diumenge, 21 de juliol de 2019

Fer impossible la investidura de Sánchez.

Cal oposar-se a la investidura de Sánchez. Completament. per descomptat cal oposar-se mentre hagin presos, repressió i 155 encobert. Si aquests elements no estiguessin, encara caldria continuar oposant-s'hi per fer evident que sense solució política satisfactòria al conflicte amb Catalunya, el regne d'Espanya serà ingovernable.

Si algú creu que facilitant la investidura els presos seran alliberats aviat, via un improbable indult o una encara més improbable amnistia, li farem memòria que el PSOE és tan responsable del segrest dels presos polítics catalans com ho són PP i C's.

Catalunya i la possible aplicació d'un nou 155 han estat qüestió de debat amb Unidas Podemos. Algú creu que UP es posarà forta amb la qüestió? No. Ja ha renunciat. Per què hauria de posar-se forta després de veure el numeret de l'alcaldia de Barcelona? UP és, per voluntat i convicció, la crossa del PSOE. Juga el mateix rol que va dur Izquierda Unida a la desaparició. La lògica ens diu, doncs, que acabarà igual (« si sempre fas el mateix, no esperis resultats diferents »), amb el mateix nefast efecte sobre l'esquerra : desmobilització i abstenció.

A més, com bé assenyala Andreu Barnils, en aquest article d'opinió, on està escrit que un indult sigui el més escaient per mantenir el pols amb l'estat i propiciar un nou assalt independentista?  Però és que, a més, existeix el perill real que facilitant la investidura de Sánchez per tal de propiciar un indult, el resultat sigui exactament el contrari, com diu Agustí Colomines en aquest altre article. Si us plau, si fins i tot a Madrid es plantegen la possibilitat de portar els presos polítics a presons espanyoles, lluny de Catalunya, per a fer-los complir les condemnes! No hi haurà cap indult!

Potser algú pensa que la demografia farà la feina. Que potser s'ha intentat l'assalt massa d'hora i que amb pocs anys la barrera del 50% caurà pel seu propi pes. Potser sí. Però potser no. El que és demostrable és que el gran salt endavant de l'independentisme no ha estat per qüestions demogràfiques : ho ha estat per la constatació d'un greuge polític (la sentència de l'estatut de 2010) i la indignació conseqüent. La progressió ha estat contínua des d'aleshores, sobretot, perquè es va entrar en una espiral d'acció - reacció on a cada proposta de canvi, millora de finançament, o de l'autogovern, o de consulta sobirana des de Catalunya la resposta del regne ha estat, sempre la negativa i una repressió creixent, fins arribar al punt actual.

La demografia no farà la feina.No pot ser que la proposta sigui esperar 10 anys. Més aviat ens oh hem de plantejar així : per a aconseguir fer valdre el pes de la demografia en, posem, 10 anys cal, necessàriament, mantenir el pols, l'acció reacció, cal continuar pressionant des dels carrers i cal que la iniciativa es porti de nou des de Catalunya. Això vol dir que no pot ser que els dirigents presos marquin l'estratègia. Cuixart, en aquest sentit, és qui ha entès més bé el rol que li correspon. No es pot fer la mateixa afirmació dels partits independentistes. És un error que la "direcció" política del procés d'independència correspongui als presos. Ni que només sigui perquè la seva situació no els permet disposar de tota la informació. A més qualsevol decisió que prenguin serà immediatament coneguda per l'estat. Es perd completament la iniciativa.

Pensant malament, potser, és justament el contrari :  la direcció política dels partits fa servir els presos per a un canvi de rumb. Un canvi de rumb neo-autonomista que s'empara en el discurs que « la demografia farà la feina ». Si aquest és el cas es fa urgent canviar les cúpules actuals dels partits. O millor encara, desbordar-los de nou des de les organitzacions civils. Obligar-los a seguir a la gent, més que no permetre'ls que siguin ells els que marquin el pas.

Es pot fer molta feina. Cal dificultar tant com sigui possible la investidura de Sánchez. Fer-la impossible. Una victòria seria forçar noves eleccions al regne d'Espanya. Però això només seria el començament : cal preparar la resposta a la sentència que haurà de ser proporcional a la duresa i la  durada de les penes. Seran unes condemnes brutals i salvatges. La resposta hauria de ser proporcional. A més, cal preparar l'acció de l'11 de setembre. Prou de lliris. No es pot ser festiu i alegre quan hi han presos i hi ha repressió. El que cal és ser determinats i audaços. El que cal és pujar de grau. El que cal és demostrar que es poden fer nous primers i tercers d'octubre quan calgui. El que cal es demostrar que es controla el territori i que els carrers seran sempre nostres.

Viatge a la lluna

Fa 50 anys Neil Armstrong es convertia en el primer ésser humà en posar el peu a la Lluna,

Jo no ho recordo, tot just tenia mesos quan la missió Apollo 11 va fer el viatge al satèl·lit. Vaig ser conscient de la extraordinària importància d'aquella aventura molt més tard, amb el pas dels anys. Avui encara em segueix sorprenent. De fet, amb el pas del temps, i degut a que professionalment m'he dedicat al món TIC encara em fa donar-li més valor.

Avui deien per la ràdio que el mòdul Eagle que és el que va descendir a la Lluna anava equipat amb un ordinador que no arribava als 400 Kilobytes (KB) de memòria. Per a fer-nos una idea, un megabyte (MB) correspon a 1024 KB, un gigabyte (GB) correspon a 1024 MB. Els  smartphones que fem servir habitualment tenen memòries que estan entre bels 512MB (0,5 GB)  i els 16 GB.

És dir, el telèfon que portem a sobre té una memòria un milió de cops més gran que la que tenia el mòdul lunar.

No és només que la diferència de potència del maquinari sigui tan gran : a més cal tenir present que durant aquests 50 anys el programari, la teoria de la ciència de computadores, la ciència de la informació, les diverses enginyeries han avançat amb passos de gegant. Als currículums acadèmics dels estudis d'informàtica, de telecomunicacions o d'enginyeria industrial apareixen tecnologies, teories, tècniques... que fa 50 anys ni tan sols estaven plantejades. No només les enginyeries. També la ciència bàsica : física, química, astrofísica, matemàtica... els avenços també han estat monumentals. Vivim immersos en una revolució científica i tècnica permanent i en acceleració.

Tanmateix, amb la tecnologia de fa 50 anys, el treball dels milers d'homes i dones del personal involucrat,  el pressupost immens,  la  voluntat política ferma dels EUA... va ser possible el viatge d'anada i tornada a la Lluna.

I cal destacar, per sobre de tots, el valor extraordinari dels tres astronautes  : Neil Armstrong, Michael Collins i Edwin Aldrin.

Vist avui, amb la tecnologia actual, el viatge a la lluna de fa 50 anys em sembla una idea esbojarrada, més boja, fins i tot, que creuar l'oceà amb uns fràgils vaixells de fusta, com van fer els víkings, o Cristofor Colom, o Fernão de Magalhães. Una empresa que semblava condemnada al desastre.

Tanmateix, es va fer. Es va arribar  a la lluna. Va ser la gran fita, la que  marcava la victòria final dels EUA en la carrera de l'espai entre soviètics i americans,  tot i que els primers i notables èxits van ser de la URSS : Cal esmentar amb reverència els noms de l'Sputnik, el primer  satèl·lit artificial;  Laika, la gosseta que va ser la primera cosmonauta terrícola en anar a l'espai  en un tràgic viatge de només anada; i Iuri Gagarin, el primer ésser humà en orbitar la Terra i tornar.

Va ser una victòria política per als EUA, però va ser, més que cap altre cosa, una victòria de la tècnica i la ciència. Va ser la demostració palmària que la ciència i tècnica, que les enginyeries, tenien el mètode, la disciplina, els coneixements i els mecanismes per a assolir fites aparentment impossibles. No només això : van demostrar que eren capaces d'aprendre, de continuar investigant i aprofundint. Els programes d'investigació i desenvolupament permetien encarar el futur amb la convicció, més que l'esperança, que seria possible assolir èxits encara més grans. Que l'univers era un llibre per llegir i que seriem capaços de fer-ho.

Aquesta gran victòria de l'enginyeria transcendia la victòria política dels EUA per esdevenir un èxit de la humanitat. La ciència i la tècnica són patrimoni de la humanitat i no d'un país o d'un altre. La ciència i la tècnica són el producte de la col·laboració de científics i tècnics d'arreu del món; són el producte de segles de progrés i d'acumulació de coneixements. És, potser, el producte més genuïnament específic de l'espècie humana. Tota la humanitat podia sentir-se interpel·lada pel projecte lunar i tota la humanitat podia sentir com a propi aquell èxit.

Durant anys he pensat que la humanitat podia marcar-se una fita, una missió, un destí, que no seria un altre que portar la vida més enllà de la Terra. L'exploració espacial i el terraformat de planetes llunyans per ser habitats pels humans seria el projecte que hauria de posar d'acord a totes les nacions de la Terra. Durant anys ho he cregut. El viatge a la lluna ens deia, és possible.

50 anys més tard, aquest viatge d'exploració als estels per trobar llocs on escampar-hi la vida, on viure-hi fins i tot, segueix apareixent com un gran projecte, però el seu caràcter està canviant i, vist el grau de contaminació del nostre planeta està prenent un caire, m'atreviria a dir, que urgent.

A la vegada, els 50 anys de progrés tècnic i científic que ens separen d'aquell històric viatge, ens fan reflexionar molt seriosament sobre què és la vida, i què és la intel·ligència i quines seran les formes de vida que, finalment, abandonaran el planeta Terra per a colonitzar els astres. Com seran els humans de l'espai? com de fusionats estaran amb la tecnologia? Serà la intel·ligència artificial la, finalment, autèntica protagonista de l'exploració espacial tal com va predir de forma visionària Arthur Clarke a 2001?

Diuen que abans de 10 anys la humanitat tornarà a visitar la Lluna. Potser aquest cop a bord d'una nau xinesa, o índia. Qui sap. Es diu que hi han projectes de mineria lunar per explotar econòmicament el satèl·lit obtenint materials a la Lluna que són molt difícils de trobar a la Terra. Hi ha qui parla també del viatge a Mart, molt més llarg i difícil. Mentrestant, l'Estació Espacial Internacional  (ISS) dona voltes ràpidament sobre la Terra, a uns 360Km d'alçada en el que s'anomena Òrbita Terrestre Baixa i representa una presència permanent de la humanitat en l'espai, o potser més humilment, en el que seria la platja de l'espai, aquell lloc on l'aigua va i bé constantment. Malgrat això últim, la ISS és en ella mateixa un altre èxit aclaparador de la ciència i l'enginyeria.

Mig segle d'aquella gran i reeixida aventura. Avui la recordem i hauria de ser font d'inspiració, de reflexió i de presa de consciència. La Terra és el nostre món, la nostra llar, la nostra nau en l'espai i el temps. L'únic lloc de l'univers conegut on, per ara, som capaços de viure i prosperar. La nau que ens protegeix és, tanmateix, fràgil i, fins i tot avui, ens resulta terriblement difícil viatjar al cos celeste més proper. És de  lògica, doncs, protegir la Terra. I ens fa pensar en com ho podríem fer, en quines condicions, com es podria preservar la vida, la intel·ligència i la consciència, portant-les a un altre planeta, a una nova casa lluny de la Terra. Als estels.

diumenge, 7 de juliol de 2019

Democràcia fugissera

Jo ho crec fermament : serem independents. Ho farem. No en tinc cap dubte.

Tampoc dubto que serà difícil. Caldrà molt de sacrifici. Sacrifici vol dir dolor, por, angoixa... Caldrà persistir. Caldrà vèncer el desànim. Haurem de patir i ser resilients. Haurem de fer servir tota la intel·ligència, el coneixement i el coratge. Tindrem pèrdues i baixes. Alguns no arribaran.

Però jo crec en el país. En la gent que és el país. Crec que han  deixat els lliris a casa i que han perdut la innocència. Crec que s'han adonat o, si més no, hi ha un moviment de fons que pren consciència que només avançarem vers la independència si ens empoderem. Si ens fem responsables els uns dels altres, si fem política a peu de carrer, si tot el que ens afecta ha de ser decidit sense delegacions. Si les delegacions de sobirania són una eina d'us ben definit i amb un funcionament que no admet interpretacions.

Potser només és un corrent, però crec que va prenent força. Vull que prengui força. Crec que és el que cal.

No ens calen líders carismàtics i indicutibles. El que ens cal és democràcia. Ens cal ser responsables. Ens cal que cadascú escolti, pensi i actuï. Ens cal coordinar-nos i posar-nos d'acord, des del respecte a les diferències, des de les lluites compartides, des de la diferència, en definitiva, per assolir l'objectiu comú, que va molt més enllà de la Independència o de la República i que en elles mateixes només són eines. L'objectiu comú d'un món més net i just, més lliure i més viu.

No serà fàcil. Aquests darrers dies hem vist com tant ERC com PDEcat han actuat fent servir els vots donats per a uns pactes que, com a mínim, entenc jo, haurien d'haver-se discutit amb les bases.

Els partits competeixen entre ells per assolir majors quotes de poder però, poder per a qui? per a fer què? No són els partits els representants i, per tant, els delegats dels seus votants? aleshores, repeteixo, poder per a qui? per a fer què?

Les organitzacions humanes estan composades per homes i dones i, al final, aquests homes i dones són com els altres, amb aspiracions, desitjos i anhels que els són propis. També ambicions, afinitats i enemistats, internes i externes. Aquest component personal es tradueix en  faccions, grups i corrents interns dins les organitzacions.

A la vegada, les organitzacions són meś que la gent que les composa, o els grups i corrents interns. Les organitzacions desenvolupen dinàmiques pròpies, una vida pròpia, i tendeixen a seguir vives, a créixer i desenvolupar-se per elles mateixes, de forma independent a la voluntat de les persones que les composen. Resulta que una creació que no deixa de ser un grup de gent, transcendeix aquest grup inicial i acaba sent un ens en ell mateix.

D'alguna manera, doncs, els partits polítics que són per definició els representants d'un grup de gent a la que, a dreta llei, n'haurien de retre comptes acaben, pel contrari sent uns ens que se separen d'aquest grup de gent representada, la delegació de sobirania original pot esdevenir (sovint és així) una usurpació de la sobirania que es fa servir per reproduir els interessos i  l'estructura del partit en tant que ens orgànic més que no els dels representats (si poseu sindicat, o organització de qualsevol mena, la frase essencialment també val en bona part dels casos). No cal dir que aquest pensament no és meu, evidentment : és un argument principal dels anarquistes.

Tanmateix, els propis anarquistes s'organitzen en grups, notablement  els sindicats anarco sindicalistes, també en organitzacions civils de caràcter llibertari. És cert que existeix el corrent de l'anarquisme individualista que renega d'aquestes mínimes organitzacions assenyalant que també usurpen la sobirania, els anarquistes enquadrats en organitzacions responen que si bé el raonament de l'anarquista individualista és correcte, l'objectiu de l'anarquisme és la realització de la seva utopia, i que aquest esforç reclama organitzacions. L'anarquista individualista, no pot fer realitat tot sol la utopia i, paradoxalment,  necessita del sistema que diu criticar per a poder viure en els seus marges la seva puresa ideològica. Els anarquistes  organitzats ens diuen dues coses : Primera, que l'organització fa la força; segona, la puresa ideològica és estèril. Reconeixen el perill de les organitzacions i, per tant, cal estar disposat a matar l'organització quan aquesta deixa d'actuar per delegació i ho fa per usurpació. És cert que és molt més fàcil dir-ho que fer-ho. És difícil, en definitiva, fer que les organitzacions estiguin sotmeses a la voluntat dels que la composen. Cal buscar un compromís entre l'eficàcia i la puresa o coherència ideològica, entre la democràcia i el desenvolupament de l'estructura orgànica.

Les accions dels darrers dies dels partits independentistes indiquen que hi ha una lluita entre ells per aconseguir més poder. Lluites que són entre partits, però sembla que també  entre faccions internes. Torno a preguntar : més poder per a fer què ? Més poder per a qui?

Potser, com apuntava Vicent Partal en aquest erudit editorial : « Un poc de Wolin per a entendre on som, què és una democràcia i la pervivència del Primer d’Octubre », el problema és que les estructures de partits són més « democràcia fugissera » que representació i delegació efectiva de la sobirania dels votants. Si és així, aleshores caldrà redreçar els partits o, fins i tot, ser més dràstics.

Jo sóc un militant de base. D'ERC, tot i que a les últimes eleccions he repartit el meu vot entre ERC, JxCat, CUP i Front Republicà. Em demano, seriosament, a què estan jugant els uns i els altres. No vull fer retrets perquè tots tenen presos, exiliats i represaliats. Compartim la resistència. Compartim lluites a les bases. Tanmateix, els partits divergeixen i en aquesta divergència les bases independentistes es veuen separades, o pitjor, enfrontades.

Però no. El meu enemic no és ni ho serà mai un altre independentista democràtic, ni cap demòcrata. Aquesta és la meva línia vermella. Reclamo que els partits ho assumeixin. No voldria deixar de votar pel fet de no sentir-me representat per cap partit. Reclamo la reflexió conjunta sobre on som i a on anem. Reclamo una estratègia comuna des de la discrepància i les diferències ideològiques justes i, fins i tot,  profundes. Estic segur que hi ha molt de camp per córrer en aquest sentit.

I si al final resulta que amb els partits actuals és impossible, caldrà fer un pensament. Puc acceptar la lluita per l'hegemonia entre els partits. Àdhuc, puc acceptar que el partit hegemònic imposi la seva estratègia. Però :

Assenyaleu correctament l'enemic, que no són els companys republicans i independentistes democràtics catalans que tenim al costat si no el regne d'Espanya que tenim en front.

L'estratègia és per a fer la independència. Si no és aquest l'objectiu, no és la meva estratègia.

Retorneu el poder a la gent. La democràcia va de baix a dalt. Sou una eina del votants i dels militants. No un instrument de poder sobre aquests votants i militants.