Avui és 8 de març, dia internacional de les dones. Al mateix moment en que escric aquest post, s'estan fent diverses manifestacions i actes reivindicatius arreu de Catalunya.
Aquesta diada ha rebut diversos noms amb el pas del temps. Actualment sembla que hi ha acord en anomenar-la "Diada Internacional de les Dones". El nom dona empara a diferents reivindicacions. EN tot cas, el nom, i les paraules, són importants, i volen dir coses.
De primer, la paraula "dona". El temps actual es caracteritza per ser líquid. Les identitats són líquides, i una paraula tan forta i rotunda com "dona" tampoc s'ha escapat de rebre interpretacions líquides. Potser els budistes tenen raó quan diuen que el Jo, i la "identitat" només són enganys de la ment. No dic que no. Però això no treu que la identitat tingui una gran utilitat pràctica. Saber qui sóc "jo", la meva identitat, em permet relacionar-me amb "tu", amb la teva identitat. La identitat és la pedra angular de les societats. Potser la identitat i, en particular, la identitat de gènere només és una construcció cultural, o un conveni. Però, precisament per això dies com el d'avui, la identitat de gènere té unes conseqüències determinants sobre la vida de les persones. Per mi és força clar què és i què no és una dona, o què és i què no és un home, però Déu me'n guardi d'escriure-ho. Dit això. Avui és el Dia de Internacional de les Dones. De les Dones.
Segona: la d'avui és una diada reivindicativa, i de lluita. De lluita feminista. De lluita. No de performances. Les formes de lluita no violenta, de resistència civil no violenta són moltes i variades: vagues, manifestacions, concentracions, escarnis, ocupació de llocs, denúncies, insubmissió, insubmissió fiscal, recollida de signatures, iniciatives populars parlamentàries... Eventualment les performances i l'art també poden ser formes de lluita, quan es fan amb clara intenció de denúncia i de disputa d'espais als poders opressors que els ocupen. A Catalunya hem viscut anys de performances massives que al crit de "ni un paper a terra" i "no els donem la foto que volen" han malbaratat la força de la mobilització de milions de persones. Hem après alguna cosa?
Tercera. Hi han moltes reivindicacions en aquest dia però, per mi, n'hi han dues de centrals: Acabar per sempre amb la violència contra les dones, i segona, igualtat de drets efectiva entre dones i homes, en particular igualtat de drets laborals i de remuneracions.
Acabar amb la violència contra les dones és el primer pas i el més fonamental. Com es fa, no ho sé. Suposo que cal canviar formes de pensar i educar en la igualtat. La realitat és que la societat, a dia d'avui, segueix sent molt masclista. La generació dominant, diguem que la població entre 45 i 65 anys és majoritàriament masclista. Les generacions que segueixen no ho són tant, i això vol dir que alguna cosa s'està fent bé. Tanmateix, s'ha detectat un repunt de comportaments masclistes entre els més joves, i això vol dir que alguna cosa que es feia bé, últimament ja no es fa tan bé. Per què? Segur que la resposta és força complexa. L'educació és important. Però l'educació és més responsabilitat de les famílies que de les escoles. És important tenir clar això. Si les famílies no poden educar als fills, per falta de recursos, o de temps, i no assumeixen la part que els toca, el sistema fracassarà. Ara demanem-nos per què les famílies no poden educar als fills. Ara demanem-nos quins valors transmeten les famílies als fills, si és que els transmeten. Ara demanem-nos quins són els valors que caldria transmetre als fills per a que les noves generacions desterrin la violència contra les dones.
És el sistema mateix que és violent, i violent contra les dones. Cal denunciar la violació sistemàtica com arma de guerra. A les guerres d'Ucraïna i Gaza, al Kurdistan, a tants i tants conflictes, es cometen violacions de dones de forma sistemàtica. La pau és un imperatiu feminista.
El fet és que no s'acabarà d'un dia per l'altra amb la violència contra les dones. Aquesta és una tasca de generacions i que depèn que durant generacions s'apliquin correctament les polítiques adequades. Amb els partits i el model social actual, del curt termini i dels rèdits electorals immediats, gairebé em sembla utòpic.
Igualtat de drets, igualtat de sous: És un corol·lari de l'anterior. El sistema és desigual. El sistema funciona en base a jerarquies explícites o implícites. El poder malda per mantenir-se i, per tant, combat tot allò que representa una amenaça. La conquesta de drets sempre és una amenaça per al poder. Teòricament, homes i dones tenen els mateixos drets, però a la pràctica no és així. Hi ha tot un sistema de poder que depèn del manteniment d'aquesta desigualtat. De nou, cal denunciar aquestes desigualtats i combatre els poders que en depenen. El poder no és un cosa abstracta. Són persones amb noms i cognoms, que es poden identificar, denunciar i fer-les fora dels llocs de poder que ocupen.
La d'avui és una diada de reivindicació, denúncia i lluita. El món tal com el coneixem no és lloc per a dones. La qüestió no és que les dones deixin de ser dones, la qüestió és canviar el món per a que sigui un món per a la humanitat, que és una paraula, per cert, femenina.
Com deia l'Arcadi, un altre món és possible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada