Pàgines

divendres, 31 de juliol del 2009

Senders a Núria

A Barcelona un altre cop després d'uns escadussers dies a Núria.

Per atots els que hagin pujat abans de les obres, el canvi en el traçat del cremallera és evident. Ara es fa per túnel el camí que abans feia arrapat a la paret del barranc del Roc del Dui. Des del cremallera estant, doncs, es perden unes panoràmiques espectaculars. La millora en la seguretat del traçat, però, també resulta evident. El cremallera ja no haurà de patir pels despreniments.

La millora de seguretat es nota encara més quan en fer l'excursió de Núria a Queralbs pel camí vell es pren la variació que s'ha introduït aprofitant l'antic recorregut del cremallera. Allà on hi havien vies ara hi ha una pista de servei. Els paisatges que s'han perdut des del cremallera els han guanyat els excursionistes.

La variant del Roc del Dui és una opció interessant si es fa l'excursió amb nens petits. No es retalla gaire camí i, de fet, els indicadors mostren el mateix temps per a les dues variants, però el camí, si més no al tram que es fa per la pista de servei del cremallera, està molt ben condicionat (permet el pas de vehicles!) i no té res a veure amb el dur i pedregós camí vell. La pista és més fàcil de fer per als nens, amb elements que els agradaran, com un petit túnel, i, en conseqüència, és fa més curt.

Aquests dies a Núria he pogut veure senyalitzacions renovades i noves senyalitzacions per a senders que abans no en tenien.

Les millores al cremallera no són només al traçat: l'estació de Ribes-enllaç, a tocar de l'estació de la RENFE, ha canviat de forma espectacular. Allà on abans només hi havia la petita caseta de pedra s'ha condicionat una gran estació coberta (i pel que es veu amb un sostre de panells fotovoltàics) i s'han enllaçat les andanes de les estacions de RENFE i del cremallera, de forma que ara no cal sortir d'una per entrar a l'altre.

Uns dies a Núria. Per mi un lloc imprescindible al que em cal tornar sovint. La meva porta a les muntanyes, als paisatges, als isards, a les marmotes, als voltors i a les guineus. La porta a l'aire fresc que entra als pulmons sense embarbussar-se. La porta a l'aigua neta de les fonts.

Núria com a símbol. Com a lloc emblemàtic. D'accés fàcil. El que es fa imprescindible, de debò, són les muntanyes. Som afortunats per aquests Pirineus extraordinaris.

Camins als cims, fent carena, a tocar del cel. Alçar els ulls i escoltar el planeig d'un voltor.

Fer un sender. Una travessa. Un repte a superar amb esforç i paciència. Companys, amics, amors. Esforç solitari i solidari. La cerca respectuosa i tossuda de la bellesa, d'horitzons i paisatges. L'alegre sorpresa de descobrir bèsties als seus habitats, amb els seus silencis i els seus cants. La remor d'un riu en calma i el brogit d'aigües braves.

Camins, senders, a les muntanyes. Concentració en el camí i alerta a la natura que t'envolta. Una experiència completa. Física i Espiritual.

Torno a Barcelona. Els meus camins comencen i acaben aquí. Aquesta deu ser doncs, casa meva.

O potser només és que enceto una altre travessa fins al proper cim.

dilluns, 27 de juliol del 2009

Google Llibres

Que costa trobar llibres electrònics en català, i que a més siguin lliures és una cosa que ja he dit més d'un cop.

Tanmateix, de tant en tant, no fos cas que ens acostuméssim, arriba una bona notícia. En aquest cas, la versió en català de Google Books (notícia al Vilaweb).

Benvingut sigui, doncs, Google Llibres que es localitza a la següent adreça .CAT: http://books.google.cat/

El sistema està encara en versió Beta, de forma que cap esperar noves funcionalitats, correccions d'errors i afinat general de l'aplicació durant les properes dates.

Google Llibres (Google Books en català) permet llegir llibres complets, corresponents, en general, a llibres sense drets d'autor vigents, o amb llicències lliures, i fragments de mostra d'obres amb drets d'autor vigents.

Jo segueixo veient una pega: no es poden descarregar (fàcilment), és dir, per força has de llegir el llibre en línia. Bé, no es poden descarregar directament però es pot fer pàgina a pàgina. Estan en format PNG i el Firefox permet desar-les.

Jo crec que aquesta és una opció necessària. En la era dels podcasts, em sembla imprescindible.

Sobre això dels llibres electrònics, una consideració: fa cosa d'un parell de dies estava passejant pel carrer Sant Antoni, i a un basar vaig veure un eReader, és dir,un aparell per llegir llibres electrònics. El tamany, similar al d'un netbook. El preu també, o més car i tot.

eReader? per mi, no hi ha color, abans que un eReader: un netbook, o un portatil petit, o una PDA amb prou pantalla, inclús un mòbil dels de darrera generació. Però,un eReader pelat? de debò que això tindrà negoci? Encara més, suposant que decideixo gastar-me els (molts) calers que costa un e-reader. Llavors ve la qüestió dels llibres. Quin serà el preu dels llibres electrònics per a ereader? en quins formats?

Té sentit això? ¿Té sentit quan n'hi ha prou amb fer una cerca amb l'eMule o el BitTorrent per a trobar i descarregar-se milers de llibres electrònics en formats comuns?

I ara, anem millorant, disposem d'uns quants llibres més en català

dijous, 23 de juliol del 2009

Bombers

La Valentia és la virtut d'afrontar grans tasques o perills sense por. No per temeritat irreflexiva, ans al contrari, després d'avaluar-ne el risc, sent-ne conscient del seu grau, acceptant-lo, i coneixent els límits de les pròpies forces.

El que ens impulsa a la valentia pot ser divers. Pot ser l'ambició personal, i és lícit, però en la seva forma més heroica, el que ens impulsa a la valentia són els ideals i la voluntat de servei als altres. En definitiva, l'amor.

Aquesta forma heroica de valentia és la que demostren els homes i dones del cos de bombers.

És una feina., sí, però cap paga compra la valentia, ni et determina a fitar l'infern per a trobar-ne el punt feble. Cap paga et fa tornar al lloc on un company, un amic, ha caigut per ocupar el seu lloc, per a protegir béns i persones que no coneixeràs mai.

De tots els cossos de seguretat és el cos de bombers el més digne d'aquest nom.

I els seu homes i dones, un model i un exemple de valentia.

Sou motiu d'orgull, i us dono les gràcies pel vostre coratge.

Pel vostre sacrifici.

dilluns, 20 de juliol del 2009

Un gran pas per a la humanitat

Fa 40 anys l'Apollo-11 va arribar a la lluna.

Neil Armstrong va gaudir de l'honor de ser el primer ésser humà que posava el peu en un cos celeste diferent de la Terra. "That's one small step for a man, one giant leap for mankind ".

El primer humà en orbitar la terra fou Iuri Gagarin (Юрий Алексеевич Гагарин), al 1961.

No era el primer terrestre en abandonar el planeta. La primera terrestre fou Laika (Лайка) a bord de l'Sputnik-2., gairebé 12 anys abans, el 1957. Aquell viatge va acabar tràgicament per a la tripulant.

L'Sputnik-1 (Спутник, "Company de viatge") fou el primer giny artificial en orbitar la terra. També el 1957, uns mesos abans que l'Sputnik-2.

El darrer viatge d'humans a la lluna el realitzà l'Apollo-17, l'any 1972. D'aleshores ençà, altres vehicles terrestres no tripulats han arribat a la lluna on han completat missions diverses.

Crec que la navegació i exploració espacial són "el projecte" de la humanitat. Només es coneix la vida a la terra. Potser hi ha vida a altres llocs de l'univers, però només hi han proves fefaents de la seva existència a la Terra. Doncs bé, el projecte de la humanitat és escampar la vida per l'univers. El perquè som aquí és "per portar la vida arreu". El sentit de la nostra vida pot ser ben bé aquest: trascendir la Terra. A on anem? al cel, a les estrelles.

En definitiva "dur la vida arreu", que no és més que "protegir la vida".

Protegir la vida. El viatge a l'espai comença a la Terra. El primer pas del viatge a l'espai és protegir la vida a la Terra.

Carl Sagan ens va deixar una serie extraordinària i inspiradora: Cosmos. Imprescindible.


Per arribar al cel ens cal estimar la terra. És l'únic que tenim. Propera estació, la Lluna.

Un altre món és possible.

dijous, 16 de juliol del 2009

14 de juliol. "Jo, Claudi"

14 de juliol. Diada nacional de la Republique Française. Data que saludaria amb simpatia si no fos per la tebior, per no dir hostilitat, amb la que està tractant l'estat francès les seves nacionalitats i excepcions culturals interiors.

Ells que tant s'han preocupat de defensar l'excepcionalitat cultural francesa en un món dominat per la indústria cultural anglòfona pretenen obviar-ne les excepcions dins del seu territori. No tinc gaire clar que aquesta forma d'actuar es correspongui amb la divisa republicana: liberté, egalité, fraternité.

Al gra. Justament avui he acabat la lectura del "Jo, Claudi" de Robert Graves. en una edició de 1979 que regalava la en el seu moment "Caixa d'Estalvis de Barcelona".

El llibre pren com fil conductor la vida de Tiberi Claudi Drus Neró Germànic per a fer un retrat dels poderosos i sorprenents personatges que dominen i determinen la història de Roma en el període de temps que correspon als mandats dels emperadors August, Tiberi i Calígula, des d'abans de néixer Claudi fins que aquest és proclamat emperador de Roma.

Es tracta d'un autèntic llibre d'història. L'aportació de dades és continua. Suposo que el retrat del caràcter dels personatges és la part més de ficció de la història, però en quin grau? Cal dubtar de la bogeria de Calígula? o de la freda intel·ligència de la cruel, calculadora i poderosa Llívia? Llívia és l'autèntic personatge central de la història fins a la seva mort, a les acaballes del mandat de Tiberi, pel meu gust.

Crec que seria molt útil una guia de lectura per a poder discriminar correctament la ficció de la realitat i quines anècdotes corresponen a la invenció i opinions de Robert Graves i quines estan documentades en referències històriques. Segurament existeix, però, per sort, aquí no tinc accés a Internet i la temptació de dedicar temps a documentar-me queda posposada, a major glòria de les hores de piscina.

L'aclamada adaptació televisiva de la BBC també ocupava el segon llibre "Claudi el Déu i la seva dona Messalina" , que relata el regnat de Claudi fins la seva mort.

Serà cosa de buscar aquesta segona part a la biblioteca i de rescatar els vídeos de la sèrie.

Pel meu gust, una entretinguda lectura d'estiu amb l'afegit del, al meu parer, elevat valor didàctic. Una petita part de la gran història de Roma en el moment que s'acostava al seu zenit... quan la pell de la poma era fina i brillant per fora i la seva polpa dolça... però el seu cor estava podrit. Un relat des del mateix centre de la podridura.

12 de juliol de 2009. Finançament

12 de juliol és el dia en que s'ha pactat el model de finançament. Com era d'esperar, no satisfà a tothom, tot i comptar amb el suport de patronal i sindicats majoritaris.

Com era d'esperar PSC i IC mostren la seva satisfacció. CiU i PP, per la seva banda, mostren el seu desacord. Fins aquí, res de nou.

La posició d'Esquerra és la més interessant: l'executiva nacional ha donat el seu suport amb 26 vots a favor i 10 en contra.

El corrent Esquerra Independentista i bona part de les JERC s'han manifestat en contra. S'havia especulat també amb donar un no per a poder plantejar el concert econòmic en la propera campanya electoral catalana.

Al final, però, ERC ha donat el seu suport.

"Peix al cove" i aposta per la continuïtat del govern d'Entesa. l'estratègia encetada fa set anys amb el Pacte del Tinell continua vigent i Esquerra es proposa esgotar la segona legislatura.

No hi haurà ni sortida ni expulsió del govern, com va passar amb el no a l'estatut.

CiU ho te fàcil per desbordar a ERC pel flanc nacionalista. Tanmateix, o molt m'equivoco, podem esperar reaccions histèriques d'anti-catalanisme arreu de l'estat, i no només per part del PP. Si es compleix aquesta previsió, aleshores, si més no des d'un punt de vista "tàctic", la jugada pot ser bona per ERC: podrà adjudicar-se bona part de l'"èxit" del finançament; conjuntament amb els socis del govern d'Entesa, podrà presentar-lo com un triomf per Catalunya, necessari i oportú en el context de crisi; ERC podrà presentar-se com a partit de govern, responsable i amb capacitat de negociació.

D'alguna manera, ERC fa el mateix que va fer CiU quan va pactar l'estatut, però hi han diferències. La més notable deu ser que aquest cop el lideratge i la iniciativa en la banda catalana han estat en mans del govern, quan llavors fou el partit de l'oposició el que va acaparar els focus, i, en aquesta ocasió, sí que s'ha escenificat un front unitari català, cosa que tampoc no es va donar amb l'estatut, amb el pacte nocturn d'en Mas i ZP.

Sens dubte que l'experiència de l'estatut ha estat decisiva a l'hora de mantenir a CiU fora de la negociació: No resultava un company de viatge fiable.

Sí, és cert. El PSC també està lluny de ser el company de llit més desitjable.

Hi ha una similitud que fa esgarrifar: ZP és a l'altre banda. Es pot esperar alguna cosa més que mentides?

Encara hi ha un dubte més gran: L'estat podrà aportar aquests diners si la crisi continua (o empitjora)?

He parlat de tàctiques i estratègies però, és clar, aquesta no és la qüestió. La qüestió és si aquest finançament és el que cal als ciutadans d'aquest país.

Ho és? Hi han unes consideracions a fer: cap finançament que no es basi en "La Generalitat recapta. La Generalitat decideix" serà prou bo.

El nou finançament és: "L'estat recapta. L'estat decideix". Com sempre. El repartiment és millor. Sens dubte. Necessari, vista la crisi que s'està patint i la situació d'ofec econòmic de la Generalitat que s'abocava a una suspensió de pagaments si no arribaven fons.

És aquest el millor finançament per als ciutadans de Catalunya? no. Només és el finançament possible amb els equilibris de forces actuals. És el "Peix al cove" de sempre. La crua realitat de l'estat de les autonomies. El joc que se seguirà jugant mentre no hi hagi un canvi substancial en les majories sociològiques del nostre país.

A menys que la crisi, o qualsevol altre raó, provoquin un daltabaix, crec que puc assegurar que aquests canvis seran lents.

Seran lents, però seran.

8 de juliol de 2009. A Vidrà.

Arribem el dimecres 8 de juliol a Vidrà, al càmping. Fa fresca. El taxista ens diu que plou una mica cada dia.

La vall de Vidrà és de conte. La subcomarca del Bisaura, enmig del triangle Vic, Olot i Ripoll és un espai rural, amb paratges naturals i humans de gran bellesa. Proper físicament, però lluny vitalment del brogit barceloní.

Lluny, que no aïllat. La crisi també ha colpejat aquí. Ens parlen, però, de brots verds. La indústria local no vinculada a l'agroaolimentari ha tingut de més i de menys. Ens diuen, però, que es nota alguna revifada i que hi han prou comandes com per a recuperar el tercer torn en una indústria local dedicada a l'automoció. A Santa Maria de Besora i a Vidrà, a més, els rètols anunciant les obres del Plan-E. Brots verds.

Brots verds, dels de veritat, és el que trobem. Verdor arreu. Aquests primers dies de juliol estan essent molt frescos i humits al Bisaura. Sembla primavera (o tardor, que ens hem trobat bolets!)

Aquesta nit es fa la caminada nocturna al Santuari de Bellmunt des de Vidrà. No és pas cap gran passejada i la seva dificultat és baixa. El camí és prou evident de dia com per pensar que en una nit clara no hi ha pèrdua possible.

Em crida l'atenció com deu ser el cel de nit de Bellmunt estant, o quines constel·lacions dibuixaran les llums de la vall.

...

Tres dies més tard, llueix el sol amb prou força. Passejada i piscina. És cap de setmana. Avui ha vingut molta gent. El Serrasolsas estava ple. La gent de l'hostal anaven de bòlit. Em sembla que no estan gaire acostumats!

Encara tenim dies per endavant. Els gaudirem.

Sigui aquest post un petit homenatge a l'acollidora gent del poble de Vidrà.

Gràcies per aquest dies.

Retorn a Barcelona

Retorn a Barcelona després d'una setmana de desconnexió a Vidrà. Sense tele. Sense Internet. En conseqüència: sense bloc i sense correu electrònic.

Gairebé al vell estil: ràdio i diari per a mantenir-se informat de "l'actualitat"amb un parell de dies de retard.

Però només gairebé: m'ha acompanyat la meva Palm Zire 31 i he pres notes. Unes impressions del mateix dia de l'arribada. Segon: el dia que es va pactar el finançament vaig poder aprofitar algunes estones entre piscines per a embastar un post. I, per acabar, un comentari sobre el llibre "Jo, Claudi" que m'he llegit aprofitant la pau i tranquil·litat del retir osonenc.

dimarts, 7 de juliol del 2009

rock-paper-scissors-lizard-spock

Avui, frikada.

No és meu, està extret del Racó Català. I allà informen que ho han tret d'una serie de TV: "The big bang theory".

Es tracta de la versió sofisticada i trekkie de l'antic, hom diria llegendari, pedra-paper-tisores: el pedra-paper-tisores-llangardaix-spock. En anglès: rock-paper-scissors-lizard-spock.

A les tres formes de pedra, paper i tisores se n'afegeixen dues més: el símbol de la salutació vulcaniana, amb la ma estesa i els dits separats fent dos grups, índex i cor, per una banda, i anular i petit per l'altre. Els trekkies de debò ens identifiquem entre nosaltres fent ús d'aquesta elegant salutació extraterrestre. A més, s'afegeix el símbol del llangardaix: les cinc puntes dels dits de la ma s'ajunten assemblant-se al cap d'un animal.

L'aparició d'aquestes dues figures noves estableix noves relacions. Per a cada figura ara n'hi han dues que la vencen i dues que en son vençudes. Les relacions entre pedra, paper i tisores són les clàssiques però s'hi afegeixen les noves figures. Les regles queden de la següent forma:

Les regles clàssiques:

Les tisores tallen el paper
La pedra esclafa les tisores
el paper embolica la pedra

I ara comença la diversió:

Spock vaporitza la pedra
Spock esclafa les tisores
El llangardaix enverina a Spock
El paper refuta a Spock
El llangardaix es menja el paper
Les tisores escapcen el llangardaix
la pedra esclafa el llangardaix

El resum gràfic de les relacions és el següent dibuix, que sigui dit de pas, recull una saviesa profunda. La forma de pentacle ens indica com n'és d'arcà el coneixement que aquí es revela.
(I no té res a veure amb el satanisme. Consulteu "El Codi da Vinci" per a saber de què estic parlant).




Però vegem-ne una demostració pràctica. Aquest vídeo del YouTube corresponent a "The Big Bang theory" ens il·lustrarà:



Però com bé apuntava algú, al final totes aquestes regles tant se valen.

Perquè un trekkie de veritat sempre tria Spock.

dissabte, 4 de juliol del 2009

4 de juliol. 87è Dia Internacional del Cooperativisme

Avui, a la plaça de Sants, la gent de sants.coop han fet una petita fira per a celebrar el 87è dia internacional del cooperativisme (Nota de l'observatori del cooperativisme de Catalunya).

Hi eren també la gent de la Xarxa d'Intercanvi de Sants (XIS), o la gent de la cooperativa mataronina d'Artijoc.

Al barri hi ha un moviment cooperativista creixent que reprèn la tradició cooperativista del barri. A les Cotxeres de Sants avui s'ha inaugurat l'exposició "Memòria cooperativa a Sants"que explica la història del moviment cooperativista al barri

Sento una extraordinària simpatia pel moviment cooperativista. Fa temps que li dono voltes a la idea d'aventurar-me a emprendre d'una cooperativa de treball. Tinc un projecte, però l'he de madurar i, sobretot, engrescar a companys de viatge.

En resum, que avui a la Plaça de Sants, sota un sol d'estiu que brillava amb una potència intimidatòria, un grup de joves i no tant joves ens han recordat a tots que es pot cooperar enlloc de competir, que es pot intercanviar i compartir enlloc de comprar i vendre. Ens han recordat, en definitiva, que...

Un altre món és possible.

dimecres, 1 de juliol del 2009

Projecte de Llei de la Infància i Llei d'Educació de Catalunya

Entre ahir i avui el govern ha aprovat una llei i un projecte de llei de continguts socials importants: el projecte de llei de la infància (nota de premsa), i la llei d'educació de Catalunya

De la llei d'educació caldrà parlar-ne. Aquí en teniu la notícia al Vilaweb. Aquesta llei té coses importants: com el blindatge de la immersió; Però neix amb plom a l'ala: amb el destacable rebuig d'ICV-EUiA i de bona part dels treballadors (USTEC, CCOO, UGT i CGT) del sector de l'educació i el recel de les associacions de pares (FAPAC).

Un comentari final: L'enllaç al lloc web de la llei d'educació de Catalunya porta a una pàgina que com es pot comprovar a dia d'avui està lamentablement desactualitzada. Amb un apartat de novetats... corresponents a novembre de 2008.

Modestament, li diria al conseller Maragall que fa molt mal efecte que el lloc web d'una llei tant important per al país estigui tan desatesa. Com diria la meva iaia, fa deixat.

Millors sensacions transmet el projecte de llei de la infància. El projecte de llei suposa una millora important sobre la llei actual, sobretot pel 1que fa a les adopcions nacionals d'infants. Potser el més significatiu és la reducció a dos mesos del període de temps que la família biològica té per a reclamar la potestat sobre l'infant en acolliment.

A dia d'avui, la família biològica podia reclamar fins el mateix dia en que la criatura passava d'acolliment preadoptiu a l'adopció plena. Aquest acolliment preadoptiu pot durar anys. Pensem en l'angoixa amb la que han de viure aquestes famílies amb infants en acolliment. Viure amb aquesta pressió no és la millor forma d'educar una criatura.

Aquesta circumstància que amb la nova llei s'elimina ha estat un factor de decisió molt important per a moltes famílies a l'hora de triar les adopcions internacionals, en comptes de les adopcions a Catalunya.

L'adopció internacional és més ràpida que la catalana. Aquest fet no canvia. Tanmateix, les conjuntures internacionals i la nova llei haurien de tendir a acostar els temps d'una i altre.

L'esperit últim d'aquesta llei és fer més important, o donar primacia, al dret dels nen a ser educat i estimat en el si d'una família, per sobre del dret de la família biològica a ostentar-ne la potestat.

Ser pares és més, molt més, que el fet puntual, àdhuc a vegades accidental, d'engendrar un fill. Engendrar dona drets, cert, però sobretot deures. El que ens converteix en pares són els deures, i l'acompliment d'aquests per amor, no per obligació.

Els drets que dona engendrar el fill, en el cas dels adoptants els dona el jutge i la llei. Sempre ha estat així, així seguirà sent i així és com ha de ser. Amb la nova llei es millora la protecció de la part més dèbil: l'infant. I es protegeix millor el seu dret a ser fill d'una família que l'estimi i es comprometi a cuidar-lo. Aquesta família tant pot ser la biològica com l'adoptiva. Només que es redueix el temps d'incertesa i d'angoixa que significa l'espera en la presa d'aquesta decisió.

Tant de bo que aquest projecte de llei cristal·litzi en una llei beneficiosa per als infants i les seves famílies, i que la dotació pressupostària sigui suficient per a executar-la.

Així sigui. Amén.

Baltasar Porcel

Sap greu haver d'encetar els posts del juliol amb un d'obituari: Baltasar Porcel ha mort avui. El càncer, finalment, l'ha vençut.

De Porcel n'havia llegit un munt d'articles d'opinió a La Vanguardia. Era difícil no trobar punts d'acord amb les seves opinions. Per això les seves crítiques resultaven tan punyents. Perquè trobaves manta cops que tenia raó.

A mi m'agradava el seu estil. Vergonyosament, però, ho reconec, només he llegit un parell de llibres seus: l'aventura marinera de "els argonautes" i l'exòtica, sensual i, també en alguns passatges, brutal, "les pomes d'or".

Opinador de l'òrbita convergent, m'atreviria a dir que els governs de Maragall i Montilla han impedit que el d'Andratx esdevingués Conseller de Cultura d'un hipotètic govern de CiU. Ves a saber. Tanmateix, la magnitud de Porcel el feien transversal i indiscutible com a referent de la literatura catalana comtemporània.

Aspirant al Nobel, més d'un cop s'havia proposat la seva candidatura. En el dia del seu decés, el balear ha rebut elogis d'arreu. Hi ha unanimitat: "el valor literari més sòlid en llengua catalana de l'actualitat". Per als que estimem la nostra llengua és, certament, un dia de dol.

Quan un escriptor com Porcel mor, esdevé mite i de culte. Faig el propòsit d'esmena, i provaré d'augmentar la minsa quantitat d'obres que he llegit de Porcel.

Em criden l'atenció "Lola i els peixos morts" i "Olympia a mitjanit". Serà cosa d'aprofitar les vacances per acostar-se a la biblioteca abans que la SGAE i la ministra (de cultura!) Sinde obliguin a pagar pels préstecs o, directament, declarin il·legals les biblioteques, i el préstec de llibres, una activitat terrorista.


Baltasar Porcel, descansi en pau.