dijous, 26 de febrer de 2015

PP desencadenat

El PP és ultra-nacionalista i coneix molt bé quin peu calcen els seus votants. Els votants del PP són, numèricament, i mentre no es demostri el contrari, la minoria majoritària sociològica a l'estat espanyol.

No són pas pocs els que veuen en aquest bloc sociològic l'hereu del franquisme. Un bloc sociològic prou potent al llarg del temps que va permetre que el dictador feixista morís al seu llit i que avui segueixi enterrat al Valle de los Caídos i no a una fossa amagada per evitar que la seva tomba esdevingui un lloc de peregrinació ultra. Al contrari. El lloc de peregrinació ultra es paga i es manté amb subvencions de l'estat. Els votants del PP han estat i són, en bona part, el bloc sociològic necessari que va permetre perpetrar "La Transición" i perpetuar les elits franquistes als llocs de poder i de control de l'actual estat.

Això és el PP i els votants que representa. Aquest aclariment és necessari per explicar coses que s'han vist ahir i avui, com la llei de senyes d'identitat valenciana, o el nou currículum de religió, o el rebuig del PP valencià a dedicar el 2015 a la memòria d'Ovidi Montllor.

En la meva opinió, les senyes d'identitat valenciana són quelcom que cal protegir i respectar. El que no tinc tan clar és el com. I encara tinc menys clar que les senyes d'identitat valenciana, o d'on siguin, serveixin per distingir, discriminar, separar entre "bons" i "mals" valencians. Això és justament el que fa por d'aquesta llei.

I si no t'agraden els petards? O la paella? Ets mal valencià? Una mica fort, no? O, per exemple, és absolutament imprescindible considerar determinades celebracions religioses com senyes d'identitat? Si ets ateu, agnòstic, o no practicant, ja ets un mal valencià?

Doncs potser sí, i per això el PP s'ha afanyat a fer una llei que converteix el BOE en una versió articulada del catecisme i posa fi al dubte de si era lícit creure en Déu si la Sagrada Constitució Espanyola, text suprem i veritat revelada, no en deia res. Ara, finalment, amb el nou curriculum publicat al BOE, el PP confereix caràcter constitucional a Jahvè. Lloat sia Déu i la sagrada Constitució. Amén.

Era necessari aquest pas. Nostrosinyor l'Estat Espanyol ens diu que nosaltres sols som incapaços de ser feliços. Però això ara ja quedarà solucionat, perquè Déu ja és constitucional. Ara ja no tindrem excuses per no anar lloant a Déu i al PP quan sortirem al carrer el proper Diumenge, Dia del Senyor, i de Rajoy el seu profeta.

Val a dir, però, sobre això de que per llei els nens hauran d'aprendre que ells tot sols no podran ser feliços, que aquesta proposició sembla feta per algú molt amargat. Per no dir que es carrega dècades de literatura d'autoajuda. Al meu poble, que són una mica animals, dirien que dir coses així és d'anar mal follats. Ja podria ser. En tot cas, els recomanaria als autors d'aquest currículum la lectura d'alguns clàssics de l'auto-ajuda, com el senyor Wayne W. Dyer i el seu celebrat "Les teves zones errònies". Els garanteixo que es sorprendran.

En tot cas, és de molt mal gust obligar a aprendre els preceptes i els ritus catòlics, o fin i tot, obligar-los a resar pregàries catòliques als nens musulmans, sikhs, evangelistes, o seguidors de la religió tradicional xinesa...per dir-ne només algunes de les religions que es poden trobar a moltes de les aules de les nostres escoles.

Quines coses. I la llengua. La llengua Valenciana. És allò que deia. La llei de senyes ja permet discriminar, separar, destriar, el gra de la palla, els bons dels dolents, els valencians dels catalans. Ah! els catalans! I per això al PP valencià s'oposen a dedicar el 2015 a l'homenatge a Ovidi Montllor, perquè segons la llei de senyes era un mal valencià. Dels pitjors. Un tipus rastrer capaç de dir coses com la cançó del cansat:



Ai, Ovidi! com ens hem de veure! Quant d'odi i quanta ràbia tenen aquesta gent! Però no afluixarem, Ovidi. No ens arronsarem. Aquest país serà lliure. També el castigat, depredat i saquejat País Valencià. Els farem fora, Ovidi. Farem fora als feixistes. Farem fora aquests nacionalistes ultres espanyols que es creuen que poden dictar com hem de sentir o com hem d'estimar, que es creuen que poden jutjar-nos i dir qui és bo i qui dolent. Els farem fora, Ovidi.

AFEGIT (22:25): Fa una estona que s'ha fet públic que han suspès per tres anys a Santi Vidal. La falta comesa ha estat redactar un esborrany de constitució catalana en el seu temps lliure. Res de nou: el PP amb el suport necessari del PSOE s'han carregat la divisó de poders i avui l'estat espanyol és un poder monolític. Espanya esdevé cada cop més, a cada minut que passa, un estat descaradament feixista. El PP de Rajoy està deixant al d'Aznar al nivell de colla d'aficionats. Cal fotre el camp i com abans millor. És urgent.

dimecres, 25 de febrer de 2015

Polítics mentiders i Candy Crush.

Aquesta setmana està resultant particularment hilarant: hem sabut del caloret de la mai prou valorada Rita Barberá, o la compareixença de Pujol i família a la comissió d'investigació de la corrupció al Parlament, o les vacances de Bárcenas a Vaquèira per recuperar-se d'l'experiència tan dura que ha viscut, el reietó. Avui, seguint la tonica, el debat sobre l'estat de la nació veïna també ha deixat alguns moments memorables.

A mi m'ha fet molta gràcia l'afer Villalobos, o Villabollos, o com coi es digui la senyora que estava jugant al Candy Crush. Molt gran. Estava parlant el seu quefe que responia a l'advertència (que no amenaça) de l'ínclit Duran i Lleida sobre la declaració unilateral d'Independència que es trobaran després del #27S2015. Rajoy contestava allò de la llei i tal, i la senyora aquesta, imbuïda de la trascendència del moment i de la gravetat dels fets, estava jugant al Candy Crush.



A veure, que jugar al Candy Crush està molt bé. És més: és democràtic. En una democràcia representativa, els representants electes del poble tenen el l'obligació de representar al poble. Si el poble juga al Candy Crush, els seus representants també. Jo em sentiria representat per un polític que afirmés sense vergonya que juga al Candy Crush. I que fa rècords de puntuació. I tant.

El que ja no té tanta gràcia és que menteixin. Però el que és absolutament penós és que menteixin quan hi han proves públiques i irrefutables que demostren que estan mentint. La Villalobos nega que estigués jugant (vegi's el vídeo) i, en canvi, diu que estava llegint el diari (quina millora, ves).

Per dir-ho que s'entengui: és lleig ser un corrupte i tenir calés amagats a Andorra, per exemple, però si ets prou hàbil per a no deixar proves, al final les coses queden en un diuen, diuen, diuen. En canvi, si t'enganxen jugant al Candy Crush, et fan un vídeo, el pugen al YouTube i és trending topic al cap de no res, després, home! no diguis que no, que tu no estaves jugant! Calla, o digues que estàs molt enganxat i no ho has pogut evitar... o qualsevol cosa, però no menteixis. Coi, que tothom ho sap que estava jugant! Tots els que estaven connectats al Facebook en aquell moment rebien una notificació "Celia Villalobos te ha invitado a jugar al Candy Crush Saga", i això que no la tinc com amiga! com ho haurà fet? i quin és el seu rècord?

Però és que no ho poden evitar. Hi han polítics que de tant mentir, ja no saben fer altra cosa. Fins i tot en trivialitats menteixen. Però clar, quan menteixes tan descaradament en bestieses, quines boles seràs capaç d'inventar en el que realment és important i, sobretot, quin menysteniment tan gran de la gent. O dit en col·loquial: ens prenen pel pitu del sereno. A tothom.

En fi, un debat insubstancial. Començant pel fet que en cap cas és un debat. Més aviat, uns discursos de míting destinats a les parròquies respectives. Una democràcia patètica i uns polítics de tan baix nivell que són incapaços de no mentir, ni quan els enganxen in fraganti. Penós i patètic. Es que no fa ni gràcia. Mentrestant, el Pablo Iglesias deu estar fregant-se les mans.

dimarts, 24 de febrer de 2015

Entrevista amb Teresa Forcades

Fa un parell de dies escrivia sobre el sondeig de La Vanguardia per les municipals i, com a kamaku capitalí i centralista que soc, dedicava el post, en exclusiva, a la que ja s'ha batejat com la Batalla de Barcelona.

En particular, en algun moment em demanava sobre la presència de Procés Constituent (PC) a la candidatura de Barcelona en Comú (BeC); i sobre la no integració de la CUP en aquesta candidatura. Deia que, per mi, el posicionament de BeC en l'eix nacional és, com a mínim, poc clar. De fet, jo posava que "des del punt de vista independentista, BeC és unionista". No tots els components de la candidatura, cert, i recordava que l'estratègia de Procés Constituent és independentista. Però a efectes pràctics, per l'equilibri de forces que suposo a BeC, amb Podem i ICV com a pesos pesants, crec que la resultant és unionista.

Doncs bé, avui mateix m'ha arribat a les mans aquesta entrevista amb Teresa Forcades publicada al directe.cat. Un digital que ubicaria com més aviat proper a sectors de l'independentisme més dur d'ERC. Opinió personal. Que ningú s'ofengui si no és aquesta la línia editorial.

A l'entrevista parla, entre d'altres coses, del posicionament en l'eix nacional de BeC i dels grups que la conformen. Trobo interessant el que diu. Però em fa patir i, la veritat, no em convenç. Més ben dit, sento molta desconfiança envers Podem.

Tanmateix, Sempre és un plaer llegir a la germana Forcades. No és només que argumenta amb molta solidesa, és que, de fet, coincideixo gairebé plenament amb les seves opinions (però jo soc més malfiat).

Reprodueixo l'entrevista. A la web de directe.cat també teniu la possibilitat d'escoltar-la.

Teresa Forcades líder de Procés Constituent
PODEMOS ha de fer un càlcul electoral i no es pot presentar a Catalunya com una força espanyolista

Gerard Sesé @gerardsese .- En acabar l’entrevista, en una sala del Monestir de Sant Benet de Montserrat, ens n’adonem que ens han tancat per fora. Intentem sortir per un altra porta sense èxit. ‘Ja em va passar una vegada’, exclama Teresa Forcades. ‘I què vas fer, aquí tancada?’ pregunto encuriosit. ‘Doncs em vaig posar a resar’. ‘Però Teresa, què hi fas aquí?’ no podia entendre com ella, després d’aquella magnífica hora d’entrevista, una superdotada metgessa, teòloga, feminista i ferma independentista s’havia fet monja benedictina. ‘Em vaig sentir cridada. Perquè m’entenguis, el que vaig sentir seria com un gran amor per Déu.’ Una reflexió que plasma molt bé el tarannà de la Teresa, que ens va atendre per parlar d’actualitat i de les aliances de Procés Constituent.

© @gerardsese

Com veus el procés? Ha baixat el suflé?

Jo sempre he preguntat: sortirem al carrer quan no ens convoqui TV3? Doncs ara és el moment de saber-ho. Aquesta sensació que teníem de ‘poble mobilitzat’, de ser una força des de baix que empenyia els dirigents a seguir unes idees que no havien generat ells, havia quedat com plasmada amb les grans manifestacions i convocatòries però.. potser ens havíem intoxicat amb aquesta idea. Cal tenir en compte que tenim un moviment popular, és a dir, de base social, que s’enfronta a l’autoritat. En aquest cas, però, el moviment popular s’oposa a una segona autoritat, l’Estat espanyol, perquè la primera animava a la mobilització. La clau serà quan aquesta primera autoritat, TV3 (i quan dic TV3 em refereixo al govern, a l’oficialitat catalana) no ens convoqui. Ens seguirem mobilitzant?

Uses, doncs, TV3 per referir-te a ‘allò institucionalitzat’… però TV3 t’ha tractat molt bé…

M’agradaria que les meves opinions no estiguessin influïdes pel meu interès personal. La veu del Govern està present d’una forma inequívoca a TV3. La reflexió és en aquest sentit: ara s’ha de mirar endavant. Aquest procés té força, és una necessitat que no mori i l’única manera que tiri endavant és que continuï sent de base i popular. Hem de recuperar la iniciativa des de baix. El maridatge entre el moviment i el Govern no ha de servir perquè el poble ara quedi despistat.

I com ho fem això? L’ANC ho pot fer?

Doncs, evidentment, jo no li he de dir a l’ANC quin ha de ser el seu paper però crec que s’han posat a sota dels governants...

Veig per on vas… l’ANC s’ha ‘tevetresalitzat’?

Sí, ja t’ho dic directament: va ser molt curiós que passat el 9N, just després de la conferència d’en Mas amb la proposta de la llista única i abans de la resposta de l’Oriol Junqueras, el cap de l’oposició, sortís la Muriel Casals amb en Jaume Marfany -estrany que no fos la Carme Forcadell- als Matins de TV3 dient ‘estupendo, fantàstic, tots amb aquesta proposta’. I jo vaig pensar: ‘I això què és?’. El paper essencial que exerceix l’ANC fent de societat civil que es desmarca del poder havia quedat desdibuixat. I m’imagino que en Junqueras deuria pensar: ‘caram, gràcies, encara no he dit res i l’ANC ja s’ha posicionat...’

Crec que en Junqueras va tardar més d’una setmana a comparèixer i es reclamava una posició a l’ANC…

Es podia haver posicionat esperant a veure què deia l’altre.

La llista unitària era engrescadora, no?

De la manera que es va presentar a mi no em va agradar gens. Hem d'entendre la pluralitat com un valor i estimular-la. Un diàleg democràtic ha de tenir en compte les diferències i no les ha de suspendre temporalment situant-les sota d’una autoritat única… Això és el problema de la llista única

. L’església, durant segles, ha mantingut aquesta estratègia…

Jo crec que no… per això hi ha hagut tants cremats a la foguera defensant la pluralitat… Comença amb els evangelis.(posant-me a prova) Quants n’hi ha?

Doncs… quatre.

Molt bé! Menys mal! I diuen el mateix?

No...

Exacte! En essència sí però hi ha petites divergències. Ja al segle II es van voler unificar amb el Diatessaron, un evangeli harmonitzat per poder-se presentar al món amb un text coherent, i es va decidir una versió unitària fixada però hi sorgiren moviments en contra a favor de mantenir els 4 evangelis. Això ens dóna peu a no obliterar aquest espai obert. A més, això lliga amb un model de país descentralitzat. Jo no estic per l’abolició de l’Estat que ha de ser garantia d’una sèrie de drets i que cohesiona un territori però, un cop dit això, l’Estat hauria de tenir les mínimes atribucions possibles i delegar en els poders municipals. L’Arcadi Oliveres diu que a Suècia els municipis gestionen el 55% del pressupost. Aquí és el 14% si no m’equivoco…

En ciència política s’explica que la màxima descentralització del poder fa que aquest sigui més eficient…

Sí. Gestionar el 55% del pressupost és poder real. Qui sabrà millor com ha de ser el pont o una carretera per al teu poble que les persones que hi viuen?

I… ho serem, d’independents?

Depèn de nosaltres. Jo ho veig possible però la independència no ens la regalarà ningú. Si esperem ser independents sense desobediència institucional, no la tindrem. I si la tinguéssim sense desobediència, no m’agradaria perquè voldria dir que seria una independència finançada per La Caixa. Hi ha un status quo, hi ha uns poders establerts amb uns interessos, i la independència sembla que hi va en contra... i per això m’agrada, entre d’altres coses. En el moment que el status quo veiés amb bons ulls la independència no aconseguiríem un país més just. Ep! I no només desobediència a un govern de dretes del PP a Espanya sinó també a segons quins dictàmens europeus. S’ha de fer una desobediència intel·ligent com, per exemple, la que està fent ara Syriza a Grècia. Molta ciutadania europea es pregunta què està fent el Banc Central Europeu o el ministre d’economia alemany amb el tema grec. Crec que la gent, a Europa, està reflexionant sobre si al final són els grecs els qui poden tenir la raó.

Em va molt bé que citis Syriza. A Barcelona hi ha hagut un canvi de rumb de Procés Constituent (PC) ja que no ha pactat amb la CUP i sí amb PODEMOS i la Colau… conec gent de la CUP decebuda amb Procés Constituent...

Hi ha molts altres més municipis on…

Però Barcelona és la capital…!

Bé… no hi creiem massa en la capital, no? Hem fet un acte a Sant Esteve de Palautordera, per exemple, per presentar una candidatura pels municipis del Baix Montseny, on el Procés va amb la CUP, a Vic també... a Sant Cugat també hi anem amb la CUP. A cada municipi hi ha hagut una aposta del PC per aglutinar les forces que volen el canvi revolucionari i pacífic per aconseguir més justícia social. Entenem que, amb totes les diferencies que hi ha, PODEMOS ho vol, EUiA i ICV, almenys molta gent de les bases, també... Estem intentant l’aliança més àmplia possible amb les forces que volen el canvi social i això passa perquè el destí de Catalunya el decideixi Catalunya. Tot i això, l’eix nacional és un tema que, si no fos clar, per a les aliances municipals és menys rellevant perquè no és a nivell municipal que això s’ha de decidir. D’altra banda, si ens hi presentem, a les autonòmiques no pactarem amb ningú que no deixi clar que aquest procés, a Catalunya, ha de ser unilateral.

La suma de la població dels pobles que m’has dit no arriben ni a mig barri de Barcelona...

No t’he posat d’exemple aquests pobles per fer balança, sinó per demostrar que no tenim les mans lligades amb ningú de cara a les autonòmiques.

Però la simbologia de Barcelona... PODEMOS no és independentista...

Si volem aconseguir la independència ens falten molts vots. Si féssim ara el referèndum ens faltarien uns 250.000 vots. Això què vol dir? Ens posem la bena als ulls i anem movent la bandereta i després... la gran patacada? O busquem l’opció política que ens porti a aconseguir aquests vots i així assolir encaminar el procés cap a la unilateralitat? Si aconseguim això tindrem el pas significatiu per fer guanyador el procés.

Però això va ser l’estratègia d’Esquerra d’en Carod: acostar-se als socialistes per ‘catalanitzar un gran sector de la població...’ Després d’això a Esquerra hi havia fins 4 moviments crítics...

Els socialistes no són PODEMOS. Els socialistes són status quo totalment. Són part d’això que jo vull canviar: els lligams institucionals. No només els polítics sinó el de les grans empreses i les financeres que fan que tot quedi en un discurs superficial. Si tu tens un gran deute amb aquestes forces fàctiques, com vols que aquest partit treballi per canviar el status quo?

Si Barcelona en Comú (BEC) fos la llista més votada a Barcelona...

Doncs ens ajuntaríem amb la CUP per governar, no?

Però, justament, després que la CUP s’hagi quedat fora de BEC, té pinta que ho pot passar magre ja que és un espai electoral compartit...

Però la CUP pot venir amb BEC, no?

Ah, encara hi és a temps de sumar-s’hi?

Home, clar! Bé..., a veure si ara parlaré de més... En cap moment des de BEC hi ha hagut cap tipus de vet a la CUP. Ben al contrari, el desig dels qui en formem part, Procés i també Guanyem, era fer una candidatura el més àmplia i potent possible i demostrar que un front d’esquerres pot dur a terme allò que ens diuen que és impossible de fer.

Em costa molt d’imaginar, i sobretot després d’haver entrevistat a Quim Arrufat, que la CUP i PODEMOS vagin a una llista conjunta. Cada un marca paquet i diuen no tenir res a veure entre ells...

Bé, això en tot cas és una valoració legítima. Així com et deia que no estava a favor de la llista unitària d’en Mas, doncs tampoc s’ha d’imposar una llista única d’esquerres. Si jo estic defensant una llista unitària d’esquerres ho faig perquè hem de creure que així és possible guanyar i governar aquestes institucions. Jo crec que sí que podem. Si anem separats ho tenim més difícil...

Alfred Bosch ha dit que respectarà la llista més votada a Barcelona...

Ah sí? Ho celebro!

Si BEC governa la capital.... Barcelona entrarà a l’AMI?

És una interessant pregunta. Suposo que des del PC treballarem perquè així sigui...

Però PODEMOS... tenint unes eleccions espanyoles tan properes... això li restaria molts vots, no ho faria mai...

PODEMOS pot dir a la resta d’Espanya que aquí ells no són una opció majoritària... Si ells estan dins d’una candidatura unitària vol dir que hi ha hagut pacte. Pensa que PODEMOS ha de fer un càlcul electoral i no es pot presentar a Catalunya com una força espanyolista...

És clar... ja hi som! Amb el discurs de sempre: ‘sí a un procés d’autodeterminació legal, dins d’Espanya...’ Ja ho em viscut això!

Si no es tiren enrere... no. Jo em remeto a les declaracions més favorables al procés, que són d’Íñigo Errejón, que explicava que els catalans no ens hem d’esperar a que ells moguin fitxa des de Madrid.

Però és el discurs fals de l’esquerra espanyola de sempre... ‘Apoyaré la reforma del Estatuto...’

No. El que diu ara PODEMOS no ho havia dit mai ningú, ni tan sols IU.

Ja ens han enredat molts cops amb un discurs amable... per després acabar no fent res! Portem 300 anys igual!

Si jo t’estigués defensant el discurs de ‘va fiem-nos-en, ara sí...’ o ‘primer ells i després nosaltres’... t’entendria. Però no és això el que jo estic dient. Jo dic que això serà un procés unilateral. Ells que facin i nosaltres ‘a la nostra’.

PODEMOS no farà aquest discurs a Espanya, no els interessa.

No ho sé tant... Primer perquè els vots que els han de portar a les Corts també són els vots d’aquí. També per aquesta noció d’Espanya que tots són anti-catalans... Jo ara vinc d’Astúries on m’han publicat unes declaracions. Quan pots explicar-te, trobes gent oberta i amb mentalitat progressista, i ho acaben entenent.

Ada Colau és independentista?

Crec que s’ha declarat a favor d’una independència estratègica.

Sembla que ha afluixat i navega en aigües ambigües ara...

Jo amb ella no he parlat d’això però recordo que va dir que votaria el Sí/Sí. A Procés Constituent intentem fer de pont, cosa sempre difícil però essencial, entre els que són furibunds independentistes i els qui preferirien que no ens independitzéssim d’Espanya però, en vista del panorama actual, creuen que per avançar cap a la justícia social el camí és la independència. A Procés Constituent hi ha representat tot el ventall. Hi ha gent de PC a dins de Podemos, gent que contemplen l’opció de la declaració unilateral. De fet, tenien una candidatura...

... que no ha guanyat... Has parlat amb en Pablo Iglesias?

Quan encara no era tan conegut, quan li vaig donar suport a les eleccions Europees.

De fet, tu has viatjat, com ell, a Veneçuela, per exemple... El chavisme és res on emmirallar-se?

El que es fa aquí amb el chavisme és una caricatura esbiaixada. Ell mateix va trucar aquí al Monestir per felicitar-me pel llibre ‘Converses amb Teresa Forcades’ on jo deia que a Europa no hi havia cap líder polític tan culte com Hugo Chávez.

Estàs a favor de la seva gestió? És un referent?

Per a mi sí. Quan hi vaig anar el més impactant va ser veure com la gent més pobre i de les classes més baixes tenien consciència de ser subjecte polític. Trobaves unes persones molt pobres que creien que, al seu país, la seva veu comptava. Clar, jo estava acostumada al discurs d’aquí on ens deien (fins i tot polítics dels ajuntaments i altres institucions, ja no gent del carrer) que les decisions polítiques no depenien d’ells i que ells no pintaven res. Un bon exemple és l’alfabetització que s’ha fet en deu anys, d’acord amb la UNESCO, partint d’un índex d’analfabetisme del 60%. També les eleccions a Veneçuela són modèliques. I no ho dic jo sinó que ho diu la fundació The Carter Center.

Conec gent de Veneçuela i m’explica cada cosa... Van fugir-ne d’allà...

És cert que hi ha coses a criticar com la violència, que existeix, tot i que considero que no està creada per culpa del govern, la corrupció... Jo també tinc parents que han marxat d’allà i que quan els parlo de Veneçuela em diuen que no en tinc ni idea del que afirmo. Però això és com la Guerra Civil: depèn d’on hagis viscut en tindràs una versió diferent. Ser testimoni presencial no vol dir que tinguis la veritat absoluta. Aquí al monestir no es pot parlar de la Guerra Civil espanyola: hi ha monges que estaven a cada un dels dos bàndols...

És un tema tabú?

Totalment. Fa molt mal, sobretot si hi ha morts pel mig, per més reflexions objectives que es pretenguin fer.

Es diu que l’actual Govern treballa a nivell internacional per a tenir suports a la independència i que un dels Estats que ens reconeixeria seria l’Estat del Vaticà...

No tinc informació confidencial sobre aquest tema (riem). Però estaria molt bé que així fos. Quan parlem de suports internacionals, el que a mi em sembla fonamental és allò pel que estic en contra de la màxima: ‘primer la independència i després ja veurem’. Si això fos possible jo ho firmaria ara mateix! Per què no hauria de voler-ho? Tots ho hem de voler... però no és possible.

I per què no és possible?

Perquè necessites aliances internacionals i els estats amb qui t’aliïs et preguntaran que quin país vols fer. La Merkel et dirà: ‘quin país vols fer?’ Si els dius que serà un país que els pagarà el deute tres vegades més que l’actual, tindràs tot el suport dels alemanys. Si els diem que volem un estat anticapitalista, a la Merkel li agafarà un cobriment de cor però, d’altra banda, tindríem el recolzament de Grècia, per exemple.

Ostres... però pragmàticament, no és el mateix Alemanya que Grècia. Podríem provar d’enganyar-los als alemanys... Farem un país així...

Prefereixo Syriza que han anat amb la veritat d’entrada.

Però no van dir que pactarien amb la dreta al minut u...

Han pactat amb la dreta perquè no els afecta en res. Aquesta dreta estava a favor de tot el seu programa econòmic i el discurs de Syriza sobre l’homosexualitat i les llibertats individuals no variarà gens perquè tinguin aquests aliats. Ah, i també les aliances no han de ser només internacionals, també nacionals i amb grans empreses i poders...

Ara que dius empreses... Almirall, Grífols, Esteve, Ferrer...

Aquestes em sonen bastant (riem)

Les necessitem per a la independència, oi?

Hem de tenir un projecte de país clar i ben elaborat. La societat que jo vull no aboleix la propietat privada. Crec que ha d’existir un marge per exercir la iniciativa econòmica però no pas marge per poder acumular riquesa de manera que cada vegada, com passa per exemple a Catalunya, hi hagi més separació entre rics i pobres. Hem de marcar quin és l’horitzó possible i aquí han de ser les empreses les que valorin si els convé ser-hi.

I com els podem seduir?

És que per a mi aquest no és un objectiu.

Però els necessitem, t’he posat l’exemple de farmacèutiques, però em refereixo que és clau tenir el món empresarial, en general, amb nosaltres.

Jo crec que no. Això que comentes és el discurs neoliberal de dir ‘no hi ha alternativa’. Tu què creus? Podem ser independents sense Grífols? Jo crec que sí. Jo no vull pactar amb ells una rebaixa del sostre de la justícia social que aspiro per al meu nou país. El poder real està a baix. L’únic que cal és que ens ho hem de creure... i despertar. Mira Islàndia. Els van dir que havien de pagar el deute, que no hi havia alternativa. La gent va dir ‘no’ i va ser ‘no’. Si la gent es desperta no hi ha Grífols que valgui.

Algun català al club Bilderberg que ens pugui ajudar...?

(riu) A mi no em preguntis pel Club Bilderberg. Jo no vull una independència finançada per La Caixa. Ara sí que vull una Catalunya intel·ligent. No estic fent una cosa utòpica absurda. Sé que existeix el Club Bilderberg, Davos... Però mira... oi que Syriza no ha començat per aquí? La força la treuen d’un altre lloc gràcies a un discurs anticapitalista. Això no vol dir que vulguin una societat bolxevic, centralista, estatalista i violenta. Ben al contrari, es tracta de construir una societat per a la gent, democràtica de veritat. La propietat privada ha d’existir, però no com a dret absolut. Això, de fet, ho diu la doctrina social de l’església.

L’Estat català haurà de ser laic?

Clar! La separació entre estat i església és una reivindicació de l’església catòlica des del Concili Vaticà Segon. És l’única manera de donar testimoni de l’evangeli en la seva puresa: Déu et convida però no t’imposa.

I sense exèrcit?

Sí, sense exèrcit.

Que ens defensin els Cascos Blaus? L’OTAN?

No, la diplomàcia ens ha de defensar. Perquè si anem a la força bruta perdem segur.

I si som atacats?

Doncs perdrem segur. Quin exercit podrem crear aquí? Un sol míssil d’Israel ens ho destrossa tot. No volem despesa militar obscena ni volem la cultura militarista. La pau no es pot aconseguir a través de la guerra.

I quina llei d’avortament tindríem al nou estat?

Jo m’he posicionat sempre en contra de la criminalització de l’avortament.

La cambra dels Lords ha aprovat que al Regne Unit es podrà practicar aquesta tècnica d’un fill de tres pares.

Durant segles, a l’església catòlica hem viscut, fins i tot amb honor per part dels pares biològics, l’adopció dels seus fills als Monestirs. El més important per a una criatura és l’amor que se li dóna i la qualitat d’aquest amor. Pots tenir una criatura que estigui amb els seus pares biològics en una dinàmica nociva i pots tenir una criatura que no creix amb els progenitors i acabi esdevenint Tomàs d’Aquino o Hildegarda de Bingen, per exemple. Dit això, la part tècnica hem de vigilar-la. S’ha d’anar amb compte ja que tota la indústria de la fertilització i fecundació in vitro està pujant molt i, en un entorn capitalista, això la corromp.

En quin sentit?

Doncs aquí a Catalunya hi ha llocs on tu pots fer aquesta fecundació artificial però, com que primer s’han de recollir els òvuls de la mare, s’acostuma a interrompre el cicle natural de l’ovulació per després donar hormones que provoquin una ovulació múltiple. Es podria esperar a que la mare ovulés de manera natural. Es podria donar de forma habitual aquesta opció, però no es fa. Per què l’has de forçar amb hormones que després tenen efectes secundaris? Això fa més rendible el negoci. Si tu actues dins del marc capitalista admets una corrupció dels valors, en aquest cas d’un dels que jo estimo més: la defensa de la salut de les persones. Conec noies joves que han fet, fins a cinc vegades, una hormonació que té uns efectes secundaris entre els quals hi ha el càncer. Per què no els ho expliquen, que hi ha una alternativa? Perquè és un negoci. És una aberració que la sanitat sigui un negoci. Això repercuteix negativament sobre les persones més vulnerables.

Què et sembla que en Mas i en Junqueras hagin dit obertament que són catòlics i practicants?

Em sembla que hauria de ser indiferent. El que ens importa d’ells no és que siguin catòlics sinó que siguin bons polítics i veure com exerceixen la seva responsabilitat pública.

És cert que quan estaves en el teu moment més àlgid, amb gran presència als mitjans, i creaves opinió, discurs, ideologia... et van enviar a Berlín per apartar-te de tot plegat?

No. Em van oferir un contracte per ser professora per un any i vaig valorar-ho personalment perquè ja havíem engegat el PC. I, per a mi, va ser ideal perquè estava esgotada. Si m’haguessin apartat ho hauria dit sense problemes. També vaig creure que PC no havia de dependre només de dues persones, l’Arcadi i jo.

Déu seria independentista?

La justícia és un dels noms de Déu. Ser ‘just’ també passa pel respecte a l’autodeterminació de les persones i dels pobles. Si parlem d’un trepitjar les llibertats ja ho veiem com sí que ho seria. A la bíblia, a l’èxode, Déu allibera el poble que està esclavitzat a l’Egipte i els dóna una terra per a ells.

Què és millor: una Catalunya independent de dretes o una Catalunya autònoma d’esquerres’

Una Catalunya independent d’esquerres (riem). Ja sabies que contestaria això, oi?

diumenge, 22 de febrer de 2015

Sondeig de les municipals a La Vanguardia

Sóc dels que pensen que els sondejos els carrega el diable i que si, a més, el diable ve de part del grup Godó, aleshores van amb doble càrrega. Aquest aclariment és necessari abans de començar a parlar del sondeig que ha publicat "La Vanguardia" (sondeig que no casa ben bé amb el de 8TV, també grup Godó, d'ahir).

En resum resumit, es tracta d'un sondeig sobre les eleccions municipals a Barcelona. A aquest sondeig, fet a tres mesos de les eleccions, i près amb totes les precaucions que cal prendre, el que es veu és:

1. Gran fragmentació de forces. Podrien arribar a ser presents fins a set llistes, de les quals algunes d'elles són coalicions. Des del punt de vista de la qualitat democràtica això és, per mi, una gran notícia. Pluralitat és exactament això.

La pluralitat plantejarà reptes: no serà fàcil fer majories de govern i caldrà fer política de la bona per aconseguir les "geometries variables".

2. La resistència de CiU i l'ascens de "Barcelona en Comú" (Guanyem Barcelona). Els moviments de majories sociològiques són moviments tectònics. Imparables, però lents. CiU compta amb un electorat molt fidel i, essencialment, satisfet amb Trias. Això explicaria en bona part la seva resistència. L'entrada de Barcelona en Comú com a segona força (segons la Vanguardia) té una explicació més difícill. La coalició d'esquerres suma a gent molt diversa entre independents i grups i partits. Fins on conec: Iniciativa, EUiA, Podem, Procés Constituent i Equo. La simple agregació no explica els resultats que se li suposen. BeC segurament capta vots provinents del PSC i, probablement, de l'abstenció. El sondeig de 8TV no dona a BeC com a segona força. Costa fer un pronòstic. El fraccionament i el volum de vot rescatat de l'abstenció fan difícil dir res.

3. El resultat d'ERC. Principi bàsic de l'anàlisi: només es poden comparar pomes amb pomes i taronges amb taronges. Per què ho dic? Perquè ERC va ser el partit més votat a Barcelona a les darreres eleccions europees i, en canvi, ara ERC se n'aniria al cinquè o sisè lloc (sempre segons el sondeig de La Vanguardia, convé tenir-ho present ). Milloraria rsultats, cert, passaria de dos a quatre o cinc regidors. Però es quedaria molt lluny de l'expectativa d'esdevenir segona (o primera) força.

En tot cas, el d'ERC també és un resultat que s'explica per un trasvàs de votants de CiU cap a ERC. Però això és molt pobre per a les expectatives creades i pel discurs de fer Barcelona la capital de la República (potser és aquest el problema: un excés de grandiloquència quan, per l'altre banda, veiem crisi, desnonaments i repressió de lluites socials). ERC no es converteix en la referència socialdemòcrata de la ciutat que és el que de debò la faria créixer.

Des d'un punt de vista estrictament independentista potser la millor notícia seria que sembla força probable l'entrada de la CUP a la casa gran. L'agregació de les forces nominalment independentistes, CUP, ERC i CiU, millora respecte la composició de l'actual ajuntament. Però no és un gran resultat. Si el sondeig acaba fent-se cert, voldrà dir que els independentistes barcelonins, entesos com aquella gent que votarien sí a la independència en un referèndum, no hauran considerat les municipals com una "primera volta de les plebiscitàries". Avís per a navegants: Per convertir les eleccions del #27S2015 en unes plebiscitàries caldrà explicar-ho molt bé a la ciutadania. Si no és així, simplement, massa gent no ho entendrà i votarà seguint altres claus.

Finalment, el front unionista dur recula. Recula? a primer cop d'ull sembla que sí: la suma PSC, PP i C's és força menys que l'actual consistori. Ara bé. La pregunta és en quin punt de l'eix nacional es situa BeC? dins BeC només Procés Constituent té una estratègia independentista. Però quin és el seu pes dins BeC? O, si es vol, qui és el "Primo de Zumosol" dins BeC? Sembla que la cosa està entre ICV i Podem. Cap dels dos és independentista i la seva posició sobre el tema es la de proposar una hipotètica reforma constitucional els uns o un improbable referèndum els altres. Ni els uns ni els altres estan disposats a reconèixer el caràcter plebiscitari al #27S2015. Comptat i sumat, des del punt de vista independentista, BeC és unionista. En aquest sentit, que la CUP decidís no integrar-se a la BeC és tot un indicador.

En definitiva, els independentistes diem que la independència és l'eina necessària per a desenvolupar les politiques socials, econòmiques, ecològiques, culturals, lingüístiques, d'exteriors... la independència és el pas necessari perque l'objectiu de l'estat és la uniformització, la recentralització i l'ofec de l'autogovern. La independència no un "premi" al final del camí. És una eina. L'eina. És clar que es poden fer - i el govern té l'obligació de fer- polítiques socials, econòmiques, ecològiques, culturals sense la independència, però estaran coixes, i subjectes a revisió, tutela i esmena des de Madrid. És un fet. L'autogovern actual arriba fins on arriba, i no arriba gaire lluny. L'objectiu de l'estat és que encara arribi menys lluny.

En fi. Només és un sondeig, i de la Vanguardia per més inri. Però és un bon avís. Els que creiem que la independència és una necessitat vital i urgent ens haurem d'esforçar per explicar-ho, i no ens podrem estar per punyetes. Nosaltres no volem reformes fetes a 600km de la Plaça Catalunya. Nosaltres volem una ruptura amb el vell model i amb el vell estat. Ruptura, i no reforma. Volem la independència per canviar-ho tot.

Si més no, volem exercir el dret a intentar canviar-ho.

divendres, 13 de febrer de 2015

ministres mentiders

Ahir el ministre Margallo deia que si no s'haguessin donat els crèdits a Grècia, les pensions "haurien pujat un 38%".

Evidentment, és mentida.

És mentida, però la diu. La diu seriosament adreçant-se als mitjans de comunicació.

Coi, et venen al cap un munt de preguntes. O sigui, les prestacions d'atur hauríen pujat un 50%? i les pensions, un 38%? de veritat? doncs que es facin mirar les prioritats, perquè, que jo sàpiga, a Espanya hi ha un 25% d'atur, si fa no fa, i les pensions no són exactament com per tirar coets.

Es clar, llavors diran allò dels "compromisos internacionals" i que calia fer aqusts préstecs... Home, doncs també que es facin mirar quins compromisos són aquests que passen per davant dels pensionistes i dels aturats. Que jo sàpiga a la Sagrada Constitució van afegir uns versets nous que obligaven a pagar els deutes als creditors amb la sang dels teus fills si fos cas, però no deien res de l'obligació de donar préstecs.

Ah! espera! la clau és la paraula préstec! efectivament, la idea era fer un préstec per cobrar-ne els interessos... Molt espavilats, o potser no tant: si alguna cosa caldria haver après del pet de la bombolla immobiliària és no prestar a qui no et pot tornar el préstec. Digue'm usurer.

Perquè el que és evident és que Grècia no podia tornar els calers. O potser Margallo i companyia es pensaven que algú dictaria versets per a la Constitució Grega semblants als de l'espanyola, sobre allò dels deutes i la sang dels fills. Ves per on, resulta que o no deuen tenir aquests versets tan interessants o, qui sap, igual sí que els tenen però han decidit que no en faran cas! Ai, senyor!

Bé, és igual, perquè és mentida que els calers prestats a Grècia s'haguessin destinat altrament a pensions o prestacions d'atur. És mentida. I encara són més mentida els hipotètics increments anunciats pel ministre. Són mentides de la mida d'un campanar.

Però el tiu aquest va i les diu i es queda tan fresc.

Ho fa per dos motius: primer, els peperus, en general, creuen que la gent no pepera és idiota. Ho creuen de forma natural. No és una cosa que vingui d'n procés empíric, o estadístic, o de raonament ideològic. No. És una convicció íntima. Una manca d'empatia cap als que consideren poc mes que races inferiors. No peperu igual a caca. Per tant, ens prenen per idiotes. Segon. Les cúpules dirigents del PP, com el ministre Margallo, consideren que el votant del PP és, essencialment, un fan, un ultra-sur, un tiu que vota al PP encara que el candidat sigui Rajoy. Això, ai las! sí que respon a un raonablement fiable estudi estadístic: vegi's el resultat de les darreres votacions a les eleccions al "Congreso".

Tenint en compte els dos factors anteriors,queda explicat que Margallo i, en general, els dirigents del PP menteixin com ho fan: Els seus votants els faran la ona diguin el que diguin. I els seus no-votants no mereixen cap consideració per part seva. Punt.

Tot això no deixa de ser una crítica al ministre i la seva capacitat de dir bajanades però, de fet, té algun fons: de les dues característiques anteriors, el menysteniment del PP per als votants d'altres partits és marca de la casa, però l'altre, el funcionament dels votants propis com un club de fans, com seguidors d'un equip de futbol, com gent que sent els colors i que seran incondicionals de forma acrítica és bastant comú. Molt més estès i intens als partits de dreta, però també es troba força estès entre els partits auto-denominats d'esquerres. Una llàstima. El vot hooligan és un dels defectes més grans del, de per si, força defectuós "sistema democràtic" que patim.

Nota mental: a la República de Catalunya caldrà trobar la forma de fer que la democràcia sigui de qualitat, que la gent pugui demanar comptes als seus representants i canviar-los si no són honestos o no fan bé la seva feina. A la República , l'educació hauria d'ensenyar valors i impedir la generació de personatges tan prepotents i mentiders com Margallo. Un tiu com Margallo, a la República, només hauria d'aparèixer a les tires còmiques dels diaris, o als shows comics de la tele, una cosa així del rotllo dels monòlegs del Buenafuente. Tindria molt d'èxit. Segur.

diumenge, 8 de febrer de 2015

síndrome del full blocaire en blanc.

Va a ratxes. O, potser és cíclic. El síndrome del full en blanc. Allò de fer click al "nova entrada" del Blogspot i adonar-te'n que, de fet, no tens ganes d'escriure.

"Doncs no escriguis res!", sí, però no. Llavors es desencadena aquell pensament que diu, "esforça't una mica", "autodisciplina", "fem un mínim d'x apunts al mes".

I, per l'altra banda, la veu que diu: "estic  embolicat amb massa mogudes", "estic cansat", "tinc son", "em poso al youtube una estona i torno a provar després."

O si estàs depressiu: "no tinc res a dir", "tampoc ho llegeix ningú", "només són les meves neures".

És una barreja de tot plegat. Per poder escriure has de tenir alguna cosa que dir. Per tenir alguna cosa que dir primer cal escoltar molt, llegir molt, parlar i debatre molt. Trobar les preguntes. Destil·lar arguments.  Per tenir alguna cosa que dir, has de conèixer allò que dius o, si més no, tenir-ne  interès. Tenir, almenys, preguntes que fer.

I tot plegat demana temps. Temps per parar les orelles, per escoltar. Temps i silencis per rumiar. Temps per parlar, construïr i contrastar arguments, i també temps per escriure, per editar el text, per escriure un paràgraf, rellegir-lo i esborrar-lo. "No, no és això", o "Sí, és això  el que volia dir".

Escoltar, estar atent, pensar, parlar. Al final, potser, també escriure.

Què literari! No es pot dir que no hagi tingut arguments aquests dies. A més, dels que m'agraden: El cas del jutge Santi Vidal i la seva més que probable, i de vergonya aliena, expulsió de la carrera judicial per haver escrit, a hores lliures, un esborrany de constitució catalana. O els esborranys de Constitució catalana que s'han fet públics. O la llei contra el "terrorisme jihadista" que ha perpetrat el PPSOE i que, a la pràctica, els permetrà qualificar qualsevol dissidència de terrorisme. O la brutalitat dels crims d'Estat Islàmic que més que per provocar el terror, semblen dissenyats i escenificats per fer créixer l'odi i el desig de venjança. O els primers passos de Syriza al govern de Grècia, amb l'intimidant, però magnètic, ministre de finances Yanis Varoufakis.

I de totes aquestes qüestions hauria pogut parlar, o dir alguna cosa, però potser no tenia prou informació, o no les he rumiat prou, o no he tingut temps o, simplement, que havia d'obrir el meló, com es diu ara.

I vet aquí, doncs, aquest post. Que és un exorcisme. Que és una crida a la disciplina. Que és sotmetre's de nou a l'orde i la regla dels blocaires. Foragito el full en  blanc.

Més val tard que mai. Enceto el mes de febrer al blog.