Ara toca la "S". Gràficament la cosa és, doncs,
Ingènuament hom podria pensar que si és un "rescat" és que serà una cosa bona, no? salvar a algú d'un perill és el que entenem per rescat.
Però "rescatar Espanya" és el mateix que "salvar als espanyols d'un perill molt gran"?
Jo crec que no.
Primer de tot, això d'Espanya és molt interessant. A qui s'estan referint? a tots els ciutadans de l'estat? No. No estan referint-se a gent. Com a molt estan referint-se a l'empresa de serveis i assegurances que anomenem "estat" i que està en fallida o a punt de fallida.
Els clients (i inversors) d'aquesta empresa de serveis anomenada "estat" resulta que són els ciutadans particulars que, per les bones o per les males, en són socis via impostos.
Doncs bé, el "rescat" aniria a salvar aquesta empresa anomenada "estat" a base de permetre'n un refinançament dels seus deutes i intervenint-la per a que en redueixi les despeses (fent retallades dels servei que presta) i augmentant-se les quotes als socis (apujant els impostos). El rescat, doncs, és una putada pels abonats. L'objectiu del rescat és assegurar que els creditors cobraran, no salvar als ciutadans del país rescatat de l'empobriment.
El millor del cas és que els "directius" i "gestors" (governants dels darrers quinze anys i més enllà) que han conduit l'empresa anomenada estat a la crisi segurament seguiran mantenint els seus càrrecs, els seus sous i els seus privilegis. Un exemple: avui mateix hem sabut que -amb l'honorable excepció dels erurodiputats Junqueras (ERC), Romeva (IC), Tremosa (CDC) i Rosa Estaras (PP)- la resta d'eurodiputats espanyols han dit que de viatjar en classe turista ni parlar-ne. Que ells o Business Class o res.
Llavors dirà algú: doncs que no rescatin l'estat i que aquest faci fallida, si és que la cosa és tan dolenta per al ciutadà! És una idea, però si l'estat i els bancs espanyols no paguen els seus deutes aleshores és segur que no podran refinançar els deutes i quedaran marcats, si no de per vida, si per un bon grapat d'anys com "no confiables". Estariem parlant d'un boicot internacional cap a l'estat espanyol, els seus bancs i empreses. Més d'un directiu i gestors aniria, o hauria d'anar, a la presó però els que rebrien de valent la patacada serien, tinguem-ho per segur, els ciutadans de l'estat. Com no.
Hi ha una tercera via: l'estat no fa fallida i no hi ha rescat. Els creditors europeus confien amb que les mesures que imposarà el mateix estat (reducció de despesa pública, increment dels impostos) seran suficients per a salvar la situació.
Certament, aquesta tercera via és per la que transitava el govern de Portugal fins que ahir, finalment, va claudicar. De fet, els governs d'Irlanda i Grècia també van transitar per aquesta via per, finalment, descarrilar i sol·licitar els respectius "rescats". El govern d'Espanya serà diferent? Diuen que Espanya és "too big to fall", però de més verdes en maduren.
En tot cas, suposem que sí, que el govern aconsegueix transitar aquesta via sense descarrilar. En què consistirà aquest trànsit? efectivament: reducció de la despesa pública i increment dels impostos. Exactament el mateix que si és "rescatat".
Igual del tot no. En teoria, si no hi ha intervenció exterior la reducció de despesa pública i l'increment dels impostos es podran decidir i modular des de Madrid. En comptes d'una capitulació dictada des de París i Berlín.
I què ens convé des de Barcelona, València o Mallorca? doncs gairebé prefereixo que qui ens colli siguin París i Berlín, que no Madrid. Si és Madrid qui colla farà el que fa sempre: collar als Països Catalans primer i més que a la resta dels territoris de l'estat. Tot per a major glòria de la Villa i Corte i de la seva caterva de polítics que encara diran que "España no ha necesitado ser rescatada". Si, en canvi, ens collen París i Berlín, cal suposar que la sagnia es repartirà més equitativament amb Madrid.
Ara bé, el millor de tot per a nosaltres seria que la decisió de què retallar i quins impostos apujar es prengués a Barcelona, València i Mallorca. I no a Madrid, París o Berlín. Els calers que es recaptin als Països Catalans que es quedin als Països Catalans. Potser ens trobaríem, oh! sorpresa! que ni caldria retallar tant, ni incrementar tant els impostos. I és que quan el 10% del teu PIB se'n va cada any des de fa molts anys a ponent, a fer autovies gratuïtes i cinturons de ronda, i terminals nous a Barajas i un AVE radial i tantes i tantes barbaritats, és normal que l'empresa de serveis anomenada "govern autonòmic" se'n vagi a fer punyetes.
En fi. A Portugal, Grècia i Irlanda, va arribar un moment que els governs respectius van dir que ells no podien retallar més ni collar més a la gent i van optar per claudicar i que fos un altre qui clavés l'estocada. Potser per vergonya cap els propis ciutadans o potser forçats des de l'Unió Europa que ja no es refiava d'ells. Però a priori sembla que podien no haver-ho fet i que ells mateixos tenien la capacitat d'aplicar la medicina.
El missatge és: amb rescat o sense, però venen retallades en despesa social, vindran pujades d'impostos, i com la inflació sembla que es dispara, tindrem també increments dels tipus d'interès. Tocarà patir durant anys, com ja reconeixen els dirigents i governats de l'estat espanyol. Empobriment generalitzat. Les passarem putes una bona temporada.
No hi han gaires opcions. Una opció possible? L'estat hauria de ser molt més eficient, perseguir la corrupció amb rigor... En el cas dels Països Catalans, a més, la independència permetria estalviar el dèficit fiscal crònic i brutal amb Espanya i destinar-lo, per exemple a fer front al deute exterior.
El proper diumenge es vota a Barcelona. Per la independència. És dir, i no és demagogia, contra la crisi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada