Fa 50 anys
Neil Armstrong es convertia en el primer ésser humà en posar el peu a la Lluna,
Jo no ho recordo, tot just tenia mesos quan la missió
Apollo 11 va fer el viatge al satèl·lit. Vaig ser conscient de la extraordinària importància d'aquella aventura molt més tard, amb el pas dels anys. Avui encara em segueix sorprenent. De fet, amb el pas del temps, i degut a que professionalment m'he dedicat al món TIC encara em fa donar-li més valor.
Avui deien per la ràdio que el mòdul Eagle que és el que va descendir a la Lluna anava equipat amb un ordinador que no arribava als 400 Kilobytes (KB) de memòria. Per a fer-nos una idea, un megabyte (MB) correspon a 1024 KB, un gigabyte (GB) correspon a 1024 MB. Els smartphones que fem servir habitualment tenen memòries que estan entre bels 512MB (0,5 GB) i els 16 GB.
És dir, el telèfon que portem a sobre té una memòria un milió de cops més gran que la que tenia el mòdul lunar.
No és només que la diferència de potència del maquinari sigui tan gran : a més cal tenir present que durant aquests 50 anys el programari, la teoria de la ciència de computadores, la ciència de la informació, les diverses enginyeries han avançat amb passos de gegant. Als currículums acadèmics dels estudis d'informàtica, de telecomunicacions o d'enginyeria industrial apareixen tecnologies, teories, tècniques... que fa 50 anys ni tan sols estaven plantejades. No només les enginyeries. També la ciència bàsica : física, química, astrofísica, matemàtica... els avenços també han estat monumentals. Vivim immersos en una revolució científica i tècnica permanent i en acceleració.
Tanmateix, amb la tecnologia de fa 50 anys, el treball dels milers d'homes i dones del personal involucrat, el pressupost immens, la voluntat política ferma dels EUA... va ser possible el viatge d'anada i tornada a la Lluna.
I cal destacar, per sobre de tots, el valor extraordinari dels tres astronautes : Neil Armstrong,
Michael Collins i
Edwin Aldrin.
Vist avui, amb la tecnologia actual, el viatge a la lluna de fa 50 anys em sembla una idea esbojarrada, més boja, fins i tot, que creuar l'oceà amb uns fràgils vaixells de fusta, com van fer els
víkings, o
Cristofor Colom, o
Fernão de Magalhães. Una empresa que semblava condemnada al desastre.
Tanmateix, es va fer. Es va arribar a la lluna. Va ser la gran fita, la que marcava la victòria final dels EUA en la carrera de l'espai entre soviètics i americans, tot i que els primers i notables èxits van ser de la URSS : Cal esmentar amb reverència els noms de l'
Sputnik, el primer satèl·lit artificial;
Laika, la gosseta que va ser la primera cosmonauta terrícola en anar a l'espai en un tràgic viatge de només anada; i
Iuri Gagarin, el primer ésser humà en orbitar la Terra i tornar.
Va ser una victòria política per als EUA, però va ser, més que cap altre cosa, una victòria de la tècnica i la ciència. Va ser la demostració palmària que la ciència i tècnica, que les enginyeries, tenien el mètode, la disciplina, els coneixements i els mecanismes per a assolir fites aparentment impossibles. No només això : van demostrar que eren capaces d'aprendre, de continuar investigant i aprofundint. Els programes d'investigació i desenvolupament permetien encarar el futur amb la convicció, més que l'esperança, que seria possible assolir èxits encara més grans. Que l'univers era un llibre per llegir i que seriem capaços de fer-ho.
Aquesta gran victòria de l'enginyeria transcendia la victòria política dels EUA per esdevenir un èxit de la humanitat. La ciència i la tècnica són patrimoni de la humanitat i no d'un país o d'un altre. La ciència i la tècnica són el producte de la col·laboració de científics i tècnics d'arreu del món; són el producte de segles de progrés i d'acumulació de coneixements. És, potser, el producte més genuïnament específic de l'espècie humana. Tota la humanitat podia sentir-se interpel·lada pel projecte lunar i tota la humanitat podia sentir com a propi aquell èxit.
Durant anys he pensat que la humanitat podia marcar-se una fita, una missió, un destí, que no seria un altre que portar la vida més enllà de la Terra. L'exploració espacial i el terraformat de planetes llunyans per ser habitats pels humans seria el projecte que hauria de posar d'acord a totes les nacions de la Terra. Durant anys ho he cregut. El viatge a la lluna ens deia, és possible.
50 anys més tard, aquest viatge d'exploració als estels per trobar llocs on escampar-hi la vida, on viure-hi fins i tot, segueix apareixent com un gran projecte, però el seu caràcter està canviant i, vist el grau de contaminació del nostre planeta està prenent un caire, m'atreviria a dir, que urgent.
A la vegada, els 50 anys de progrés tècnic i científic que ens separen d'aquell històric viatge, ens fan reflexionar molt seriosament sobre què és la vida, i què és la intel·ligència i quines seran les formes de vida que, finalment, abandonaran el planeta Terra per a colonitzar els astres. Com seran els humans de l'espai? com de fusionats estaran amb la tecnologia? Serà la intel·ligència artificial la, finalment, autèntica protagonista de l'exploració espacial tal com va predir de forma visionària
Arthur Clarke a
2001?
Diuen que abans de 10 anys la humanitat tornarà a visitar la Lluna. Potser aquest cop a bord d'una nau
xinesa, o
índia. Qui sap. Es diu que hi han projectes de
mineria lunar per explotar econòmicament el satèl·lit obtenint materials a la Lluna que són molt difícils de trobar a la Terra. Hi ha qui parla també del
viatge a Mart, molt més llarg i difícil. Mentrestant, l'
Estació Espacial Internacional (ISS) dona voltes ràpidament sobre la Terra, a uns 360Km d'alçada en el que s'anomena
Òrbita Terrestre Baixa i representa una presència permanent de la humanitat en l'espai, o potser més humilment, en el que seria la platja de l'espai, aquell lloc on l'aigua va i bé constantment. Malgrat això últim, la ISS és en ella mateixa un altre èxit aclaparador de la ciència i l'enginyeria.
Mig segle d'aquella gran i reeixida aventura. Avui la recordem i hauria de ser font d'inspiració, de reflexió i de presa de consciència. La Terra és el nostre món, la nostra llar, la nostra nau en l'espai i el temps. L'únic lloc de l'univers conegut on, per ara, som capaços de viure i prosperar. La nau que ens protegeix és, tanmateix, fràgil i, fins i tot avui, ens resulta terriblement difícil viatjar al cos celeste més proper. És de lògica, doncs, protegir la Terra. I ens fa pensar en com ho podríem fer, en quines condicions, com es podria preservar la vida, la intel·ligència i la consciència, portant-les a un altre planeta, a una nova casa lluny de la Terra. Als estels.