dissabte, 27 d’octubre de 2018

27-O. Crida a la mobilització. Prou de perdre el temps.

Avui fa un any que al Parlament es va proclamar la República.

Però no es fa defensar en cap moment ni es van donar passes per fer-la efectiva. Es va dir a la gent que esperava disposada a l'acció : "aneu a casa, o al cine, passeu la tarda amb la família".

No va haver resistència i qauell dia, que marcava una fita, un punt de no retorn,  també va marcar l'inici d'una deriva.

No es va culminar, no es va avançar, es va renunciar a fer les passes endavant que faltaven, passes que ho sabem, haurien estat doloroses i de gran sacrifici : Espanya amenaçava amb la violència. Margallo ho ha tornat a fer fa pocs dies.

Ja ho sabíem. No és només que ho digui l'ex-ministre d'exteriors.

Només un il·lús pot creure que la màfia neo-franquista que controla l'estat espanyol renunciarà al 20% del PIB de forma civilitzada. Primer, les màfies mai són civilitzades. Són criminals i sense escrúpols. Si pel seu interès han de matar, maten. Per la seva banda, els franquistes i neo-franquistes són, per principis ideològics, violents. Si han de matar, maten. Aquestes bèsties són le que controlen els aparells de l'estat espanyol. Aquestes bèsties compten amb la indiferència, el suport explícit, o la por de la majoria (el famós "franquisme sociològic") de ciutadans espanyols. La prova, el "nacionalisme constitucionalista", els del 155, del PPSOEC's correspon a l'amplíssima majoria absoluta de votants.

No hi ha res a discutir amb franquistes i neo-franquistes. El seu gran argument és el recurs a la força, i això no canviarà. Mai pactaran un referèndum d'autodeterminació. És ontològicament impossible per al nacionalisme espanyol. Pretendre, doncs, que una superioritat moral, o ètica, ens permetrà l'alliberament de la República de forma pacífica és auto-engany.

Avui fa un any que es va proclamar la República. No s'ha desplegat. Pel camí, repressió, segrest i exili. Fins quan? Fins quan acotar el cap en nom d'una pretesa superioritat moral?

Ni que ho siguem. Ni que siguem moralment superiors a la màfia. No serveix de res si en cada transacció, en cada nòmina, aquesta màfia es cobra les seves "comissions" per garantir la nostra "seguretat" i els "serveis" que "ens presta".

No ens serveix de res ser la superioritat moral i democràtica sobre la màfia si els seus "jutges" són també part. No ens serveix de res protestar civilitzadament, si la resposta és violència i segrest.

Només serveix l'acció del poble, la mobilització constant. Hem de fer fora l'ocupant. Posar-lo contra les cordes. Oposar-s'hi a tot arreu on sigui possible. Fer-li la vida impossible. No hi ha una altre. I acceptar, estoicament, èticament, doncs, que caldrà el xoc. Que ells vindran amb porres i amb més que porres, i que caldrà plantar cara. Només la mobilització, aturades, talls de comunicacions, govern paral·lel... alliberarà la República. Espanya no fotrà el camp pacíficament del que ells consideren un territori ocupat, una propietat, una colònia. L'haurem de fer fora, doncs, i pagar el preu de la seva violència.

Ho aconseguirem. El camí  és clar i, des de fa un any, ja no té marxa enrere.

Però ens hem de posar en marxa. No podem restar en aquests llimbs de la inacció, del deixar passar, de l'espera a no se sap què. Hem de marcar el pas. Fixar l'agenda. És la unilateralitat, estúpids! I no m'invento res. El mètode és ben conegut. Llegiu "De la dictadura a la democràcia".

Fa un any que hauríem de ser república, però no ho som. Ens han pres, o ens hem deixat prendre, un any de llibertat.

Mobilitzem-nos d'una vegada, plantem cara i culminem. Alliberem-nos tots. #FreeTothom!

Prou de perdre el temps!
Publica un comentari a l'entrada