l'esforç intelectual que suposa l'estètica en oposició a la moda pura i dura. I m'ha vingut al cap la Torre Blava a la platja Ribes-Roges de Vilanova del Josep Guinovart. I com aquest senyor quan l'he sentit parlar de la seva obra em semblava entendre que ell senzillament disfruta pintant i esculpint. Que el seu esforç més que intelectual és quelcom de natural i físic. I que potser les explicacions a la seva obra la donen altres mentres que ell es limita a crear, o més aviat, a materialitzar sensacions. No dic que les seves obres no estiguin molt pensades i amb tota la intenció, però em sembla que la interpretació mística que se li dóna és cosa de crítics passats de voltes.
No ho se. Afegeixo aquí una foto de una litografia seva "L'Atlàntida" inspirada en el poema èpic homònim de mossèn Cinto.És, senzillament, que m'agraden aquests colors i aquests traços. Com un vi. No cal ser enòleg per gaudir-ne.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada