dilluns, 21 d’octubre de 2019

Sense treva

Avui Pedro Sánchez ha vingut a Barcelona.

Ha vingut a visitar a un policia ferit durant els aladarulls d'aquest cap de setmana passat.

Ha vingut a visitar al «seu» home, al «seu» soldat ferit.

No ha vingut a visitar a cap de les quatre persones que ha perdut un ull, ni a la nena a la que la policia va partir el crani. Ni al noi al que li van rebentar un testicle. NI a cap altre dels centenars de ferits.

No. Ha vingut a visitar al «seu» home. Tots els altres no són dels seus. De fet, tots els altres són els enemics. Tots els altres són els dolents que han provocat que el «seu» home estigui ferit.

Per descomptat no ha parlat amb el Molt Honorable President Torra.

El missatge ha estat tan bèstia, tan brutal, que el  mateix personal de l'hospital de Sant Pâu ha esbroncat a Pedro Sánchez.

Però és que som enemics. Pedro Sánchez ha vingut a Sant Pau a dir-nos-ho a la cara. A ell només li preocupen els seus i nosaltres, les catalanes i catalans en general, no ho som. De fet, som els enemics.

A Pedro Sánchez se li en refot el que els passi als nois que han perdut un ull, o a la nena a la que van obrir el cap, o al noi que li van rebentar el testicle. A l'enemic, ni aigua... És això, oi?

Així sigui. Aquest és el marc. A l'enemic, ni aigua. No hem d'esperar ni donar treva.

Tal faràs, tal trobaràs, Pedro.


diumenge, 20 d’octubre de 2019

Condemna a la violència

Ara que els senyors del sistema no paren de reclamar el rebuig de la violència, i sense que serveixi de precedent, els faré cos.

Rebutjo la violència. Sense pal·liatius. Rotundament.

Rebutjo la violència que buida ulls, rebenta testicles, segresta, colpeja i tortura.

Rebutjo completament la violència. Molt més quan resulta que aquesta violència és la que estan exercint els mal anomenats cossos de forces i seguretat de l'estat i que, més apropiadament, cal anomenar forces repressores o forces d'ocupació.

Violència exercida pels que suposadament han de protegir la gent, però que, en canvi,  la reprimeixen.

Quan el contracte social es trenca, la policia pega per reprimir, per imposar l'obediència per la força. No és autoritat, és autoritarisme, és feixisme.

Contra l'autoritarisme l'autodefensa és legítima. De nou legalitat contra legitimitat. De nou la llei contra la democràcia. Però si la llei empara al feixisme, aleshores cal combatre la llei.

Portar caputxa, cremar pneumàtics, tallar carrers, encendre una barricada... no són violència, són desordres públics. Potser és vandalisme. Però no hi ha cap agressió aquí. No és violència. No de la que fereix i mata. Hi ha una enorme diferència de grau entre encendre un contenidor i pegar amb una porra. La diferència és encara més bestial amb rebentar un ull o ferir greument.

L'autodefensa és legítima. La desobediència no és violència. L'autodefensa no és violència. Confondre desobediència amb violència és autoritarisme. Castigar la desobediència amb violència és repressió.

A totes i tots els que us manifesteu, que talleu carrers i carreteres, que feu marxes, que us concentreu per protestar, que us manteniu fermes i ferms quan la repressió colpeja. A vosaltres, gràcies. Pel valor que demostreu. Cuideu-vos. protegiu-vos. Defenseu-vos. Preneu mesures de seguretat.  Penseu que la mateixa policia va amb un casc que els tapa la cara i -il·legalment segons la seva pròpia llei- amaguen el número d'identificació policial per a no ser reconeguts.

Gràcies de nou. Sempre que pugui també seré amb vosaltres, al carrer. Amb la desobediència no-violenta (però sense lliris) com a estratègia, defensant-nos entre totes i tots. Defensant entre totes i tots els principis més bàsics i fonamentals de la democràcia.

Ara mateix, aquesta és la dimensió que ha pres la lluita per la República.

divendres, 18 d’octubre de 2019

18-O. Orgull de país.

Aquest país nostre té moments. Moments que emocionen i que humitegen els ulls. Aquest país nostre és la seva gent. Els seus joves i els seus grans. Les seves dones i els seus homes. Som totes i tots nosaltres. Aquest país nostre es fa estimar.

La marxa de les columnes que conflueixen a Barcelona és un d'aquests moments emocionants, de comunió, de confiança, d'esperança, de dignitat.

Moltes gràcies, compatriotes. Amigues i amics. Bona gent d'aquest país.

Vosaltres sí que no falleu mai.

Ens trobem a Jardinets de Gràcia, a les 17:00. Però ja des d'ara, el meu escalf, el meu aplaudiment, la meva admiració, per les valentes i valents que venint del nord, i del sud, de terra endins i de nord enllà s'apleguen avui a Barcelona.

Us estimem.

Junts ho farem possible.

Llibertat preses i presos polítics.

Llibertat exiliades i exiliats. 

Independència.

República catalana.

dimecres, 16 d’octubre de 2019

Tsunamis, Black blocks i sentències

Apunt ràpid d'algunes reflexions sobre els fets d'aquests dies.

Sembla que la resposta a les sentències es fa a dues escales. Una primera escala, diguem que protagonitzada pel Tsunami Democràtic, que es basa en una desobediència civil no violenta, dins de l'estil de les grans manis de l'11 de setembre, que és apta per a tots els públics. Per exemple, la concentració a l'aeroport del Prat es va desconvocar a un horari, diguem-ne, "infantil" i en tot moment es va mantenir dins de paràmetres de contenció.

Una  segona escala, per a majors de 18 anys, en que la desobediència civil va acompanyada de resistència amb força. En un estil que recorda al dels Black Block.

Es tracta de dues vies ben diferents i, fins i tot divergents. 

Però, de fet, em sembla que totes dues són complementàries. Vet aquí un parell de raons :

Primera, per a poder tenir una gran mobilització pacífica que es pugui autoproclamar així, va molt bé un grup no tan pacífic amb el que el contrast es faci evident.

Segona, és necessari un nombre molt gran d'activistes per a desbordar a les forces governamentals. És necessari un gran nombre d'accions simultànies per a mantenir a aquestes forces disperses. Ha d'existir la possibilitat que qualsevol acció pacífica pugui esdevenir una acció de força per a mantenir les forces governamentals en alerta, fins i  tot amb la mobilització aparentment més inofensiva.

El que estem veient és que les mobilitzacions pacífiques, en general molt nombroses, en ser desconvocades canvien d'actors, que passen a ser els grups d'acció directa. En certa manera el canvi d'horari infantil a horari d'adults també va acompanyat d'un canvi de temàtiques. Allà on hi havien performances, cants, i una resistència civil que esperava un « arrenca-cebes » com a màxima expressió de la força policial, de cop veu un canvi d'actors i aparèixen barricades, pneumàtics incendiats, llançaments d'objectes contundents o còctels Molotov


Qui hi ha darrere de cadascun d'aquests grups ? En el cas de la policia, i mal que ens pesi, darrere els mossos hi ha, si més no, nominalment, la Conselleria d'Interior. Ara bé, sembla que el control directe de, com a mínim els BRIMO i els ARRO, està avui en mans del Ministerio del Interior. Els independentistes, per la nostra banda estem agrupats al voltant de CDRs, ANC, Ồmnium, CUP,  Joventuts de partits independentistes, casals, ateneus i organitzacions de tota mena i, a més, el nou actor, ja esmentat abans, del Tsunami Democràtic. Una organització que ben bé ningú sap d'on ha sortit, però que sembla tenir les idees molt clares, ha estudiat molt bé com funcionen moviments de resistència civil, com el de Hong Kong, n'ha extret ensenyaments i els ha posat en pràctica (per exemple, amb l'App de Tsunami) i té una agenda de contactes prou potent com per a que Pep Guardiola li en faci de portaveu en un vídeo de presentació.

A  més, hi ha també els grups d'acció directa. Personalment, crec que el nucli principal és el Black Block barceloní. Aquest Black Block que és, en si, força indefinible i que abasta des d'activistes d'extrema esquerra, a antifeixistes passant per llibertaris i qui sap quants grups més,  troba en la resposta a la sentència el marc ideal per a actuar. En aquest marc es troba, a més,  reforçat pels no pocs independentistes farts de lliris, càntics, performances i samarretes de colors que han estat la tònica del moviment la darrera dècada. Tanmateix, la seva pròpia diversitat els fa in-identificables i amb una estructura orgànica inexistent.

Tant els uns com els altres són necessaris en el nou escenari que s'ha obert. Personalment, amb presos i exiliats, no se m'acudirà mai, en  cap cas, renegar dels uns o dels altres.

La violència que representen uns pneumàtics cremats o unes barricades no són equivalents a la violència, a la brutalitat de 13 anys de presó. 13 anys és la sentència que se li imposa a un assassí. Junqueras no és cap assassí. No hi ha cap diferència entre els preses polítiques i presos polítics condemnats a anys de śegrest i els condemnats a multa i inhabilitació. Cap. Excepte que no han abandonat la política, és dir, que no s'han « rendit » o  « penedit ». 13 anys.

El curiós del cas és que en la sentència diuen que l'estat espanyol mai va perdre el control. Que tot plegat, el primer d'octubre, la declaració d'independència... van ser com una mena de presa de pel a la gent. Qui sap. En part, potser sí.

El cas, però, és que mai una presa de pel ha costat 13 anys de presó. Si realment era una presa de pel, haver-los inhabilitat i multat. Si tot era un engany, haver-los fet caure en el ridícul de la pròpia mentida al davant de la gent que els seguia. Però no. No només : al condemnar-los a 13 anys, resulta que els fets passen a ser quelcom de molt seriós. Allò no va ser ni una broma ni un engany. Per això les condemnes.

L'estat va tenir por de la gent i aquesta por es materialitza avui en una sentència que converteix la mera resistència passiva a l'estat en un acte criminal equivalent a matar a una persona.

Tenen molta por. Els fem molta por.

Estem guanyant. No afluixem. Hem de resistir i persistir.

Estem guanyant. La República Catalana és inevitable.

I el proper 10N hem de guanyar amb més del 50% dels vots emesos.

dilluns, 14 d’octubre de 2019

Sentència

Ja ho sabíem. Sabíem que les sentències serien bèsties. Aquí ho tenim.

Dins de la bestialitat de les sentències, a mi em resulten particularment salvatges les sentències contra Carme Forcadell, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. També per surrealista la de Dolors Bassa, condemnada per obrir els col·legis electorals en qualitat de consellera d'educació... quan era consellera de Treball !!! Però totes les sentències són brutals, salvatges. La de Raül Romeva, La de Jordi Turull, La de Josep Rull, la de Quim Forn. Han estat una venjança, com deia avui Oriol Junqueras. Junqueras és el que ha rebut la sentència més dura : 13 anys de segrest. Però totes, totes, són una salvatjada.

Els mateixos presos polítics han expressat ben clarament el que molts pensem,  en aquest comunicat (extret de «El temps») :

« No s’ha fet justícia. La sentència és la trista culminació d’una instrucció que no ha respectat les garanties processals pròpies de l’estat democràtic i de dret. Un procés judicial que no ha buscat justícia. L’Estat ha buscat venjança i càstig. L’ús i abús de la presó preventiva, els escrits acusatoris de la fiscalia, els informes creatius de la Guàrdia Civil i les declaracions dels dirigents polítics espanyols anticipant decisions dels tribunals que ens estaven processant són les evidències que demostren totes les mancances processals d’aquesta causa contra l’independentisme. A través nostre es pretén escarmentar milions de persones que els darrers anys han defensat pacíficament l’exercici del dret a l’autodeterminació i s’han mobilitzat a favor de la independència.

El processament per rebel·lió s’ha demostrat que era premeditat amb l’únic propòsit de segrestar la voluntat de la ciutadania expressada a les urnes. L’emmordassament de la veu de milions de catalans i catalanes a través de la suspensió dels seus representants escollits a les urnes és d’una gravetat sense matisos en termes democràtics.

Tenim l’orgull d’haver impulsat i organitzat el referèndum d’autodeterminació. I convidem a tota la ciutadania de Catalunya a sentir-se orgullosa pel seu comportament l’1 d’octubre i per la dignitat mostrada aquella jornada i els dies posteriors.

Mantenim intacte el convenciment que la decisió sobre el nostre futur col·lectiu pertany només a la ciutadania d’aquest país. La nostra voluntat d’impulsar una Catalunya justa i lliure és indestriable a la nostra convicció democràtica i pacífica. Per això, des de la presó de Lledoners, Puig de les Basses i Mas d’Enric, renovem públicament el nostre compromís amb la democràcia per seguir defensant amb plena convicció i determinació el futur del nostre país. La nostra aposta passa perquè Catalunya esdevingui un estat independent en forma de república. Però abans que independentistes som demòcrates i per això mai renunciarem que siguin les dones i els homes de Catalunya les que s’expressin lliurement a les urnes per decidir el futur polític del país.

El contenciós polític que vivim no és pas nou, ve de lluny i som conscients que nosaltres som un esglaó més en el llarg camí cap a la llibertat del nostre país. Volem retre homenatge a tants homes i tantes dones que en condicions molt pitjors que les nostres han donat el millor del que tenien per defensar la mateixa causa que avui nosaltres representem, una causa que no és altre que la de la llibertat de Catalunya. Especialment recordem i honorem al president Lluís Companys, jutjat i condemnat per rebel·lió l’any 1934 per l’equivalent al Tribunal Suprem de l’època i assassinat el 15 d’octubre de 1940, demà farà 79 anys, per decisió d’un altre tribunal espanyol.

La sentència que ens condemna injustament a 100 anys de presó per defensar pacíficament el dret a l’autodeterminació no és obstacle, ans el contrari, per expressar de nou el nostre compromís amb el diàleg i a renovar novament l’aposta per trobar mitjançant vies democràtiques una solució al conflicte. »

Tot i que esperada, però, la sentència tindrà conseqüències. Amb la sentència d'avui els jutges del Tribunal Suprem han calat foc a tot. Han incendiat Catalunya. Avui el Tsunami Democràtic ha convocat la primera acció de resposta a l'aeroport. A hores d'ara l'aeroport està col·lapsat per milers de manifestants. S'han cancel·lat més de 100 vols. Pràcticament no es pot entrar ni sortir de la instal·lació.

Però és que arreu de Catalunya s'estan succeint les protestes, manifestacions, concentracions, talls de carreteres i accions de tota mena. La cassolada a Sants, per dir-ne una, ha estat monumental.

Ara mateix a Via Laietana hi han càrregues de la policia espanyola contra els manifestants. A diferència, però, del primer d'octubre de 2017,  aquest cop els manifestants no es limiten a aguantar els cops estoicament. No es pot dir que s'estiguin tornant, però l'actitud no és la de gent que va al martiri. La no violència ben entesa passa per no deixar-se fer mal. No violència és  fer servir la força per a defensar-se, no per agredir.

Avui ha estat un primer dia de protestes. En vindran més.

En particular, el proper divendres 18 d'octubre hi ha convocada una vaga general. Per la seva banda, els estudiants faran vaga els dies 16, 17 i 18.



SI volem que aquest règim tombi, si volem la independència, si volem la llibertat dels presos, si volem, senzillament, viure en alguna cosa que sigui mínimament democràtica no tenim una altre via que  mobilitzar-nos i persistir. Estigueu atents a les convocatòries. La d'avui ha estat de Tsunami Democràtic. Aquesta mateixa nit han publicat aquest comunicat a la BBC. Gràcies, Pep!


dijous, 10 d’octubre de 2019

Lectura imprescindible : Sil·logismes benemèrits, per David Fernàndez.

Avui vull recomanar un article. Primer de tot, us poso en situació:
 
Diuen, diuen, diuen... que el proper dilluns es farà pública la sentència contra una part els presos polítics (als presos polítics detinguts el 23S encara trigaran).

Diuen que serà una sentència dura. Tan dura que l'estat espanyol està desplaçant policia nacional i guàrdia civil a Catalunya per a respondre a les protestes que es preveu que motivarà la sentència.

També diuen que els policies que venen aquest cop són voluntaris. És dir, gent moguda per una voluntat de servir a la seva pàtria i disposada a morir i, sobretot, matar pel seu país.

Ens venen de nou els del « a por ellos »  i com ahir mateix deia el general Pedro Garrido, el cap de la Guàrdia Civil a Catalunya, venen disposats a « tornar-ho a fer ». Venen a atonyinar a la gent un altre cop. A pegar als « rojos y separatistas » catalans. Suposo que tenen la intenció, aquest cop sí, de fer el bombardeig reglamentari dels 50 anys, amb més ganes que mai, perquè aquest cop ja ha passat força després de l´ultima vegada que van massacrar població civil catalana.

Jo tinc, però, els meus dubtes de si aquest cop, sabent que venen al que venen, la majoria de la gent es deixarà pegar i els deixarà pegar tan a gust com l'1 d'octubre de fa dos anys. Qui sap. Potser aquest cop les forces d'ocupació es trobaran amb desobediència, protestes i resistència no-violenta semblant a la dels gilets jaunes a França ? o com la dels ciutadans de Hong Kong ? I la resposta de les forces d'ocupació a aquesta resistència serà proporcionada? O faran servir armes de foc ? Tiraran a matar? Sospito que, en tant que forces d'ocupació, no estan limitades per cap principi de proporcionalitat. Venen amb una missió que és a assegurar un territori al preu que sigui. Preu que hem de pagar nosaltres, els nadius del lloc, evidentment.

En tot cas, espero que la resposta no-violenta de la gent sigui proporcionada a la violència que emprarà la policia. Encara que fa de mal dir què és proporcionat en aquest casos. És proporcionat que el tipus que va buidar un ull a Roger Español se li buidi un ull també? (de forma no-violenta, evidentment. Ja li donaran hora al Clínic per a l'extracció ocular) I que els tipus que van pegar a tort i a dret rebin els mateix nombre de cops i amb la mateixa força (però sense violència) que els van donar ? I quin és el càstig proporcional per als jutges, fiscals i funcionaris de l'estat que mantenen el segrest dels presos polítics ? se'ls ha de tancar ? o n'hi ha prou amb impedir-los l'accés a Internet? a tots ells ? o només als responsables intel·lectuals i/o polítics? I quant de temps ? el mateix temps que porten tancats els nostres ? sembla proporcional, no ? I si la policia espanyola mata gent, quina serà la resposta no-violenta, democràtica i proporcionada ?

Bé, algú dirà que aquesta proporcionalitat resulta poc creïble i que la cosa no ha d'anar per aquí. Que ara som més lliristes i civilitzats i no busquem la venjança, si no la reparació i la reconciliació. En certa forma volem la reeducació democràtica de les forces expedicionàries que ens visiten.

Però jo no acabo de veure com es reeduca a un feixista. Crec que ningú ho veu. De fet, jo crec, com Durruti, que amb el feixisme no es discuteix. Al feixisme se'l combat i se'l destrueix. Posats a destruir coses feixistes, es podria  començar amb una de fàcil : que aprofitin l'exhumació per fotre-li foc a la mòmia de Franco. Que li calin foc, i que n'escampin les cendres a algun lloc desconegut, que ja n'hi ha hagut prou de santuaris fatxes.

Tot això ve al cas perquè David Fernàndez ha escrit aquest article a La Directa, « Sil·logismes benemèrits »,  dedicat al ja esmentat general Garrido. En aquest article ens explica qui són aquests de la Guardia Civil que venen a pegar-nos. Bé, potser no tots. No generalitzem. Però alguns, potser molts, sí.

No us perdeu l'article. Gràcies, David Fernàndez.

dimarts, 1 d’octubre de 2019

Segon aniversari del Primer d'octubre. Mònica Terribas entrevista al Molt Honorable President Carles Puigdemont.

Avui fa dos anys del primer d'octubre de 2017.

Aquell va ser l'acte fundacional de la República de Catalunya. Avui encara no hem alliberat la República, però aquell va ser el pas definitiu. No hi ha camí de tornada. Costarà més o menys, però la independència serà un fet. És un fet.

Avui commemorem aquell moment fundacional de l'única forma que és possible: Amb manifestacions, activisme i desobediència civil amb l'objectiu de culminar la tasca encetada fa dos anys.

El primer d'octubre va ser possible pel compromís i el valor de molta gent. Cal agrair particularment als 150 activistes nord catalans que van fer possible que arribessin les urnes i van permetre la realització el referèndum.

Com també a tots els CDR (aleshores, Comitès de Defensa del Referèndum), activistes de tota mena, que van vetllar als col·legis electorals, o que van protegir les urnes a domicilis particulars.

Per descomptat, cal agrair al govern de la Genralitat que va permetre les condicions per al referèndum.

El Molt Honorable President Carles Puigdemont, en particular, va protagonitzar una  de les anècdotes més sucoses d'aquell dia quan va burlar la vigilància policial per tal de poder votar. Les forces d'ocupació pretenien obtenir el vídeo de la policia impedint votar al President. Qui sap si detenint-lo. No ho van aconseguir. de fet, quan el President va votar, fent us del cens universal que es va activar quan es va veure que  els ocupants tancaven col·legis per la força.

Aquell dia vam ser lliures. I vam aprofitar per dir que érem i volíem ser lliures. Aquell dia, vam tastar la llibertat. Malgrat les porres i la violència espanyola. Aquell dia vam veure que un altre món és possible. Aquell dia vam fer la passa definitiva. Hi ha un abans i un després. La República serà. Hem de culminar, i culminarem. Costarà més o menys, però culminarem.

Avui han hagut concentracions, marxes, manifestacions i activitats diverses per commemorar la victòria del primer d'octubre. La victòria. És el que commemorem avui. I la commemorem amb activisme per la victòria final i definitiva que alliberi la República.

des del seu exili belga, Carles Puigdemont té una perspectiva i un camp de lluita pròpia. Aquest matí, Mònica Terribas ha entrevistat al Molt Honorable President Carles Puigdemont. Ha estat una entrevista llarga, amb algunes preguntes difícils. Venen temps durs. No es pot descartar una tercera euro-ordre i aquest cop l'estat espanyol intentarà que siguin pel delicte de terrorisme (cosa que comportaria l'extradició de forma gairebé automàtica). No és fàcil la posició del president i de la resta d'exiliats.

Sigui com sigui, crec que cal escoltar l'entrevista. En el dia en que commemorem el primer d'octubre, en el dia que, de nou, els carrers són nostres i ens mobilitzem per, millor abans que tard, alliberar la República.

Vat aquí l'audio de l'entrevista.