Mani tranquil·la. Dia de vaga general amb escassa incidència. Els mitjans no han informat gaire.
Tanmateix avui som molts els que hem fet vaga o que hem participat a la manifestació.
No aturarem la reforma de les pensions. Amb els que han estat avui no. Per aturar la reforma de les pensions o la reforma laboral, o per canviar l'estructura econòmica del nostre país i fer-lo més just per a tots, amb drets garantits per a tots, hauria calgut que a la vaga i a la mani hi haguerem estat tots, avui, demà, molt de temps... esforçant-nos en canviar.
Però malgrat que amb la força que s'ha aplegat avui no n'hi ha prou, cal fer una lectura positiva. Hi ha vida més enllà de CCOO i UGT. Hi ha una esquerra alternativa que s'està rearmant. Que està alçant-se de nou. Que està perdent la por o la vergonya.
Avui els mitjans ens ignoraran. Pitjor encara, continuaran la seva tasca de propagandistes del sistema i repetiran sense parar que la reforma de les pensions és necessària, que encara cal fer més canvis. I aquesta tasca fa efecte, no ens enganyem.
Ara bé, avui s'ha vist que hi ha gent que no es creu la propaganda del sistema. Avui s'ha vist que hi ha gent que creu que un altre món és possible.
Les coses poden canviar.
Per cert, ara mateix al Banda Ampla que presenta la Lídia Herèdia estan fent un debat sobre les pensions, acaben de dir que en una enquesta que han fet, el 78% de la gent enquestada estava en contra d'allargar la data de jubilació als 67 anys.
Vist com ha anat la vaga i la mani, m'agradaria dir als senyors enquestats que es pot fer alguna cosa més que dir el que opines en una enquesta (o eleccions, o referèndums). Per a que ho rumiïn.
dijous, 27 de gener del 2011
27G - Vaga General contra la retallada de les pensions i la reforma laboral.
Els fullets informatius que han editat la CGT, CNT Catalunya, COS i Solidaritat Obrera per informar sobre la retallada de les pensions són d'allò més clars.
Aquesta reforma ens enganxa a tots. Tots aquells que no tinguin prou diners per estalviar (en coneixeu a gaires?) per a quan es retirin, senzillament, o no podran retirar-se fins el dia que es morin o, cas de cobrar alguna cosa, serà misèria.
O si per casualitat t'has tirat una bona temporada a l'atur, o et quedes a l'atur amb una certa edat, llavors també acomiada't. Abans ja era així, però a partir ara serà molt pitjor. I l'atur de llarga durada s'està incrementant.
És una reforma criminal. Una estafa i un robatori per a tots els que estem cotitzant. Però també una amenaça per als pensionistes d'avui.
Vet aquí el text:
Aquesta reforma ens enganxa a tots. Tots aquells que no tinguin prou diners per estalviar (en coneixeu a gaires?) per a quan es retirin, senzillament, o no podran retirar-se fins el dia que es morin o, cas de cobrar alguna cosa, serà misèria.
O si per casualitat t'has tirat una bona temporada a l'atur, o et quedes a l'atur amb una certa edat, llavors també acomiada't. Abans ja era així, però a partir ara serà molt pitjor. I l'atur de llarga durada s'està incrementant.
És una reforma criminal. Una estafa i un robatori per a tots els que estem cotitzant. Però també una amenaça per als pensionistes d'avui.
Vet aquí el text:
FER VAGA PER DEFENSAR ELS NOSTRES DRETS ÉS UN DRET LEGALMENT RECONEGUT I UN DEURE COM A TREBALLADORS, LA LLUITA ÉS L'ÚNIC CAMÍ!
Tisores contra paper? Pedra contra tisores!
ARA ATAQUEN LES PENSIONS
L’agressió contra les jubilacions i les pensions que estan preparant el govern estatal, la patronal i la dreta, podria plasmar-se en un nou acord confederal amb els sindicats majoritaris; seria una traïció als treballadors i treballadores similar als Pactes de la Moncloa.
Una altra vegada ens volen fer creure que el sistema públic de pensions està a punt del col·lapse i que, si es mantenen els drets socials, els mercats atacaran l’Estat Espanyol com ho han fet a Portugal. Irlanda i Grècia. Per a evitar-ho, el govern espanyol i totes les forces parlamentàries proposen modificar el règim de els pensions i allargar l’edat laboral.
Observem amb indignació com els que diuen ser d’esquerres estan fent la feina bruta pròpia de la dreta: allargar l’edat laboral dels i les treballadores quan, paradoxalment, els avenços tecnològics haurien de permetre’ns anar cap a una reducció de la jornada de treball. I és també un insult plantejar que per a calcular la quantia de les pensions s’utilitzi tota la vida laboral de les persones quan la plena ocupació no existeix i tenim les taxes d’atur i de precarietat més grans de tota la història.
Sabem que darrera l’actual reforma hi ha la voluntat d’abaratir les futures pensions i afavorir els plans de pensions privats, controlats pels mateixos bancs que han rebut ajut milionaris a càrrec del diner públic.
LA NOSTRA RESPOSTA
No podem quedar-nos impassibles davant aquesta nova agressió contra els interessos dels i les treballadores, joves, aturats/des i pensionistes. De la mateixa manera que ho hem fet amb les retallades socials del passat mes de juny (reduccions de salaris, congelació de pensions, retirada d’ajuts socials, etc.) i amb la imposició de la Reforma Laboral, hem de mostrar activament que hi ha altres solucions a l’actual crisi econòmica.
Cal que sortim al carrer i que ens organitzem en els centres de treball. Cal que expliquem què hi ha darrera aquesta nova retallada, quines en seran les conseqüències i quines solucions proposem. Davant de la imposició i l’engany, davant de les mentides del govern i dels empresaris, nosaltres oferim arguments i informació. També oferim lluita i perseverança.
No hem d’oblidar que les pensions i la majoria dels drets socials que tenim avui en dia i que demà podem perdre els han aconseguit els nostres pares/mares, avis/àvies amb les lluites del moviment obrer en el passat.
La CGT de Catalunya, la CNT-Catalunya, la COS i Solidaritat Obrera fem una crida a tota la ciutadania a la mobilització general durant aquest mes de gener. Fem una crida a assistir a les diferents manifestacions convocades arreu del territori.
Fem una crida a tota la classe treballadora, als i les estudiants i als i les pensionistes a seguir de forma massiva el dia 27 de GENER la convocatòria de VAGA GENERAL A CATALUNYA en contra la reforma laboral, la reforma de les pensions i les retallades socials.
LA TRISTA REALITAT DE LES NOSTRES PENSIONS
El 71,75% dels i les pensionistes reben nòmines inferiors als 1000 €.
El 58,5% tenen nòmines inferiors als 600 €, per sota del Salari Mínim Interprofessional (SMI).
A l’Estat Espanyol la pensió mitjana contributiva és només el 68% de la mitjana de la Unió Europea dels 15 (UE-15).
La despesa pública en pensions a l’Estat Espanyol és només el 9% del Producte Interior Brut (PIB), quan a la UE-15 és del 12 % de mitjana.
La despesa per pensionista a l’Estat Espanyol és de 995 €, la més baixa de la UE-15 i molt allunyada dels 2.785 € de l’Estat Francès.
PRINCIPALS PUNTS DE LA REFORMA
La reforma del Pacte de Toledo que prepara el govern afectarà els següents punts:
Jubilació:
Edat ordinària de jubilació: s’amplia de 65 a 67 anys.
Mínim cotització per jubilació: s’amplia de 15 a 20 anys.
Cotització per tenir 100% jubilació: s’amplia de 35 a 40 anys.
Jubilació parcial: augment dels requisits i majors restriccions.
Viduïtat: Actualment les parelles casades NO han de dependre econòmicament del cònjuge per a tenir dret a una prestació de viduïtat. Amb la reforma, només en cas de dependència es rebrà la pensió de viduïtat.
Invalidesa: les prestacions d’invalidesa es faran dependre les cotitzacions.
Subsidi d’atur majors 52 anys: Canvi del sistema de càlcul, amb un augment de requisits i de restriccions i incentius per a reduir baixes.
Seguretat laboral: possible eliminació progressiva de les penalitzacions per manca de mesures de seguretat en casos d’accident laboral.
CONSEQÜÈNCIES DE LA REFORMA
Si no l’aturem, la reforma del Pacte de Toledo que pretén tancar el govern espanyol el proper 28 de gener suposarà la retallada més important de la Seguretat Social dels últims 30 anys.
La situació actual de les pensions ens situa en una de les pitjors condicions de la UE-15. La reforma de les pensions ens situarà en una posició encara pitjor. Algunes de les conseqüències seran:
Més pensions de mínims.
Més persones sense dret a accedir a les pensions contributives, especialment dones que no han tingut feina assalariada de manera continuada.
Disminució d’entre un 20 i un 30 % de les actuals prestacions per jubilació.
Reducció de les pensions de viudedat, invalidesa i incapacitat temporal.
El col·lectius més perjudicats seran les dones, els i les treballadores immigrants i precàries. L’augment dels anys requerits de cotització farà que moltes persones que no hagin cotitzat tant temps (per motius familiars, per cotitzacions parcials, perquè no se’ls ha fet contracte, perquè no porten tants anys aquí, …) quedin fora del sistema de pensions contributives.
LES NOSTRES PROPOSTES
Són ben senzilles: NO és negociable cap retallada en les prestacions de la Seguretat Social. Les prestacions de la Seguretat Social són un dret i no poden mesurar-se en termes de dèficit (que mai ha tingut la Seguretat Social) i benefici.
Les prestacions de la Seguretat Social han de ser universals i han de millorar en qualitat i quantitat. És possible fer-ho si es garanteix un augment de les cotitzacions reduint l’atur i una millora dels contractes, fomentant una ocupació de qualitat i eradicant la precarietat laboral.
Per a poder-ho fer, només cal voluntat política. Només cal voler afavorir al conjunt de la població i no privilegiar els bancs i les grans empreses amb càrrec als pressupostos públics.
dimecres, 26 de gener del 2011
27G - Vaga General contra la retallada de les pensions i la reforma laboral.
Malgrat que els mitjans no han informat, o han informat malament, demà, 27 de gener, hi ha convocada vaga general contra la reforma de les pensions i contra la reforma laboral.
Els companys de la Secció Sindical de la CGT de l'empresa on treballo ens han enviat aquest comunicat a la plantilla. Crec que és prou interessant reproduir-lo aquí:
Els companys de la Secció Sindical de la CGT de l'empresa on treballo ens han enviat aquest comunicat a la plantilla. Crec que és prou interessant reproduir-lo aquí:
27G - Vaga General contra la retallada de les pensions i la reforma laboral. |
Demà, 27 de gener, hi ha convocada per CGT, CNT Catalunya, COS i Solidaritat Obrera una Vaga General contra la retallada de les pensions i la reforma laboral. No compta, doncs, amb el suport dels sindicats majoritaris. Malgrat això, farem faga perquè enfront les agressions, la retallada reduïrà les pensions en un 30%, només es pot plantar cara. L'alternativa és claudicar sense condicions. Cal fer vaga ara. Aquesta vaga es realitza abans que la llei de retallada sigui aprovada pel govern i no tres mesos després quan és molt més difícil cap marxa enrere, com ja s'ha vist amb la reforma laboral i la vaga del 29 de setembre. Segurament aquesta vaga no tindrà la mateixa incidència que la del passat 29 de setembre. Tanmateix, som moltes les seccions sindicals i comitès d'empresa, en particular els comitè d'empresa de TMB (Transports Municipals de Barcelona), que hem decidit donar suport a la vaga i sí que tindrà incidència. Cal denunciar la irresponsabilitat dels mitjans de comunicació que estan ignorant completament aquesta convocatòria. No volem ser malpensats, però demà hi haurà vaga i la mobilitat es pot veure reduïda. Si després les coses no van a l'hora les responsabilitats caldrà demanar-les a qui pertoqui. No a les organitzacions que han avisat correctament en forma i en temps, ni als treballadors que hauran exercit el seu legítim (i legal) dret de vaga. Contra la retallada de les pensions i contra la reforma laboral: Vaga General. Si lluites pots guanyar. Si no ho fas, perds. Vaga General contra la retallada de les pensions i la reforma laboral. Demà, dijous 27 de gener. Manifestació a Barcelona. Demà, dijous 27 de gener, 17:30h. Jardinets de Gràcia. |
Secció Sindical CGT Indra Sistemas 22@ |
dijous, 20 de gener del 2011
27G - Vaga General contra la retallada de les pensions i la reforma laboral.
El 27 de gener, dijous que ve, els sindicalisme combatiu del nostre país ha convocat als treballadors a vaga general contra la retallada de les pensions i la reforma laboral.
La CGT de Catalunya ha el·laborat les següents presentacions en les que explica com ens afecta aquesta retallada i rebat les mentides que s'estan dient sobre la "inevitabilitat" i la "necessitat" de la reforma.
La reforma de la Seguretat Social
L'atac contra les pensions públiques
Feu-ne difusió!
La CGT de Catalunya ha el·laborat les següents presentacions en les que explica com ens afecta aquesta retallada i rebat les mentides que s'estan dient sobre la "inevitabilitat" i la "necessitat" de la reforma.
La reforma de la Seguretat Social
L'atac contra les pensions públiques
Feu-ne difusió!
Manifest "Aturem la retallada de les pensions. Ja n’hi ha prou, les nostres vides no són un negoci."
Les diverses entitats convocants de la campanya contra les retallades a les pensions públiques signa el següent manifest que subscric de dalt a baix.
El proper dia 22, a la Plaça de Sants hi ha convocada la manifestació central a Barcelona.
El 27 de gener, just el dia abans que el govern espanyol perpetri en consell de ministres aquesta agressió als treballadors, hi ha convocada Vaga General a Catalunya, País Basc i Galícia. Serà un bon moment per protestar.
Aturem la retallada de les pensions. Ja n’hi ha prou, les nostres vides no són un negoci.
Després de la vaga general del 29 de setembre del 2010, el govern espanyol continua amb la seva política de retallades socials i, lluny de derrogar la Reforma Laboral o els Plans d’Ajust del sector públic, ha engegat noves retallades socials (com l’acabament de les ajudes als aturats i la privatitzacions d’aeroports). La darrera, i possiblement la més greu d’aquestes retallades socials serà la Reforma del sistema públic de Pensions, incrementant l’edat de jubilació i el període necessari de cotització. Això implicarà que aquells que ara som treballadors, i molt especialment els joves i les dones, tindrem pensions de jubilació cada vegada més baixes.
Per dur a terme aquesta nova retallada, la classe política, molts dels “experts” economistes que ens van vendre les receptes que ens han portat a aquesta crisi i la major part dels mitjans de comunicació ens intenten convèncer de que l’actual sistema públic de pensions és inviable, a causa de l’envelliment de la població, pronosticant la seva suposada insostenibilitat. Però darrera d’aquests arguments s’amaga una voluntat especulativa i neoliberal: eliminar del sistema públic de pensions i substituir-lo per plans privats de pensions en mans del capital financer (Bancs, Caixes i asseguradores), els mateixos que ens han portat a la crisi i que pretenen, dia a dia, fer de les nostres vides un negoci per enriquir-se encara més. Ens menteixen quan diuen que el sistema de pensions farà fallida, perquè no és el nombre de treballadors el que determina la sostenibilitat de les pensions, sinó la seva capacitat de produir riquesa, la qual cada vegada es major. I si el que falta són treballadors cotitzants, sembla que amb un 20% d’atur el que cal no és allargar l’edat de jubilació dels 65 als 67 anys, sinó polítiques d’ocupació de qualitat, relaxar les lleis d’immigració, reduir la precarietat i fer el sistema més progressiu per tal que els més rics paguin més, ja que així es podria incrementar el nivell de cotització i es milloraria el nivell de pensions existent.
Si amb un sistema públic el 73,5% de les pensions està al llindar de la pobresa i més del 10% d’avis i avies no reben cap ingrés, què podria arribar a passar amb un sistema privat? Les pensions públiques representen un pilar fonamental del nostre sistema de drets socials i s’ha aconseguit gràcies a la lluita obrera sostinguda durant molts anys d’esforç i en condicions polítiques molt difícils per la millora de les nostres condicions de vida. En temps on s’imposa l’individualisme i el benefici privat, el sistema de pensions públic representa un model de solidaritat i redistribució que, lluny de ser el millor possible, aconsegueix disminuir la desigualtat que imposa el capitalisme.
L’aprovació de la reforma està prevista pel 28 de Gener i davant aquest nou atac creiem que son la lluita i la mobilització unitàries les que ens permetran encarar amb força un moment històric, on amb la nostra acció i determinació, haurem de demostrar en quina societat volem viure. La de l’explotació i la soledat més salvatges o aquella on mitjançant el repartiment de la riquesa, el treball i la solidaritat ens permeti desenvolupar en llibertat la nostra vida.
Fem una crida a fer sentir la nostra veu d’una forma clara i contundent a les mobilitzacions que es faran arreu del territori durant la setmana del 17 al 23 de gener i en la jornada de mobilitzacions generals convocada pel 27 de gener.
El proper dia 22, a la Plaça de Sants hi ha convocada la manifestació central a Barcelona.
El 27 de gener, just el dia abans que el govern espanyol perpetri en consell de ministres aquesta agressió als treballadors, hi ha convocada Vaga General a Catalunya, País Basc i Galícia. Serà un bon moment per protestar.
Aturem la retallada de les pensions. Ja n’hi ha prou, les nostres vides no són un negoci.
Després de la vaga general del 29 de setembre del 2010, el govern espanyol continua amb la seva política de retallades socials i, lluny de derrogar la Reforma Laboral o els Plans d’Ajust del sector públic, ha engegat noves retallades socials (com l’acabament de les ajudes als aturats i la privatitzacions d’aeroports). La darrera, i possiblement la més greu d’aquestes retallades socials serà la Reforma del sistema públic de Pensions, incrementant l’edat de jubilació i el període necessari de cotització. Això implicarà que aquells que ara som treballadors, i molt especialment els joves i les dones, tindrem pensions de jubilació cada vegada més baixes.
Per dur a terme aquesta nova retallada, la classe política, molts dels “experts” economistes que ens van vendre les receptes que ens han portat a aquesta crisi i la major part dels mitjans de comunicació ens intenten convèncer de que l’actual sistema públic de pensions és inviable, a causa de l’envelliment de la població, pronosticant la seva suposada insostenibilitat. Però darrera d’aquests arguments s’amaga una voluntat especulativa i neoliberal: eliminar del sistema públic de pensions i substituir-lo per plans privats de pensions en mans del capital financer (Bancs, Caixes i asseguradores), els mateixos que ens han portat a la crisi i que pretenen, dia a dia, fer de les nostres vides un negoci per enriquir-se encara més. Ens menteixen quan diuen que el sistema de pensions farà fallida, perquè no és el nombre de treballadors el que determina la sostenibilitat de les pensions, sinó la seva capacitat de produir riquesa, la qual cada vegada es major. I si el que falta són treballadors cotitzants, sembla que amb un 20% d’atur el que cal no és allargar l’edat de jubilació dels 65 als 67 anys, sinó polítiques d’ocupació de qualitat, relaxar les lleis d’immigració, reduir la precarietat i fer el sistema més progressiu per tal que els més rics paguin més, ja que així es podria incrementar el nivell de cotització i es milloraria el nivell de pensions existent.
Si amb un sistema públic el 73,5% de les pensions està al llindar de la pobresa i més del 10% d’avis i avies no reben cap ingrés, què podria arribar a passar amb un sistema privat? Les pensions públiques representen un pilar fonamental del nostre sistema de drets socials i s’ha aconseguit gràcies a la lluita obrera sostinguda durant molts anys d’esforç i en condicions polítiques molt difícils per la millora de les nostres condicions de vida. En temps on s’imposa l’individualisme i el benefici privat, el sistema de pensions públic representa un model de solidaritat i redistribució que, lluny de ser el millor possible, aconsegueix disminuir la desigualtat que imposa el capitalisme.
L’aprovació de la reforma està prevista pel 28 de Gener i davant aquest nou atac creiem que son la lluita i la mobilització unitàries les que ens permetran encarar amb força un moment històric, on amb la nostra acció i determinació, haurem de demostrar en quina societat volem viure. La de l’explotació i la soledat més salvatges o aquella on mitjançant el repartiment de la riquesa, el treball i la solidaritat ens permeti desenvolupar en llibertat la nostra vida.
Fem una crida a fer sentir la nostra veu d’una forma clara i contundent a les mobilitzacions que es faran arreu del territori durant la setmana del 17 al 23 de gener i en la jornada de mobilitzacions generals convocada pel 27 de gener.
Aturem la retallada de les pensions. Ja n’hi ha prou, les nostres vides no són un negoci!
diumenge, 16 de gener del 2011
Estat de les autonomies. The end.
Es molt interessant que en dos dies s'hagin produït dues declaracions en el mateix sentit, primer la del sempre fantàstic José María Aznar i l'endemà, les del no menys fantàstic Sr. Rodríguez, sobre la intenció de recuperar competències de les autonomies i homogeneitzar-les.
Dit d'una altre forma: PP i PSOE aniran units per a recentralitzar l'estat espanyol.
És interessant, perquè això és el reconeixement explícit de que l'estat autonòmic està mal implementat.
Molts cops s'ha dit que cal evitar duplicitats (o triplicitats, o quadriplicitats) en l'atenció i la prestació de serveis als ciutadans. Certament, un estat eficient no hauria de necessitar molt més que uns governs municipals forts, un administrador de la caixa comunitària i un exercit. I, si de cas, entitats supramunicipals o regionals, en regions que ho justifiquin per característiques pròpies, o per l'abaratiment del cost en la prestació de serveis comuns.
La simplificació administrativa vol dir, en teoria, major eficiència. Hom podria demanar-se si en el disseny de l'estat de les autonomies no es va plantejar l'eficiència del sistema d'administracions. I hom hauria de respondre que sí. Sí que es va plantejar i fruit d'aquest plantejament estava el mecanisme de transferència de competències. En teoria, el sistema autonòmic podia ser eficient perquè justament s'articulava sobre un mecanisme per evitar duplicitats.
Com diu la dita: en teoria, teoria i pràctica són iguals, però en la pràctica, no ho són, i les duplicitats i les disputes competencials han estat el pa nostre de cada dia, des del primer dia de l'estat autonòmic.
La cosa admet aquesta lectura: Existeix resistència de caire polític a que l'antiga administració central cedeixi competències a les administracions autonòmiques. La mateixa administració central és un actor polític de primer ordre que s'oposa a la descentralització però, a més, hi ha un munt d'interessos de tota mena que tendeixen a mantenir l'estat centralitzat o, donat el cas, a crear duplicitats en les competències transferides. En definitiva, que la cosa no funciona com estava previst.
Ara l'anunci de PP i PSOE es pot entendre com que ĺa força gravitatòria de l'administració central ha, finalment, capgirat la tendència centrífuga i cal pensar que la recentralització de l'estat anirà accelerant-se en els propers temps.
La qüestió no és què farà Madrid.
La qüestió és què farem aquí. O millor dit, què volem ser. I encara filant més prim: què estem disposats a perdre.
Objectivament: l'estat de les autonomies té els dies comptats. Ja ho han anunciat Aznar i ZP. L'autonomia de Catalunya, de seguir el full de ruta que tenen traçat a Madrid esdevindrà, en el millor dels casos, una descentralització administrativa en aquelles competències que a Madrid li semblin bé o toleri i sempre amb l'amenaça d'una retracció cap a l'administració central d'aquesta descentralització.
Però, i si això es fa bé? Si de cop a Madrid es tornessin tots bojos podria ser, per què no? que aquest model funcionés.
Siguem agosarats: suposem que, finalment, la corrupció, el "vuelva usted mañana" i tants i tants vicis madrilenys són finalment superats i l'administració central esdevé, de forma sorprenent i miraculosa, una administració eficient i modèlica. L'enveja de les administracions públiques de la Unió Europea. En definitiva suposem que l'aparell de l'estat espanyol centralitzat i centralista funciona. I funciona bé. Suposem que les polítiques dictades des de Madrid permeten millorar la qualitat de vida, garanteixen llocs de treball, educació, sanitat, pensions i estat del benestar, en general. A canvi, ni Generalitat ni res que se li assembli. I el relegament del català a la cosa tradicional i folklòrica.
Doncs bé, aquesta és l'oferta que fan Aznar i ZP.
És una oferta tramposa perquè no hi ha contraoferta possible i perquè podem sospitar que parteix d'una premissa falsa: que l'administració central serà eficient i modèlica. Però, en fi, no hi ha alternativa: si se segueixen les regles del joc espanyol, toca acceptar l'oferta, fer veure que es negocia (amb grans escarafalls, si cal), i fer veure, a la fi, que hom es creu que es veritat el que prometen.
I llavors ve quan un es demana què es farà des d'aquí. La gran pregunta és: Se seguirà jugant amb les regles del joc espanyol?
Doncs mirin. Jo em temo que sí. Els polítics de partits no independentistes, per descomptat, i l'àmplia majoria dels electors també. És més còmode.
El nostre país és així. Potser algun dia canviarà. O ja no.
Dit d'una altre forma: PP i PSOE aniran units per a recentralitzar l'estat espanyol.
És interessant, perquè això és el reconeixement explícit de que l'estat autonòmic està mal implementat.
Molts cops s'ha dit que cal evitar duplicitats (o triplicitats, o quadriplicitats) en l'atenció i la prestació de serveis als ciutadans. Certament, un estat eficient no hauria de necessitar molt més que uns governs municipals forts, un administrador de la caixa comunitària i un exercit. I, si de cas, entitats supramunicipals o regionals, en regions que ho justifiquin per característiques pròpies, o per l'abaratiment del cost en la prestació de serveis comuns.
La simplificació administrativa vol dir, en teoria, major eficiència. Hom podria demanar-se si en el disseny de l'estat de les autonomies no es va plantejar l'eficiència del sistema d'administracions. I hom hauria de respondre que sí. Sí que es va plantejar i fruit d'aquest plantejament estava el mecanisme de transferència de competències. En teoria, el sistema autonòmic podia ser eficient perquè justament s'articulava sobre un mecanisme per evitar duplicitats.
Com diu la dita: en teoria, teoria i pràctica són iguals, però en la pràctica, no ho són, i les duplicitats i les disputes competencials han estat el pa nostre de cada dia, des del primer dia de l'estat autonòmic.
La cosa admet aquesta lectura: Existeix resistència de caire polític a que l'antiga administració central cedeixi competències a les administracions autonòmiques. La mateixa administració central és un actor polític de primer ordre que s'oposa a la descentralització però, a més, hi ha un munt d'interessos de tota mena que tendeixen a mantenir l'estat centralitzat o, donat el cas, a crear duplicitats en les competències transferides. En definitiva, que la cosa no funciona com estava previst.
Ara l'anunci de PP i PSOE es pot entendre com que ĺa força gravitatòria de l'administració central ha, finalment, capgirat la tendència centrífuga i cal pensar que la recentralització de l'estat anirà accelerant-se en els propers temps.
La qüestió no és què farà Madrid.
La qüestió és què farem aquí. O millor dit, què volem ser. I encara filant més prim: què estem disposats a perdre.
Objectivament: l'estat de les autonomies té els dies comptats. Ja ho han anunciat Aznar i ZP. L'autonomia de Catalunya, de seguir el full de ruta que tenen traçat a Madrid esdevindrà, en el millor dels casos, una descentralització administrativa en aquelles competències que a Madrid li semblin bé o toleri i sempre amb l'amenaça d'una retracció cap a l'administració central d'aquesta descentralització.
Però, i si això es fa bé? Si de cop a Madrid es tornessin tots bojos podria ser, per què no? que aquest model funcionés.
Siguem agosarats: suposem que, finalment, la corrupció, el "vuelva usted mañana" i tants i tants vicis madrilenys són finalment superats i l'administració central esdevé, de forma sorprenent i miraculosa, una administració eficient i modèlica. L'enveja de les administracions públiques de la Unió Europea. En definitiva suposem que l'aparell de l'estat espanyol centralitzat i centralista funciona. I funciona bé. Suposem que les polítiques dictades des de Madrid permeten millorar la qualitat de vida, garanteixen llocs de treball, educació, sanitat, pensions i estat del benestar, en general. A canvi, ni Generalitat ni res que se li assembli. I el relegament del català a la cosa tradicional i folklòrica.
Doncs bé, aquesta és l'oferta que fan Aznar i ZP.
És una oferta tramposa perquè no hi ha contraoferta possible i perquè podem sospitar que parteix d'una premissa falsa: que l'administració central serà eficient i modèlica. Però, en fi, no hi ha alternativa: si se segueixen les regles del joc espanyol, toca acceptar l'oferta, fer veure que es negocia (amb grans escarafalls, si cal), i fer veure, a la fi, que hom es creu que es veritat el que prometen.
I llavors ve quan un es demana què es farà des d'aquí. La gran pregunta és: Se seguirà jugant amb les regles del joc espanyol?
Doncs mirin. Jo em temo que sí. Els polítics de partits no independentistes, per descomptat, i l'àmplia majoria dels electors també. És més còmode.
El nostre país és així. Potser algun dia canviarà. O ja no.
divendres, 14 de gener del 2011
Vaga General a Catalunya el 27 de gener
La CGT de Catalunya ha donat un pas al front i ha convocat Vaga General a Catalunya per al proper 27 de gener en contra de la reforma laboral que ja estem patint, de la reforma de les pensions que el govern espanyol -amb la complicitat de CCOO i UGT- està perpetrant, i també en contra les retallades socials i dels drets dels treballadors.
La Vaga General es convoca només en el territori català i coincideix en data amb la convocatòria de Vaga General feta al País Basc i a Galícia pels sindicats nacionals d'aquest dos països. El caràcter confederal de la CGT fa que la CGT de Catalunya hagi tingut la capacitat de prendre aquesta decisió que, en el nostre cas, doncs, admet la lectura de convocatòria de Vaga General d'àmbit nacional.
De moment a aquesta convocatòria de vaga general ja s'han adherit els sindicats COS (Coordinadora Obrera Sindical), CNT de Catalunya i Solidaritat Obrera. Cal esperar que altres sindicats s'adheriran a la convocatòria i no només sindicats sinó també partits i organitzacions socials i tot aquells que creguin que cal plantar cara.
Així sigui.
Gràcies CGT. De debò, gràcies.
Se del cert que amb una vaga general no s'aturarà la reforma de les pensions, com de fet, no va servir la del 29S per a fer recular la reforma laboral. Se del cert que si no hi ha una resposta i un moviment social en contra contundent i sostingut en el temps, aquestes reformes s'acabaran imposant. També se del cert que no és amb "negociacions" a porta tancada on en cada bugada els treballadors perdem un llençol que es defensen els drets. No és així. Cal lluitar.
La CGT avui m'ofereix una possibilitat de lluitar, de manifestar-me, d'oposar-me a un sistema que ens vol robar i ens vol esclaus i sotmesos. Repeteixo, avui la CGT m'ofereix la possibilitat de lluitar. Si no lluito ja he perdut, si lluito potser perdo, però també puc guanyar, encara que sigui molt difícil. En tot cas, lluitem per l'esperança i prou que sabem que aquesta batalla no serà ni la última ni decisiva.
I els treballadors tenim una gran arma de lluita: la vaga.
Avui el que la CGT ens proposa als treballadors és que lluitem. Que animem als companys a la lluita. Que no fem cas dels que diuen que tot està perdut i no hi ha res a fer, o que és inevitable claudicar enfront al sistema.
No és cert. Un altre món és possible!
27 de gener. Contra la reforma laboral, contra la reforma de les pensions, contra les retallades socials. Vaga General!
Reprodueixo aquí l'anunci de la web de la CGT Catalunya
La Vaga General es convoca només en el territori català i coincideix en data amb la convocatòria de Vaga General feta al País Basc i a Galícia pels sindicats nacionals d'aquest dos països. El caràcter confederal de la CGT fa que la CGT de Catalunya hagi tingut la capacitat de prendre aquesta decisió que, en el nostre cas, doncs, admet la lectura de convocatòria de Vaga General d'àmbit nacional.
De moment a aquesta convocatòria de vaga general ja s'han adherit els sindicats COS (Coordinadora Obrera Sindical), CNT de Catalunya i Solidaritat Obrera. Cal esperar que altres sindicats s'adheriran a la convocatòria i no només sindicats sinó també partits i organitzacions socials i tot aquells que creguin que cal plantar cara.
Així sigui.
Gràcies CGT. De debò, gràcies.
Se del cert que amb una vaga general no s'aturarà la reforma de les pensions, com de fet, no va servir la del 29S per a fer recular la reforma laboral. Se del cert que si no hi ha una resposta i un moviment social en contra contundent i sostingut en el temps, aquestes reformes s'acabaran imposant. També se del cert que no és amb "negociacions" a porta tancada on en cada bugada els treballadors perdem un llençol que es defensen els drets. No és així. Cal lluitar.
La CGT avui m'ofereix una possibilitat de lluitar, de manifestar-me, d'oposar-me a un sistema que ens vol robar i ens vol esclaus i sotmesos. Repeteixo, avui la CGT m'ofereix la possibilitat de lluitar. Si no lluito ja he perdut, si lluito potser perdo, però també puc guanyar, encara que sigui molt difícil. En tot cas, lluitem per l'esperança i prou que sabem que aquesta batalla no serà ni la última ni decisiva.
I els treballadors tenim una gran arma de lluita: la vaga.
Avui el que la CGT ens proposa als treballadors és que lluitem. Que animem als companys a la lluita. Que no fem cas dels que diuen que tot està perdut i no hi ha res a fer, o que és inevitable claudicar enfront al sistema.
No és cert. Un altre món és possible!
27 de gener. Contra la reforma laboral, contra la reforma de les pensions, contra les retallades socials. Vaga General!
Reprodueixo aquí l'anunci de la web de la CGT Catalunya
El Comitè Confederal de la CGT de Catalunya ha acordat convocar vaga general el dia 27 de gener, en contra de la reforma laboral, la reforma de les pensions i les retallades socials. La CGT està treballant per tal que aquesta convocatòria sigui compartida per altres sindicats i rebi un suport ampli d’organitzacions socials.
El Comitè Confederal de la CGT de Catalunya, reunit en plenària realitzada ahir 13 de gener, va decidir convocar vaga general a Catalunya pel dijous 27 de gener. Aquesta vaga general s’afegeix a la campanya de mobilitzacions socials prevista per aquest mes de gener a fi de frenar les retallades en les pensions i el dret de jubilació que el govern vol anunciar el dia 28 de gener. La convocatòria de vaga pretén recollir el descontentament popular que les mesures econòmiques i socials del govern espanyol estan generant i oferir una oportunitat al conjunt de la població treballadora, aturada, jubilada i estudiant de mostrar el seu rebuig abans de la seva aprovació.
Al llarg del dia d’avui la CGT de Catalunya s’adreçarà a altres organitzacions sindicals a fi de completar una convocatòria conjunta de la vaga general del 27 de gener. De moment, els següents sindicats ja han donat una resposta positiva a la crida: CNT de Catalunya, COS i Solidaritat Obrera.
Secretariat Permanent de CGT Catalunya
14 de gener de 2011
dijous, 13 de gener del 2011
Eix Ferroviari Mediterrani
Avui s'ha realitzat un acte a Brusel·les organitzat per la Ferrmed -una institució que aplega empreses i governs directament involucrats en el projecte d'un gran eix ferroviari europeu- en el que els governs de Catalunya i el País Valencià i representants de llurs sectors econòmics, han anat de bracet per a defensar la necessitat d'aquesta infraestructura.
Es tracta d'un projecte d'una enorme importància pels treballadors dels Països Catalans ja que significarà una major integració de les economies dels nostres països amb l'europea. Es tracta d'una inversió directa i indirecta de gran importància per al territori.
HI han molts bons arguments per a fer que aquesta infraestructura tiri endavant. A la web de ferrmed en donen la principal: la xarxa associada al gran eix Ferrmed inclou la major zona d'activitat econòmica i logística de la Unió Europea, i els ports i aeroports més importants. En el cas de l'estat espanyol aquesta zona és avui l'arc mediterrani: Els Països Catalans, Múrcia i la costa d'Andalusia Oriental fins el port d'Algesires.
Hi ha, això sí, un argument per a que l'eix mediterrani no prosperi. Madrid quedaria aïllada. El govern espanyol es resisteix a donar suport a aquesta infraestructura per aquest motiu. No es diu de forma oberta, però aquesta és la motivació de fons.
A favor de l'eix mediterrani hi ha que no és evident que l'última paraula en aquesta qüestió la tingui Madrid. Ben bé podria ser que l'última paraula la tingui Brusel·les o, filant més prim, la senyora Merkel que serà, en definitiva, la que posarà els calers i que, en bona lògica, demanarà que estiguin ben invertits. En aquest sentit, la credibilitat inversora de Madrid està a mínims i potser se li acaba "imposant" l'eix mediterrani malgrat que no en tinguin ganes. Ja veurem.
Una obvietat: si Catalunya fos independent tota aquesta discussió ens l'hauríem estalviat. l'Eix Mediterrani ja estaria fet i passant per Portbou, Figueres, Girona, Granollers, Barcelona, Vilanova o Vilafranca? Tarragona i cap a Castelló i València. Amb branques cap a Ripoll i Puigcerdà, tal vegada cap Andorra, tal vegada cap a Berga i Solsona, cap a Vic, cap a Manresa i Lleida.
Catalunya, però, no és independent i totes aquestes infraestructures ferroviàries depenen de que uns senyors a Madrid es llevin de bon humor. Convé no oblidar-ho. Tampoc convé oblidar que si Catalunya no és independent és perquè els catalans decideixen majoritàriament, elecció rere elecció, que no ho sigui. En fi. Si no lluitem, després, si us plau, no ens queixem.
Per acabar, el següent mapa ens mostra el projecte d'eix. Tant de bo el projecte esdevingui realitat aviat. Una vella aspiració: transport de mercaderies amb ample de via europeu des d'Algesires a Portbou i més enllà, fins Escandinàvia, pel nord, i creuant l'estret i cap a Casablanca i Tunis pel sud.
Creuem els dits i que Santa Merkel ens escolti, perquè a Madrid no ho faran.
Això sí, si no surt, que després ningú no es queixi. La culpa no la té Madrid. Ells, simplement, defensen el "seu" país. I aquí, quan de debò toca, no ho fem. És més fàcil plorar.
Es tracta d'un projecte d'una enorme importància pels treballadors dels Països Catalans ja que significarà una major integració de les economies dels nostres països amb l'europea. Es tracta d'una inversió directa i indirecta de gran importància per al territori.
HI han molts bons arguments per a fer que aquesta infraestructura tiri endavant. A la web de ferrmed en donen la principal: la xarxa associada al gran eix Ferrmed inclou la major zona d'activitat econòmica i logística de la Unió Europea, i els ports i aeroports més importants. En el cas de l'estat espanyol aquesta zona és avui l'arc mediterrani: Els Països Catalans, Múrcia i la costa d'Andalusia Oriental fins el port d'Algesires.
Hi ha, això sí, un argument per a que l'eix mediterrani no prosperi. Madrid quedaria aïllada. El govern espanyol es resisteix a donar suport a aquesta infraestructura per aquest motiu. No es diu de forma oberta, però aquesta és la motivació de fons.
A favor de l'eix mediterrani hi ha que no és evident que l'última paraula en aquesta qüestió la tingui Madrid. Ben bé podria ser que l'última paraula la tingui Brusel·les o, filant més prim, la senyora Merkel que serà, en definitiva, la que posarà els calers i que, en bona lògica, demanarà que estiguin ben invertits. En aquest sentit, la credibilitat inversora de Madrid està a mínims i potser se li acaba "imposant" l'eix mediterrani malgrat que no en tinguin ganes. Ja veurem.
Una obvietat: si Catalunya fos independent tota aquesta discussió ens l'hauríem estalviat. l'Eix Mediterrani ja estaria fet i passant per Portbou, Figueres, Girona, Granollers, Barcelona, Vilanova o Vilafranca? Tarragona i cap a Castelló i València. Amb branques cap a Ripoll i Puigcerdà, tal vegada cap Andorra, tal vegada cap a Berga i Solsona, cap a Vic, cap a Manresa i Lleida.
Catalunya, però, no és independent i totes aquestes infraestructures ferroviàries depenen de que uns senyors a Madrid es llevin de bon humor. Convé no oblidar-ho. Tampoc convé oblidar que si Catalunya no és independent és perquè els catalans decideixen majoritàriament, elecció rere elecció, que no ho sigui. En fi. Si no lluitem, després, si us plau, no ens queixem.
Per acabar, el següent mapa ens mostra el projecte d'eix. Tant de bo el projecte esdevingui realitat aviat. Una vella aspiració: transport de mercaderies amb ample de via europeu des d'Algesires a Portbou i més enllà, fins Escandinàvia, pel nord, i creuant l'estret i cap a Casablanca i Tunis pel sud.
Creuem els dits i que Santa Merkel ens escolti, perquè a Madrid no ho faran.
Això sí, si no surt, que després ningú no es queixi. La culpa no la té Madrid. Ells, simplement, defensen el "seu" país. I aquí, quan de debò toca, no ho fem. És més fàcil plorar.
dilluns, 10 de gener del 2011
Alto al foc "permanent, general i verificable".
L'anunci de l'alto al foc "permanent, general i verificable" és, segurament, una bona notícia.
Ho és perquè sempre és una bona notícia que algú que té la capacitat i la voluntat de matar decideixi renegar d'aquesta voluntat. És bo quan algú arriba ala conclusió o s'autoconvenç que el diàleg és la forma de solucionar els problemes, que és possible arribar a acords sense que calgui emprar la violència.
Tanmateix, fa uns quants mesos que ETA no mata. De fet, fa uns quants mesos que és ETA la que està patint un degoteig de detencions. Avui amb treva o sense treva, la violència que és obra directament d'ETA, pel que es veu a les notícies, està a mínims.
Una altre cosa és que des de sectors de l'independentisme d'esquerres basc encara es realitzin accions de kale borroka. Aquestes accions no serien pas gaire distingibles d'altres guerrilles urbanes com la que, per exemple, sembla tenir l'origen en determinats col·lectius anarquistes.
La cosa és que ETA estava en hores baixes i aquest és un bon moment per plegar. El final, tard o d'hora ha d'arribar. Una de les conseqüencies de l'atemptat de l'11-M a Madrid va ser que ETA quedava descol·locada. La irrupció d'Al-Qaeda situava la lluita armada en un nivell que ETA ja no podia assumir: terroristes suïcides, massacres indiscriminades contra població civil, matar o morir i l'extermini de l'enemic com única opció. I contra això retallades de drets civils, intel·ligència militar i cooperació internacional.
De fet, contra ETA s'ha aplicat exactament això: retallades de drets civils com ho són la il·legalització de Batasuna i les successives llistes electorals abertzales que s'han presentat; i la censura i el tancament de mitjans informatius com el diari Egunkaria, per una banda i cooperació internacional i intel·ligència militar en el setge policial que a dia d'avui encara dura.
ETA, en canvi, no ha respost amb terroristes suïcides, ni amb massacres com la de l'11-M. De fet, ni ha tingut els militants per a fer-ho ni els mitjans de comunicació ni el suport social que els permetés aquest salt qualitatiu. El País Basc no és l'Afganistan. Ni el Gara és Al-Jazeera.
Per tant, més tard o més d'hora hauran de plegar. És qüestió de temps.
Millor. El que jo no tinc tan clar és en quin punt ens trobem ara. Personalment, no em refio ni un pel del govern de l'estat. En definitiva, no són pas millors que els mateixos etarres que persegueixen: Prou que Felipe González va fer unes declaracions que en un país seriós serien un delicte al afirmar que es va estudiar la possibilitat d'assassinar la cúpula d'ETA. El senyor X dels GAL, ni més ni menys. O quan recentment van exasperar als controladors aeris per a provocar-los per a fer vaga i així tenir l'excusa per a declarar un estat d'alarma que, de moment, encara no ha estat revocat.
Personalment crec que el que el govern buscava era, realment, decretar l'estat d'alarma i tenir les mans lliures per a fer i desfer al seu gust. Fer i desfer què? jo penso malament i crec que la reforma de les pensions, i ves a saber què més. En definitiva, qui pot convocar una nova vaga general si el país es troba en estat d'alarma? qui pot mobilitzar-se al carrer si tens l'amenaça de que se t'imputin càrrecs de sedició? o que sigui l'exercit i la llei militar la que s'utilitzi per a reprimir als manifestants?
Dit d'una altre forma. Avui, com a ciutadà, personalment trobo que és molt més perillós per mi el govern d'Espanya que ETA.
A més, ETA diu que fa un alto al foc, i demana que siguin observadors internacionals que ho certifiquin. Mare de Déu! observadors internacionals! no cal ser gaire llest per saber que Espanya mai permetrà per les bones que observadors estrangers vinguin a auditar res. Estic segur que s'escandalitzarien al veure com s'ha instrumentalitzat el conflicte basc per a ocultar tripijocs, corrupcions, una incompetència absoluta a l'hora d'afrontar problemes estructurals i la construcció d'un estat perversament centralitzat a Madrid. La lluita contra ETA ha estat la millor excusa per a fer callar les crítiques. En nom de la "unitat dels demòcrates" s'ha empassat tot. Si més no fins que la crisi i la senyora Merkel han dit que ja n'hi havia prou de jugar i de gastar els calers alemanys.
Si ara ETA plega, i és internacionalment demostrable, a l'elit política madrilenya se li acaba una moma. Per tant, sospito que tractaran de fer com que no s'acaba. L'espantall de l'independentisme basc i català que tant bé funciona no es pot deixar perdre només perquè una colla d'arreplegats diuen que fan un alto al foc.
La derivada de l'alto al foc, si més no una derivada lògica, és que hi han bones possibilitats de que l'esquerra independentista basca pugui tornar a presentar-se a les eleccions municipals basques de forma "legal". Ara bé, jo no em crec que els deixin presentar-se. Per què? doncs perquè és la forma de seguir atiant la violència al País Basc. Significa provocar-los, igual com van fer amb els controladors, per a que tornin a cometre un atemptat i fer que la roda segueixi girant.
Tanmateix, està per veure què passarà si els deixen presentar-se. No se què en pensen els de Batasuna. Potser es pensen que la qualitat democràtica de l'estat dona per a una transició pacífica cap a la independència. Potser creuen que assoliran una majoria independentista suficient per a proclamar la independència o per a convocar un referèndum d'autodeterminació.
Jo ho dubto, primer perquè no veig al PNB en aquesta mena d'aventures. I on dic PNB vull dir una majoria dels seus votants. El cas es força simètric amb CiU. Nominalment són més "sobiranistes" que ningú, però, nominalment també, no són independentistes, o no és "el primer" per als seus votants. I aquesta és la majoria social al País Basc i a Catalunya.
I segon, perquè el govern d'Espanya també juga en aquesta partida i, si cal, està disposat a jugar brut i, arribat el cas, a fer volar pels aires a la cúpula directiva de l'organització que calgui. Tot per la defensa de l'interès nacional de la nació espanyola. La única que es reconeix a Madrid malgrat els discursos mentiders de PNB i CiU. Però la memòria de peix de catalans i bascos permet repetir discursos amb la tranquil·litat de saber que no seran qüestionats.
En fi. Espero que tinguin sort. Tant de bo aquest cop sí que ETA plegui i que Batasuna pugui tornar a les eleccions. Tant de bo que aquest sigui un bon pas en el camí a la independència del País Basc. Tant de bo.
Però més aviat crec que cal ser escèptic.
Ho és perquè sempre és una bona notícia que algú que té la capacitat i la voluntat de matar decideixi renegar d'aquesta voluntat. És bo quan algú arriba ala conclusió o s'autoconvenç que el diàleg és la forma de solucionar els problemes, que és possible arribar a acords sense que calgui emprar la violència.
Tanmateix, fa uns quants mesos que ETA no mata. De fet, fa uns quants mesos que és ETA la que està patint un degoteig de detencions. Avui amb treva o sense treva, la violència que és obra directament d'ETA, pel que es veu a les notícies, està a mínims.
Una altre cosa és que des de sectors de l'independentisme d'esquerres basc encara es realitzin accions de kale borroka. Aquestes accions no serien pas gaire distingibles d'altres guerrilles urbanes com la que, per exemple, sembla tenir l'origen en determinats col·lectius anarquistes.
La cosa és que ETA estava en hores baixes i aquest és un bon moment per plegar. El final, tard o d'hora ha d'arribar. Una de les conseqüencies de l'atemptat de l'11-M a Madrid va ser que ETA quedava descol·locada. La irrupció d'Al-Qaeda situava la lluita armada en un nivell que ETA ja no podia assumir: terroristes suïcides, massacres indiscriminades contra població civil, matar o morir i l'extermini de l'enemic com única opció. I contra això retallades de drets civils, intel·ligència militar i cooperació internacional.
De fet, contra ETA s'ha aplicat exactament això: retallades de drets civils com ho són la il·legalització de Batasuna i les successives llistes electorals abertzales que s'han presentat; i la censura i el tancament de mitjans informatius com el diari Egunkaria, per una banda i cooperació internacional i intel·ligència militar en el setge policial que a dia d'avui encara dura.
ETA, en canvi, no ha respost amb terroristes suïcides, ni amb massacres com la de l'11-M. De fet, ni ha tingut els militants per a fer-ho ni els mitjans de comunicació ni el suport social que els permetés aquest salt qualitatiu. El País Basc no és l'Afganistan. Ni el Gara és Al-Jazeera.
Per tant, més tard o més d'hora hauran de plegar. És qüestió de temps.
Millor. El que jo no tinc tan clar és en quin punt ens trobem ara. Personalment, no em refio ni un pel del govern de l'estat. En definitiva, no són pas millors que els mateixos etarres que persegueixen: Prou que Felipe González va fer unes declaracions que en un país seriós serien un delicte al afirmar que es va estudiar la possibilitat d'assassinar la cúpula d'ETA. El senyor X dels GAL, ni més ni menys. O quan recentment van exasperar als controladors aeris per a provocar-los per a fer vaga i així tenir l'excusa per a declarar un estat d'alarma que, de moment, encara no ha estat revocat.
Personalment crec que el que el govern buscava era, realment, decretar l'estat d'alarma i tenir les mans lliures per a fer i desfer al seu gust. Fer i desfer què? jo penso malament i crec que la reforma de les pensions, i ves a saber què més. En definitiva, qui pot convocar una nova vaga general si el país es troba en estat d'alarma? qui pot mobilitzar-se al carrer si tens l'amenaça de que se t'imputin càrrecs de sedició? o que sigui l'exercit i la llei militar la que s'utilitzi per a reprimir als manifestants?
Dit d'una altre forma. Avui, com a ciutadà, personalment trobo que és molt més perillós per mi el govern d'Espanya que ETA.
A més, ETA diu que fa un alto al foc, i demana que siguin observadors internacionals que ho certifiquin. Mare de Déu! observadors internacionals! no cal ser gaire llest per saber que Espanya mai permetrà per les bones que observadors estrangers vinguin a auditar res. Estic segur que s'escandalitzarien al veure com s'ha instrumentalitzat el conflicte basc per a ocultar tripijocs, corrupcions, una incompetència absoluta a l'hora d'afrontar problemes estructurals i la construcció d'un estat perversament centralitzat a Madrid. La lluita contra ETA ha estat la millor excusa per a fer callar les crítiques. En nom de la "unitat dels demòcrates" s'ha empassat tot. Si més no fins que la crisi i la senyora Merkel han dit que ja n'hi havia prou de jugar i de gastar els calers alemanys.
Si ara ETA plega, i és internacionalment demostrable, a l'elit política madrilenya se li acaba una moma. Per tant, sospito que tractaran de fer com que no s'acaba. L'espantall de l'independentisme basc i català que tant bé funciona no es pot deixar perdre només perquè una colla d'arreplegats diuen que fan un alto al foc.
La derivada de l'alto al foc, si més no una derivada lògica, és que hi han bones possibilitats de que l'esquerra independentista basca pugui tornar a presentar-se a les eleccions municipals basques de forma "legal". Ara bé, jo no em crec que els deixin presentar-se. Per què? doncs perquè és la forma de seguir atiant la violència al País Basc. Significa provocar-los, igual com van fer amb els controladors, per a que tornin a cometre un atemptat i fer que la roda segueixi girant.
Tanmateix, està per veure què passarà si els deixen presentar-se. No se què en pensen els de Batasuna. Potser es pensen que la qualitat democràtica de l'estat dona per a una transició pacífica cap a la independència. Potser creuen que assoliran una majoria independentista suficient per a proclamar la independència o per a convocar un referèndum d'autodeterminació.
Jo ho dubto, primer perquè no veig al PNB en aquesta mena d'aventures. I on dic PNB vull dir una majoria dels seus votants. El cas es força simètric amb CiU. Nominalment són més "sobiranistes" que ningú, però, nominalment també, no són independentistes, o no és "el primer" per als seus votants. I aquesta és la majoria social al País Basc i a Catalunya.
I segon, perquè el govern d'Espanya també juga en aquesta partida i, si cal, està disposat a jugar brut i, arribat el cas, a fer volar pels aires a la cúpula directiva de l'organització que calgui. Tot per la defensa de l'interès nacional de la nació espanyola. La única que es reconeix a Madrid malgrat els discursos mentiders de PNB i CiU. Però la memòria de peix de catalans i bascos permet repetir discursos amb la tranquil·litat de saber que no seran qüestionats.
En fi. Espero que tinguin sort. Tant de bo aquest cop sí que ETA plegui i que Batasuna pugui tornar a les eleccions. Tant de bo que aquest sigui un bon pas en el camí a la independència del País Basc. Tant de bo.
Però més aviat crec que cal ser escèptic.
diumenge, 9 de gener del 2011
La metàfora de l'aquari.
Ahir vam estar a l'aquari de Barcelona.
Veure taurons i peixos manta nedant per sobre teu impressiona. Però a més de les estrelles de l'aquari, també eren instructius els tancs amb les altres espècies d'animals, com les meduses, els peixos tropicals, o els peixos del delta de l'Ebre.
També era d'allò més interessant analitzar els diversos exemplars de l'espècie humana que hom podia trobar a l'aquari: jo diria que més aviat majoria de turistes. Si més no, per la varietat dels idiomes que es podien escoltar.
És clar que l'Aquari o el Zoo formen part del catàleg del atractius turístics de la ciutat.
Com a atractiu turístic cal entendre doncs el preu d'aquestes instal·lacions. És car anar a l'Aquari, igual com és car anar al Zoo. De fet, com la visita a l'Aquari és força més ràpida que la del Zoo, hom podria dir que és molt més car anar a l'Aquari.
Això dels zoològics i dels aquaris té la seva història. El Zoo de Barcelona es remunta al 1892. L'Aquari és més recent, del 1995. Les col·leccions d'animals podien tenir, o bé una finalitat purament ornamental i, per tant, una demostració de luxe; o bé finalitats científiques. Actualment hom podria dir que les finalitats dels zoològics són les educatives, les de reproducció en captivitat d'espècies amenaçades i, sens dubte, el profit econòmic com reclam turístic. I encara avui es poden trobar col·leccions estrictament privades, i de luxe, d'animals vius.
Bé, en tot cas, la visita a aquests llocs sempre em deixa un cos estrany. Una certa angoixa. Per una banda, vull creure que aquests animals estan millor aquí que a cap altre lloc. Certament, no han de preocupar-se de depredadors. Tenen allotjament, menjar en abundància i assistència mèdica gratuïta. Fins i tot quan arriba la temporada de l'aparellament, hom es preocupa que aquesta necessitat també quedi servida. Àdhuc aquesta és la finalitat de la seva existència a zoos o aquàriums per a les espècies en programes reproductius.
Per a tractar-se d'espècies abduïdes, no està mal. No se que en pensaran ells, si és que pensen alguna cosa però, si més no, l'esforç per a proporcionar-lis comoditats hi és.
A canvi d'això han de fer poc més que "treballar" exhibint-se. Potser ni se n'adonen que milers d'ulls encuriosits els contemplen.
Es tracta en la majoria de casos d'espècies amenaçades que, mercès aquesta singular simbiosi amb els humans, aconsegueixen sobreviure una generació més. En captivitat.
Resulta que quan hom consulta els plafons informatius de zoos i aquàriums arriba a la conclusió que són la majoria de les espècies d'animals que estan amenaçades, en major o menor grau.
Les amenaces sempre són les mateixes: destrucció d'habitats naturals, sobre-explotació, contaminació, cacera indiscriminada.
A mi em va xocar el cas del corall roig. Està desapareixent. Es fa servir com matèria primera per a articles de joieria. Malgrat que es tracta d'una espècie protegida, en continua la seva captura de forma furtiva, si cal. De forma similar a com passa amb els ullals dels elefants, o les banyes dels rinoceronts, les aletes dels taurons, el cos sencer de les balenes, o tants i tants animals dels que se'n prenen la pell, o les plomes per a fer peces de roba de gran luxe.
Per una banda es parla de protecció dels animals, per l'altra hi ha una indústria que és el primer depredador del món. El primer? no. En realitat el primer depredador el formen aquest conjunt de súper consumidors que, en alguns casos ho són d'articles de luxe, però, en molts d'altres ho som tots, senzillament perquè consumim recursos i energies que desforesten i contaminen mars, rius, cel i terra.
I llavors un es posa a pensar si és veritat que algun dia es revertirà la tendència que ens aboca a un món més brut, més pobre, amb una diversitat biològica limitada i em temo que no. Que no ho aconseguirem. Resulta que cada any hi ha menys selva, més contaminació, més espècies en perill o, definitivament, extingides.
Perquè per aconseguir revertir-ho caldria una massa crítica de població que fos molt més conscient de les conseqüències dels seus actes i, evidentment, es comprometés a consumir (més aviat a deixar de consumir), i a viure, en definitiva, de forma responsable, amb el món que ens toca viure i amb el món que deixem als nostres fills.
No és veritat que als nostres gens estigui escrit que cal consumir com ho fem ara. Ni és el consum el que ens defineix com espècie. El luxe, l'or, la plata, l'ivori o el corall roig, però també les marques comercials, el merchandising de tota mena i de tota mena de productes tampoc és escrit als nostres gens. Són coses que ens ensenyen i que aprenem (amb gust), però que no són veritats en elles mateixes. Més aviat són grans mentides. Ens cal desaprendre moltes coses d'aquest món i aprendre'n moltes d'altres.
En fi. Ahir vam ser a l'aquari. I va ser car. I va ser bonic, sí. Però ara penso que va ser trist, també. No crec pas que hi torni. I és perquè em sembla que de no canviar, i molt, algun dia, més aviat que tard, hi serem nosaltres, els humans, en una gàbia.
En un programa de reproducció en captivitat.
Veure taurons i peixos manta nedant per sobre teu impressiona. Però a més de les estrelles de l'aquari, també eren instructius els tancs amb les altres espècies d'animals, com les meduses, els peixos tropicals, o els peixos del delta de l'Ebre.
També era d'allò més interessant analitzar els diversos exemplars de l'espècie humana que hom podia trobar a l'aquari: jo diria que més aviat majoria de turistes. Si més no, per la varietat dels idiomes que es podien escoltar.
És clar que l'Aquari o el Zoo formen part del catàleg del atractius turístics de la ciutat.
Com a atractiu turístic cal entendre doncs el preu d'aquestes instal·lacions. És car anar a l'Aquari, igual com és car anar al Zoo. De fet, com la visita a l'Aquari és força més ràpida que la del Zoo, hom podria dir que és molt més car anar a l'Aquari.
Això dels zoològics i dels aquaris té la seva història. El Zoo de Barcelona es remunta al 1892. L'Aquari és més recent, del 1995. Les col·leccions d'animals podien tenir, o bé una finalitat purament ornamental i, per tant, una demostració de luxe; o bé finalitats científiques. Actualment hom podria dir que les finalitats dels zoològics són les educatives, les de reproducció en captivitat d'espècies amenaçades i, sens dubte, el profit econòmic com reclam turístic. I encara avui es poden trobar col·leccions estrictament privades, i de luxe, d'animals vius.
Bé, en tot cas, la visita a aquests llocs sempre em deixa un cos estrany. Una certa angoixa. Per una banda, vull creure que aquests animals estan millor aquí que a cap altre lloc. Certament, no han de preocupar-se de depredadors. Tenen allotjament, menjar en abundància i assistència mèdica gratuïta. Fins i tot quan arriba la temporada de l'aparellament, hom es preocupa que aquesta necessitat també quedi servida. Àdhuc aquesta és la finalitat de la seva existència a zoos o aquàriums per a les espècies en programes reproductius.
Per a tractar-se d'espècies abduïdes, no està mal. No se que en pensaran ells, si és que pensen alguna cosa però, si més no, l'esforç per a proporcionar-lis comoditats hi és.
A canvi d'això han de fer poc més que "treballar" exhibint-se. Potser ni se n'adonen que milers d'ulls encuriosits els contemplen.
Es tracta en la majoria de casos d'espècies amenaçades que, mercès aquesta singular simbiosi amb els humans, aconsegueixen sobreviure una generació més. En captivitat.
Resulta que quan hom consulta els plafons informatius de zoos i aquàriums arriba a la conclusió que són la majoria de les espècies d'animals que estan amenaçades, en major o menor grau.
Les amenaces sempre són les mateixes: destrucció d'habitats naturals, sobre-explotació, contaminació, cacera indiscriminada.
A mi em va xocar el cas del corall roig. Està desapareixent. Es fa servir com matèria primera per a articles de joieria. Malgrat que es tracta d'una espècie protegida, en continua la seva captura de forma furtiva, si cal. De forma similar a com passa amb els ullals dels elefants, o les banyes dels rinoceronts, les aletes dels taurons, el cos sencer de les balenes, o tants i tants animals dels que se'n prenen la pell, o les plomes per a fer peces de roba de gran luxe.
Per una banda es parla de protecció dels animals, per l'altra hi ha una indústria que és el primer depredador del món. El primer? no. En realitat el primer depredador el formen aquest conjunt de súper consumidors que, en alguns casos ho són d'articles de luxe, però, en molts d'altres ho som tots, senzillament perquè consumim recursos i energies que desforesten i contaminen mars, rius, cel i terra.
I llavors un es posa a pensar si és veritat que algun dia es revertirà la tendència que ens aboca a un món més brut, més pobre, amb una diversitat biològica limitada i em temo que no. Que no ho aconseguirem. Resulta que cada any hi ha menys selva, més contaminació, més espècies en perill o, definitivament, extingides.
Perquè per aconseguir revertir-ho caldria una massa crítica de població que fos molt més conscient de les conseqüències dels seus actes i, evidentment, es comprometés a consumir (més aviat a deixar de consumir), i a viure, en definitiva, de forma responsable, amb el món que ens toca viure i amb el món que deixem als nostres fills.
No és veritat que als nostres gens estigui escrit que cal consumir com ho fem ara. Ni és el consum el que ens defineix com espècie. El luxe, l'or, la plata, l'ivori o el corall roig, però també les marques comercials, el merchandising de tota mena i de tota mena de productes tampoc és escrit als nostres gens. Són coses que ens ensenyen i que aprenem (amb gust), però que no són veritats en elles mateixes. Més aviat són grans mentides. Ens cal desaprendre moltes coses d'aquest món i aprendre'n moltes d'altres.
En fi. Ahir vam ser a l'aquari. I va ser car. I va ser bonic, sí. Però ara penso que va ser trist, també. No crec pas que hi torni. I és perquè em sembla que de no canviar, i molt, algun dia, més aviat que tard, hi serem nosaltres, els humans, en una gàbia.
En un programa de reproducció en captivitat.
dimecres, 5 de gener del 2011
Carta oberta als reis
Nit de reis. Aquesta és la nit dels nens. Demà, quan es llevin, algun regal o altre haurà caigut.
El cicle de Nadal que va començar fa gairebé dues setmanes arriba a la seva culminació.
Encara sort. La crisi no ha estat prou excusa per a no caure en excessos alimentaris i de consum. Ep, que no em queixo! les festes són un dels moments de trobada de tota la família i, en una família que està escampada pel territori, aquests moments de "tots amb tots" sempre són especials i tenen un gran valor.
Aquests grans àpats familiars serveixen per veure'ns les cares, per posar-nos al dia. No donen per gaire més. Aquella intimitat familiar, les llargues converses entre germans, amb els pares, amb els oncles que abans teníem quan tots érem més joves no es poden donar amb grans grups.
Però és el que toca ara. Escampats pel territori, cadascú amb el seus projectes. Ara la família són "les famílies", però ens ajuntem una vegada més. De nou compartirem un àpat, unes converses, riurem i recordarem altres àpats, als que fa temps que ja no hi són, anunciarem els nostres projectes, ens animarem a seguir. Hi ha crisi allà fora, i ens ha colpejat, però aquí estem i plantem cara.
Els nens han escrit una carta als reis. Han expressat els seus desitjos. Demà, en major o menor mesura aquests desitjos s'acompliran. Per art de màgia. No és així com funciona el món.
El món demana esforç per assolir els desitjos, demana realisme per a no pretendre el que és impossible, demana coratge per assumir la frustració pels desitjos no acomplerts i demana il·lusió i força per lluitar pels propis somnis.
El món no és un lloc màgic. Ara bé, és un lloc extraordinari. És la nostra casa. És el camp de batalla dels nostres projectes. És l'herència dels nostres fills.
Als reis els demano, doncs: realisme, coratge, il·lusió i força.
Un altre món és possible.
El cicle de Nadal que va començar fa gairebé dues setmanes arriba a la seva culminació.
Encara sort. La crisi no ha estat prou excusa per a no caure en excessos alimentaris i de consum. Ep, que no em queixo! les festes són un dels moments de trobada de tota la família i, en una família que està escampada pel territori, aquests moments de "tots amb tots" sempre són especials i tenen un gran valor.
Aquests grans àpats familiars serveixen per veure'ns les cares, per posar-nos al dia. No donen per gaire més. Aquella intimitat familiar, les llargues converses entre germans, amb els pares, amb els oncles que abans teníem quan tots érem més joves no es poden donar amb grans grups.
Però és el que toca ara. Escampats pel territori, cadascú amb el seus projectes. Ara la família són "les famílies", però ens ajuntem una vegada més. De nou compartirem un àpat, unes converses, riurem i recordarem altres àpats, als que fa temps que ja no hi són, anunciarem els nostres projectes, ens animarem a seguir. Hi ha crisi allà fora, i ens ha colpejat, però aquí estem i plantem cara.
Els nens han escrit una carta als reis. Han expressat els seus desitjos. Demà, en major o menor mesura aquests desitjos s'acompliran. Per art de màgia. No és així com funciona el món.
El món demana esforç per assolir els desitjos, demana realisme per a no pretendre el que és impossible, demana coratge per assumir la frustració pels desitjos no acomplerts i demana il·lusió i força per lluitar pels propis somnis.
El món no és un lloc màgic. Ara bé, és un lloc extraordinari. És la nostra casa. És el camp de batalla dels nostres projectes. És l'herència dels nostres fills.
Als reis els demano, doncs: realisme, coratge, il·lusió i força.
Un altre món és possible.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)