diumenge, 7 de juliol de 2019

Democràcia fugissera

Jo ho crec fermament : serem independents. Ho farem. No en tinc cap dubte.

Tampoc dubto que serà difícil. Caldrà molt de sacrifici. Sacrifici vol dir dolor, por, angoixa... Caldrà persistir. Caldrà vèncer el desànim. Haurem de patir i ser resilients. Haurem de fer servir tota la intel·ligència, el coneixement i el coratge. Tindrem pèrdues i baixes. Alguns no arribaran.

Però jo crec en el país. En la gent que és el país. Crec que han  deixat els lliris a casa i que han perdut la innocència. Crec que s'han adonat o, si més no, hi ha un moviment de fons que pren consciència que només avançarem vers la independència si ens empoderem. Si ens fem responsables els uns dels altres, si fem política a peu de carrer, si tot el que ens afecta ha de ser decidit sense delegacions. Si les delegacions de sobirania són una eina d'us ben definit i amb un funcionament que no admet interpretacions.

Potser només és un corrent, però crec que va prenent força. Vull que prengui força. Crec que és el que cal.

No ens calen líders carismàtics i indicutibles. El que ens cal és democràcia. Ens cal ser responsables. Ens cal que cadascú escolti, pensi i actuï. Ens cal coordinar-nos i posar-nos d'acord, des del respecte a les diferències, des de les lluites compartides, des de la diferència, en definitiva, per assolir l'objectiu comú, que va molt més enllà de la Independència o de la República i que en elles mateixes només són eines. L'objectiu comú d'un món més net i just, més lliure i més viu.

No serà fàcil. Aquests darrers dies hem vist com tant ERC com PDEcat han actuat fent servir els vots donats per a uns pactes que, com a mínim, entenc jo, haurien d'haver-se discutit amb les bases.

Els partits competeixen entre ells per assolir majors quotes de poder però, poder per a qui? per a fer què? No són els partits els representants i, per tant, els delegats dels seus votants? aleshores, repeteixo, poder per a qui? per a fer què?

Les organitzacions humanes estan composades per homes i dones i, al final, aquests homes i dones són com els altres, amb aspiracions, desitjos i anhels que els són propis. També ambicions, afinitats i enemistats, internes i externes. Aquest component personal es tradueix en  faccions, grups i corrents interns dins les organitzacions.

A la vegada, les organitzacions són meś que la gent que les composa, o els grups i corrents interns. Les organitzacions desenvolupen dinàmiques pròpies, una vida pròpia, i tendeixen a seguir vives, a créixer i desenvolupar-se per elles mateixes, de forma independent a la voluntat de les persones que les composen. Resulta que una creació que no deixa de ser un grup de gent, transcendeix aquest grup inicial i acaba sent un ens en ell mateix.

D'alguna manera, doncs, els partits polítics que són per definició els representants d'un grup de gent a la que, a dreta llei, n'haurien de retre comptes acaben, pel contrari sent uns ens que se separen d'aquest grup de gent representada, la delegació de sobirania original pot esdevenir (sovint és així) una usurpació de la sobirania que es fa servir per reproduir els interessos i  l'estructura del partit en tant que ens orgànic més que no els dels representats (si poseu sindicat, o organització de qualsevol mena, la frase essencialment també val en bona part dels casos). No cal dir que aquest pensament no és meu, evidentment : és un argument principal dels anarquistes.

Tanmateix, els propis anarquistes s'organitzen en grups, notablement  els sindicats anarco sindicalistes, també en organitzacions civils de caràcter llibertari. És cert que existeix el corrent de l'anarquisme individualista que renega d'aquestes mínimes organitzacions assenyalant que també usurpen la sobirania, els anarquistes enquadrats en organitzacions responen que si bé el raonament de l'anarquista individualista és correcte, l'objectiu de l'anarquisme és la realització de la seva utopia, i que aquest esforç reclama organitzacions. L'anarquista individualista, no pot fer realitat tot sol la utopia i, paradoxalment,  necessita del sistema que diu criticar per a poder viure en els seus marges la seva puresa ideològica. Els anarquistes  organitzats ens diuen dues coses : Primera, que l'organització fa la força; segona, la puresa ideològica és estèril. Reconeixen el perill de les organitzacions i, per tant, cal estar disposat a matar l'organització quan aquesta deixa d'actuar per delegació i ho fa per usurpació. És cert que és molt més fàcil dir-ho que fer-ho. És difícil, en definitiva, fer que les organitzacions estiguin sotmeses a la voluntat dels que la composen. Cal buscar un compromís entre l'eficàcia i la puresa o coherència ideològica, entre la democràcia i el desenvolupament de l'estructura orgànica.

Les accions dels darrers dies dels partits independentistes indiquen que hi ha una lluita entre ells per aconseguir més poder. Lluites que són entre partits, però sembla que també  entre faccions internes. Torno a preguntar : més poder per a fer què ? Més poder per a qui?

Potser, com apuntava Vicent Partal en aquest erudit editorial : « Un poc de Wolin per a entendre on som, què és una democràcia i la pervivència del Primer d’Octubre », el problema és que les estructures de partits són més « democràcia fugissera » que representació i delegació efectiva de la sobirania dels votants. Si és així, aleshores caldrà redreçar els partits o, fins i tot, ser més dràstics.

Jo sóc un militant de base. D'ERC, tot i que a les últimes eleccions he repartit el meu vot entre ERC, JxCat, CUP i Front Republicà. Em demano, seriosament, a què estan jugant els uns i els altres. No vull fer retrets perquè tots tenen presos, exiliats i represaliats. Compartim la resistència. Compartim lluites a les bases. Tanmateix, els partits divergeixen i en aquesta divergència les bases independentistes es veuen separades, o pitjor, enfrontades.

Però no. El meu enemic no és ni ho serà mai un altre independentista democràtic, ni cap demòcrata. Aquesta és la meva línia vermella. Reclamo que els partits ho assumeixin. No voldria deixar de votar pel fet de no sentir-me representat per cap partit. Reclamo la reflexió conjunta sobre on som i a on anem. Reclamo una estratègia comuna des de la discrepància i les diferències ideològiques justes i, fins i tot,  profundes. Estic segur que hi ha molt de camp per córrer en aquest sentit.

I si al final resulta que amb els partits actuals és impossible, caldrà fer un pensament. Puc acceptar la lluita per l'hegemonia entre els partits. Àdhuc, puc acceptar que el partit hegemònic imposi la seva estratègia. Però :

Assenyaleu correctament l'enemic, que no són els companys republicans i independentistes democràtics catalans que tenim al costat si no el regne d'Espanya que tenim en front.

L'estratègia és per a fer la independència. Si no és aquest l'objectiu, no és la meva estratègia.

Retorneu el poder a la gent. La democràcia va de baix a dalt. Sou una eina del votants i dels militants. No un instrument de poder sobre aquests votants i militants.