8 de març rebel

 Dia de la dona. Diada reivindicativa i, per tant, de denuncia i de lluita. Avui, per la igualtat d'oprtunitats i de drets, per l'equiparació dels drets de les dones amb els dels homes, pel tancament de la bretxa salarial, per la fi de la violència i el terrorisme masclista. 

La llista és llarga però, tanmateix, és curta. És modesta. És terrible que  siguin aquestes les reivindicacions  després de tants i tants anys. Es progressa molt poc a poc i, essencialment, la meitat femenina de la humanitat gaudeix de menys drets que la meitat masculina i a molts llocs, directament, n'està sotmesa. 

Val a dir que, sovint també, aquest sotmetiment és fruit de cultures, religions o models de pensament i polítics imposats a societats. Models que no admeten discussió, que jerarquitzen. Models apresos i assimilats fins esdevenir normes, lleis i moral. Models que han de ser obeïts i que "jutgen" i "castiguen" les dissidències i les desobediències.

Per això dic que totes aquests reclamacions, sens dubte necessàries, es queden curtes. Al meu entendre, el feminisme més radical, no per extrem, si no perquè va a l'arrel del problemes, aspira a un món en que aquests models opressors - contra les dones, en particular, però contra tota la societat, en general - siguin desballestats. El feminisme, per tant aspira a un model de societat lliure, sense jerarquies opressores o, si més no, jo ho veig així. Reclamar l'equiparació dels drets de les dones amb els dels homes es queda curt.

Cal, a més, combatre el model social, econòmic, polític, cultural, religiós que condueix i perpetua la desigualtat, aquest combat no va de lleis o de quotes dins del sistema. Va d'un sistema nou. Va de subvertir el sistema.Va de ments i cors. Va de  profunditat enfront de superficialitat. Va d'economia, de política i de pensament. Va de llibertat, de la llibertat de les dones, de les persones i dels pobles. Va de portar el pensament a l'acció.

Des d'aquest punt de vista, és impossible no proclamar-se feminista. Es impossible no proclamar.se anticapitalista, antifeixista, independentista. És impossible no agrair el tèrbol atzur de ser moltes voltes rebel, com ens deia Maria Mercè Marçal.

8M - Feminisme és revolució

 8 de març. Dia de la dones. En els meus temps afegíem "treballadores", i amb aquesta inclusió no discriminàvem, ans al contrari, a les dones que fan feines de cures domèstiques. Més aviat reivindicàvem que aquestes feines havien d'estar remunerades d'alguna forma, però, tant se val: Sense el "treballadores" és més inclusiu, i aquesta és una inclusió que és raonable.

Avui és un dia de reivindicació de moltes lluites: per la igualtat de salaris entre homes i dones, no pot ser que per la mateixa feina feta amb qualitat similar, les dones cobrin menys que els homes; per la no discriminació per raó de sexe, no pot ser que al'hora de triar personal directiu, per exemple, es prefereixin homes a dones, basant-se en prejudicis del tipus "és que les dones tenen la regla i tenen moltes baixes", o "és que les dones tenen un caràcter tou"; la fi de la l'abús de poder, de la coacció i de  violència de tot tipus, sexual en particular, contra les dones, "un piquito, Jeny", o "a les presoneres primer les violeu, i després les mateu", o a la noia que surt de festa, "vesteix com una puta, i per això me l'he tirat", o "fot-li aquesta pastilla al cubata i te la follaràs sense que se n'adoni". 

Aquestes reivindicacions són tan bàsiques que fa vergonya haver de recordar-les. Vol dir que com a societat anem molt per darrera del que diem que som. Som una societat masclista, per molt que ens auto anomenem "progressistes" o, fins i tot, de forma autocomplaent, "feministes". Ni per casualitat. Que a d'altres societats la cosa sigui molt pitjor i totes aquestes violències i discriminacions estiguin institucionalitzades en el polític o religiós no ens fa millors. Potser ens fa més cínics, perquè sabvem què és el que cal fer, però preferim no fer-ho perquè hi ha molts privilegis, interessos particulars i econòmics, de tota mena, que fan "recomanable" dir una cosa i fer-ne la contrària.

El sistema no ajuda, i tornar feminista la societat vol dir canviar radicalment el mateix sistema. No us enganyeu, una revolució no es cosa d'un dia, ni d'una manifestació, ni d'una vaga que només fan les dones. Fer un canvi revolucionari demana una lluita sostinguda, demana resistència civil, demana assenyalar l'enemic amb noms i cognoms i fer-lo fora, demana trencar equilibris de poder, demana vagues massives i sostingudes en el temps. No és festiu. Comporta patiment. Sovint desesperança. Sovint repressió. Pot comportar multes, presó i exili. Si no comporta res d'això, podeu estar força segurs que no és una revolució. Si ho lideren polítics que, de forma gens sorprenent, quan toquen poder, obliden les promeses fetes, no és una revolució. És una presa de pel.

Si no es un moviment autogestionat des de la base, si no és la gent la que té el poder, si no hi han lideratges compromesos amb el projecte, no és més que un altre mecanisme per a mantenir la societat controlada. Si no es qüestiona el poder, si no es busca canviar el poder establert per un poder popular, no és una revolució. Ni tan sols és un reformisme.

Si no es revolucionari, no és feminisme. Cap poder establert és revolucionari, i cap poder establert, per tant, és feminista.

Que tingueu una reivindicativa  i combativa diada del 8 de març, dia de les dones.

Per acabar, com d'altres anys, dono veu al sindicat CGT en aquesta jornada del 8 de març, En aquest cas, la convocatòria de vaga general feminista per avui:

CGT Catalunya convoca Vaga General Feminista el 8M de 2025

Convoquem Vaga General Feminista el pròxim 8 de març de 2025. Seguint els acords del darrer congrés, ens sumem a la Vaga Feminista d’enguany convocant una vaga laboral. Ens sumem a la vaga de cures, de consum i estudiantil que de manera conjunta ha convocat el moviment feminista i organitzacions estudiantils i sindicals de Catalunya.

Tal com fa anys que reivindiquem, s’ha de valorar, visibilitzar i reconèixer el treball de cures no remunerat i posar-lo al centre de les polítiques públiques i de l’economia atès que suposen el sosteniment de la vida. El treball de cures no remunerat a part de sostenir, també contribueix a la riquesa i al benestar de les famílies i de la societat. Això no obstant, no té salari, manca de prestacions i no dona dret a la pensió.

Des de CGT reivindiquem la creació de prestacions contributives per les dones que desenvolupen treball domèstic i de cures, prestacions independents d’altres prestacions relacionades amb vincles matrimonials o afectius amb la parella (pensió de viudetat, compensatòria, etc.). Aquest tipus de prestacions no només tenen per objecte reconèixer i retribuir el treball domèstic de les dones sinó que a més permeten gaudir d’una autonomia econòmica a dones que pateixen violència masclista a les seves llars i que per tots els motius exposats no accedeixen al mercat laboral i no poden trencar relacions de maltractament amb les seves parelles. La renda bàsica com una eina vàlida per la transformació social i el repartiment efectiu de la riquesa és fonamental per aquests objectius. Reivindiquem el dret a una renda suficient de subsistència per totes les persones sense contrapartides, en especial per les dones treballadores i migrants, per garantir la seva autonomia bàsica a la societat.

I també el manifest:

Manifest 8M: ‘S’ha acabat! ni invisibles, ni precàries, ni explotades per cuidar’

Les dones, que sostenim la vida, diem prou i prenem els carrers per reclamar autonomia, justícia social i l'abolició d'un sistema que ens oprimeix.

Posem en el centre de la nostra vida i de la nostra lluita les cures, perquè sense elles no hi ha vida, no hi ha economia i no hi ha futur. El sistema cis-heteropatriarcal i capitalista ens ha explotat fent-nos assumir les cures, invisibilitzant-les i relegant-les a les dones i identitats feminitzades. Aquest sistema es manté a causa d'una divisió injusta: mentre unes produeixen béns i serveis, altres tantes es veuen forçades a sostenir la vida mitjançant el treball reproductiu i de cures, sense remuneració, sense drets, explotades, precàries i sense reconeixement social. Amb l'excusa de l'amor i l'obligació sociocultural, el capitalisme s'apropia del nostre treball per a garantir la mà d'obra futura sense assumir els costos.

Ens neguem a continuar sostenint soles, explotades, precàries i invisibilitzades tot el treball de CURES.

Exigim:

• Cures com a dret fonamental: un sistema de cures públic, comunitari, universal i gratuït que garanteixi tots els drets per les qui sostenim la vida.
• Condicions laborals dignes també en el sector de les cures: salaris justos, convenis col·lectius, estabilitat laboral i accés a la vaga per a totes les treballadores del sector, incloent-hi l'eliminació de la bretxa de gènere a les pensions i el reconeixement econòmic i social de les qui han dedicat la seva vida a cuidar.
• Accés a un habitatge digne: polítiques justes d'habitatge assequible i accés als subministraments bàsics, davant la crisi residencial.
• Protecció davant qualsevol crisi: mesures de protecció en moments crítics, ja que les guerres, les crisis econòmiques o els desastres naturals, com la DANA a València, afecten de manera desproporcionada sobretot a dones i persones en situació de vulnerabilitat.

Des de la CGT, també exigim la fi de la precarietat estructural que ens condemna a l'explotació i la desigualtat:

La fi de la divisió sexual del treball i de la bretxa salarial i de les pensions.

Eliminació de qualsevol classe de violències cap a les dones, persones dissidents, LGTBIQA+...

Erradicació de biaixos de gènere a la salut laboral i eliminació del masclisme en totes les seves formes i manifestacions.

Derogació de la reforma laboral i de les pensions que ens condemna a treballar més enllà de les nostres capacitats.

Derogació de la llei mordassa.

Establiment d'una renda bàsica de les iguals i reducció de la jornada laboral a 30 hores.

Visibilitat i representació equitativa de dones i persones no binàries en tots els àmbits.

Una societat no capacitista i inclusiva amb la diversitat funcional i els cossos no normatius.

Polítiques reals de coeducació, formació i sensibilització en igualtat.

Regularització de totes les persones migrants i abolició de la llei d'estrangeria. Tancament dels CIEs i fi de les deportacions.

Mesures urgents enfront de l'emergència climàtica.

Aixequem la nostra veu contra les guerres i genocidis que esquincen comunitats, pobles i territoris. Exigim un cessament immediat de qualsevol acció bèl·lica, amenaces que s'acarnissen especialment amb les dones, nenes i persones no binàries. Condemnem totes les formes de violència que atemptin contra la diversitat i reafirmem el nostre compromís amb un feminisme inclusiu i transformador que canviï consciències i construeixi un món lliure, just i igualitari.

Posem en el centre la vida de totes les persones, derrocant barreres i construint ponts de solidaritat.

Perquè ens sobren motius per a continuar lluitant i construint un món millor per a totes les persones!

JUNTES SOM MÉS FORTES

LA LLUITA AL CARRER ENS FARÀ MÉS LLIURES

ENS HI VA LA VIDA, ENS HI VAN LES LLIBERTATS

8 Març 2024. Diada Internacional de les Dones.

 

 

Avui és 8 de març, dia internacional de les dones. Al mateix moment en que escric aquest post, s'estan fent diverses manifestacions i actes reivindicatius arreu de Catalunya.

Aquesta diada ha rebut diversos noms amb el pas del temps. Actualment sembla que hi ha acord en anomenar-la "Diada Internacional de les Dones". El nom dona empara a diferents reivindicacions.  EN tot cas, el nom, i les paraules, són importants, i volen dir coses.

De primer, la paraula "dona". El temps actual es caracteritza per ser líquid. Les identitats són líquides, i una paraula tan forta i rotunda com "dona" tampoc s'ha escapat de rebre interpretacions líquides. Potser els budistes tenen raó quan diuen que el Jo, i la "identitat" només són enganys de la ment. No dic que no. Però això no treu que la identitat tingui una gran utilitat pràctica. Saber qui sóc "jo", la meva identitat, em permet relacionar-me amb "tu", amb la teva identitat. La identitat és la pedra angular de les societats. Potser la identitat i, en particular, la identitat de gènere només és una construcció cultural, o un conveni. Però, precisament per això dies com el d'avui, la identitat de gènere té unes conseqüències determinants sobre la vida de les persones. Per mi és força clar què és i què no és una dona, o què és i què no és un home, però Déu me'n guardi d'escriure-ho. Dit això. Avui és el Dia de Internacional de les Dones. De les Dones.

Segona: la d'avui és una diada reivindicativa, i de lluita. De lluita feminista. De lluita. No de performances. Les formes de lluita no violenta, de resistència civil no violenta són moltes i variades: vagues, manifestacions, concentracions, escarnis, ocupació de llocs, denúncies, insubmissió, insubmissió fiscal, recollida de signatures, iniciatives populars parlamentàries... Eventualment les performances i l'art també poden ser formes de lluita, quan es fan amb clara intenció  de denúncia i de disputa d'espais als poders opressors que els ocupen. A Catalunya hem viscut anys de performances massives que al crit de "ni un paper a terra" i "no els donem la foto que volen" han malbaratat la força de la mobilització de milions de persones. Hem après alguna cosa?

Tercera. Hi han moltes reivindicacions en aquest dia però, per mi, n'hi han dues de centrals:  Acabar per sempre amb la violència contra les dones, i segona, igualtat de drets efectiva entre dones i homes, en particular igualtat de drets laborals i de  remuneracions. 

Acabar amb la violència contra les dones és el primer pas i el més fonamental. Com es fa, no ho sé. Suposo que cal canviar formes de pensar i educar en la igualtat. La realitat és que la societat, a dia d'avui, segueix sent molt masclista. La generació dominant, diguem que la població entre 45 i 65 anys és majoritàriament masclista. Les generacions que segueixen no ho són tant, i això vol dir que alguna cosa s'està fent bé. Tanmateix, s'ha detectat un repunt de comportaments masclistes entre els més joves, i això vol dir que alguna cosa que es feia bé, últimament ja no es fa tan bé. Per què? Segur que la resposta és força complexa. L'educació és important. Però l'educació és més responsabilitat de les famílies que de les escoles. És important tenir clar això. Si les famílies no poden educar als fills, per falta de recursos, o de temps, i no assumeixen la part que els toca, el sistema fracassarà. Ara demanem-nos per què les famílies no poden educar als fills. Ara demanem-nos quins valors transmeten les famílies als fills, si és que els transmeten. Ara demanem-nos quins són els valors que caldria transmetre als fills per a que les noves generacions desterrin la violència contra les dones. 

És el sistema mateix que és violent, i violent contra les dones. Cal denunciar la violació sistemàtica com arma de guerra. A les guerres d'Ucraïna i Gaza, al Kurdistan, a tants i tants conflictes, es cometen violacions de dones de forma sistemàtica. La pau és un imperatiu feminista.

El fet és que no s'acabarà d'un dia per l'altra amb la violència contra les dones. Aquesta és una tasca de generacions i que depèn que durant generacions s'apliquin correctament les polítiques adequades. Amb els partits i el model social actual, del curt termini i dels rèdits electorals immediats, gairebé em sembla utòpic.

Igualtat de drets, igualtat de sous: És un corol·lari de l'anterior. El sistema és desigual. El sistema funciona en base a jerarquies explícites o implícites. El poder malda per mantenir-se i, per tant, combat tot allò que representa una amenaça. La conquesta de drets sempre és una amenaça per al poder. Teòricament,  homes i dones tenen els mateixos drets, però a la pràctica no és així. Hi ha tot un sistema de poder que depèn del manteniment d'aquesta desigualtat. De nou, cal denunciar aquestes desigualtats i combatre els poders que en depenen. El poder no és un cosa abstracta. Són persones amb noms i cognoms, que es poden identificar, denunciar i fer-les fora dels llocs de poder que ocupen.

La d'avui és una diada de reivindicació, denúncia i lluita. El món tal com el coneixem no és lloc per a dones. La qüestió no és que les dones deixin de ser dones, la qüestió és canviar el món per a que sigui un món per a la humanitat, que és una paraula, per cert, femenina.

Com deia l'Arcadi, un altre món és possible.