dissabte, 17 d’agost de 2019

Dos anys

Avui fa dos anys de l'atemptat de les Rambles.

Sempre, en el record, la solidaritat incondicional amb les víctimes i amb les famílies i amics de les víctimes.

Cal insistir en l'esclariment d'aquells fets, i cal fer tot el que estigui a les nostres mans per a que no es torni a produir mai un fet com aquell. En particular, cal assegurar que la convivència entre veïns de diferents religions, nacionalitats i races segueixi sent un valor superior a preservar. No són alienes a aquests objectius la lluita contra el racisme, l'acolliment sincer de refugiats, la integració cultural i lingüística i, en general, la protecció social dels més desemparats i la garantia per a ells, i per a tots, d'un futur en llibertat, amb seguretat i confiança. Volem fer entre tots un lloc on viure bé.

Avui fa dos anys.

Dos anys en que l'estat espanyol s'ha negat sistemàticament a aclarir quina relació tenia amb el cap del comando terrorista. Un confident del seu servei secret.

Aquesta opacitat sistemàtica no ha fet més que incrementar la malfiança de molta gent envers l'estat espanyol.

Jo mateix crec que l'estat espanyol és responsable en part, o va provocar, de forma directa o indirecta, per acció o per omissió l'atemptat del 17 d'agost.

L'estat espanyol , des d'abans de l'atemptat, i les  ... profètiques? o coneixedores de causa? paraules del aleshores ministre Margallo avisant que a la segona meitat del mes d'agost de 2017 « passarien coses » reforcen aquesta convicció,  juga brut. Molt brut.

Juga tan brut que el del 17 d'agost de 2017 va ser un acte criminal en el que molts creiem que l'estat va tenir una part de la responsabilitat. Però és que després, van enviar forces paramilitars a reprimir la votació del primer d'octubre de 2017, amb unes imatges que aquests dies hem vist repetides, fotograma a fotograma, amb l'arribada de les forces xineses a Hong Kong.  Va jugar brut i va perdre. Juga brut acusant de sedició (cridar a la gent a la resistència violenta) i de rebel·lió (L'aixecament violent pròpiament dit, amb força suficient com per derrocar l'estat) que mai es van produir, i amb unes condemnes que tothom sap que estan escrites i que confirmaran aquests càrrecs ficticis.

Juguen brut perquè des de fa temps, l'estat espanyol esdevé cada cop més un estat autoritari i protofeixista, fruit d'una transició mentidera emparada en una constitució escrita sota l'amenaça dels militars i que diu que el rei és el cap suprem de les forces armades. Només cal tornar a escoltar el discurs del 3 d'octubre de 2017, o veure com el rei es fica cada cop més en política, per a certificar que des del « constitucionalisme », s'està obrant una evolució vers un franquisme « modernitzat » (si és que una cosa així és possible) que potser caldria anomenar felipisme. Aquest personatge, el cap de les forces armades espanyoles ...en part responsables de l'atemptat del 17A?  és avui a Barcelona a no se sap ben bé que fer.

Els independentistes i republicans volem la independència de Catalunya perquè és positiva, així ho pensem. Creiem que és bona per als interessos de la gent que vivim en aquest país, creiem que els beneficis d'aquesta independència fins i tot seran bons per als nostres veïns.

Però amb dates com la d'avui, a més creiem que és urgent, perquè l'autoritarisme del regne d'Espanya és, com més va, més agressiu; perquè el fiasco democràtic és demolidor; perquè els drets socials estan en fallida; perquè el racisme anticatalà és creixent.

Cal marxar com abans millor.  Ens calen la Independència i la República.

Aviat farà dos anys del primer i tercer d'octubre de 2017.

dijous, 15 d’agost de 2019

Lleva't i actua.

Poc a poc passa l'estiu. Entre calorades, i algunes gairebé violentes tempestes puntuals.

Passa l'estiu poc a poc i la ciutat es mou a un  ritme pausat. La primera meitat d'agost és un endormiscament progressiu fins arribar a la festa de la Mare de Déu. Avui ha començat la festa major de Gràcia. És la primera festa major d'estiu de Barcelona. Tot seguit vindrà la de Sants. A mida que s'apropi el setembre la ciutat recuperarà el seu ritme.

El ritme de la ciutat, tanmateix, no és el ritme del món.

Al llibre Factfulness s'afirma que tenim una visió tràgica del món. Que el món no està tan malament. Què, de fet, hi han moltes millores importants. També diu que hi han reptes globals i riscos, i que el principal d'ells és el climàtic. No han estat ni són poques les alertes que s'han donat aquest estiu, amb episodis de clima extrem, amb angoixants notícies sobre la fusió accelerada del gel de Grenlàndia, de Pol Nord, però també del permagel (« permafrost ») siberià, o de glaceres arreu de l'hemisferi nord, en aquest estiu boreal.

Indirectament, aquest canvi als patrons climàtics s'afegeix a l'avidesa per l'acumulació de bens pròpia del capitalisme, i tot plegat provoca un increment en la despesa energètica i de recursos materials que és, al seu torn, la causa de tants i tants conflictes al món.

Però, fins i tot així, és cert que avui hi ha menys pobresa, menys malnutrició, més vacunacions i més  educació que fa vint-i-cinc anys o cinquanta anys. Em fa l'efecte, però, que si bé la tendència a mig i llarg plaç és a millorar, en canvi, en espais de temps més curts es poden apreciar reculades. També em sembla que les dades agregades que donen una visió global emmascaren les reculades locals.

O sigui : sí, segur que  sí que hi han factors que estan millorant. Però està per veure que aquestes millores arribin a tothom. En tot cas, també hi han riscos que ens afecten a tots, i més durament  als més vulnerables.

Per exemple, vet aquí el cas de Catalunya : Les dades macroeconòmiques catalanes milloren. Des de fa anys que milloren. Això no treu que l'economia catalana no sigui aliena als cicles econòmics locals i globals i, evidentment, va patir la darrera gran crisi. L'atur, per exemple, va enfilar-se fins valors mai vistos. Van tancar moltes empreses. Avui, però, tot i que l'atur segueix sent molt alt, l'indicador ha millorat molt i continua millorant (sotmès, evidentment, també als ritmes estacionals propis d'un país amb un sector turístic tan important).

L'indicador d'atur ha millorat, i les grans xifres macroeconòmiques catalanes, en general, també. Però no tot són flors i violes. La percepció de la qualitat democràtica del país, de la qualitat de la justícia, de la confiança en diverses institucions ha caigut. A Catalunya hi han presos polítics i exiliats. És un fet tan greu i tan anormal que tot sol posa en qüestió l'estructura institucional i de poders completa a Catalunya. Som molts els que pensem que la convivència amb altres nacions no és possible a un estat en el que la democràcia s'entén com la dictadura de la majoria i en el que Catalunya sempre serà una minoria nacional sotmesa a permanents atacs i intents d'assimilació. De fet, som molts els que pensem que la supervivència de la llengua, la cultura i la nació catalanes passa per un estat propi. Els senyals que ens arriben des de l'altra banda del conflicte no fan més que reforçar aquesta convicció.

Algú dirà que si els indicadors macroeconòmics milloren potser es pot pagar el preu d'un empitjorament dels indicadors polítics i socials. No hi estic gens d'acord. El problema dels indicadors  macro és, precisament, que no tenen en compte la petita escala. No serveix de res baixar l'atur si el és a canvi de precaritzar feines o d'abaixar salaris. És un error canviar llibertat per « seguretat » si la seguretat que se'ns ofereix és la « protecció »  de mafiosos. És inacceptable tolerar el feixisme. Al feixisme se'l combat i se'l destrueix, com deia Durruti. Cal acabar amb el terrorisme masclista que mata dones. Cal lluitar contra  el masclisme social que crea bretxes salarials per raó de sexe, discrimina per gènere o orientació sexual, o converteix les dones en objectes sexuals a la publicitat i els mitjans. És inacceptable obtenir beneficis a canvi de destrucció del medi ambient. És un acte criminal deixar morir refugiats a la Mediterrània. No podem permetre que la llengua catalana s'extingeixi i això vol dir que hem de fer-la servir sempre, de forma natural si és pot, i amb militància, si cal. Tot això no apareix als indicadors macroeconòmics però d'importància en té la mateixa o més.

« Pensa globalment i actua localment » és un eslògan que s'ha aplicat a multitud de camps. En particular el moviment altermundialista se l'ha fet seu. En la meva opinió és una idea assenyada que miro d'aplicar. Aleshores, seguint aquesta idea, vull creure que, efectivament, trobarem la forma de superar els efectes del canvi climàtic, i que el món millorarà, i que aquesta millora representarà noves formes de producció, d'organització econòmica i política en les que la tecnologia serà decisiva i que, individualment, ens farà diferents, espero que millors i més lliures. Voldria creure que aquesta fusió amb la tecnologia ens farà, en realitat, més humans. Però aquest pla global demana l'acció local. No diré de tothom, però sí que caldrà una massa crítica de gent compromesa.

Cal un pla i cal decidir què fer. Què puc fer, ara i aquí?

Per començar, el que cal fer és llevar-se i actuar. Amunt, doncs.

Tot això rumiava aquesta tarda d'agost, endormiscat, fent la becaina, a Barcelona, deixant-me endur pel ritme lent de la ciutat.