diumenge, 8 de febrer de 2015

síndrome del full blocaire en blanc.

Va a ratxes. O, potser és cíclic. El síndrome del full en blanc. Allò de fer click al "nova entrada" del Blogspot i adonar-te'n que, de fet, no tens ganes d'escriure.

"Doncs no escriguis res!", sí, però no. Llavors es desencadena aquell pensament que diu, "esforça't una mica", "autodisciplina", "fem un mínim d'x apunts al mes".

I, per l'altra banda, la veu que diu: "estic  embolicat amb massa mogudes", "estic cansat", "tinc son", "em poso al youtube una estona i torno a provar després."

O si estàs depressiu: "no tinc res a dir", "tampoc ho llegeix ningú", "només són les meves neures".

És una barreja de tot plegat. Per poder escriure has de tenir alguna cosa que dir. Per tenir alguna cosa que dir primer cal escoltar molt, llegir molt, parlar i debatre molt. Trobar les preguntes. Destil·lar arguments.  Per tenir alguna cosa que dir, has de conèixer allò que dius o, si més no, tenir-ne  interès. Tenir, almenys, preguntes que fer.

I tot plegat demana temps. Temps per parar les orelles, per escoltar. Temps i silencis per rumiar. Temps per parlar, construïr i contrastar arguments, i també temps per escriure, per editar el text, per escriure un paràgraf, rellegir-lo i esborrar-lo. "No, no és això", o "Sí, és això  el que volia dir".

Escoltar, estar atent, pensar, parlar. Al final, potser, també escriure.

Què literari! No es pot dir que no hagi tingut arguments aquests dies. A més, dels que m'agraden: El cas del jutge Santi Vidal i la seva més que probable, i de vergonya aliena, expulsió de la carrera judicial per haver escrit, a hores lliures, un esborrany de constitució catalana. O els esborranys de Constitució catalana que s'han fet públics. O la llei contra el "terrorisme jihadista" que ha perpetrat el PPSOE i que, a la pràctica, els permetrà qualificar qualsevol dissidència de terrorisme. O la brutalitat dels crims d'Estat Islàmic que més que per provocar el terror, semblen dissenyats i escenificats per fer créixer l'odi i el desig de venjança. O els primers passos de Syriza al govern de Grècia, amb l'intimidant, però magnètic, ministre de finances Yanis Varoufakis.

I de totes aquestes qüestions hauria pogut parlar, o dir alguna cosa, però potser no tenia prou informació, o no les he rumiat prou, o no he tingut temps o, simplement, que havia d'obrir el meló, com es diu ara.

I vet aquí, doncs, aquest post. Que és un exorcisme. Que és una crida a la disciplina. Que és sotmetre's de nou a l'orde i la regla dels blocaires. Foragito el full en  blanc.

Més val tard que mai. Enceto el mes de febrer al blog.
Publica un comentari a l'entrada