dimecres, 27 d’abril de 2011

Madrid 0 - Barça 2. Gràcies, Barça!

El que em fot és que el Barça només n'ha marcat dos.

I no. No sóc ni un forofo ni un fanàtic. Només em miro els partits de la tele quan juga el Barça, i només si són d'aquests partits emocionants.

Però avui el Barça havia de guanyar i havia de fer-ho amb una clara superioritat. D'acord que la clara superioritat només ha vingut després de l'expulsió del jugador del Madrid, però fins aleshores hi havia hagut superioritat i, en tot cas, l'expulsió ha estat, igual com als altres partits, fruit d'aquesta superioritat.

Ara bé, el Barça havia de guanyar amb superioritat, al meu parer, no per a fer callar tot el soroll mediàtic madridista, que també, sinó per a vergonya d'un determinat tipus de culerada que, em temo, permet explicar molt bé perquè aquest país no va més enllà.

Des de la final de copa que portava escoltant veus derrotistes de culers que ja donaven per perduda l'eliminatòria de Champions. Ho sentia i em posava dels nervis: "el Barça té moltes baixes... ja m'agradaria que el Barça guanyés, però el Barça no és capaç de marcar al Madrid... Sense Iniesta no hi ha res a fer...". Hosti! donaven l'eliminatòria per perduda!!

Ho torno a dir: el que em fot és que només hagi guanyat per dos gols. Porto un parell de dies dient que el Barça avui guanyava per tres a zero i fins al final he tingut l'esperança que Messi em faria el favor.

Punt i apart per al segon gol de Messi. De mestre. Golàs. No ha driblat més jugadors perquè no n'hi havien.

Segon punt i apart per a Guardiola. Tu sí que ets el puto amo, Pep!

Recupero el fil. Encara hi ha un partit de tornada i la semifinal no està passada. Està de cara, però queden 90 minuts i em nego a creure que Mourinho, que és murri i molt intel·ligent, i que té un equipàs, hagi tirat la tovallola. No m'ho crec. A la tornada tocarà lluitar i patir.

Però avui el Barça havia de guanyar. I ho ha fet. Lluitant molt s'ha aconseguit. No sempre els millors són els que guanyen però acostuma a passar. I el Barça d'enguany, i des de fa un parell d'anys, és millor equip que el Madrid.

I aquest fet, que és evident, no l'ha sabut veure una determinada culerada que ha preferit donar-se per vençuda abans ni tan sols de començar el partit i desconfiant del que els propis ulls ens venen dient des de fa molt de temps, fins i tot en la final de copa, que el Barça és millor equip que el Madrid. Té més arguments. Té més força. Té més esperit.

I jo penso, i barrejo política i esport perquè, evidentment, estan barrejats i si no que són les seleccions nacionals sinó propaganda política de la pitjor espècie, que aquesta culerada derrotista que s'arronsa davant les dificultats encaixa molt amb un esperit molt majoritari a Catalunya que ens fa ser molt gallets quan les coses van, però que ens torna molt covards quan el rival ens fot un bon bolet. Però és que en tot combat s'escapen hòsties i cal estar disposats a encaixar-ne si al final vols guanyar.

Parlo, per exemple, de la Independència. Ens van d'allò més les performances, les consultes populars, i el dir que som qui sap què, però després no fem res que de  veritat vagi de cara, per exemple votar independentista a les eleccions. Déu mos en guard d'arribar a un conflicte.  Potser prendríem mal!

Doncs el Barça va prendre mal a la final de copa, però avui s'ha aixecat i li ha fotut un parell de guitzes molt ben donades al rival. No és KO, encara. Però Déu n'hi do.

A mi em sembla, per sort, que d'aquesta culerada covarda cada cop en queden menys i, si més no, demà els farem passar vergonya. Els cridarem llorones! perquè aquests sí que es mereixien perdre.  Perquè es pot guanyar i es pot perdre, però és indigne renunciar al combat o rendir-se sense lluita.

Visca el Barça, collons! A veure si aprenem!

dissabte, 23 d’abril de 2011

Una rosa i un llibre (i una Biblioteca Social digital a Olot)


Avui, una rosa i un llibre. El llibre és  "Indigneu-vos", amb que el vell resistent francès Stéphane Hessel ens crida a la insubmissió i  a la revolta pacífica.

A propòsit de la traducció al català:  és cortesia de la CNT-AIT d'Olot. No només un llibre, sinó tota una llibreria digital us podeu descarregar de l'a Bibioteca Social d'Olot..

La Biblioteca Social d'Olot  s'inaugura avui amb la presentació del llibre “Que pagui Pujol! Una crònica punk de la Barcelona dels 80.” amb el seu autor en Joni D. que va viure aquella època en primera persona. El llibre està editat per la cooperativa de Sants La ciutat  invisible.

Feliç diada de Sant Jordi!

dimarts, 19 d’abril de 2011

Telefónica acomiadarà prop de 6000 treballadors.

Telefónica acomiadarà prop de 6000 treballadors. Per altra banda, repartirà més de 450 milions d'euros en incentius als directius (un col·lectiu de 1900... persones?).

És una brutalitat. Ara bé, crec que seria un error quedar-se en la crítica superficial. Més aviat crec que cal extreure'n alguna conclusió: el que ha fet Telefónica és un signe dels temps i opino que veurem molts moviments similars a empreses de tota mena.

El que ha fet Telefónica, a més, deixa en res el discurs dels defensors de la teoria  segons la qual, si les empreses van bé i tenen beneficis contractaran gent.

Això sempre ha estat una fal·làcia. Les empreses, per pur sentit comú, no contracten quan van més bé sinó quan els cal. Quan ho necessiten. Punt.

Més ben dit, les empreses només contracten gent si és que justament és el recurs humà el que els cal per augmentar els beneficis. No és cert que la inversió que cal  per a fer créixer els beneficis sigui incrementar la plantilla. Això només és així en aquells (cada cop més escadussers) processos productius on la ma d'obra és més barata i eficient que la maquinària.

Molts cops, cada cop més, la inversió que caldrà per augmentar beneficis serà, en canvi,  millorar l'eficiència dels processos productius i això voldrà dir, sovint, fer fora gent.

Per altra banda, les empreses buscaran retenir aquells treballadors "estratègics" que aportin més valor (beneficis), per tant, és "lògic" que incrementin els incentius a directius.

El que Telefónica posa de manifest, per una banda, és la mentida dels que diuen que "si les empreses van bé es crearà treball". Això dit així és fals. És possible crear treball, segur que sí, però la condició no és que "les empreses vagin bé", més aviat és "que a les empreses els calgui personal". La clau és que "els calgui". Com fer que "els calgui"? I no val fer trampes del tipus "l'estat subvencionarà en un xx% els nous contractes".

Un ensenyament fonamental que es pot extreure de Telefónica és la monumental perversió  del sistema: L'únic valor del sistema, el principal, el déu al que cal sacrificar tot, és el creixement continuat del benefici.

Un company de feina em deia que la missió de tots els departaments de l'empresa, inclòs Recursos Humans (RH), és incrementar els beneficis de l'empresa.  Per tant, si cal fer fora gent per ser "més eficients" i incrementar beneficis, RH prepararà unes boniques cartes d'acomiadament amb la certesa d'estar fent allò que és necessari per assolir els objectius de benefici.

El cas és que són moltes les empreses que estan passant dificultats i, en aquest cas, l'acomiadament i els ERO són la forma de garantir la supervivència de l'empresa. És sempre l'única forma?

El problema és que ja sigui "per  millorar l'eficiència" o  "per salvar l'empresa", hi han treballadors que van al carrer.  No tots els sectors son iguals ni tots els treballadors abocats a l'atur tenen la mateixa capacitat d'afrontar la pèrdua del lloc de treball. Tanmateix, el fet és que el món que es dibuixa presenta, si no es produeix un canvi radical, un atur estructural molt alt a llocs com casa nostra, per exemple.

Qui i com  garanteix i garantirà la supervivència dels treballadors que van al carrer? Les prestacions d'atur s'acaben, i després, què? No és un problema aliè. Tots podem ser treballadors en atur.

Finalment, doncs, l'amenaça més brutal de Telefònica és que els llocs de treball poden arribar a convertir-se, en ells mateixos, en un bé escàs! Com oposar-se a això?

Jo trobo que el sistema és pervers. Tanmateix, què fer? em sembla que la principal preocupació dels treballadors de l'estat, avui, és no perdre la feina; la dels milions d'aturats, per la seva banda, és tornar al sistema o que el sistema els proporcioni alguna mena de prestació que els permeti viure. En definitiva, no es discuteix el sistema i es dona per suposada la seva protecció. No es plantegen alternatives o aquestes son marginals.

El decreixement, no en tinc dubte, és i serà per força i de mala gana. Aprendrem alguna cosa?

No tinc respostes. Sens dubte que un altre món, millor, és possible. Jo ho crec i també vull creure que en la mida de les meves possibilitats col·laboro per a fer-lo possible; però també és cert que un altre món molt pitjor que l'actual ho és. El que m'esborrona és la tendència.

La tendència, em temo, és que anem a pitjor. Telefónica és un signe dels temps.

diumenge, 10 d’abril de 2011

Consulta a Islàndia

La consulta d'avui a Barcelona, per propera i per significació és, per mi, sens dubte, la notícia del dia.

Però qualsevol altre dia, la notícia hauria estat aquesta altre:

Islàndia es decanta per no tornar els diners als inversors holandesos i britànics del banc Icesave

"Islàndia no pagarà els deutes d'Icesave. El "no" s'ha imposat en el referèndum sobre si els islandesos han d'indemnitzar els inversors britànics i holandesos que van perdre els seus diners quan aquest banc privat va fer fallida. El Parlament del país havia arribat a un acord per pagar 3,9 milions d'euros als clients d'Icesave. Aquesta és la segona vegada que es neguen a assumir aquest deute. Asseguren que és un error dels banquers i no pas dels ciutadans, però el resultat del referèndum pot complicar l'entrada d'Islàndia a la Unió Europea i el seu accés al crèdit dels mercats internacionals."

I aquest referèndum d'Islàndia és oficial i vinculant.

Doncs mala sort si no poden entrar a la Unió Europea i si se'ls complica l'accés als crèdits internacionals,  però  tinc clar que avui jo també hauria votat per no pagar.

Felicitacions als islandesos per la nova lliçó de democràcia que han donat i pels pebrots que estan demostrant.

Al capitalisme que els vol sotmetre, bufetada a la cara.

Que paguin els deutes els que els han contret, o sigui els bancs i els propietaris dels bancs. ¿Oi que quan aquests tenen beneficis, se'ls queden ells? doncs ara que han tingut pèrdues, que les paguin ells. Punt. No posa enlloc que el sistema tingui que ser "privatitzar beneficis, socialitzar deutes".

A veure si aprenem tots plegats alguna cosa. Quan la democràcia funciona és una poderosa arma anti sistema.

I un altre món és possible.

Independència, 2014.

Sembla que la participació a la consulta per la independència a Barcelona ha superat el 20% i que s'han recollit més de 250.000 vots nous, que de seguir-se la tònica de consultes anteriors, hauran estat de forma majoritària a favor de la independència.

El conjunt de vots recollits arreu de Catalunya des de la primera consulta a Arenys de Munt  fins avui  -a falta de les dades del recompte de l'organització- deu estar a la vora, potser supera, els 800.000 vots a favor de la independència.

Cal dir que tots els vots independentistes recollits a les consultes ho són. Però que no tots els vots independentistes hi estan. Molts pobles no han pogut fer consulta independentista. Molta gent que votaria Sí en una referèndum oficial per la independència no ho han fet a les consultes justament perquè aquestes no eren "oficials".

Mes encara, cal pensar que en un referèndum "oficial" hi hauria una gran campanya a favor (i també en contra). Sens dubte es produiria una mobilització important de l'electorat.

Jo crec que amb un referèndum oficial aquests 800.000 vots en serien molts més. Jo no tinc cap dubte que un referèndum oficial per la independència, avui, es guanyaria. Estem madurs per la independència. És una reclamació de 800.000 veus que han anat a dir-ho explícitament.

Personalment, crec, a més, que  la reclamació de la Independència no és una qüestió aïllada o separada de la situació de crisi que s'està vivint i que ja fa anys que dura. Crec que molts dels vots que s'han emès en favor de la independència veuen en ella una via de sortida a la crisi. La crisi que ha enviat més de 600.000 ciutadans del Principat a l'atur. La crisi que està fent-se servir per justificar retallades en educació, sanitat, prestacions socials  i despesa pública. La crisi que no afecta a bancs i caixes, que són "rescatats" a canvi d'empobrir als ciutadans. La crisi que a Catalunya, con al País Valencià i a les Illes Balears és encara més crisi, perquè a més hi ha la llosa d'un terrible dèficit fiscal amb l'estat espanyol.

Però no vull parlar d'aquests votants que es mobilitzarien pel Sí en un hipotètic referèndum. No és el cas. Qui el convocarà aquest referèndum? Ni tampoc es pot parlar d'una Proclamació Unilateral d'Independència. Qui la faria? Quina majoria hi ha al Parlament per a convocar un referèndum d'autodeterminació oficial o per proclamar la independència? Avui, cap.

Ara hi han dues opcions: o bé creure's amb tota la bona fe del món que CiU recollirà aquest desig expressat amb força i l'articularà en una agenda per l'autodeterminació. O aquesta força es canalitza cap a opcions que posen la independència com eix central del seu programa, en la forma de referèndum d'autodeterminació, o de proclamació unilateral d'independència.

Jo crec que CiU no farà el pas cap a l'autodeterminació i la independència. perquè hauria de fer-ho? va guanyar el passat novembre clarament i no en parlava d'això.

Potser avui, passats els cent dies de gràcia i vist que l'obra de govern de Mas va en la línia de les retallades i de la demolició de tot allò que va fer l'Entesa, fos bo o no tant bo; vist que l'impost de successions  es treu per tothom, en comptes de fer-lo progressiu; vist que es torna a les velles costums d'anar a Madrid amb un cove, per a que l'omplin de peix, però el peix és només espina i poca carn, això sí, sempre amb el to xulesc de ambs els catalans no s'hi juga i "no ens fa por la confrontació"; potser avui CiU faria bé de replantejar-se si els suports del novembre encara hi són tots.

Jo crec que no ho farà. Perquè hauria de fer-ho? Tant de bo que reflexionin. El que jo em demano és si d'aquí quatre anys, quan toqui tornar a votar serem els votants de les consultes per la independència prou sensats com per dipositar el nostre vot per a una formació independentista de veritat.

Si ha de servir per alguna cosa la consulta d'avui és per encetar la campanya de la consulta per la independència que han de ser les eleccions al Parlament de 2014. 

Aquest camí vers la Independència té una fita important a les eleccions municipals del maig. Cal que els ajuntaments de la majoria de ciutats i pobles de Catalunya estiguin alineats amb l'objectiu de la Independència. El Municipalisme va provocar la caiguda d'un rei i la instauració d'una República. El maig caldria fer una passa més cap a la Independència.

Amb 800.000 vots avui ja seriem segona força al Parlament. Preparem-nos, doncs, per al sorpasso, i marquem-nos l'objectiu de la majoria absoluta independentista.

2014. Catalunya, proper estat d'Europa.

divendres, 8 d’abril de 2011

A "El Periódico" no li agrada la consulta del diumenge

Alguna cosa important deu ser la consulta per la independència del 10 d'abril quan  "el Periódico" li dedica l'editorial d'avui. Editorial que no és, precisament, per a animar a la gent a anar a votar. Més aviat, és per animar-la a no fer-ho. Molt curiós. Com diu un conegut meu, no és el mateix un diari en català que un diari català.

És molt curiós que es preocupin tant per una consulta que és, segons diuen, un mer "acte propagandístic", que "no amenaça en absolut «l'estabilitat política i institucional d'Espanya»", que pel seu "caràcter no vinculant la convocatòria està mancada de garanties, i els resultats, de validesa jurídica", que "Mas ja va admetre fa mesos que un referèndum en tota regla només demostraria que «Catalunya el que vol és ser espanyola», i Pujol, un nou convers, només li posa un però a la independència: que és «inviable»". Són frases de l'editorial. Si de debò es creuen el que diuen, aleshores, potser en fan un gra massa dedicant una editorial a la qüestió, no? que potser estan espantats per alguna cosa?

L'editorial té un moment hilarant: "La declaració unilateral d'independència no té lloc a la Constitució". Evident, senyors, evident. És que justament es la constitució espanyola el que es vol superar amb la declaració d'independència. Es tracta de trencar una legalitat i substituir-la per una nova legalitat. La declaració unilateral no ha de sotmetre's a cap constitució perquè és una acte constituent en ell mateix.

Ara bé, després d'aquesta frase guanyadora d'un primer premi a l'estupidesa, en ve una de punyent: "que els partits nacionalistes vagin a les eleccions amb el referèndum d'autodeterminació als seus programes; el dia en què sumessin una clara majoria al Parlament, tindrien legitimitat per obrir converses amb Madrid". O per a una declaració unilateral d'independència, afegeixo jo. Cert. Demanem-nos perquè això encara no ha passat. La frase és una crítica directa a CiU i Mas.

Tanmateix, amb tots els "però" que des de "El Periódico" vulguin posar, a dia d'avui i sense els vots de Barcelona,  ja es comptabilitzen més de 600.000 vots favorables a la Independència. Tant de bo que s'assolís el milió de vots favorables.

En tot cas, els vots independentistes -que tots ho són, però no hi són tots- als llocs on s'han fet la consulta sumen més que els vots dels partits nominalment independentistes, o que els vots de CiU. Alguna cosa vol dir això.

Aquesta força caldrà articular-la d'alguna forma. Jo crec que o es dona un creixement electoral decisiu de l'independentisme, o si es continua amb l'esquema electoral actual encara en tenim per anys de dèficit fiscal i d'infraestructures, de boicots, d'insults, de reculada de la llengua...   

I no. CiU no compta com partit independentista. Per molt que Mas i Pujol ja hagin votat a la consulta, suposem que a favor a de la Independència.

Potser que en pensem en tot això mentre esperem a anar a votar el diumenge.

Pensem-ne. I votem. Votem per la Independència.


10 d'abril. Barcelona decideix!


el "rescat" de Portugal

PIGS, és dir: Portugal, Ireland, Greece i Spain. D'aqests PIGS, ja n'han estat "rescatats" tres.
Ara toca la "S". Gràficament la cosa és, doncs,  PIGS.

Ingènuament hom podria pensar que si és un "rescat" és que serà una cosa bona, no? salvar a algú d'un perill és el que entenem per rescat. 

Però "rescatar Espanya"  és el mateix que "salvar als espanyols d'un perill molt gran"?

Jo crec que no.

Primer de tot, això d'Espanya és molt interessant. A qui s'estan referint? a tots els ciutadans de l'estat? No. No estan referint-se a gent. Com a molt estan referint-se a l'empresa de serveis i assegurances que anomenem "estat" i que està en fallida o a punt de fallida.

Els clients (i inversors) d'aquesta empresa de serveis anomenada "estat" resulta que són els ciutadans particulars que, per les bones o per les males, en són socis via impostos.

Doncs bé, el "rescat" aniria a salvar aquesta empresa anomenada "estat" a base de permetre'n un refinançament dels seus deutes i intervenint-la per a que en redueixi les despeses (fent retallades dels servei que presta) i augmentant-se les quotes als socis (apujant els impostos). El rescat, doncs, és una putada pels abonats. L'objectiu del rescat és assegurar que els creditors cobraran, no salvar als ciutadans del país rescatat de l'empobriment.

El millor del cas és que els "directius" i "gestors" (governants dels darrers quinze anys i més enllà) que han conduit l'empresa anomenada estat a la crisi segurament seguiran mantenint els seus càrrecs, els seus sous i els seus privilegis. Un exemple: avui mateix hem sabut que -amb l'honorable excepció dels erurodiputats Junqueras (ERC), Romeva (IC), Tremosa (CDC) i Rosa Estaras (PP)- la resta d'eurodiputats espanyols han dit que de viatjar en classe turista ni parlar-ne. Que ells o Business Class o res.

Llavors dirà algú: doncs que no rescatin l'estat i que aquest faci fallida, si és que la cosa és tan dolenta per al ciutadà! És una idea, però si l'estat i els bancs espanyols no paguen els seus deutes aleshores és segur que no podran refinançar els deutes i quedaran marcats, si no de per vida, si per un bon grapat d'anys com "no confiables". Estariem parlant d'un boicot internacional cap a l'estat espanyol, els seus bancs i empreses. Més d'un directiu  i gestors aniria, o hauria d'anar, a la presó però els que rebrien de valent la patacada serien, tinguem-ho per segur, els ciutadans de l'estat. Com no.


Hi ha una tercera via: l'estat no fa fallida i no hi ha rescat. Els creditors europeus confien amb que les mesures que imposarà el mateix estat (reducció de despesa pública, increment dels impostos) seran suficients per a salvar la situació.

Certament, aquesta tercera via és per la que transitava el govern de Portugal fins que ahir, finalment, va claudicar. De fet, els governs d'Irlanda i Grècia també van transitar per aquesta via per, finalment, descarrilar i sol·licitar els respectius "rescats". El govern d'Espanya serà diferent? Diuen que Espanya és "too big to fall", però de més verdes en maduren.

En tot cas, suposem que sí, que el govern aconsegueix transitar aquesta via sense descarrilar. En què consistirà aquest trànsit? efectivament: reducció de la despesa pública i increment dels impostos. Exactament el mateix que si és "rescatat".

Igual del tot no. En teoria, si no hi ha intervenció exterior la reducció de despesa pública i l'increment dels impostos es podran decidir i modular des de Madrid. En comptes d'una capitulació dictada des de París i Berlín.

I què ens convé des de Barcelona, València o Mallorca? doncs  gairebé prefereixo que qui ens colli siguin París i Berlín, que no Madrid. Si és Madrid qui colla farà el que fa sempre: collar als Països Catalans primer i més que a la resta dels territoris de l'estat. Tot per a major glòria de la Villa i Corte i de la seva caterva de polítics que encara diran que "España no ha necesitado ser rescatada". Si, en canvi, ens collen París i Berlín, cal suposar que la sagnia es repartirà més equitativament amb Madrid.

Ara bé, el millor de tot per a nosaltres seria que la decisió de què retallar i quins impostos apujar es prengués a Barcelona, València i Mallorca. I no a Madrid, París o Berlín. Els calers que es recaptin als Països Catalans que es quedin als Països Catalans. Potser ens trobaríem, oh! sorpresa! que ni caldria retallar tant, ni incrementar tant els impostos. I és que quan el 10% del teu PIB se'n va cada any des de fa molts anys a ponent, a fer autovies gratuïtes i cinturons de ronda, i terminals nous a Barajas i un AVE radial i tantes i tantes barbaritats, és normal que l'empresa de serveis anomenada "govern autonòmic" se'n vagi a fer punyetes.

En fi. A Portugal, Grècia i Irlanda, va arribar un moment que els governs respectius van dir que ells no podien retallar més ni collar més a la gent  i van optar per claudicar i que fos un altre qui clavés l'estocada. Potser per vergonya cap els propis ciutadans o potser forçats des de l'Unió Europa que ja no es refiava d'ells. Però a priori sembla que podien no haver-ho fet i que ells mateixos tenien la capacitat d'aplicar la medicina.

El missatge és: amb rescat o sense, però venen retallades en despesa social, vindran pujades d'impostos, i com la inflació sembla que es dispara, tindrem també increments dels tipus d'interès. Tocarà patir durant anys, com ja reconeixen els dirigents i governats de l'estat espanyol. Empobriment generalitzat. Les passarem putes una bona temporada.


No hi han gaires opcions. Una opció possible? L'estat hauria de ser molt més eficient, perseguir la corrupció amb rigor... En el cas dels Països Catalans, a més, la independència permetria estalviar el dèficit fiscal crònic i brutal amb Espanya i destinar-lo, per exemple a fer front al deute exterior.

El proper diumenge es vota a Barcelona. Per la independència. És dir, i no és demagogia, contra la crisi.

dilluns, 4 d’abril de 2011

Arcadi Oliveres al Singulars

EL passat 28 de març Jaume Barberà va portar al seu programa Singulars a l'Arcadi Oliveres.

L'Arcadi Oliveres és un dels referents per a tots els que pensem que un altre món és possible.
Vet aquí a l'enllaç al programa: http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/3443930

I vet aquí el programa per si el voleu veure aquí mateix:

10A. Barcelona Decideix!



Li podrem posar totes les pegues que vulguem. Estic convençut que no és un pas suficient. És més, si no se sap canalitzar aquesta força no haurà servit de res.

Però és un pas necessari. El diumenge 10 d'abril, cal fer aquesta passa endavant. Després n'hauran de venir moltes més i en la direcció correcta.

La del diumenge és una passa important en la direcció correcte.

El 10 d'abril, a Barcelona, vota per la independència!

I el vídeo de Barcelona Decideix, bonissim!

"Indigneu-vos!" de Stéphane Hessel

No és un llibre. És un pamflet. Un text que busca excitar, enardir, provocar. Una crida a revoltar-se.


L'edició de Columna Edicions S.A / Destino, ISBN: 978-84-9710-202-5  és un llibret de 60 pàgines que es reparteixen entre el pròleg de José Luís Sampedro; el pròleg de l'autor als lectors catalans on es refereix al nostre com un país rebel i valent (fem honor d'aquests adjectius?); el text pròpiament dit  que només ocupa 28 pàgines i que es divideix en un pròleg i sis seccions: "El motiu de la resistència és la indignació", "Dues visions de la història", "La indiferència: la pitjor de les actituds", "La meva indignació a propòsit de Palestina", "La no-violència, el camí que hem d'aprendre a seguir" i "Per una insurrecció pacífica"; finalment les  notes  i l'epíleg de l'editor amb resum de la biografia de l'autor.


A diferència del temps de guerra contra el nazisme que li va tocar viure a Stéphane Hessel, avui l'enemic no és tan evident. Però hi és.  Ens diu que el busquem i el trobarem, i llavors el primer pas serà indignar-se.

Aquest no és doncs, un llibre que el pugui llegir tothom. Cal estar preparat. Cal ser capaços d'indignar-se. Cal compartir uns determinats valors. Els valors que tenia la Resistència Francesa, els valors Republicans, i llavors, en veure com el món s'oposa a aquests valors en els que creiem ens indignarem. Indignar-se, diu, és el primer pas de qualsevol revolta. De la mateixa manera, la indiferència és la pitjor de les actituds possibles.

Hessel ens  incita a la revolta. Contra què? Contra les injustícies de tota mena, contra la tirania del mercat i del consumisme, contra la discriminació  de les minories, contra el drama del poble palestí (Hessel és un defensor de la causa palestina). Hessel ens demana que siguem Resistents. Que lluitem per defensar les conquestes socials de la Resistència.

Però després d'aquesta crida a la indignació Hessel ens presenta la secció "Dues visions de la història" en la que ens diu com la història es pot veure amb una òptica hegeliana: és la llibertat de l'home que progressa etapa rere etapa; o bé una altre visió segons la qual els progressos en la "llibertat", la competitivitat i el consumisme creixent són un "huracà destructor" [...] "una progressió irresistible de catàstrofe en catàstrofe". 

Aquesta secció ens prepara per a la següent: "La indiferència és la pitjor de les actituds". Tot  que no ho relaciona directament, la indiferència podria ser ben bé filla d'aquesta visió pessimista.

La indiferència també podria ser causada per una manca d'objectius que combatre. Hessel, aprofita aquesta secció sobre la indiferència per a assenyalar objectius clars per a la nostra indignació:  la brutal i cada cop major diferència entre rics i pobres, i la defensa dels drets humans i l'estat del planeta.

A continuació Hessel presenta un dels seus motius d'indignació particulars: la lluita del poble palestí per la seva supervivència. I introdueix també el concepte de lluita no violenta justament en aquest conflicte en el que tanta sang s'ha vessat

Com aquest no és un temps de guerra als nostres països, aquesta revolta no pot ser violenta. És molt interessant l'aproximació, més aviat políticament incorrecta, a la qüestió de la violència terrorista. És evident que el conflicte Palestí l'ha fet rumiar sobre aquesta qüestió. Hessel diu que la violència és l'opció quan no hi ha esperança. Que es pot comprendre al terrorista, però que no se n'haurien de compartir els mètodes perquè la violència terrorista neix de la desesperança i mai hem de perdre l'esperança.

Finalment, ens fa una crida a la insurrecció no violenta. La no violència com a mètode.

M'agradaria saber què en pensa de les manifestacions i les protestes al carrer. I si creu o no que aquestes encaixen en la definició de violència. Personalment, crec que no. Crec que la clau és que la revolta no ha de ser violenta, però que sigui no violenta no vol dir que hagi de ser submisa. Violència no, però submissió, tampoc. És revolta perquè és insubmisa.

Dubto molt que Hessel considerés les vagues i protestes viscudes aquest  any passat a França. Un any de vagues i de lluita obrera molt dura, i durament reprimida.

La meva opinió és que Hessel ens demana que siguem capaços d'arribar a aquest grau d'enfrontament, d'insubmissió, com el  viscut l'any passat a França, amb els nous tirans. No van haver-hi morts, però sí que va haver una lluita aferrissada. De moment Sarkozy se n'ha sortit, però la lluita no s'ha acabat.

En fi, un pamflet. Una crida a la insurrecció, a la insubmissió al sistema. Però aquest cop escrita per un home de 93 anys, que va lluitar a la Resistència francesa, diplomàtic, que va ser militant de la independència algeriana i que avui és defensor de la causa palestina. L'últim redactor que encara és viu de la declaració Universal dels Drets Humans de 1948.


Un vell combatent que parla des de l'experiència dels anys. Tot plegat, el seu missatge és ben senzill: indigneu-vos! i després, resistiu!

Un altre món és possible.

diumenge, 3 d’abril de 2011

10 d'abril. Consulta per la Independència a Barcelona

Perdoneu, però algú ho havia de dir: Dubto molt de la sinceritat del vot d'Artur Mas en la consulta independentista.

Crec que aquest vot li ha anat d'allò més bé al President: li permet visualitzar davant la parròquia més nacionalista la imatge d'un president independentista. A la vegada, el caràcter popular i no oficial de la consulta senzillament no el compromet a res.

Davant d'aquesta mateixa parròquia independentista els permet emetre el discurs que ara espantarem a Madrid i s'avindran a concedir-nos més pressupost.

Però a Madrid ningú es creu aquest vot (llevat potser d'un Aznar cada cop més histèric i fora de lloc) i és que allà saben que CiU ni és, ni pretén ser independentista (i tant de bo que aviat m'hagués d'empassar aquestes paraules, però que ja et dic que no).

Però en fi, després del vot de Pujol, vingué el vot de Mas. I ara a CiU tenim dirigents que s'auto-proclamen independentistes i així ho voten en una consulta popular.

I tant de bo que el proper 10 d'abril, en tancar el recompte de vots puguem dir que més d'un milió de ciutadans del Principat han fet el gest de dipositar una papereta a una urna on posava que volien la independència del seu país, perquè un resultat així no serà oficial, però és un capital polític d'un valor immens. Una força capaç de portar un país a la independència.

Ara bé, les forces han d'aplicar-se correctament per a produir moviment. Aquest gran capital polític també pot anar-se'n per l'aigüera si no s'aplica on toca.

De fet, a dia d'avui, em fa l'efecte que se n'hi està anant.

Sens dubte que els partits independentistes, tots,  en tenen una bona part de la culpa de no ser capaços de capitalitzar aquesta força immensa i, en canvi, CiU ha demostrat i està demostrant  talent per a fer-ho. 

No és casualitat que CiU sigui el partit que té mes votants independentistes. Ara bé, a mi em costa acceptar que és independentista algú que vota un partit que explícitament diu que no ho és. I és que CDC potser es mostra ambigua a l'hora de declarar-se, o no, independentista, però UDC ha dit ben clar que no ho és.
 
Tant li fa. En tot cas, per a proclamar la independència el que cal és una majoria independentista al Parlament. Res més. Els gestos com anar a votar el 10 d'abril són bonics, fins i tot puc acceptar que necessaris. Però no són suficients.

El que és necessari i suficient és que els diputats i diputades independentistes es plantin i forcin la proclamació unilateral de independència. Quants diputats independentistes hi han avui al Parlament? Com a mínim n'hi han catorze en els partits oficialment independentistes: ERC, SI i DC (Joan Laporta). N'hi han més? Segur que sí. Segur que n'hi han a CiU i IC. Segur que n'hi han també al PSC encara que s'amaguin, i si em diguessin que n'hi ha algun al PP jo m'ho creuria.

¿Quants d'aquests diputats estarien disposats a trencar la disciplina de partit per donar suport a la independència?  Jo crec que cap. Ara bé, ¿es independentista qui posa la disciplina de partit per sobre de donar el pas decisiu que representaria votar a favor de la Proclamació Unilateral de Independència del propi País? Jo crec que no.

Dit això, doncs, 10 d'abril, diumenge que ve, a Barcelona, si vols la independència, cal anar a votar. Cal atansar-se en la mida que sigui possible al 1.000.000 de vots independentistes en el total de les consultes populars realitzades arreu del Principat des d'aquella primera de l'any passat a Arenys de Munt. És necessari fer aquest pas.

I llavors caldrà que els polítics que ostentosament diuen que ens lideren, però que en realitat només ens representen, prenguin aquesta força immensa dels vots per a fer passes decisives cap a la independència. Passes decisives. Una agenda amb terminis concrets.

Prou ja de gestos per a la parròquia. O som independentistes i aquesta és la nostra decisió, o no ho som.

O lluitem per la independència o deixem de queixar-nos.