divendres, 31 de juliol de 2009

Senders a Núria

A Barcelona un altre cop després d'uns escadussers dies a Núria.

Per atots els que hagin pujat abans de les obres, el canvi en el traçat del cremallera és evident. Ara es fa per túnel el camí que abans feia arrapat a la paret del barranc del Roc del Dui. Des del cremallera estant, doncs, es perden unes panoràmiques espectaculars. La millora en la seguretat del traçat, però, també resulta evident. El cremallera ja no haurà de patir pels despreniments.

La millora de seguretat es nota encara més quan en fer l'excursió de Núria a Queralbs pel camí vell es pren la variació que s'ha introduït aprofitant l'antic recorregut del cremallera. Allà on hi havien vies ara hi ha una pista de servei. Els paisatges que s'han perdut des del cremallera els han guanyat els excursionistes.

La variant del Roc del Dui és una opció interessant si es fa l'excursió amb nens petits. No es retalla gaire camí i, de fet, els indicadors mostren el mateix temps per a les dues variants, però el camí, si més no al tram que es fa per la pista de servei del cremallera, està molt ben condicionat (permet el pas de vehicles!) i no té res a veure amb el dur i pedregós camí vell. La pista és més fàcil de fer per als nens, amb elements que els agradaran, com un petit túnel, i, en conseqüència, és fa més curt.

Aquests dies a Núria he pogut veure senyalitzacions renovades i noves senyalitzacions per a senders que abans no en tenien.

Les millores al cremallera no són només al traçat: l'estació de Ribes-enllaç, a tocar de l'estació de la RENFE, ha canviat de forma espectacular. Allà on abans només hi havia la petita caseta de pedra s'ha condicionat una gran estació coberta (i pel que es veu amb un sostre de panells fotovoltàics) i s'han enllaçat les andanes de les estacions de RENFE i del cremallera, de forma que ara no cal sortir d'una per entrar a l'altre.

Uns dies a Núria. Per mi un lloc imprescindible al que em cal tornar sovint. La meva porta a les muntanyes, als paisatges, als isards, a les marmotes, als voltors i a les guineus. La porta a l'aire fresc que entra als pulmons sense embarbussar-se. La porta a l'aigua neta de les fonts.

Núria com a símbol. Com a lloc emblemàtic. D'accés fàcil. El que es fa imprescindible, de debò, són les muntanyes. Som afortunats per aquests Pirineus extraordinaris.

Camins als cims, fent carena, a tocar del cel. Alçar els ulls i escoltar el planeig d'un voltor.

Fer un sender. Una travessa. Un repte a superar amb esforç i paciència. Companys, amics, amors. Esforç solitari i solidari. La cerca respectuosa i tossuda de la bellesa, d'horitzons i paisatges. L'alegre sorpresa de descobrir bèsties als seus habitats, amb els seus silencis i els seus cants. La remor d'un riu en calma i el brogit d'aigües braves.

Camins, senders, a les muntanyes. Concentració en el camí i alerta a la natura que t'envolta. Una experiència completa. Física i Espiritual.

Torno a Barcelona. Els meus camins comencen i acaben aquí. Aquesta deu ser doncs, casa meva.

O potser només és que enceto una altre travessa fins al proper cim.
Publica un comentari a l'entrada