diumenge, 3 d’abril de 2011

10 d'abril. Consulta per la Independència a Barcelona

Perdoneu, però algú ho havia de dir: Dubto molt de la sinceritat del vot d'Artur Mas en la consulta independentista.

Crec que aquest vot li ha anat d'allò més bé al President: li permet visualitzar davant la parròquia més nacionalista la imatge d'un president independentista. A la vegada, el caràcter popular i no oficial de la consulta senzillament no el compromet a res.

Davant d'aquesta mateixa parròquia independentista els permet emetre el discurs que ara espantarem a Madrid i s'avindran a concedir-nos més pressupost.

Però a Madrid ningú es creu aquest vot (llevat potser d'un Aznar cada cop més histèric i fora de lloc) i és que allà saben que CiU ni és, ni pretén ser independentista (i tant de bo que aviat m'hagués d'empassar aquestes paraules, però que ja et dic que no).

Però en fi, després del vot de Pujol, vingué el vot de Mas. I ara a CiU tenim dirigents que s'auto-proclamen independentistes i així ho voten en una consulta popular.

I tant de bo que el proper 10 d'abril, en tancar el recompte de vots puguem dir que més d'un milió de ciutadans del Principat han fet el gest de dipositar una papereta a una urna on posava que volien la independència del seu país, perquè un resultat així no serà oficial, però és un capital polític d'un valor immens. Una força capaç de portar un país a la independència.

Ara bé, les forces han d'aplicar-se correctament per a produir moviment. Aquest gran capital polític també pot anar-se'n per l'aigüera si no s'aplica on toca.

De fet, a dia d'avui, em fa l'efecte que se n'hi està anant.

Sens dubte que els partits independentistes, tots,  en tenen una bona part de la culpa de no ser capaços de capitalitzar aquesta força immensa i, en canvi, CiU ha demostrat i està demostrant  talent per a fer-ho. 

No és casualitat que CiU sigui el partit que té mes votants independentistes. Ara bé, a mi em costa acceptar que és independentista algú que vota un partit que explícitament diu que no ho és. I és que CDC potser es mostra ambigua a l'hora de declarar-se, o no, independentista, però UDC ha dit ben clar que no ho és.
 
Tant li fa. En tot cas, per a proclamar la independència el que cal és una majoria independentista al Parlament. Res més. Els gestos com anar a votar el 10 d'abril són bonics, fins i tot puc acceptar que necessaris. Però no són suficients.

El que és necessari i suficient és que els diputats i diputades independentistes es plantin i forcin la proclamació unilateral de independència. Quants diputats independentistes hi han avui al Parlament? Com a mínim n'hi han catorze en els partits oficialment independentistes: ERC, SI i DC (Joan Laporta). N'hi han més? Segur que sí. Segur que n'hi han a CiU i IC. Segur que n'hi han també al PSC encara que s'amaguin, i si em diguessin que n'hi ha algun al PP jo m'ho creuria.

¿Quants d'aquests diputats estarien disposats a trencar la disciplina de partit per donar suport a la independència?  Jo crec que cap. Ara bé, ¿es independentista qui posa la disciplina de partit per sobre de donar el pas decisiu que representaria votar a favor de la Proclamació Unilateral de Independència del propi País? Jo crec que no.

Dit això, doncs, 10 d'abril, diumenge que ve, a Barcelona, si vols la independència, cal anar a votar. Cal atansar-se en la mida que sigui possible al 1.000.000 de vots independentistes en el total de les consultes populars realitzades arreu del Principat des d'aquella primera de l'any passat a Arenys de Munt. És necessari fer aquest pas.

I llavors caldrà que els polítics que ostentosament diuen que ens lideren, però que en realitat només ens representen, prenguin aquesta força immensa dels vots per a fer passes decisives cap a la independència. Passes decisives. Una agenda amb terminis concrets.

Prou ja de gestos per a la parròquia. O som independentistes i aquesta és la nostra decisió, o no ho som.

O lluitem per la independència o deixem de queixar-nos.
Publica un comentari a l'entrada