Pàgines

divendres, 12 d’octubre del 2018

12 d'octubre. Res a celebrar.

El millor twit que he llegit avui ha estat aquest :

És molt cert. I, per descomptat, val per a tothom.

Jo, per exemple, em sento molt orgullós de Catalunya. Algú dirà, i no sense una bona part de raó, que sentir-se orgullós d'haver nascut a un lloc o un altre, o d'haver-hi viscut, o de viure-hi no deixa de ser pueril. No discutirem. Ho és.

Reconeguem, però, que a manca de res millor, el fet de comptar amb una llarga tradició de savis, d'artistes, de sants, de benefactors de la humanitat, pot fer que un se senti orgullós de sentir-se part d'una comunitat. Que el fet de sentir-se part d'un  corrent històric de revolucions i conquestes socials, de màrtirs i herois per la llibertat, pels valors humans, de ciutats i pobles resistents en batalles contra les tiranies, o sentir-se part, hereu, net o besnét de milícies, exercits populars o pobles alçats contra feixismes i dictadures pot, en certa manera, provocar un orgull íntim, o potser una crida a la responsabilitat, al compromís amb tots aquests que t'han precedit, a una convicció que ets a la banda correcta de la història.

El que passa és que les històries dels pobles presenten clars-i-obscurs. Per cada personatge històric del que en podem dir que és un exemple, segur que en podem trobar d'altres que en seran tot el contrari. Per cada victòria de la ètica trobarem derrotes. És com la vida mateixa : és un seguit d'alegries i tristeses, de moments d'orgull i de moments de vergonya. Tanmateix, només la gent profundament deprimida o trastornada es planteja el suïcidi. Potser no ens sentim orgullosos de la nostra vida però si estàs sa, no et planteges l'alternativa a viure.

Amb el teu país és una mica així. Si ets una mica crític -sanament crític, diria- hauràs d'acceptar que  l'orgull patriòtic és una cosa que només funciona si et fixes en uns detalls i oblides d'altres. En tot cas, sembla que l'orgull patriòtic té més a veure amb una construcció intel·lectual que assenyala uns determinats valors i uns determinats moments històrics com a indiscutibles i que necessàriament han de ser acceptats i provocar una adhesió acrítica.

I torno a dir, això val per a tothom.

Val per als catalans i l'onze de setembre i val per als espanyols i el dotze d'octubre.

Qui diu aquestes dates diu d'altres. A tots els pobles del món podríem fer aquesta valoració. N'estic segur.

Justament, des d'aquest esperit crític, i des de la no adhesió a principis imposats, i sovint impostats,  precisament per això, jo avui no tinc res a celebrar. No em crec la hispanidad. No és cap motiu d'orgull l'extermini dels pobles indígenes d'Amèrica. Em segueix semblant una barbaritat que algú, encara avui, parli de "descubrimiento", i de "conquistadores".

La realitat és que molts dels mals d'avui en dia a l'estat espanyol venen, precisament, d'una etapa d'imperialisme i disbauxa que va durar massa anys i que va permetre construir un imperi a partir de l'espoli; i quan l'espoli colonial ja no va ser possible el que va seguir va ser una etapa de decadència, descomposició i disgregació que encara dura i en la que no costa gaire incardinar els moviments independentistes català i basc.

Aquest octubre jo he commemorat el primer d'octubre, data que representa l'acte fundacional de la República Catalana. Que la farem, malgrat totes les dificultats, començant per nosaltres mateixos.

He commemorat el tres d'octubre, Dia en que el poble va controlar el país de dalt a baix i vam ser, de fet, República. No proclamada però sí efectiva. El dia en que vam respirar l'aire fresc de la llibertat nacional.

He commemorat el sis d'octubre : "el 6 d'octubre de 1934, quan el president Lluís Companys proclamava l'Estat Català de la República Federal Espanyola. Aquest intent secessionista desembocà en l'empresonament dels membres del Govern de Catalunya i la suspensió de l'Estatut de Núria per part de l'Estat espanyol."

Fa més de 90 anys, però avui tenim, un cop més, presos polítics, i exiliats. Espanya és una via morta. És una branca seca.

Fa més de 80 anys d'aquells fets i el conflicte entre Catalunya i Espanya persisteix, després d'una república, una dictadura, i una "democràcia". Que s'han demostrat  inútils en la seva resolució.

Però a Catalunya ja hem votat i ja hem dit que volem la República. La farem.

Jo he commemorat aquestes dates. Commemorat, que no celebrat.  Avui, per descomptat, ni he celebrat ni he de celebrar res ni commemorar res de res.