És una brutalitat. Ara bé, crec que seria un error quedar-se en la crítica superficial. Més aviat crec que cal extreure'n alguna conclusió: el que ha fet Telefónica és un signe dels temps i opino que veurem molts moviments similars a empreses de tota mena.
El que ha fet Telefónica, a més, deixa en res el discurs dels defensors de la teoria segons la qual, si les empreses van bé i tenen beneficis contractaran gent.
Això sempre ha estat una fal·làcia. Les empreses, per pur sentit comú, no contracten quan van més bé sinó quan els cal. Quan ho necessiten. Punt.
Més ben dit, les empreses només contracten gent si és que justament és el recurs humà el que els cal per augmentar els beneficis. No és cert que la inversió que cal per a fer créixer els beneficis sigui incrementar la plantilla. Això només és així en aquells (cada cop més escadussers) processos productius on la ma d'obra és més barata i eficient que la maquinària.
Molts cops, cada cop més, la inversió que caldrà per augmentar beneficis serà, en canvi, millorar l'eficiència dels processos productius i això voldrà dir, sovint, fer fora gent.
Per altra banda, les empreses buscaran retenir aquells treballadors "estratègics" que aportin més valor (beneficis), per tant, és "lògic" que incrementin els incentius a directius.
El que Telefónica posa de manifest, per una banda, és la mentida dels que diuen que "si les empreses van bé es crearà treball". Això dit així és fals. És possible crear treball, segur que sí, però la condició no és que "les empreses vagin bé", més aviat és "que a les empreses els calgui personal". La clau és que "els calgui". Com fer que "els calgui"? I no val fer trampes del tipus "l'estat subvencionarà en un xx% els nous contractes".
Un ensenyament fonamental que es pot extreure de Telefónica és la monumental perversió del sistema: L'únic valor del sistema, el principal, el déu al que cal sacrificar tot, és el creixement continuat del benefici.
Un company de feina em deia que la missió de tots els departaments de l'empresa, inclòs Recursos Humans (RH), és incrementar els beneficis de l'empresa. Per tant, si cal fer fora gent per ser "més eficients" i incrementar beneficis, RH prepararà unes boniques cartes d'acomiadament amb la certesa d'estar fent allò que és necessari per assolir els objectius de benefici.
El cas és que són moltes les empreses que estan passant dificultats i, en aquest cas, l'acomiadament i els ERO són la forma de garantir la supervivència de l'empresa. És sempre l'única forma?
El problema és que ja sigui "per millorar l'eficiència" o "per salvar l'empresa", hi han treballadors que van al carrer. No tots els sectors son iguals ni tots els treballadors abocats a l'atur tenen la mateixa capacitat d'afrontar la pèrdua del lloc de treball. Tanmateix, el fet és que el món que es dibuixa presenta, si no es produeix un canvi radical, un atur estructural molt alt a llocs com casa nostra, per exemple.
Qui i com garanteix i garantirà la supervivència dels treballadors que van al carrer? Les prestacions d'atur s'acaben, i després, què? No és un problema aliè. Tots podem ser treballadors en atur.
Finalment, doncs, l'amenaça més brutal de Telefònica és que els llocs de treball poden arribar a convertir-se, en ells mateixos, en un bé escàs! Com oposar-se a això?
Jo trobo que el sistema és pervers. Tanmateix, què fer? em sembla que la principal preocupació dels treballadors de l'estat, avui, és no perdre la feina; la dels milions d'aturats, per la seva banda, és tornar al sistema o que el sistema els proporcioni alguna mena de prestació que els permeti viure. En definitiva, no es discuteix el sistema i es dona per suposada la seva protecció. No es plantegen alternatives o aquestes son marginals.
El decreixement, no en tinc dubte, és i serà per força i de mala gana. Aprendrem alguna cosa?
No tinc respostes. Sens dubte que un altre món, millor, és possible. Jo ho crec i també vull creure que en la mida de les meves possibilitats col·laboro per a fer-lo possible; però també és cert que un altre món molt pitjor que l'actual ho és. El que m'esborrona és la tendència.
La tendència, em temo, és que anem a pitjor. Telefónica és un signe dels temps.
Això sempre ha estat una fal·làcia. Les empreses, per pur sentit comú, no contracten quan van més bé sinó quan els cal. Quan ho necessiten. Punt.
Més ben dit, les empreses només contracten gent si és que justament és el recurs humà el que els cal per augmentar els beneficis. No és cert que la inversió que cal per a fer créixer els beneficis sigui incrementar la plantilla. Això només és així en aquells (cada cop més escadussers) processos productius on la ma d'obra és més barata i eficient que la maquinària.
Molts cops, cada cop més, la inversió que caldrà per augmentar beneficis serà, en canvi, millorar l'eficiència dels processos productius i això voldrà dir, sovint, fer fora gent.
Per altra banda, les empreses buscaran retenir aquells treballadors "estratègics" que aportin més valor (beneficis), per tant, és "lògic" que incrementin els incentius a directius.
El que Telefónica posa de manifest, per una banda, és la mentida dels que diuen que "si les empreses van bé es crearà treball". Això dit així és fals. És possible crear treball, segur que sí, però la condició no és que "les empreses vagin bé", més aviat és "que a les empreses els calgui personal". La clau és que "els calgui". Com fer que "els calgui"? I no val fer trampes del tipus "l'estat subvencionarà en un xx% els nous contractes".
Un ensenyament fonamental que es pot extreure de Telefónica és la monumental perversió del sistema: L'únic valor del sistema, el principal, el déu al que cal sacrificar tot, és el creixement continuat del benefici.
Un company de feina em deia que la missió de tots els departaments de l'empresa, inclòs Recursos Humans (RH), és incrementar els beneficis de l'empresa. Per tant, si cal fer fora gent per ser "més eficients" i incrementar beneficis, RH prepararà unes boniques cartes d'acomiadament amb la certesa d'estar fent allò que és necessari per assolir els objectius de benefici.
El cas és que són moltes les empreses que estan passant dificultats i, en aquest cas, l'acomiadament i els ERO són la forma de garantir la supervivència de l'empresa. És sempre l'única forma?
El problema és que ja sigui "per millorar l'eficiència" o "per salvar l'empresa", hi han treballadors que van al carrer. No tots els sectors son iguals ni tots els treballadors abocats a l'atur tenen la mateixa capacitat d'afrontar la pèrdua del lloc de treball. Tanmateix, el fet és que el món que es dibuixa presenta, si no es produeix un canvi radical, un atur estructural molt alt a llocs com casa nostra, per exemple.
Qui i com garanteix i garantirà la supervivència dels treballadors que van al carrer? Les prestacions d'atur s'acaben, i després, què? No és un problema aliè. Tots podem ser treballadors en atur.
Finalment, doncs, l'amenaça més brutal de Telefònica és que els llocs de treball poden arribar a convertir-se, en ells mateixos, en un bé escàs! Com oposar-se a això?
Jo trobo que el sistema és pervers. Tanmateix, què fer? em sembla que la principal preocupació dels treballadors de l'estat, avui, és no perdre la feina; la dels milions d'aturats, per la seva banda, és tornar al sistema o que el sistema els proporcioni alguna mena de prestació que els permeti viure. En definitiva, no es discuteix el sistema i es dona per suposada la seva protecció. No es plantegen alternatives o aquestes son marginals.
El decreixement, no en tinc dubte, és i serà per força i de mala gana. Aprendrem alguna cosa?
No tinc respostes. Sens dubte que un altre món, millor, és possible. Jo ho crec i també vull creure que en la mida de les meves possibilitats col·laboro per a fer-lo possible; però també és cert que un altre món molt pitjor que l'actual ho és. El que m'esborrona és la tendència.
La tendència, em temo, és que anem a pitjor. Telefónica és un signe dels temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada