Buf...
Duc un parell de dies participant a un forum de "Racó Català" amb el tema "Què faries si hi hagués una guerra civil a Catalunya". Amb una enquesta amb diverses opcions: "Emigraria; M'amagaria; Lluitaria com el que més; Em canviaria de bàndol".
M'ha sorprès moltissim la quantitat de gent que, al menys de paràula, afirmen estar disposats a matar i morir per defensar no se sap quins ideals doncs resulta que a l'enunciat de la pregunta ni tan sols es descriuen els motius de la guerra o quins són els bàndols enfrontats.
Més d'un i més de dos s'han apressat a dir que estan disposats a tot per la pàtria, i els ha faltat temps per buscar enemics i matar i morir.
Jo he dit que desertaria. Que em nego a matar o morir. Això ha provocat algun que altre comentari irat.
Potser no desertaria. Però no perquè no pensés que és el correcte. Sinó per por al que em podria passar si m'enxampaven. En una guerra jo tindria enemics al front i enemics a la reraguarda! ...I massa por per lluitar contra uns i altres. M'obligarien a anar a la guerra i no podria escapar. Jo ho veig així, i per això em sorprèn molt tota aquesta retòrica de la guerra en gent, aparentment, normal.
Com pot ser que hi hagi qui es presenti voluntari per anar a una guerra?
Com pot ser?
Que sent el soldat? que sent la víctima? quina cosa pot justificar tant de dolor?
Ets un pilot d'avió bombarder. T'acostes a uns blocs d'edificis. La teva missió és destruir els blocs. Punt. En tens prou. Ets soldat professional. Per als companys més escrupulosos el comandament els ha dit que se sap del cert que s'hi amaguen terroristes. T'hi acostes sense vacil·lacions. Les defenses antiaèries van ser destruides amb el primer cop. Apuntes i dispares. Amb els sistemes de teleguiatge no hi ha error possible i els blocs són destruïts. Tot això ho veus a través de la pantalla de l'ordinador que t'informa de l'èxit de la missió, així com d'altres dades de vitals de navegació i estat de l'aeronau. Missió complerta. Te'n tornes al portaavions. Per un moment penses que potser hi havien civils, però és fugisser. Una missió de combat duta a terme amb eficàcia i precisió.
Estàs colgat entre la runa. T'ofegues i la por i l'angoixa són més grans que el dolor intens que sents a cada centímetre del teu cos. Les teves extremitats estan trinxades. Et dessagnes. Saps que moriràs, però no conscientment. És una por animal. Pànic. Però no et pots moure. Angoixa. No pots omplir els pulmons, la runa oprimeix el teu cos agònic. Vas perdent la consciència enmig d'un dolor i una por infinites. I tristesa. Tot s'enfosqueix poc a poc. Tens fred. Un crit al teu cap, l'últim pensament: "mare! mare!! MARE!!!". Perds la consciència.
Llum. Una llum al fons, blanca, brillant, intensa, càlida, M'hi acosto. Bé. Em sento bé. Esteu aquí, sí! Vens cap a mi, fillet meu. Corrent amb els teus passets curts. Somrient. Ensopegues i caus, i t'aixeques duent les mans al cap "coco!" i rius. Te'm llences als braços. La felicitat és inmensa. També ets tu. Ta meva companya, la meva dona. Càlida. Amb els teus ulls tan grossos i tan bonics. Ara la felicitat és completa. Em somrius. M'acaricies la galta i li passes la ma pel cabell al nostre fill, què feu tots dos aquí? T'esperavem! acabem d'arribar, oi tete? el papa ja ha vingut! Em sento tant bé! La llum cada cop és més blanca, més intensa, més càlida. Ens hem fos en una abraçada. Ens fonem. Fos a blanc. Ara som purs.
"Trenta-set veins del bloc de pisos van morir en l'atac". L'exercit ocupant ha demanat disculpes per l'error però els havien informat que s'hi amagaven terroristes. Danys col·laterals.
L'opinió pública internacional demana un cop més la fi de la guerra.
Duc un parell de dies participant a un forum de "Racó Català" amb el tema "Què faries si hi hagués una guerra civil a Catalunya". Amb una enquesta amb diverses opcions: "Emigraria; M'amagaria; Lluitaria com el que més; Em canviaria de bàndol".
M'ha sorprès moltissim la quantitat de gent que, al menys de paràula, afirmen estar disposats a matar i morir per defensar no se sap quins ideals doncs resulta que a l'enunciat de la pregunta ni tan sols es descriuen els motius de la guerra o quins són els bàndols enfrontats.
Més d'un i més de dos s'han apressat a dir que estan disposats a tot per la pàtria, i els ha faltat temps per buscar enemics i matar i morir.
Jo he dit que desertaria. Que em nego a matar o morir. Això ha provocat algun que altre comentari irat.
Potser no desertaria. Però no perquè no pensés que és el correcte. Sinó per por al que em podria passar si m'enxampaven. En una guerra jo tindria enemics al front i enemics a la reraguarda! ...I massa por per lluitar contra uns i altres. M'obligarien a anar a la guerra i no podria escapar. Jo ho veig així, i per això em sorprèn molt tota aquesta retòrica de la guerra en gent, aparentment, normal.
Com pot ser que hi hagi qui es presenti voluntari per anar a una guerra?
Com pot ser?
Que sent el soldat? que sent la víctima? quina cosa pot justificar tant de dolor?
Ets un pilot d'avió bombarder. T'acostes a uns blocs d'edificis. La teva missió és destruir els blocs. Punt. En tens prou. Ets soldat professional. Per als companys més escrupulosos el comandament els ha dit que se sap del cert que s'hi amaguen terroristes. T'hi acostes sense vacil·lacions. Les defenses antiaèries van ser destruides amb el primer cop. Apuntes i dispares. Amb els sistemes de teleguiatge no hi ha error possible i els blocs són destruïts. Tot això ho veus a través de la pantalla de l'ordinador que t'informa de l'èxit de la missió, així com d'altres dades de vitals de navegació i estat de l'aeronau. Missió complerta. Te'n tornes al portaavions. Per un moment penses que potser hi havien civils, però és fugisser. Una missió de combat duta a terme amb eficàcia i precisió.
Estàs colgat entre la runa. T'ofegues i la por i l'angoixa són més grans que el dolor intens que sents a cada centímetre del teu cos. Les teves extremitats estan trinxades. Et dessagnes. Saps que moriràs, però no conscientment. És una por animal. Pànic. Però no et pots moure. Angoixa. No pots omplir els pulmons, la runa oprimeix el teu cos agònic. Vas perdent la consciència enmig d'un dolor i una por infinites. I tristesa. Tot s'enfosqueix poc a poc. Tens fred. Un crit al teu cap, l'últim pensament: "mare! mare!! MARE!!!". Perds la consciència.
Llum. Una llum al fons, blanca, brillant, intensa, càlida, M'hi acosto. Bé. Em sento bé. Esteu aquí, sí! Vens cap a mi, fillet meu. Corrent amb els teus passets curts. Somrient. Ensopegues i caus, i t'aixeques duent les mans al cap "coco!" i rius. Te'm llences als braços. La felicitat és inmensa. També ets tu. Ta meva companya, la meva dona. Càlida. Amb els teus ulls tan grossos i tan bonics. Ara la felicitat és completa. Em somrius. M'acaricies la galta i li passes la ma pel cabell al nostre fill, què feu tots dos aquí? T'esperavem! acabem d'arribar, oi tete? el papa ja ha vingut! Em sento tant bé! La llum cada cop és més blanca, més intensa, més càlida. Ens hem fos en una abraçada. Ens fonem. Fos a blanc. Ara som purs.
"Trenta-set veins del bloc de pisos van morir en l'atac". L'exercit ocupant ha demanat disculpes per l'error però els havien informat que s'hi amagaven terroristes. Danys col·laterals.
L'opinió pública internacional demana un cop més la fi de la guerra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada