dissabte, 27 d’octubre de 2018

Declaració d'Independència del 27 d'octubre de 2017.

Aquest pas ja el vam donar.




Hem de culminar.

Llibertat preses i presos polítics. Retorn de les exiliades i exiliats. Us volem lliures. Us volem a casa.

Som República. Des del 27 d'octubre de l'any passat. Però hem de desplegar-la. Hem de fer-la. Fem República.

És hora de posar-nos en marxa i acabar el que vam començar fa un any.

Ens han robat un any de llibertat a tots. Hem de recuperar el temps perdut. Si cal lluitar -ja ens han advertit que l'ocupant no es retirarà pacíficament- haurem de lluitar.

Si la lluita és sagnant serà amb vergonya de la sang. Però si aquest és el camí que cal recórrer, que així sigui. Fa un any estàvem disposats i ho seguim estant. I som molts més que fa un any.

Llum als ulls, força al braç i visca la República.

27-O. Crida a la mobilització. Prou de perdre el temps.

Avui fa un any que al Parlament es va proclamar la República.

Però no es fa defensar en cap moment ni es van donar passes per fer-la efectiva. Es va dir a la gent que esperava disposada a l'acció : "aneu a casa, o al cine, passeu la tarda amb la família".

No va haver resistència i qauell dia, que marcava una fita, un punt de no retorn,  també va marcar l'inici d'una deriva.

No es va culminar, no es va avançar, es va renunciar a fer les passes endavant que faltaven, passes que ho sabem, haurien estat doloroses i de gran sacrifici : Espanya amenaçava amb la violència. Margallo ho ha tornat a fer fa pocs dies.

Ja ho sabíem. No és només que ho digui l'ex-ministre d'exteriors.

Només un il·lús pot creure que la màfia neo-franquista que controla l'estat espanyol renunciarà al 20% del PIB de forma civilitzada. Primer, les màfies mai són civilitzades. Són criminals i sense escrúpols. Si pel seu interès han de matar, maten. Per la seva banda, els franquistes i neo-franquistes són, per principis ideològics, violents. Si han de matar, maten. Aquestes bèsties són le que controlen els aparells de l'estat espanyol. Aquestes bèsties compten amb la indiferència, el suport explícit, o la por de la majoria (el famós "franquisme sociològic") de ciutadans espanyols. La prova, el "nacionalisme constitucionalista", els del 155, del PPSOEC's correspon a l'amplíssima majoria absoluta de votants.

No hi ha res a discutir amb franquistes i neo-franquistes. El seu gran argument és el recurs a la força, i això no canviarà. Mai pactaran un referèndum d'autodeterminació. És ontològicament impossible per al nacionalisme espanyol. Pretendre, doncs, que una superioritat moral, o ètica, ens permetrà l'alliberament de la República de forma pacífica és auto-engany.

Avui fa un any que es va proclamar la República. No s'ha desplegat. Pel camí, repressió, segrest i exili. Fins quan? Fins quan acotar el cap en nom d'una pretesa superioritat moral?

Ni que ho siguem. Ni que siguem moralment superiors a la màfia. No serveix de res si en cada transacció, en cada nòmina, aquesta màfia es cobra les seves "comissions" per garantir la nostra "seguretat" i els "serveis" que "ens presta".

No ens serveix de res ser la superioritat moral i democràtica sobre la màfia si els seus "jutges" són també part. No ens serveix de res protestar civilitzadament, si la resposta és violència i segrest.

Només serveix l'acció del poble, la mobilització constant. Hem de fer fora l'ocupant. Posar-lo contra les cordes. Oposar-s'hi a tot arreu on sigui possible. Fer-li la vida impossible. No hi ha una altre. I acceptar, estoicament, èticament, doncs, que caldrà el xoc. Que ells vindran amb porres i amb més que porres, i que caldrà plantar cara. Només la mobilització, aturades, talls de comunicacions, govern paral·lel... alliberarà la República. Espanya no fotrà el camp pacíficament del que ells consideren un territori ocupat, una propietat, una colònia. L'haurem de fer fora, doncs, i pagar el preu de la seva violència.

Ho aconseguirem. El camí  és clar i, des de fa un any, ja no té marxa enrere.

Però ens hem de posar en marxa. No podem restar en aquests llimbs de la inacció, del deixar passar, de l'espera a no se sap què. Hem de marcar el pas. Fixar l'agenda. És la unilateralitat, estúpids! I no m'invento res. El mètode és ben conegut. Llegiu "De la dictadura a la democràcia".

Fa un any que hauríem de ser república, però no ho som. Ens han pres, o ens hem deixat prendre, un any de llibertat.

Mobilitzem-nos d'una vegada, plantem cara i culminem. Alliberem-nos tots. #FreeTothom!

Prou de perdre el temps!

dimarts, 16 d’octubre de 2018

Sànchez i Cuixart en lloc de tots

Un any a presó.

Jordi Cuixart i Jordi Sànchez porten un any se segrest a presó.

Són a presó ells perquè no ens podien tancar a tots. Com que  no ens podien tancar a tots, van triar uns caps de turc : els líders de l'ANC i Òmnium. Repeteixo, els segresten a ells perquè no ens poden tancar a tots. Se salten les seves pròpies lleis perquè se'ls aplica el "dret de l'enemic", o el que és el mateix : "l'enemic no té cap dret".

I sí, Catalunya i Espanya són enemigues: Catalunya avui està ocupada policial i militarment. La repressió, començant pel segrest de Sànchez i Cuixart és la que exerceix un poder ocupant sobre un país ocupat.

Som enemics i ho serem fins que no es foragiti l'ocupant de Catalunya . Mentre no aconseguim foragitar l'enemic, no tindrem drets. O els drets que tindrem només seran concessions que en qualsevol moment podran ser retirades.

Cuixart i Sánchez ens recorden la pitjor cara de l'enemic.

Però el més important : ens recorden també la millor cara que hem de mostrar per alliberar el país i a nosaltres mateixos.

Ens recorden el compromís.

Ens recorden la importància de l'acció persistent i no-violenta als carrers.

Ens recorden  que l'única lluita que es perd és la que s'abandona.

Ens recorden que persistir és vèncer.

Ens recorden  que Catalunya només ens té als catalans per alliberar-la.

Ens recorden que poden haver-hi causes més grans que un mateix.

Ens recorden que el sacrifici i l'esforç individual i col·lectiu són el camí.

Jo no els conec personalment. Mai els he tractat. No sé com són.  Només sé, com tothom, que estan segrestats injustament, i que els missatges que ens arriben d'ells no són pas de derrota o de desil·lusió, ans al contrari, de dignitat, de persistència en els ideals, i d'amor i confiança en el país. D'ells m'arriba, un any després, un missatge d'esperança i de confiança en la República.

Jo em sento interpel·lat pel seu coratge.

Tota la meva solidaritat i afecte per Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Tota la meva solidaritat i afecte a les seves famílies, en especial parelles i fills, que són, juntament amb ells, les persones que pateixen més dolorosament aquest segrest infame.

I no oblidem mai, i que ens esperoni aquesta idea, que si ells són segrestats és perquè no ens podien segrestar a tots. No ens  podien pegar a tots. No ens podien matar a tots. Prou que molts entre l'enemic segur que en tenen ganes, però ni podien, ni poden. No a tots.

Hem de posar-nos en moviment. No ens poden aturar. No a tots. Hem de fer la República i que la República alliberi als presos. L'enemic és fort i juga brut, però no pot contra tots. El desbordament democràtic i l'acció no-violenta han de ser el mètode. L'objectiu és clar.

Tornarem a tenir una nova oportunitat. Aviat. Hem après molt. Sobretot hem après que podem guanyar i quins errors hem d'evitar.

Aquest cop culminarem.

Confiança, persistència, intel·ligència i coratge.

Llum als ulls i força al braç!

divendres, 12 d’octubre de 2018

Un conte. Tarda de cine.

La colla havia decidit anar al cinema, a veure una peli de terror. Per celebrar la castanyada. El "helloween" que deien ells. Una nova versió de Dràcula.

*****

La pel·lícula arribava al seu clímax. Van Helsing i els seus col·laboradors havien localitzat la tomba de Dràcula i després de superar amb moltes angúnies i ensurts les trampes del vampir havien arribat, finalment, al sepulcre on el monstre s'amagava de la llum del dia. Sorolls, vents, i fenòmens sobrenaturals de tota mena s'esdevenien sense aturador, però, finalment, la tomba era oberta.

Dràcula era allà immobilitzat pels precs i l'aigua beneïda que els col·laboradors de Van Helsing llençaven contínuament sobre aquell lloc espantós i diabòlic.

Un col·laborador posa l'estaca sobre el pit de Dràcula que obri els ulls de cop i va xiular com una serp. Tothom es va esglaiar, però Van Helsing va fer un gest d'autoritat amb la ma per indicar a tots que es mantinguessin ferms.

I Dràcula va parlar :

- ¡Catalufos hijos de puta!

Van Helsing va mirar de fit a fit els ulls esbatanats i sanguinolents del vampir. Se li va inflar la veneta de la templa i, fredament, va mormolar :

- Ara sí que l'has cagat, fatxa de merda...

I amb tota la seva força va descarregar el martell sobre l'estaca que va travessar el cor del monstre.

Immediatament el col·laborador que estava situat darrera Dràcula va tallar-li el cap amb una destral de doble fulla.

Tota la sang que el vampir havia pres de centenars i milers de víctimes durant el pas dels segles va començar a a brollar del cos de la bèstia i va caure com una pluja terrible sobre Van Helsing i els seus.

Terrible, però alliberadora. Les víctimes per fi descansaven en pau.

Finalment la pluja roja cessà i es feu el silenci.

Els col·laboradors van calar foc a les restes del monstre.

Les cendres van ser portades als quatre racons més distants del món per a ser dispersades i que es perdés per sempre el record de la bèstia.

*****

La colla tornava a casa per la passarel·la de la Rambla de Sants, en direcció a Badal. Anaven comentant la peli, com sempre feien quan tornaven del cine.

- El doblatge de Dràcula era una mica raro, no? vull dir que això dels catalufos m'ha sonat com una mica així...
- No, no, està bé. És així a l'original. És que l'original és en català!
- Ah, sí?
- Sí, és del Brams Stoker
- I aquest tiu no és anglès?
- El Bram Stoker, potser sí que ho és, però el Brams Stoker no. És l'àlies que s'ha fotut el Titot, que era el cantant de Brams, i d'això la conya de l'àlies. Pués el Titot de dia fa de conseller d'Interior del govern republicà de Catalunya, i de nit fa d'escriptor de novel·la gòtica. Ja veus, tiu!
- Què fort, tiu.
- Potser la peli tenia algun missatge.
- Sí, segur. Què pavu que ets, tiu... Una peli de vampirs i ja està.

*****

Des de la passarel·la veien el cel enfosquint-se amb un fons vermell i violeta sobre l'Hospitalet i Sant Pere Màrtir.

Amb vol erràtic els rats penats caçaven insectes prop dels fanals que feia poca estona que s'havien encès.

12 d'octubre. Res a celebrar.

El millor twit que he llegit avui ha estat aquest :

És molt cert. I, per descomptat, val per a tothom.

Jo, per exemple, em sento molt orgullós de Catalunya. Algú dirà, i no sense una bona part de raó, que sentir-se orgullós d'haver nascut a un lloc o un altre, o d'haver-hi viscut, o de viure-hi no deixa de ser pueril. No discutirem. Ho és.

Reconeguem, però, que a manca de res millor, el fet de comptar amb una llarga tradició de savis, d'artistes, de sants, de benefactors de la humanitat, pot fer que un se senti orgullós de sentir-se part d'una comunitat. Que el fet de sentir-se part d'un  corrent històric de revolucions i conquestes socials, de màrtirs i herois per la llibertat, pels valors humans, de ciutats i pobles resistents en batalles contra les tiranies, o sentir-se part, hereu, net o besnét de milícies, exercits populars o pobles alçats contra feixismes i dictadures pot, en certa manera, provocar un orgull íntim, o potser una crida a la responsabilitat, al compromís amb tots aquests que t'han precedit, a una convicció que ets a la banda correcta de la història.

El que passa és que les històries dels pobles presenten clars-i-obscurs. Per cada personatge històric del que en podem dir que és un exemple, segur que en podem trobar d'altres que en seran tot el contrari. Per cada victòria de la ètica trobarem derrotes. És com la vida mateixa : és un seguit d'alegries i tristeses, de moments d'orgull i de moments de vergonya. Tanmateix, només la gent profundament deprimida o trastornada es planteja el suïcidi. Potser no ens sentim orgullosos de la nostra vida però si estàs sa, no et planteges l'alternativa a viure.

Amb el teu país és una mica així. Si ets una mica crític -sanament crític, diria- hauràs d'acceptar que  l'orgull patriòtic és una cosa que només funciona si et fixes en uns detalls i oblides d'altres. En tot cas, sembla que l'orgull patriòtic té més a veure amb una construcció intel·lectual que assenyala uns determinats valors i uns determinats moments històrics com a indiscutibles i que necessàriament han de ser acceptats i provocar una adhesió acrítica.

I torno a dir, això val per a tothom.

Val per als catalans i l'onze de setembre i val per als espanyols i el dotze d'octubre.

Qui diu aquestes dates diu d'altres. A tots els pobles del món podríem fer aquesta valoració. N'estic segur.

Justament, des d'aquest esperit crític, i des de la no adhesió a principis imposats, i sovint impostats,  precisament per això, jo avui no tinc res a celebrar. No em crec la hispanidad. No és cap motiu d'orgull l'extermini dels pobles indígenes d'Amèrica. Em segueix semblant una barbaritat que algú, encara avui, parli de "descubrimiento", i de "conquistadores".

La realitat és que molts dels mals d'avui en dia a l'estat espanyol venen, precisament, d'una etapa d'imperialisme i disbauxa que va durar massa anys i que va permetre construir un imperi a partir de l'espoli; i quan l'espoli colonial ja no va ser possible el que va seguir va ser una etapa de decadència, descomposició i disgregació que encara dura i en la que no costa gaire incardinar els moviments independentistes català i basc.

Aquest octubre jo he commemorat el primer d'octubre, data que representa l'acte fundacional de la República Catalana. Que la farem, malgrat totes les dificultats, començant per nosaltres mateixos.

He commemorat el tres d'octubre, Dia en que el poble va controlar el país de dalt a baix i vam ser, de fet, República. No proclamada però sí efectiva. El dia en que vam respirar l'aire fresc de la llibertat nacional.

He commemorat el sis d'octubre : "el 6 d'octubre de 1934, quan el president Lluís Companys proclamava l'Estat Català de la República Federal Espanyola. Aquest intent secessionista desembocà en l'empresonament dels membres del Govern de Catalunya i la suspensió de l'Estatut de Núria per part de l'Estat espanyol."

Fa més de 90 anys, però avui tenim, un cop més, presos polítics, i exiliats. Espanya és una via morta. És una branca seca.

Fa més de 80 anys d'aquells fets i el conflicte entre Catalunya i Espanya persisteix, després d'una república, una dictadura, i una "democràcia". Que s'han demostrat  inútils en la seva resolució.

Però a Catalunya ja hem votat i ja hem dit que volem la República. La farem.

Jo he commemorat aquestes dates. Commemorat, que no celebrat.  Avui, per descomptat, ni he celebrat ni he de celebrar res ni commemorar res de res.

dilluns, 1 d’octubre de 2018

Primer d'octubre de 2018. Donec perficiam.

Avui fa un any vam votar i vam guanyar. Per aquestes hores, a molts llocs hi havia eufòria, a molts d'altres, en canvi, es vivia en silenci, amb preocupació, el recompte de vots. Amb tota la gent que havia estat protegint el seu col·legi, amatent a la cada cop més improbable, però no descartable, arribada de furgons policials.

A Sants no van arribar els furgons. Malgrat els nervis per les falses alarmes que s'anaven succeint, o les denúncies de possibles infiltrats, al final, comptat i debatut, al Lluís Vives el dia va ser pacífic, i festiu en molts moments. Vaig passar bona part del dia al Lluís Vives, al carrer, o al seu pati.

Vam votar i vam guanyar. Va guanyar el sí, indiscutiblement, però vam guanyar tots els que vam votar, els del sí i els del no. Vam guanyar perquè el primer d'octubre de 2017 la que va guanyar va ser la democràcia, l'auto-organització, el respecte a la diferència. Vam guanyar tots. Va guanyar el Poble que se sent poble i vol ser-ho.

Mai oblidaré l'1 d'octubre de 2017.

El primer d'octubre vam fundar la República. Ens constarà més o menys desplegar-la -prou que avui tenim repressió, presó i exili- però el pas més important el vam donar. El pas definitiu. El que marca l'abans i el després. El final i l'inici.

És per això, perquè no hi ha volta enrere, que avui, tot el dia, hi han hagut actes i manifestacions  per tot arreu (encara duren!). En particular, al Parlament de Catalunya, la gernació ha reclamat el final de l'autonomisme, el desplegament de la República i que el govern "efectiu" faci honor del qualificatiu.

El Poble és la força de la República. Aquesta batalla democràtica l'hem de guanyar. Si algú no està preparat, que s'aparti i que algú altre ocupi el lloc. No es deixarà a ningú enrere. Però, si us plau, que ningú faci de tap.

Avancem. Hem de continuar tibant. Haurem d'arriscar més i assumir-ho. No serà fàcil desplegar la República. Però ho farem. Hem de persistir. Fins aconseguir-ho.

Primer d'octubre de 2018. Donec perficiam.