Pàgines

diumenge, 16 de gener del 2011

Estat de les autonomies. The end.

Es molt interessant que en dos dies s'hagin produït dues declaracions en el mateix sentit, primer la del sempre fantàstic José María Aznar i l'endemà, les del no menys fantàstic Sr. Rodríguez, sobre la intenció de recuperar competències de les autonomies i homogeneitzar-les.

Dit d'una altre forma: PP i PSOE aniran units per a recentralitzar l'estat espanyol.

És interessant, perquè això és el reconeixement explícit de que l'estat autonòmic està mal implementat.

Molts cops s'ha dit que cal evitar duplicitats (o triplicitats, o quadriplicitats) en l'atenció i la prestació de serveis als ciutadans. Certament, un estat eficient no hauria de necessitar molt més que uns governs municipals forts, un administrador de la caixa comunitària i un exercit. I, si de cas, entitats supramunicipals o regionals, en regions que ho justifiquin per característiques pròpies, o per l'abaratiment del cost en la prestació de serveis comuns.


La simplificació administrativa vol dir, en teoria, major eficiència. Hom podria demanar-se si en el disseny de l'estat de les autonomies no es va plantejar l'eficiència del sistema d'administracions. I hom hauria de respondre que sí. Sí que es va plantejar i fruit d'aquest plantejament estava el mecanisme de transferència de competències. En teoria, el sistema autonòmic podia ser eficient perquè justament s'articulava sobre un mecanisme per evitar duplicitats.

Com diu la dita: en teoria, teoria i pràctica són iguals, però en la pràctica, no ho són, i les duplicitats i les disputes competencials han estat el pa nostre de cada dia, des del primer dia de l'estat autonòmic.

La cosa admet aquesta lectura: Existeix resistència de caire polític a que l'antiga administració central cedeixi competències a les administracions autonòmiques. La mateixa administració central és un  actor polític de primer ordre que s'oposa a la descentralització però, a més, hi ha un munt d'interessos de tota mena que tendeixen a mantenir l'estat centralitzat o, donat el cas, a crear duplicitats en les competències transferides. En definitiva, que la cosa no funciona com estava previst.

Ara l'anunci de PP i PSOE es pot entendre com que ĺa força gravitatòria de l'administració central ha, finalment, capgirat la tendència centrífuga i cal pensar que la recentralització de l'estat anirà accelerant-se en els propers temps.

La qüestió no és què farà Madrid.

La qüestió és què farem aquí. O millor dit, què volem ser. I encara filant més prim: què estem disposats a perdre.

Objectivament: l'estat de les autonomies té els dies comptats. Ja ho han anunciat Aznar i ZP. L'autonomia de Catalunya, de seguir el full de ruta que tenen traçat a  Madrid esdevindrà, en el millor dels casos, una descentralització administrativa en aquelles competències que a Madrid li semblin bé o toleri i sempre amb l'amenaça d'una retracció cap a l'administració central d'aquesta descentralització.

Però, i si això es fa bé? Si de cop a Madrid es tornessin tots bojos podria ser, per què no? que aquest model funcionés.

Siguem agosarats: suposem que, finalment, la corrupció, el "vuelva usted mañana" i tants i tants vicis madrilenys són finalment superats i l'administració central esdevé, de forma sorprenent i miraculosa, una administració eficient i modèlica. L'enveja de les administracions públiques de la Unió Europea. En definitiva suposem que l'aparell de l'estat espanyol centralitzat i centralista funciona. I funciona bé. Suposem que les polítiques dictades des de Madrid permeten millorar la qualitat de vida, garanteixen llocs de treball, educació, sanitat, pensions i estat del benestar, en general. A canvi, ni Generalitat ni res que se li assembli. I el relegament del català a la cosa tradicional i folklòrica.

Doncs bé, aquesta és l'oferta que fan Aznar i ZP.


És una oferta tramposa perquè no hi ha contraoferta possible i perquè podem sospitar que parteix d'una premissa falsa: que l'administració central serà eficient i modèlica. Però, en fi, no hi ha alternativa: si se segueixen les regles del joc espanyol, toca acceptar l'oferta, fer veure que es negocia (amb grans escarafalls, si cal), i fer veure, a la fi, que hom es creu que es veritat el que prometen.

I llavors ve quan un es demana què es farà des d'aquí. La gran pregunta és: Se seguirà jugant amb les regles del joc espanyol? 

Doncs mirin. Jo em temo que sí. Els polítics de partits no independentistes, per descomptat, i l'àmplia majoria dels electors també. És més còmode.

El nostre país és així. Potser algun dia canviarà. O ja no.