Reflexions després de la Diada

La Diada Nacional d'enguany m'ha deixat bones sensacions. Només puc parlar de sensacions perquè no em refio de les dades que es publiquen, no em refio dels mitjans de comunicació, ni dels públics ni dels privats. No em refio dels lideratges dels partits, i poso els de les associacions en quarantena, precisament per la forta infiltració que pateixen pels partits. Només em refio de les meves sensacions. En tant que sensacions, són subjectives i, per tant, pateixen el biaix dels meus apriorismes, conviccions i anhels. Per tant, me'n refio de les meves sensacions sabent que tenen aquesta limitació. Però he de pensar per mi mateix. Tinc l'obligació d'utilitzar el meu propi cervell de la millor forma que sàpiga.

El divendres vaig marxar amb la columna que sortia de la cantonada Gran Via amb Casanova. La columna del "present". Força ambient. Força concurrència. Res a veure amb les macro mobilitzacions prèvies al 2017, però mobilització potent. Com s'ha dit, i crec que és cert, a Catalunya no hi han moviments polítics  capaços de treure tanta gent al carrer com pot fer-ho l'independentisme.

 L'independentisme és un moviment transversal dins la societat catalana. "Societat catalana" és, com "literatura catalana", aquella societat de la gent que s'expressa en català, o que sap que el català és la llengua pròpia de Catalunya i que té consciència nacional catalana. No és veritat que algú acabat d'arribar del Pakistan, o d'Algèria, o de Suècia, que no entén un borrall de català ni pretén aprendre'l, ni entendre'l, o que considera que amb rudiments de castellà ja en té prou per anar tirant i que quan pugui fotrà el camp, sigui català. No és català, ni ho serà. Com  tampoc és català aquest espanyol de tercera generació, o més, que sense cap mena de dubte afirma que "esto es España, o que "Cataluña es España", o el meu favorit: "Cataluña es de España", com si fos un moble. Sovint un moble de fusta amb corcs que se la mengen i que són els catalans, que en tant que molesta plaga, han de ser exterminats. No, aquest personatge no és català. Es un colon espanyol, per molt que digui que "es más catalán que nadie". Els colons jueus de Palestina també es reclamen com els veritables propietaris de la terra promesa. Però són colons, i justifiquen, se n'aprofiten i, si cal, col·laboren amb i perpetren un genocidi. 

No és que les autoritats palestines em caiguin especialment bé. De fet el seu alineament amb les forces repressores espanyoles després del 1er d'octubre de 2017 fa que els consideri essencialment hostils a la causa independentista catalana. Però una cosa no treu l'altre.

Vaig marxar prop del grupet de la secció Sants-Montjuïc de l'Assemblea Nacional Catalana, que duien una pancarta amb el lema "Ser colònia d'Espanya es estar en via morta"

Assemblea Sants-Montjuïc arriba a Plaça Universitat. #Independència #RepúblicaCatalana pic.twitter.com/0rHfdUwCTF

— Albert Baranguer (@abaranguer) September 11, 2026

Marxar prop de l'ANC de Sants era una forma de tenir una referència, però, de fet jo anava i venia. Darrera del grup de Sants anava un grupet amb una gran estelada gay i darrera seu marxava el bloc d'Aliança Catalana, nombrós i compacte.  Cal dir que hi havien altres grups nombrosos. Junts, per exemple. També de sorollosos, com els del moviment independentista de Biafra, uns clàssics a les manis de la Diada. 

Si bé al llarg de la manifestació en algun punt es van sentir xiulets al pas d'AC, la coexistència va ser, en general, pacífica. La meva impressió és que el moviment independentista, si més no en la seva base, està més obert a encaixar AC al si de la seva transversalitat que el que els partits nominalment independentistes, i l'esquerra independentista en particular, estan disposats a acceptar. Aquí pot haver-hi un problema gros. O potser no. Potser el problema només serà per a fer governs. Però mentre es foti fora al PSC/PP/VOX/Comuns del govern de Catalunya, em val qualsevol combinació. Amb el ben entès que desconfio de tots els partits i que no en votaré cap. En tot cas, les eleccions autonòmiques em preocupen relativament poc. Estic pensant, més aviat, en  què ferà la gent quan, arribat el moment, calgui sortir al carrer. 

Em va passar una cosa curiosa. Em vaig aturar un moment a contemplar el pas dels diferents grups i rumiant sobre tot allò i  un senyor em va abordar per a preguntar-me, com si fóssim coneguts de tota la vida: "què, on et sembla que estem?". On estem... Tenia un desordre important i no em va sortir una resposta satisfactòria. Una cosa com: Content. Força gent. Gent gran, però també gent jove. Es diria que bé. Que sembla que reprèn. Em va respondre que força d'acord. Després em demana: "i què en penses de la Sílvia?" Aquesta me l'esperava. Tenia la sospita que podia tractar-se d'un Orriolista i una lleugera preocupació perquè no fos un dels fanàtics. Però no. Vaig dir això també, perquè és el que penso: "Crec que ella, en particular, és honesta, en el sentit que diu el que pensa." Bona part del que pensa l'Orriols no ho comparteixo. Però també crec que ella ho creu i honestament ho diu i ho defensa, i jo això, en la meva forma de veure i captenir-me al món, ho he de respectar. Jo no crec que Sílvia Orriols sigui, en cap cas, feixista. Com deia Germa Bel a un tuit previ a la Diada:

I avui és un gran dia per recordar que el feixisme és, essencialment, un mètode: l'ús de la violència física en l'activitat política.

Avui n'hi ha convocatòria al Fossar de les Moreres. És indigne!

— (((Germà Bel))) XY CIS + Gen-Tap (@gebelque) September 10, 2026

El que caracteritza al feixisme és l'ús de la violència com a mètode, i això a dia d'avui, no aplica ni a AC ni a Orriols. Per combatre a AC cal fer-ho amb arguments, raonats i convincents i l'acusació de feixisme, en la meva opinió, més aviat fa que la gent els miri amb simpatia, precisament perquè és bastant obvi que no ho són. AC no és, a dia d'avui, el mateix que els neonazis del Nucleo Nacional als quals, per cert, l'ultra-esquerra i l'esquerra independentista els va donar el tracte correcte a la Plaça de Jacint Verdaguer fent-los fora amb força.

La força és legítima per a defensar-se dels violents, i de la violència feixista, en particular. Aquesta és l'essència de l'anti-feixisme. La línia, doncs, és clara: ser forts per dissuadir l'atac feixista; ser durs en  la resposta amb força, intimidatòria i, eentualment violenta, als atacs feixistes. Cap agressió sense resposta.  

En aquest sentit la tàctica dels feixistes ha afegit un element "nou": la "subcontractació" de l'ús de la força als cossos policials i militars que, a causa d'una política estúpida de molts anys, mai han estat purgats d'elements d'extrema dreta, ans al contrari, s'han anat omplint amb aquesta mena de gent: el famós "soy compañero" que es pot sentir dels infiltrats policials quan són descoberts. També podria ser que aquesta colonització de les forces armades i policials per la ultra-dreta  fos inevitable perquè, com ja he dit abans, el nacionalisme espanyol és essencialment falangista, és a dir, feixista, aquest sí, i les forces armades són un espai natural per a fer servir la violència amb l'excusa de "l'ús legítim".  

Orriols i AC han vingut per quedar-se una temporada. Aquest és el fet. I més val tenir-los en compte i acceptar que molta de la gent que ahir votava a Junts i a CiU, avui els votarà a ells, i no només gent que votava CiU. Sospito que no serà aquest l'últim cop que parlaré de Sílvia Orriols i AC en aquest bloc.

En fi, en aquestes cabòries anava jo caminant cap a la Plaça Catalunya on vaig poder sentir el darrer dels discursos, del president de l'ANC , Josep Vila.

Per mi és interessant aquest emplaçament a un "nou embat". 

Com he llegit a algun lloc, potser no és bona idea fer servir aquest "llenguatge processista", però crec que la idea és correcte i necessària. Cal passar a l'acció, perquè és obvi que amb la més que previsible victòria de PP i VOX a les eleccions espanyoles i la pujada d'un govern rabiosament espanyolista, i per tant, anti català, hi haurà d'haver una reacció. Una necessària reacció independentista forta que hauria de canalitzar-se per assolir, ara sí, la independència de Catalunya.

Espanya és VOX i el PP, i també el PSOE, inclòs el PSC, i les esquerres de saló madrilenyes. Tots ells són nacionalistes espanyols en el sentit d'Ortega i Gasset. El nacionalisme espanyol és falangista. El nacionalisme espanyol només pot ser, pot existir, destruint la identitat nacional catalana. Són el nostre enemic. Aquest cop que ningú caigui en la bestiesa de les lluites compartides. No compartim res amb qui ens vol fer desaparèixer. Perquè tant nacionalistes són VOX i el PP com PSOE, Sumar i Podemos. Al front de l'Ebre aquest cop no hi hem d'anar. Que es matin entre ells. Aquí ja tenim prou feina a foragitar els quintacolumnistes i les forces d'ocupació.

Ens caldrà "aixecar" la DUI i, sobretot, defensar la independència, amb tota la força que calgui, als carrers, pobles ciutats.  

Aquests dies estic rellegint, trenta anys després del primer cop, "Homenatge a Catalunya" de George Orwell. Al llibre, Orwell ens explica com, preveient el cop d'estat feixista, la CNT va amagar dipòsits d'armes i es va preparar i entrenar per a fer front al cop quan arribés el moment. Al llibre "El Eco de los pasos" Garcia Oliver encara ho explica millor. Lectures recomanades. Al que anava: em temo que estem en la mateixa situació. No sé qui fa de CNT avui i sospito que ningú. Però potser convindria aquest perfil. Potser en un món de drons i piolins, no calen dipòsits d'armes, o potser sí, qui sap. Crec que algú hauria de pensar en això i preparar el país d'alguna forma. Perquè aquest cop, quan vinguin "a por ellos" i "ellos" som "nosaltres", haurem de respondre d'una forma "prou convincent" per a que ni puguin, ni vulguin, ni intentin venir mai més o, si més no, ens els propers cinc cents anys.

Porcs, esvorancs i PISA, i un manifest de denúncia

No en tinc cap prova, però tampoc cap dubte, que darrera del tancament de l'accés, per causa de la pesta porcina, al medi natural i, en particular, al parc de Collserola, hi han interessos crematístics no confessats i inconfessables. No ho sé: alguna operació especulativa immobiliària, o l'execució d'alguna acció sobre el parc que els usuaris no hauríem tolerat. 

Ves a saber. O potser és una forma de tapar alguna nyapa que han fet. O potser és per por que la presència d'usuaris provoqués un incendi incontrolable. Ni idea. 

Hanlon recomana no atribuir a la malícia el que es pot explicar satisfactòriament per incompetència o estupidesa, i jo crec que, en general, aquest és un bon consell. Tenint-lo en compte, matiso la meva idea original: Sospito que les causes ocultes del tancament de Collserola es deuen a una barreja de corrupció i incompetència. No ho puc demostrar, però n'estic convençut.

De l'estupidesa i l'avarícia de certs individus se'n senten altres persones, però també les bèsties i les plantes. L'esvoranc a la línia 2, un forat aparegut del no res, de 30m de diàmetre per 20m de profunditat, hauria pogut causar morts i ferits entre els treballadors i veïns. Gràcies a Déu que això no va passar. Però el desastre s'ha cobrat víctimes entre la fauna del lloc, i la solució que han donat, tapar el forat i tots els equips, una grua i un parell de generadors inclosos, que van caure dins, amb tones de ciment pot provocar ben aviat nous desastres, de tota mena: nous esvorancs, contaminació de l'aqüífer, mort de fauna i flora local. 

Ara mateix, però, diuen que tot està arreglat, i que el món torna a ser un lloc feliç i ordenat. El problema és que no me'n refio. Per què hauria de refiar-me'n? No són gent de fiar. En el millor dels casos, son uns estúpids incompetents, i en el pitjor uns mentiders. Fixeu-vos: Informe PISA. Des del març passat que els nostres estimats líders saben que el sistema educatiu català no podrà ser avaluat, perquè s'han descartat un 23% de les proves per causes diverses: corresponen a infants amb deficiències cognitives, de salut mental, de desconeixement de l'idioma... Ara ens diuen, quan no hi ha més remei que fer-ho, que només es podien descartar un 5%. Que deu ser un error. En concret, un error dels centres que han fet els examens. Curiós. Curiós quan la comunitat educativa porta queixant-se activament tot l'any. De fet, portava molts anys queixant-se. Es queixen i es queixaven d'un sistema educatiu en fallida. 

L'escàndol PISA és molt gros. Suposem que és cert que un 23% dels alumnes no estan en condicions de ser avaluats. Com s'ha arribat a aquesta situació? Com és que no s'aboquen tots els recursos disponibles, fins el darrer cèntim, per a remuntar una situació que és la d'un estat fallit? 

Al contrari, suposem que no és cert. Suposem que algú ha comés un error. Aquest error ha estat fortuït o intencionat? Tan dolents eren els resultats? 

En el primer cas, error fortuït, ha fallat tota una cadena de verificacions sobre unes proves que tenen un caràcter internacional. El ridícul és, doncs, immens, i deixa Catalunya sense unes dades bàsiques i estructurals. Perquè l'ensenyament és estructural. Aquesta sí que és una estructura d'estat. L'ensenyament ha de ser de qualitat. Ha de ser la millor que es pugui proporcionar. Només es pot millorar allò que es pot mesurar i que, efectivament, es mesura de forma correcta i precisa. Ara no es pot.

El segon cas, error intencionat, és pitjor. Perquè junta malícia, amb incompetència o cinisme. Malícia, perquè han volgut enganyar. Incompetència, perquè sembla que ni tan sols han calculat que l'engany seria inevitablement descobert més aviat que tard, en tractar-se de dades públiques. O potser cinisme, perquè, tant els fa el ridícul, perquè ja compten amb que controlaran la informació (o propaganda) que rebrem els catalans, que al final és el que importa, atès que els catalans votem a aquesta colla de mafiosos.     

Però considerem Hanlon: No s'ha pretès enganyar a ningú. S'han fet les proves PISA amb honestedat. S'han eliminat les proves que havien d'eliminar-se. Però el sistema educatiu està tan trinxat, el país està tan ensorrat, la immigració és tan fora de mida que, simplement, Catalunya no és comparable amb l'entorn europeu. Ni tan sols amb l'espanyol. El desastre és total. El desastre és directament responsabilitat d'anys i anys de governs inútils i, en particular, i aquí potser més ens val no ser ingenus i sospitar que ha estat intencionat, una immigració desbocada des del primer d'octubre de 2017 cap aquí.

Per què me n'hauria de refiar dels nostres estimats líders? Crec que, majoritàriament, són uns inútils, o pitjor, uns mafiosos. No me'n refio. Ni tinc cap motiu per a fer-ho.

Tot plegat fa que la sospita d'interessos ocults en el cas del tancament de Collserola no me la tregui gens de sobre. Sospitem que s'està fent una matança de porcs senglars a Collserola. En realitat, no ho sabem. Podria ben bé ser només una excusa, o una tapadora d'alguna cosa més fosca. Digues-me conspiranòic. En tot cas, una cosa que em cridava l'atenció era el silenci, o la molt dèbil veu, de les entitats animalistes, que no es queixaven per aquesta suposada matança. Però, a la fi, alguna cosa m'ha arribat a les mans: https://sossenglars.org/

Aquesta gent han publicat un manifest que reprodueixo a continuació. Paga la pena llegir-lo perquè venen a confirmar que les decisions preses no semblen seguir criteris gaire científics. Tot plegat, sembla que estem en mans d'incompetents i/o corruptes. Però també crec que cada cop més i més gent se n'està adonant.

 

"Context: la PPA, la indústria porcina i el porc senglar 

La Pesta Porcina Africana (PPA) és una malaltia vírica que afecta els porcs domèstics i els senglars (Sus scrofa). 

Tot i que la PPA no afecta les persones, la Generalitat ha justificat les batudes i l’extermini massiu de senglars a Collserola i als voltants —una espècie autòctona— amb el pretext d’erradicar la malaltia i protegir la indústria porcina. 

El Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació ha anunciat que, des de l’inici del brot el 28 de novembre de 2025 fins al 14 de maig d’enguany, s’han invertit 19 milions d’euros públics per matar senglars. 

Els diners no només es destinen al reforç de les captures, amb aportacions directes a la Federació Catalana de Caça, sinó que també es vol impulsar la comercialització de la seva carn. 

Segons dades oficials de la Generalitat de Catalunya, des de l’inici del brot fins al 18 de juny d’enguany, ja s’han analitzat 7.354 senglars, dels quals 344 són casos positius i 7.010 negatius. En altres paraules, de cada 100, menys de 5 tenien PPA (el 4,68%) i 95 estaven sans. 

La setmana del 15 de juny, dels 569 senglars analitzats, només 2 van resultar positius (el 0,4%). El recompte de captures de senglars a la resta de Catalunya suma 26.587 animals des de l’1 de gener fins al 18 de juny de 2026. 

Caçar tota la població d’aquesta espècie autòctona per erradicar la malaltia no segueix criteris científics: és ineficient. La vigilància passiva —la recollida de cadàvers al medi— detecta el virus amb una taxa de positivitat per mostra d’entre el 30% i el 70%, fins a deu vegades més eficient, i amb un cost marginal pràcticament nul. 

Nombrosos científics i organitzacions sense ànim de lucre, membres de l’ens consultiu públic creat el 2023, la Taula del Senglar —el degà de la Facultat de Veterinària de la UAB, juntament amb una entitat ecologista i una animalista—, han presentat bibliografia científica extensa a la Generalitat amb una proposta concreta de gestió no letal3 i han estat ignorats sistemàticament. 

La Generalitat ha decidit, sense consultar ni la ciutadania ni els especialistes en fauna, els ecòlegs o les entitats de benestar animal, utilitzar diners públics per exterminar tota la població d’una espècie autòctona sense veritable justificació científica, lògica ni ètica: només per protegir la indústria porcina.

Exigim

Aturar la matança de senglars com a eina per aturar el brot de la PPA i gestionar l’anomenada sobrepoblació de senglars, tant a Collserola com a la resta de Catalunya. 

Reorientar el pressupost cap a la vigilància passiva dins un perímetre que delimiti el focus (ZRI) i cap a la bioseguretat als punts de contacte. 

El compliment per part del Govern català de l’obligació legal d’actualitzar setmanalment tota la informació relativa a la gestió de la PPA, inclosos els recursos públics emprats, en virtut del Decret 8/2021, de 9 de febrer, sobre la transparència i el dret d’accés a la informació pública. 

La declaració de Collserola com a zona de seguretat i refugi de fauna, gestionada com una àrea de contenció i observació sanitària i no com un territori de persecució cinegètica. 

El compromís del Govern català d’aplicar vies de contenció no letals, tant en animals silvestres com domèstics, en situacions d’emergència epidemiològica, i d’implementar la immunocontracepció (esterilització de senglars) com a via de gestió alternativa a la caça per a la regulació de poblacions. 

Establir mesures de protecció reforçada per als santuaris i refugis d’animals davant situacions d’emergència epidemiològica, tenint en compte que els animals que hi habiten es troben fora del circuit de producció, de manera que se’n preservi la integritat i autonomia i se’n garanteixi la salut i el benestar.

Què diuen els organismes internacionals i els estudis científics? 

El control de la PPA s’ha de basar en l’evidència científica i en estratègies integrades, d’acord amb l’enfocament One Health impulsat per la FAO, la WOAH i la Comissió Europea. La prevenció requereix actuar sobre la interfície humà–animal–medi com a estratègia principal, més que no pas centrar-se únicament en la reducció numèrica de la fauna silvestre.

L’EFSA és inequívoca en aquest punt: la propagació de la PPA depèn de múltiples factors i la seva epidemiologia no es pot explicar només per la densitat de senglars. La bioseguretat i la vigilància passiva són els mètodes més eficaços per a la detecció precoç de la malaltia. La localització i retirada ràpida de carcasses infectades és clau per limitar la persistència i la propagació del virus.

Els estudis sobre la dinàmica poblacional del senglar indiquen que la caça intensiva no és una eina suficient ni garantida per controlar la població. Ben al contrari: trenca l’estructura i l’organització social dels grups, fet que pot alterar els cicles reproductius i afavorir un augment poblacional. En grups familiars estables, la reproducció de les femelles joves està condicionada per l’estructura social del grup i per l’activitat reproductiva de la mare; quan aquesta estructura es desballesta, es perd aquest fre natural a la reproducció.

Estudis demostren com la persecució indiscriminada d’animals infectats pot afavorir la dispersió de la PPA en alterar els patrons de distribució i augmentar el moviment i el contacte entre individus. La mateixa EFSA identifica les batudes com una activitat que incrementa el moviment dels senglars i, per tant, el risc de dispersió de la malaltia —un risc agreujat per l’alta concentració de virus present a la sang dels animals infectats.

La població de senglars de Collserola ocupa un nínxol ecològic fonamental. Si s’extermina, aquest espai tendiria a ser ocupat de nou per altres senglars, segons els principis bàsics de la dinàmica de poblacions. Per això la caça intensiva o els intents d’extermini difícilment constitueixen una solució efectiva a llarg termini.

Reflexions finals

La matança no pot ser la resposta als desafiaments epidemiològics ni als de la convivència amb la fauna silvestre. Defensem solucions fonamentades en el respecte a la vida animal i en la convivència, que garanteixin alhora l’equilibri dels ecosistemes.

La capacitat de sentir dels animals (sintiència) ja és una realitat oficialment reconeguda, tant per la comunitat científica (Declaració de Cambridge sobre la Consciència, 2012; Declaració de Nova York sobre la Consciència Animal, 2024), com pels diferents textos normatius: a l’any 2007 al Tractat de Funcionament de la Unió Europea, a l’article 13; al Codi Civil de Catalunya ja es va preveure des de l’any 2006 a l’article 511-1.3; i al Codi Civil espanyol el reconeixement d’aquesta condició es va donar amb la redacció de l’article 333.bis a l’any 2021 (en vigor a l’any 2022). Paral·lelament, l’ordenament jurídic penal també ha sigut permeable a aquesta sintiència, evolucionant en la reforma operada a l’any 2023, de manera que ha ampliat l’àmbit dels delictes contra els animals a tots els animals vertebrats, incloent també els animals vertebrats en llibertat, i alhora inclou en la consideració de maltractament la integritat física i psíquica de l’animal . Aquesta circumstància comporta que, en una interpretació teleològica i sistemàtica de les normes que integren l’ordenament jurídic, sigui necessària la recerca de solucions ètiques, davant de qualsevol situació -com ara, epidemiològica- a l’hora de definir mesures d’actuació sobre la fauna silvestre.

Reivindiquem el valor biològic del porc senglar, que aporta riquesa a la biodiversitat, i en particular la població de Collserola, que té una genètica única a tota Europa. Reivindiquem també el seu valor ecològic per les funcions fonamentals que duu a terme dins l’ecosistema: escarbant, aireja el sòl i afavoreix la germinació de plantes; contribueix a la dinàmica del sotabosc; dispersa llavors en els seus desplaçaments; i, com a omnívor generalista, regula poblacions de petits invertebrats i altres organismes.

En un context de fragilitat ecològica global i davant les mesures d’extermini, reclamem l’aplicació del principi de precaució, recollit a l’article 191 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea, davant possibles conseqüències ambientals imprevisibles, interpretat en relació amb l’article 45 CE que reconeix el dret al medi ambient i el deure de conservació, essent aquesta una responsabilitat dels poders públics, així com la Llei 40/2015, del Règim Jurídic del Sector públic, que estableix l’obligació dels poders públics d’actuar sota els principis de legalitat, eficàcia i proporcionalitat.

Denunciem també el fort impacte emocional que aquestes pràctiques generen en les persones que viuen a prop de les zones afectades i en totes aquelles que defensen una relació amb la natura basada en el respecte. 

La gestió letal del senglar, com a pretesa mesura de contenció de la PPA per protegir la indústria porcina, és en extrem desproporcionada, i ens fa qüestionar si aquesta indústria és realment tan decisiva per a la societat catalana com per requerir mesures d’extermini que poden provocar un desequilibri ecològic important. Parlem d’una indústria que només representa entre l’1 i el 3% del PIB de Catalunya i que destina entre el 55 i el 60% de la seva producció a l’exportació. És, a més, una indústria altament contaminant per nitrats i purins: part dels municipis afectats per aquesta contaminació han estat declarats “zona vulnerable”, i l’Administració ha hagut de destinar milions d’euros anuals per garantir-los aigua potable. Ara, a més, hi destina diners públics per protegir la producció porcina de la PPA. Són recursos que no repercuteixen en cap bé comú: d’aquesta indústria no en depèn la sobirania alimentària ni cap servei públic. La seva existència mateixa, en el model actual, és altament qüestionable, i caldria començar a estudiar models de diversificació que reduïssin la concentració d’explotacions i apostessin per la reconversió industrial cap a la transició proteica.

Fem una crida a la ciutadania, a les persones i organitzacions vinculades a l'ecologisme, a l'animalisme i a la defensa dels drets dels animals, així com a la comunitat científica, per defensar d'una gestió responsable, transparent i respectuosa amb la fauna silvestre. 

PLATAFORMA PER A LA DEFENSA DEL SENGLAR (Sus scrofa) 

Barcelona, 24 de juny de 2026"

Un article que m'ha fet rumiar: "No som un sol poble".

Fa uns dies vaig llegir , al digital Núvol,  un article que em va fer rumiar: " No som un sol poble", d'Enric Gomà. Aquest article parteix de la no-acceptació de la demanda d’Òmnium Cultural per part del Tribunal Europeu de Drets Humans, descriu que amb aquesta no-acceptació, el tribunal europeu dona el seu vist-i-plau a que el 25 % de les classes hagin de fer-se en castellà a Catalunya, el que posaria al català en la situació que, com a molt i en el millor dels casos, només el 60% de les classes es farien en la nostra llengua. Immediatament, però, ens diu que el que realment l'interessa es parlar dels motius que esgrimeix el TEDH per a no acceptar la demanada d'Òmnium i resumeix aprofitant l'entradeta a la notícia de l'Ara que va fer servir de font primària: "Estrasburg considera que la immersió lingüística discrimina els ciutadans de la resta de l’Estat". 

L'article fa diverses consideracions i la conclusió final és prou clara: "El TEDH [...] ha dividit la societat catalana entre ‘famílies espanyoles’ i, implícitament, ‘famílies catalanes’. Ja han passat avall els vells temps en què érem un sol poble. Ara en som dos, pel cap baix: els espanyols i els catalans."  

Vet-ho aquí. La conclusió, per a mi, és correcte. Crec que som dos els pobles que convivim, i sovint competim, o entrem en conflicte, o ens disputem Catalunya: per una banda, els catalans, segur, però, certament, els espanyols també hi són. La cosa és que, a més, hi ha un grup de gent numèricament molt important i força heterogeni, amb orígen a la immigració llatina-americana, nord-africana, asiàtica, i també europeus de l'est i de l'oest que també aspiren a fer de Catalunya el seu lloc on arrelar. Diguem que aspiren a ser poble de Catalunya, potser sense ser gaire conscients de la disputa existent, potser sense tenir clar si ells mateixos, o els seus fills, seran catalans, o espanyols, o alguna cosa diferent.   

Perquè hi ha una disputa. Entre catalans i espanyols, que són els pobles explícits, amb drets, reconeguts legalment, els més nombrosos i els que tenen major pes polític i econòmic. No cal dir que els espanyols compten amb l'avantatge del poder de l'estat, la judicatura, i el domini de la majoria dels mitjans de comunicació i xarxes socials.

Que en aquesta disputa els catalans portem reculant des de 1714 és una evidència i una obvietat. Que aquesta reculada s'ha accentuat després del 1er d'octubre de 2017, és una altre evidència, i que en aquesta reculada també hi té molt a veure l'arribada de gairebé dos milions d'immigrants i, a la vegada, l'emigració de prop de cinc-cents mil catalans a l'estranger.  Cal dir-ho ben fort, perquè les polítiques migratòries són competència de l'estat i, per tant, d'una de les parts en disputa. 

La política espanyola és clara: ells volen que Catalunya sigui un "sol poble", o més ben dit, que sigui una part més del seu poble, o que es dilueixi en el seu poble. Poble espanyol, per descomptat. Poble que, per cert, no ha existit mai, perquè Espanya sempre ha estat un conglomerat amb còdols ben grossos, identificables i, sovint, desagregables, més que no pas una massa més o menys uniforme i sedimentada. Ara bé, que Espanya hagi esta això la major part del seu temps, no està en contra del fet que el projecte uniformitzador ha anat avançant, i també és una obvietat que aquest procés s'ha anat accelerant els darrers 10 anys, a partir del 2017, quan la disputa per Catalunya va ser a punt de decantar-se, de forma definitiva, cap a la banda catalana. 

La reacció espanyola, amb la inestimable ajuda d'uns lideratges catalans als que la defensa de la independència, i la independència mateixa, els venia molt grossa ha estat, cal dir-ho, formidable.

Ells tenen molt clar que sí que volen que Catalunya sigui una part indestriable del seu poble. "Poble" entès a la manera castellana: és a dir, súbdits, i súbdits que criden "vivan las cadenas". Súbdits convençuts que ser súbdits és el millor que els pot passar. No ens enganyem, ser súbdit és molt còmode. Obeir sempre és més senzill que responsabilitzar-se i decidir i maldar pel propi futur. A canvi de l'obediència, l'estat ofereix un relat d'èpica i de glòria. que pot ser  banal, però també força efectiu. 

Aquests dies, amb motiu del mundial de futbol es pot comprovar això que dic: els trens de rodalies segueixen sense funcionar, però és ben fàcil trobar samarretes de la selecció espanyola entre els que pateixen les cues, els retards i les cancel·lacions de serveis.

Sovint darrera dels grans imperis hi ha una ètnia numèricament dominant,socialment disciplinada i obedient a una jerarquia. Una massa força homogènia que executa les ordres sense discussió. A canvi se li retorna pa i circ. No cal que el pa sigui el millor o gaire abundós si el circ, que inclou relats i contes, és prou bo.  Com diu Yuval Noah-Harari, els humans són éssers de relats.

Catalunya, però, no és un gran imperi. Ans al contrari, és un territori en disputa en el que els catalans hem passat de ser el grup majoritari a la minoria majoritària en bona part del país o, directament, una minoria residual a a regions cada cop més extenses. Políticament i econòmicament, el poder català es va esvaint i diluint-se. 

Els espanyols, de fet, també estan diluint-se. Però vet aquí que, des del punt de vista del poder, és molt preferible sacrificar la minoria ètnica espanyola si aquesta és substituïda per una identitat emergent espanyola basada en la immigració sud-americana i magrebina a la que es dota d'un relat d'espanyolitat. Si a més es proporcionen drets i serveis públics, i feines que permetin la subsistència, l'adhesió de la immigració a l'espanyolitat sembla, a priori, molt probable. 

Aquesta idea de crear una generació d'espanyols "no ètnics" té riscos. Per exemple, pot topar amb la fidelitat a la idealització del lloc d'origen, o amb la fe religiosa que és una identitat ubiqua en ella mateixa. Pot passar, ben bé, que una part de la immigració formi un tercer "poble" que competeixi amb el poble català i l'espanyol per la supremacia a Catalunya. 

Per no parlar que els mateixos espanyols "ètnics" reaccionaran a la seva desaparició. Els grups ultres creixen alimentats per aquesta por: la de ser substituïts per "els altres espanyols" nouvinguts. Us sona això? El Paco Candel parlava dels "altres catalans" quan es referia a l'emigració espanyola dels anys 50 i 60 que va arribar a Catalunya. 

Avui la situació és força més complexa i, a més, se superposa a la integració mai resolta a Catalunya de, precisament, aquells emigrants dels 50 i 60. Molts es van integrar i avui ells mateixos i els seus descendents son catalans. Però molts d'altres no ho van fer i aquests i els seus descendents són el poble espanyol a Catalunya. Un poble que és molt conscient de la seva identitat nacional, que és nacionalista espanyol i que, per tant, disputa Catalunya amb un pla molt clar: Catalunya és d'Espanya i Espanya és castellana. La història, llengua i cultura són, per tant, les espanyoles. El cas és que aquest poble espanyol de Catalunya, en realitat, ja no podria tornar a Espanya perquè el temps passat a Catalunya els ha allunyat de la història i tradicions i, sobretot, de la realitat dels seus origens. El que els ha passat és exactament el mateix que passa amb els nous immigrants: la idealització dels origens, i el seu us com escut contra la integració, o l'assimilació cultural per part de la majoria preexistent. per això encara avui es fa una inexplicable "Feria de abril" a Catalunya, i es poden trobar barris auto-proclamats "zona nacional".  

Aquest "poble espanyol" de Catalunya compta amb suports explícits per part de l'administració i mitjans de comunicació. Per això coses com la no-acceptació de la demanda d'Òmnium, i l'aval de la judicatura al 25% de castellà a l'escola.

Contra aquest poder, de l'estat i del poble espanyol de Catalunya, el poble català no té gaires mitjans, i els que tenia, o hauria pogut tenir, van se malbaratats de forma vergonyosa pels lideratges polítics a l'octubre de 2017. La repressió contra el poble català, en part va ser pel 155, però sobretot va ser el pacte entre elits per fer créixer la població de Catalunya de forma descontrolada, provocant l'enfonsament del sistema de serveis públics: sanitat, educació, transport, serveis socials a canvi d'una ma d'obra molt barata i sense drets que ha proporcionat beneficis ràpids a unes poques mans dels lobbies turístics i de la construcció.  Jugada mestra i càstig a la classe treballadora nacional catalana que va ser -és pura estadística- l'autèntic motor del procés d'independència entre 2010 i 2017.

El poble català no està vençut, però cal repensar moltes coses. És molt important acceptar que no som un sol poble. Sobre el paper, el pla era fantàstic i sense fissures: Qui no voldria ser ciutadà d'una república  nova de trinca, sense corrupció, social, ecològica? Tothom voldria ser-ho! No. No tothom voldria ser-ho. Els nacionalistes espanyols no volen ser-ho. En particular el poble espanyol de Catalunya no vol ser-ho. Per molt bonica que se'ls pinti, sempre preferiran el seu relat d'Espanya que el de la República Catalana. No només això, en seran hostils i la combatran. Combatran la llengua i els símbols catalans, donaran suport a la repressió amb força del nacionalisme català, ja sigui exili, presó, tortures o assassinats. Donaran suport a les iniciatives que signifiquin el càstig a qualsevol cosa que faci el més mínim tuf de catalanitat. 

No hi ha res a negociar ni a oferir a aquests colons. Són l'enemic. El principal ariet de l'estat contra el poble català és el poble espanyol de Catalunya. Per cert, tinguem-ho clar, és una força amb una quantitat de recursos immensa.

Com es dona la volta a la situació és el que cal rumiar. Més ens val deixar estar per sempre els llirismes. No som un sol poble. Pensem, doncs, en termes estratègics i avaluant les dades. El que jo dic és que la política d'immigració és estratègica. Primer, perquè cal aturar el flux migratori fins que no es disposi de serveis per a atendre als que ja hi érem i als que han vingut. Segon, perquè el nacionalisme espanyol ètnic se sent amenaçat per la immigració. El català també. El nacionalisme que superi aquesta por i obtingui l'adscripció majoritària dels immigrants tindrà un avantatge. Ara mateix, què estem fent amb els immigrats que estan arribant? Com se'ls integra a Catalunya? Què es pensa fer amb els que no tenen cap intenció d'integrar-se? Quina és la millor estratègia d'integració, quan l'estat està en contra? Amb quins mitjans es compta? Potser sí que val la pena considerar dobles línies d'ensenyament: Una de totalment catalana, amb autèntica immersió, i una "d'espanyola" que podria ser alguna semblant al model actual. No ho sé.

El que sí que sé és que Catalunya té una història, una llengua i una cultura que son atractives per elles mateixes. Molt més que la cultura impostada que hi ha darrera manifestacions culturals subvencionades del poble espanyol de Catalunya. Però hem de començar per creure'ns-ho nosaltres, i deixar-nos de llirismes: ens cal atreure a la majoria dels immigrants a les nostres files. Se'ls ha de fer veure que les condicions de treball que pateixen, la manca de serveis... són causades pel maltracte d'Espanya vers Catalunya, del que ells també en son víctimes. Cal que aprendre i parlar català sigui un avantatge real per als immigrants -per a tothom- i això passa per que els catalans fem que la llengua sigui un senyal de qualitat. En general, com a norma de conducta, els catalans hem de fer les coses bé, i en català. Hem de comprometre'ns amb el país, i ser auto-exigents. 

Reagrupem-nos, i qui vulgui, vingui d'on vingui, és convidat a fer pinya.

A Catalunya no som un sol poble, però el poble català som el poble de Catalunya. Aquest és el nostre país, i també pot ser el teu si tries ser català. 

Sagrada Família i Catalunya

 Ja fa alguns dies que Robert Prevost, també conegut com "el Summe Pontífex", "el Sant Pare", Lleó XiV o, col·loquialment, "el Papa", va ser a Catalunya on, com a acte principal, va beneir la torre de Jesús de la Sagrada Família. 

La torre de Jesús és la torre més alta de la Sagrada Família, que d'aquesta forma esdevé l'edifici més alt de la ciutat, amb 175,5 metres sobre el nivell del carrer. Amb la torre, la Sagrada Família passa a ser també l'església cristiana més alta del món.

Més enllà de les creences (o no creences) personals de cadascú, la Sagrada Família és des de fa temps un dels símbols més potents i coneguts de Barcelona. En tant que Barcelona és la capital de Catalunya, la Sagrada Família és, també, un símbol de Catalunya. Encara més per la catalanitat i compromís nacional i amb la llengua catalana d'Antoni Gaudí. La Sagrada Família i Catalunya són indestriables. Només cal observar la infinitat de detalls que guarneixen la  Sagrada Família i que ho confirmen. No costa gens veure  les quatre torres de la façana del Naixement, o les quatre de la Passió, com les immenses barres d'una senyera rematades per un estel, la creu, de la torre de Jesús. No és gens difícil veure les façanes de la sagrada família com immenses estelades en pedra.

Per això, la benedicció de la torre no era un acte menor i, de forma natural, hauria d'haver estat un acte profundament catalanista. Per això i l'estat espanyol va tractar des del primer minut d'embastardir-lo, amb la presència de la monarquia, del gobierno, i un president de la Generalitat en el paper de virrei, sevent i camàlic dels altres. Menció especial per l'arquebisbe Omella. Potser el més espanyol i anticatalanista de tots plegats.

Espanya té molta por.  Té por que a Catalunya ens alcem i acabem la feina del 1er d'octubre de 2017. Ens vigilen de molt a prop i l'expulsió dels sis cents cantaires que volien cantar els Segadors a l'acabament de l'acte de la benedicció demostra, per la forma com es va dur a terme l'expulsió, que estaven al cas des de feia temps. Potser informats, per què no, per algun dels cantaires, o de la direcció de les corals,  potser no algú no estava d'acord amb cantar l'himne de Catalunya i va avisar, o potser per alguna indiscreció, o simplement, les corals també estaven infiltrades per la policia. En definitiva, si es fiquen a assemblees de docents, també es poden ficar als assajos d'una coral. Qualsevol lloc on es parli català és susceptible de ser considerat desafecte. Així estem. Digueu-li dictadura.

Però així estem. Diem-li dictadura. Captinguem-nos, doncs, com cal. Se'ns tracta com l'enemic que, efectivament som. No demanen, per tant, ni clemència, ni treva. El que em de fer és ser més astuts, més durs, més disciplinats, més desconfiats, més audaços. Espanya ens té por. Aquí també n'hi ha de por, però nosaltres no tenim res a perdre i, sovint, això és força equivalent al valor. 

No tenim res a perdre, i serà així fins que guanyem. Podem ser derrotats en moltes batalles, però només ens cal guanyar un cop. No tenim res a perdre, per tant podem insistir, un cop i un altre i un altre. Fins aconseguir-ho. Fins que Catalunya sigui el país independent que va ser entre el 7 de setembre de 2017 i la deshonrosa rendició sense lluita del 10 d'octubre del mateix any, quan algú fa "suspendre" la independència, com si hagués tingut el dret a fer-ho.

Mirem-ho així. El brillant, elegant, emocionant i excel·lent espectacle que va seguir a la benedicció de la torre de Jesús va tenir un moment en el que es va fer obvi que alguna cosa no anava a l'hora. L'independentisme ha de fer saber a tot el món, començant per fer-ho saber a Catalunya, que sis cents cantaires van ser tractats com a terroristes per voler cantar l'himne de Catalunya, en un moment en que en cap cas hauria deslluït la brillantor de l'espectacle, ans al contrari, li hauria donat el toc natural i necessari de catalanitat que la Sagrada Família traspua i es mereix.

Catalunya, la nació, el país, la gent i el lloc, necessitem la independència. Més que quan la vam tenir entre les mans, per més de trenta dies, al 2017. Avui ens cal amb més urgència perquè el país, després de nou anys de repressió se'ns cau a trossos, i el procés de substitució demogràfica ha estat brutal, i el virrei Illa, encara el vol aprofundir més, i per això es marca l'objectiu de la Catalunya dels 10 milions, i de la "densificació" de tot el que sigui "densificable". 

És terrible. Les elits del PSC són sicaris al servei de l'estat amb l'ordre de liquidar la nació catalana, i en aquest crim comptaran amb el suport directe de PP, VOX i Comuns, i amb l'indirecte, quan els interessos particulars, de part, de partit, ho demanin, d'ERC, Junts i CUP. No us enganyeu, també amb el d'AC quan sigui prou gran. Els partits són eines del sistema, no dels votants. Així estem. Diem-li ocupació i col·laboracionistes. Captinguem-nos, doncs, com cal. Se'ns tracta com el país ocupat que, efectivament som. No demanen, per tant, ni clemència, ni treva. El que em de fer és ser més astuts, més durs, més disciplinats, més desconfiats, més audaços. Ens cal un moviment d'independència independent dels partits, amb els partits a les ordres del moviment. Mai més els interessos dels partits han de passar pel davant dels interessos nacionals.

Recordeu: estem ocupats, però Espanya ens té por. Aquí també n'hi ha de por, però nosaltres no tenim res a perdre i, sovint, això és força equivalent al valor. No tenim res a perdre, i serà així fins que guanyarem. Podem ser derrotats en moltes batalles, però guanyarem. Només ens cal guanyar un cop. 

Visca Catalunya Lliure.

El perquè de la vaga a l'educació

Els mestres i professors estan de vaga. Tenen bons motius laborals per a fer-la. En general tenen bons motius, tots tenim molts bons motius, molt més enllà dels purament laborals, per a estar permanentment ocupant els carrers.   

Els mestres i professors també han esclatat. No tots, és clar. No tots protesten o poden protestar. Però una massa crítica del professorat ha decidit que ja en tenen prou.

Els hem de donar suport. L'educació dels nens i els joves és, probablement, la més estratègica de totes les inversions possibles, encara que els dirigents del país no ho vegin, o no ho vulguin veure, a causa d'una extremada estupidesa i estretor de mires, o potser també a interessos ocults que tenen poc a veure amb els interessos del país, però sí molt a veure amb els interessos econòmics o polítics d'altres poders.

La revolta dels mestres, i la de tots els altres sectors que protesten, ens crida a baixar als carrers amb ells. Per ells, però també per dignitat pròpia. 

No som bestiar de granja. Som persones i no porcs. Ens cal educació i formació, per a tots, i als infants i als joves en particular. Educació i formació en valors, que haurien de ser transmesos per les famílies, i que les famílies no puguin fer-ho és motiu per sortir al carrer, amb els vaguistes. 

Ens cal formació de caràcter: Sí, de caràcter. Per molt que a alguns els soni fatxa. Ens cal formació en la paciència i en la perseverança, en l'esperit de sacrifici, en l'esforç, en el respecte a les normes quan són justes, en la civilitat i i el respecte a les persones. 

Tant important com això: Ens cal formació en esperit crític, en particular en la crítica al poder. 

Ens calen coneixements: llegir, escriure i aritmètica. És el més bàsic i imprescindible. Immediatament coneixements de matemàtica, de ciència, de llengua, de mètode científic. Els coneixements i com aplicar-los. Ens cal conèixer la les arts, la literatura, la història. Des de l'esperit crític, sempre, i educant en l'apreciació de la bellesa. 

Ens cal fer estimar l'estudi i el desig d'aprendre.

És una tasca ingent i meravellosa. Però és una tasca que pot ser un infern quan les escoles són barracons, forns a l'estiu i congeladors a l'hivern; quan els grups son massa grans; quan s'incorporen alumnes als grups a meitat de curs i sense coneixements bàsics per encaixar; quan als grups hi han estudiants amb necessitats especials que ningú pot atendre; quan els materials educatius no responen a les necessitats formatives, sinó a contractes comercials que són corrupció, per molt que siguin "legals"; quan s'imposa una burocràcia als mestres, un aprovat general per "no excloure a ningú" ni "deixar ningú enrere", uns mètodes pedagògics fruits de ments delirants o contractes comercials dubtosos. 

Un malson quan en la ment del poder, l'educació i la formació serveixen per a formar treballadors dòcils i consumidors compulsius; quan en la ment del poder, a més, aquesta formació és un negoci en la que els infants i joves són clients i producte a l'hora. 

Un malson quan, per a moltes "famílies", l'escola és un aparcament per als infants, i els mestres, els vigilants del pàrquing. Sí, cal dir-ho també, hi han famílies que no es mereixen aquest nom. Els pares han de cuidar i  educar als fills. Els fills no són un guarniment, ni un objecte per a lluir-lo. Són persones en formació. Són els teus fills! 

Tot això, amb salaris que no han pujat, quan la vida no deixa de fer-ho, i amb mestres que es desesperen i abandonen. Encara els demanen que facin de monitors de colònies pagant-s'ho de la seva butxaca. Per als mestres, les colònies no són vacances. És ser responsables de grups de nens i joves.  És fer de d'educador les 24 hores del dia. És, de fet, més absorbent que el curs regular.

El motiu últim per a la vaga és recuperar la dignitat i la importància d'una feina que és, com he dit al principi, la inversió estratègica més important que pot fer una societat: preparar els seus futurs ciutadans. Ara, aquest sector clau i fonamental per a la societat catalana està en mans d'un poder que pensa només en els propis interessos econòmics de curt plaç, o amb interessos a llarg plaç que busquen desarmar la societat. 

Hem de recuperar aquest poder. Aquest és, al meu entendre, el motiu últim d'aquesta vaga i la raó per la que jo li en dono suport.  

Corrupció i col·lapse

El poder corromp, i el molt poder corromp molt. El PSOE té molt de poder a Barcelona, a un bon grapat de municipis de Catalunya i molt de poder a Madrid. En l'exercici d'aquest poder no està sol, i els seus aliats varien depenent del moment, del lloc i de la circumstància, però el vèrtex, en tot cas, segueix sent el PSC/PSOE. Els "socialistes" concentren una enorme quantitat de poder. També concentren una quantitat enorme de (presumptes) casos de corrupció. Afegirem que, allà on mana el PP, amb VOX d'aliat, també es denuncien grans quantitats de (presumptes) casos de corrupció. 

Els aliats del PSOE, ja sigui per simpatia o perquè això s'encomana, o perquè també tenen molt de poder però que ve d'una altre banda, pel que sigui, també tenen (presumptes) casos de corrupció.  

A xarxes socials i mitjans desafectes és força senzill trobar llistes de (presumptes) casos de corrupció que afecten al poder, on el poder pren la forma de partit. Pràcticament tots els partits tenen casos de corrupció. Sovint aquesta corrupció té noms i cognoms concrets. Sovint aquests noms i cognoms concrets es relacionen amb cercles molt propers, àdhuc íntims, de les persones amb més poder dins dels partits més poderosos. La (presumpta) corrupció, doncs, arriba fins a dalt de tot.

D'ahir mateix, al Vilaweb: Com el cas Zapatero esquitxa Illa. Tràfic d'influències amb Huawei?  

A mi, personalment, OCTUVRE em sembla referència obligada, imprescindible i necessària. Marta i Albano són valents i rigurosos. A OCTUVRE estan seguint el cas DGAIA, vet aquí l'últim vídeo que han penjat sobre el cas: 

Per cert, aquest altre vídeo assenyala les actituds mafioses i repressives del poder a Catalunya:

 

El poder corromp. La història recent mostra com els successius canvis de color dels governs espanyols han estat propiciats per una explosió de casos de corrupció. Tant és el color del govern. Quan els governs espanyols porten un parell de legislatures, la corrupció sobre-ix i vessa: La política es torna angoixosament irrespirable i la certesa que els uns i els altres no són més que uns mafiosos de la pitjor espècie porta més i més gent a abstenir-se, i als fanàtics dels uns i dels altres a enfrontaments amb aires de guerra civil. 

Com es diu a fòrums independentistes, aquest cop, però, al front de l'Ebre anirà sa mare. 

I és que no ens cal anar a cap front de l'Ebre. A casa ja en tenim prou de merda. 

A Catalunya no és que es faci gaire millor, però els anys del procés, seguit dels anys del 155, han fet que la classe política hagi hagut d'anar més amb compte. De fet, ha estat la legislatura de Salvador Illa i el PSC amb el suport de Comuns i ERC,  la de la "pacificació" i "normalització" del país i oh! sorpresa! amb la "pacificació" i "normalització" s'han destapat tot de casos de (presumpta) corrupció que afecten al PSC i als seus aliats. Corrupció (presumpta) i gestió pèssima i ineficient d'uns recursos que, també val a dir, són cada cop més minsos i que, a més, estan supervisats per Madrid. Catalunya te menys autogovern que mai, i els pressupostos de la Generalitat serveixen, essencialment, per regar les menjadores del PSC i dels seus aliats ERC i Comuns.

Diguem-ho tot també, tots els partits auto-anomenats "de govern" tenen també un interès crematístic en l'exercici del poder. 

El PSOE aguanta perquè els seus aliats tenen interès en mantenir-lo al poder, perquè s'hi juguen calés, en forma de sous i en forma de contractes, fraccionats, assignats a dit a contractistes amics. Així és com funcionen PSOE i la companyia actual. Si la companyia en fos una altre, funcionaria igual. I si en lloc del PSOE fos el PP, el mateix.

L'estat espanyol és corrupte des de la seva fundació: L'espoli d'Amèrica va proporcionar un poder immens, i aquest poder immens va produir una corrupció també immensa, de caràcter, cultural i estructural. 

Es molt important comprendre això. No és possible canviar-ho. És inevitable. La corrupció anirà a més.

En aquesta estructura corrupta, els Països Catalans sota l'estat espanyol són l'última colònia. Una colònia que ha estat i és explotada amb la col·laboració de les elits locals.

Però la colònia està exhausta. La mamella cada dia raja menys i de forma més pobre. Ara bé, sense colònia no hi ha imperi. L'avarícia, que és el pecat darrere la corrupció, està matant l'imperi espanyol. Amb l'esgotament i la destrucció de l'economia, la societat, la cultura i la identitat catalanes, l'imperi espanyol garanteix, de pas, la seva pròpia autodestrucció. Inevitablement. Perquè la corrupció cada dia va a més, i les classes treballadores i productives, també inevitablement, cada dia que passa s'empobreixen i minven.

El col·lapse explicat en una frase: Catalunya no podrà pagar la factura espanyola, i arribat el cas cap espanyol voldrà pagar la factura catalana, ni tindrien la capacitat per a fer-ho. Quan Catalunya passi a ser una despesa, Espanya es desfarà.   

Crec que això serà el que passarà. I aviat. 

Sobreviurà Catalunya al col·lapse que ve?  

Diades nacionals: 23, 25 i 27 d'abril.

Abril s'acaba. No vull acabar sense apuntar al blog algunes idees que he anat rumiant aquests dies.

Primera. El mes d'abril compta amb tres diades nacionals:

23 d'abril: Sant Jordi. Patró de Catalunya. No sé ni quan ni com Catalunya serà independent. Jo vull que sigui aviat, vull que sigui amb el mínim de patiment. Per això m'agradava tant la idea, fallida, del "de llei a llei". Temo, però, que caldrà patir. Però jo em situo més enllà. Em poso al dia en que, ja independents, decidirem quina haurà de ser la diada de la festa nacional. Bé, doncs, a dia d'avui, jo voto per Sant Jordi. Pel que té de festa cívica. Per ser la festa ideal per a un país lliure i culte que s'estima les seves tradicions. 

25 d'abril: Festa nacional del País Valencià.  Quest dia es recorda la batalla d'Almansa. De Viquipèdia: «La batalla d'Almansa tingué lloc el 25 d'abril del 1707 en el context de la Guerra de Successió Espanyola. Les tropes de Felip V (net de Lluís XIV de França) derrotaren les de l'arxiduc Carles d'Àustria, cosa que comportà que Castella ocupés el Regne de València per dret de conquesta; aquest perdé, així, tots els furs concedits fins aleshores i li foren imposats els Decrets de Nova Planta.» Sí, exacte, és l'11 de setembre valencià. Els nostres germans del sud també recorden una derrota, però com nosaltres, el 25 d'abril també és una jornada de lluita, de reivindicació i d'afirmació nacional. El País Valencià hi és. Persistir és vèncer. El País Valencià, persisteix.

Aquest 25 d'abril, a més, ha comptat amb el pas del Correllengua Agermanat per la Ciutat de València. Una marxa per portar la flama de la llengua a tots els països de llengua catalana: els Països Catalans. Diguin-li Català, o diguin-li Valencià a la llengua comuna i pròpia de tots ells. Del lloc web del Correllengua Agermanat: 

«El Correllengua Agermanat és molt més que una cursa, és una mobilització cultural, social i esportiva que uneix tots els territoris de parla catalana. Aquesta iniciativa sense ànim de lucre, que pren inspiració del primer Correllengua nascut a Mallorca l’any 1995, de la Korrika basca i de l’esperit de la flama olímpica, es planteja com un recorregut conjunt i agermanador que abraça Catalunya Nord, Catalunya, País Valencià, Illes Balears i l’Alguer.

La Flama, que passa de mà en mà al llarg de cada tram, esdevé el fil conductor de tot el projecte. Cada relleu simbolitza el compromís compartit de mantenir viva la llengua i fer-la present a tots els àmbits de la vida quotidiana.

Tothom pot participar al Correllengua Agermanat, corrent, en bicicleta, animant al pas de la Flama o participant a les activitats de rebuda a cada poble o ciutat del recorregut. El que importa no és la velocitat, sinó la participació col·lectiva i la visibilització de la llengua catalana com a eina de cohesió social»

27 d'abril: Festa de la Mare de Déu de Montserrat. Patrona de Catalunya. Sí. També. És també una festa nacional catalana. No és una qüestió de religiositat o de cristianisme, tot i que segur que per a molts ho és. És també un símbol nacional. No només la imatge de la Moreneta. És també la muntanya. Una muntanya que és ben visible des d'un munt de miradors escampats pel país. Aquella sensació de pujar un cim, voltar, reconèixer la silueta mítica de la muntanya i assenyalar-la tot dient: «Mira! Montserrat!». A l'inrevés, coronar Sant Jeroni i, des de la petita terrassa del cim, assenyalar les muntanyes i recitar-ne els seus noms. El país és la gent i el paisatge. És la gent al paisatge. Som catalans perquè som la gent del paisatge de Catalunya, i quan parlem ho fem amb la llengua de Catalunya. Som una nació. Som la nació que viu, té cura i és responsable de Catalunya. Som catalans. Som Catalunya. Solidaris entre nosaltres.

Estimar Catalunya també és emocionar-se quan des dels turons i les serralades, es mira al voltant i es reconeixen pobles i ciutats, rius, llacs i muntanyes, i se sent un escalf al cor. S'estima el que es coneix. Es vol protegir allò que s'estima.            

Tres dates assenyalades. M'està sortint un pamflet nacionalista, d'aquells que m'agraden tant. Potser és per la seqüència de diades nacionals que estic de bon humor i potser per això veig coses que no hi són. O potser sí: tinc la sensació, subjectiva completament, que creix el nombre d'estelades als balcons. Potser s'està superant la traïció que ens va portar de ser un país virtualment independent, a haver de patir una política de dissolució nacional perpetrada pels partits espanyols, i amb el suport dels partits del "procés".

Tinc la sensació que ho estem superant. Tinc també la sensació que torna el "català emprenyat" però en la seva versió 2.0, "català molt emprenyat". Molt emprenyat. Que aquesta ràbia acabi servint per alguna cosa és el que cal canalitzar. Cal la culminació de la Independència, és clar. El procés va acabar. Ara el que cal és fer-lo efectiu. 

Democràticament no podrà ser. Caldrà que la major part dels tres milions de nacionals catalans (els catalans que s'identifiquen  com a part de la nació catalana) amb el suport dels nacionals d'altres països que volen viure a Catalunya i demanen per a ells, o per als seus fills, la condició de nacionals catalans, ens mobilitzem, de forma persistent, ocupem els carrers, que han de ser nostres, i plantem cara. El referèndum ja es va fer. No en farem un de nou. No canviarem la constitució espanyola perquè ni ells la poden canviar. No. El que cal és recuperar el tremp i culminar. Trencar. El primer d'octubre de 2017 érem independents. Som capaços de fer-ho, i aquest cop no hi hauran traïcions.

Hi han més sensacions, o més aviat percepcions, i no tant positives: cada cop es veuen més tendes de campanya i gent dormint al carrer; cada cop es veuen més infraestructures malmeses; cada cop es veuen més sectors revoltats: ensenyament, serveis socials, sanitat; cada cop se sent a més gent dir que volen fugir de Barcelona; cada cop es percep més agitació en resposta a un malestar creixent. És el "català molt emprenyat" que deia abans, però també el que no és català però pateix el fet de viure una Catalunya que es vol dissolta, derrotada i sotmesa, "para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado", pero el cas és que "el cuidado" es nota cada vegada més, i es cada vegada més insuportable. El "no-català molt emprenyat" és també víctima d'aquest atac a Catalunya. Em sembla que molts d'aquest "no-catalans molt emprenyats" també se n'estan adonant que ser espanyol és un mal negoci.

Crec que venen temps convulsos. Ara no ho sembla. Ara sembla, més aviat, que Catalunya s'està dissolent i que el català té els dies comptats. Però tinc una sensació. Potser només és que és abril, hi han falciots al cel, el gessamí blanc floreix i venim de tres diades nacionals brillants i esperançadores. Potser és justament això. Potser és que Catalunya persisteix, i persistir és vèncer. Potser és que sabem que podem oferir un futur millor amb la Independència. Ningú ha demostrat el contrari. De fet, el que se'ns ha demostrat és el fracàs social i econòmic que representa  ser part d'Espanya. La meva sensació és que l'aparent victòria d'Espanya és, en realitat, el preludi de la seva derrota total i imminent, i de la renaixença de Catalunya, lliure i independent.

Només una sensació.

La guerra dels poderosos contra els sotmesos

Trump i els seus acòlits, amb Netanyahu  i els seus, han atacat a Khamenei i els que el segueixen. Els motius d'uns i altres probablement només els coneixen ells. El resultat, però, és que ja hi han morts i ferits, entre gent que ignora els motius últims d'aquesta guerra.

No hi ha res a dir més que demanar que s'aturi ja aquesta guerra. Cal demanar que s'aturin totes les guerres. Com sempre, aquest prec no l'escoltaran els que tenen prou poder per cessar els bombardeigs.

El poder. La paraula clau. Aquesta és una guerra entre poderosos per a ser encara més poderosos. És el poder la raó última de les guerres. Els recursos, el petroli, notablement, es disputen perquè disposar de recursos és disposar de poder. 

Els exercits i les policies són les organitzacions que tenen els pressupostos més alts perquè per a exercir el poder, sovint, no hi ha més remei que coaccionar. Exercits i policia són poder materialitzat. La repressió policial o les operacions militars són poder en acció en la seva forma més pura. És la coacció dels poderosos sobre els més dèbils. 

El poder gairebé sempre actua del fort al dèbil. Els dèbils són sotmesos. Però quan el poder enfronta als poderosos el resultat és catastròfic per als dèbils. Una guerra com la que enfronta a Trump i Netanyahu contra l'hereu de Khamenei serà, necessàriament , un desastre per als dèbils. En particular per als més dèbils que estiguin atrapats als camps de batalla, però també ho serà per a tots els que som dèbils i pobres (sí, reconeguem-ho, coi! la "classe mitjana" no existeix!) arreu del món.

Seria molt absurd tractar de decidir "qui té raó", perquè les raons del poder no són les raons dels sotmesos. Encara seria més absurd prendre partit, com no sigui prendre partit pels que han mort, o moriran, o han patit, o patiran, o han perdut, o ho perdran tot en aquesta guerra o en qualsevol altre.  Perquè al final, el món es divideix entre els poderosos i els sotmesos. I les guerres sempre són entre poderosos, i sempre els sacrificats són, som, els sotmesos.

Les guerres sempre han de ser amb vergonya de la sang, com deia Llach. Però si n'hi ha alguna en la que es pugui lluitar sense vergonya, o que puguem qualificar-la de "justa" sens dubte que deu ser la guerra per alliberar els sotmesos del jou dels poderosos. Aquí i arreu del món.

Si sentiu que la lluita us crida, que sigui la lluita per la independència. La lluita per la independència dels sotmesos. La lluita per l'alliberament dels pobles del jou dels poderosos. 

No siguem ingenus. Els poderosos, ho són. Nosaltres som molts més, però no estem ni units, ni organitzats. No només això: molts de nosaltres, els dèbils, els sotmesos, estem disposats a defensar amb la pròpia vida aquests jous que ens sotmeten. Perquè tota la vida hem viscut a una gàbia i no concebem una vida en llibertat. O la temem.

La revolta comença quan prou gent creu que es pot alliberar dels jous. I continua quan aquesta gent s'uneix i s'organitza. La revolta triomfa quan esdevé un poder. La paradoxa i la dificultat és que l'organització mai és entre iguals. El poder jerarquitza. El poder acaba sent exercit per pocs dirigents, que exhibeixen l'autoritat i arribat al cas, coaccionen i sotmeten els nivells més baixos de les organitzacions per a que executin les ordres, per a que obeeixin.

Tot és més complex que el que jo dic aquí, certament. Perquè no som racionals. Som emocionals. Cal tenir-ho en compte, igual com ho té en compte el poder. Un discurs estrictament racional foragita al poble. EL discurs emocional, en canvi, l'excita. Fins al punt que molts aniran a la guerra voluntàriament. 

Estic aquí, filosofant, mentre les bombes cauen a Teheran, i a Jerusalem. I gent que no sap per què, mor, o és ferida, o ho perd tot. Perdoneu-me. Sóc dèbil. És la impotència dels sotmesos. Que no podem aturar als poderosos. Que aquests poderosos, amb cinisme, s'atribueixen el dret a parlar en nom de tots, o  coaccionen per a que no diguis res, o per a que es digui només allò que ells volen. 

Només tenim l'esperança que algun dia es girarà la truita. No se quan, ni com. Segurament no ho veuré. però conservaré aquesta llibertat última, al meu cap, de ser rebel i no creure. Em sotmetran però no em convenceran, i sempre que pugui, de la forma que sigui, subvertiré el seu sistema.

Germanes i germans que sou morts, ferits o ho perdeu tot, a la guerra que sigui, als camps de batalla d'arreu del món, que sou sotmesos pels poderosos, pels que us coaccionen, ja sigui un soldat, o un policia, o un marit masclista, o un cap que abusa del seu poder. Teniu la meva solidaritat. Sóc un amb vosaltres, que això vol dir solidaritat. Som una entitat sòlida. Com una roca. Algun dia, com una roca llençada amb una fona, tornarem el mal rebut. Algun dia, nosaltres podrem fer un món per a la gent.

Un altre món és possible.      

Els errors del 7F

Reflexions al voltant de les manis d'ahir. Ahir vaig manifestar-me. Vaig anar a  la mani del matí. La mani independentista. La que, sense cap mena de dubte, assenyalava l'estat espanyol com a causa principal del col·lapse de rodalies, i no només de rodalies: també de la sanitat i educació públiques, encara que en aquests dos darrers casos, amb la complicitat necessària del govern de Catalunya, i des de fa força anys.

En la meva opinió, ahir es van fer evidents molts errors de càlcul. 

Error de càlcul: des de l'independentisme, pensar que la manifestació d'ahir era equivalent a la que va convocar la Plataforma Pel dret a Decidir el 10 de novembre de 2007. No ho era. L'ambient polític del 10N2007 no tenia gaire a veure amb el d'avui. Encara restaven alguns anys per a la sentència contra l'estatut del constitucional. Com avui, un president del PSC estava al front de la Generalitat, però aleshores ERC estava al govern. A Madrid estava Rajoy i el PP. Enguany, en canvi, hi és Pedro Sánchez i el PSOE. El 2007, a la mani del PDD s'hi va apuntar el PSC, amb l'esperança d'assenyalar al PP de Madrid com enemic. Van sortir escaldats, però d'alguna manera en participar a la manifestació venien a confirmar allò de que la culpa del desastre  de Rodalies era de Madrid.

Es pot considerar amb raó que aquella manifestació podia ser ben bé la primera gran manifestació independentista. Una situació de greuge i errors de càlcul del PSC que van impulsar el creixement del moviment independentista. Just al contrari d'ahir, on els partits polítics independentistes encara estan purgant l'enorme manca de coratge que va ser renunciar a defensar la independència. Molta gent independentista no se sent representada pels partits del procés, no els votaran i, per descomptat, no els seguiran quan els convoquin. El poder de convocatòria de l'independentisme ha rebut un cop. Per a molts de nosaltres, els partits ja no inspiren confiança o, directament, estan sota sospita. Que ERC convoqués a la mani de la tarda enlloc de a la del matí posa a ERC al bàndol autonomista, sense cap mena de dubte, per moltes estelades amb que es manifestessin. 

Però l'error de càlcul més clamorós el va cometre, precisament, el bàndol autonomista. En la seva lectura, la mani d'ahir al matí era com la mani del PDD al 10N2007. Van sentir el terror de trobar-se amb una represa de l'independentisme i van actuar amb pànic, convocant una mani alternativa (la de la tarda) en la que totes les associacions, grupuscles i guinguetes a sou de Comuns i PSC van signar a corre cuita per tractar de mostrar que la mani "transversal" i  "representativa del país" era la seva. mani on es reclamarien un trens "dignes" però sense dir que aquesta dignitat s'ha perdut per anys de desinversió, de la que el PSOE és tant o més culpable que el PP. Una mani que feia una reclamació als déus dels ferrocarrils per a que amb alguna mena d'intervenció divina fessin que els trens funcionessin, això sí, sense assenyalar la responsabilitat directa dels successius governs espanyols en aquest afer.

El resultat va ser que hi havien dues manifestacions: una pel matí, inequívocament independentista  assenyalant als governs espanyol i l'estat espanyol com a culpables, és dir apel·lant directament a la mobilització independentista, i una altre mani, l'autonomista, que essencialment reclamava una acció divina. Es podria dir que ERC va anar demanant el "traspàs de RENFE, ara sí, però de veritat, eh? i no com els cinquanta cops anteriors que ens ho han promès i no han complert". La gent, és clar, amb l'experiència dels cinquanta cops anteriors, segurament és escèptica. En tot cas, la reclamació  d'ERC els situa, sense ambigüitats, en l'autonomisme.

Resultat? l'esperat. Fins i tot avui, l'independentisme té més capacitat de mobilització que ningú. A més, va rebre l'impuls extra de  competir amb la mani autonomista. El resultat va ser que la mani del matí multiplicava en participació a la de la tarda. 

Vet-ho aquí. La mani del matí no era comparable a la del 10N2007, i aquesta hauria estat la comparació "natural", tot i que mentidera perquè les circumstàncies i context polític no era el mateixos. Si es compara la mani del matí del 7F amb la mani del PDD de 10N2007, la mani del 7F és de joguina. Però en estar convocada la mani autonomista de la tarda, la comparació natural passava a ser amb aquesta. Quan es comparen les dues manis del 7F, la independentista del matí és clarament la que guanya. Molt clarament. El que demostra que la miopia dels polítics autonomistes és encara més gran que les dels independentistes, que ja és dir.   

Aquí ho tenim, doncs. Se'ns ha regalat una victòria allà on un rival intel·ligent hauria deixat que l'independentisme s'estampés per la seva pròpia miopia. Sun Tzu: «si el teu rival comet un error, deixa'l fer». 

En la meva opinió, Va ser un error convocar una manifestació a Barcelona, on la majoria de gent té solucions alternatives als trens de la RENFE/ADIF. 

Les manifestacions només tenen una gran participació quan hi participà massivament la gent que resideix al lloc on es fa la manifestació (o bé una flota immensa d'autobusos aporta els participants, que no ha estat el cas). Si els barcelonins no es manifesten, la participació a Barcelona és baixa. 

Per a molts residents de la ciutat Barcelona la RENFE té alternatives, no sempre còmodes i no sempre ràpides, però a Barcelona ciutat la RENFE no és tan important. La cosa canvia quan es parla d'àrea metropolitana, o de comarques més allunyades. La situació en aquests punts pot ser greu i que no hagin alternatives de transport públic. El transport de mercaderies i, per tant, els processos productius que en depenen, també es veuen afectats quan hi han talls.

El que vull dir és que l'afectació és  general i no només a Barcelona: afecta a molta gent i empreses disperses per l'àrea metropolitana, o per les diferents àrees metropolitanes de Catalunya, a Tarragona, Girona o Lleida. Hauria estat més astut, en la meva opinió, fer mobilitzacions per tot el recorregut de les vies, remarcant que l'afectació és per a tot el país, i no només a Barcelona i fent fàcil la participació de la gent de les comarques afectades i les empreses afectades.

En fi. Aquest cop ens n'hem sortit força bé perquè el rival l'ha cagat més que nosaltres. El correcte seria rumiar què s'ha fet bé i què  no s'ha fet bé i extreure'n conclusions. Per aconseguir la independència cal mobilització independentista. L'independentisme, pel que es veu, encara hi és, encara salva partits, encara remunta resultats en contra. Però per guanyar cal passar a l'atac. Cal marcar gols i no esperar només els errors del contrari, cal aprofitar-los quan es produeixen, això sí! i cal fer-ho amb més intel·ligència que la mostrada fins ara.

Ens han regalat una victòria. Valorem-la i aprofitem-la, i adonem-nos que hauríem pogut prendre mal. No passa res. Però cal una estratègia de mobilització i cal, sobretot saber llegir la situació en cada moment, saber prendre el pols de la societat i emprendre accions i mobilitzacions ben pensades. Un model més proper al país, molt més auto-gestionat i molt més independent de les cúpules i les direccions de les organitzacions. 

Podem guanyar si ens mobilitzem. Amb el cor i, sobretot, amb el cap.

Prou! Única via: Independència. Manifestació 7F.

L'ANC ha presentat el cartell de la mani del 7F. Amb bon criteri han fet que el lema sigui explícit: «Prou! Única via: Independència»

Per xarxes socials es criticava que el plantejament inicial del lema: un breu i solitari «Prou!» estava mancat de la paraula «Independència». 

Amb el lema  «Prou! Única via: Independència» en canvi, es posa de manifest que la situació actual és fruit de dècades de manca d'inversió i manteniment. Una manca d'inversió que és estructural, perquè l'estat és centralista i radial per disseny i, per tant, Catalunya sempre estarà subordinada en aquest model, i la riquesa que aquí es genera serà sempre recaptada i invertida al nucli de l'estat. Mai a Catalunya.

Aquest és el pòster de la manifestació (així, sí!):

 

 

Al lloc web de L'ANC hi ha material gràfic per a la promoció de la mani. Feu un cop d'ull a aquest enllaç.

El mateix dia 7F, associacions d'usuaris de RENFE han convocat una mani a les 17h.

Es veu que volen que aquesta mani de la tarda sigui una mani "no polititzada", una mani "neutral" i "transversal".

Bé, jo crec que les manis les fan els manifestants. Crec també que, per definició una mani és un acte polític. I que una mani transversal ho és perquè és plural, no perquè sigui "neutral". 

Això de la neutralitat ja ens ho coneixem i ja ho hem viscut. Resulta que els neutrals, les samarretes blanques de "Parlem - Hablemos"  sempre apareixen quan els catalans emprenyats es decideixen a tirar pel dret. Aleshores cal reclamar calma i diàleg. Curiosament els catalans són els que han de calmar-se i propiciar el diàleg. Precisament les víctimes de l'espoli i la incompetència. En canvi, mai es reclamen inversions i bona gestió a l'ens mafiós que és l'estat espanyol. 

Potser per això ha arribat el moment de dir a aquests "neutrals" que no ens creiem la neutralitat. Que les manis són actes polítics. I que la transversalitat és plural, no neutral.

Com que això és així, a la mani de la tarda també hi anirem, amb les nostres estelades i els nostres crits d'independència. I ho farem perquè la mani, en tant que transversal, serà plural i suposo que no se li impedirà a ningú que participi només perquè porta una estelada. Tots anirem a protestar pel servei de la RENFE/ADIF i la gestió dels governs, oi? Els indepes, a més, aportem una solució: creiem que això s'arregla amb la independència, i dedicar els recursos que calen a les infraestructures, entre d'altres les  ferroviàries.

De fet, crec que seria molt bo que aquesta mani de la tarda també estigués plena d'estelades: els possibles participants amb banderes feixistes s'ho rumiaran una mica si han de participar. 

De fet, crec que la transversalitat té un límit, i és la participació dels feixistes. Així que potser si a la mani de la tarda hi ha una gran cohort independentista encara els farem el favor de foragitar als fatxes.

En fi. Manis el 7F. És una gran oportunitat per estar TOT el dia al carrer. Els carrers seran sempre nostres, recordeu? Ha de ser així. Mani indepe, a les 12:00. A les 17:00, mani indepe també. Si als organitzadors no els agrada, que no vinguin. Ja hi anem nosaltres,

 

Prou derrotisme. Per què cal manifestar-se el proper 7F.

Ahir vaig penjar un post parlant del desastre al servei de la RENFE/ADIF i de la convocatòria de manifestació de protesta que ha fet l'ANC. Al món de X (abans  Twitter) han aparegut veus dient que això no serveix de res, que les manis les convoquen els processistes, i que els convocants ni tan sols han posat la paraula independència al lema.

Això m'ha fet rumiar. vet aquí algunes de les coses que he pensat.

Primer de tot, quan algú té raó, la té. I és cert que al nostre país, les manifestacions, i més les manifestacions de "ni un paper a terra" i "no els doneu la foto que volen" no serveixen per a res. A Europa, i al món, segurament, mai hi ha hagut tanta força mobilitzada al carrer en un moviment civil com al període entre 2010 i 2017. Aquesta força es va malbaratar de la forma més absurda possible aquell mateix 2017, amb una suspensió de la independència que era, senzillament, il·legítima: igual que va caldre un referèndum  per a referendar la DUI implícita del 6 i 7 de setembre, ara calien dos referèndums, un a Catalunya, i un altre a Espanya, per reintegrar-se a l'estat espanyol: un per a preguntar als catalans si ens volíem reintegrar (i en quines condicions) i un altre, a Espanya, per a que ells decidissin si ens volien acceptar de al seu estat, i en quines condicions. Sembla un acudit, no? però el cas és que aquesta és la mateixa lògica que condueix al referèndum del 1er d'octubre.

Més coses: Sí, és cert, el lema de la manifestació no inclou la paraula independència. I què? El lema serà el que la gent vulgui, i estic força segur que les estelades i els crits d'independència seran els predominants, per no dir els únics. La manifestació serà independentista, perquè els que ens manifestarem serem independentistes. És molt senzill: hem de sortir al carrer. I aquesta és una oportunitat bona per a fer-ho. Per sortir el carrer i quedar-s'hi. Per encetar la resistència civil i la disputa del territori a l'estat espanyol i els seus col·laboradors. 

Els convocants són processistes? Probablement dins l'ANC i dins Òmnium hi ha encara una quantitat important, i tòxica, de gent provinent dels partits autoanomenats independentistes i que tenen la intenció de sotmetre l'ANC als propis interessos partidistes. En aquest sentit, és cert, en part convoquen processistes. La qüestió és que en aquest joc els independentistes hem de prendre les regnes i hem de desprendre'ns de la tutela i del "lideratges" dels partits. Al 2010 el PSC es va apuntar a una manifestació en contra del recurs d'inconstitucionalitat de l'estatut. Ni en el seu pitjor malson el PSC es podia imaginar que aquella acabaria sent la primera gran manifestació per la Independència. Es tracta de subvertir. Ara cal fer exactament el mateix. Aquesta manifestació ha de servir per engegar mobilitzacions contínues i auto-gestionades per la independència. Com ho van ser les consultes populars. O com poden ser-ho tantes altres accions. Repasseu el manual "De la dictadura a la democracia" de la Institució Albert Einstein (que diuen que sestà finançada per la CIA). Saben del que parlen.

La cosa també pot ser una altre. La gent està emprenyada i cal desmobilitzar, per tant, ja ha començat la màquina derrotista. El seu missatge és que  la manifestació del 7F no servirà de res.  

Com ja he dit, és cert. No servirà de res si només hi ha manifestació aquell dia. 
El que cal és que sigui la primera de moltes. Cal que l'acompanyin accions , cada dia, a tot el territori. 

És tracta d'engegar la maquinà independentista.

El que de debò no serveix de res és quedar-se a casa i piular derrotisme.  

Amb totes les seves mancances, l'ANC fa el que li toca convocant al 7F. Potser amb un lema fluix, però que convoca a tothom que es veu afectat pel desastre de Rodalies. Es cosa de la gent independentista convèncer al no independentistes, val a adir que molts ja ho estaven el passat 2017, que això només s'arregla amb la independència. És cosa de la gent independentista convèncer, i això costarà, que aquest cop no ens deixarem prendre el pel i que quan toqui aguantar s'aguantarà. És cosa de la gent independentista fer accions dia a dia. La revolta del dia a dia, és cosa de tot l'independentisme i ha de ser autogestionada. Sí autogestionada. Els partits no són confiables.

Prou, aquí sí, prou, de deixar una cosa tan important i tan seriosa com el futur del país en mans de partits de vol gallinaci que només van a col·locar càrrecs, per molt abrandats que siguin els  discursos. d'aquests partits.

És veurà fàcil qui es compromet amb la independència i qui no. L'estat espanyol ha de sentir que de nou Catalunya se'ls scapa de les mans. Han de tenir por. Quan tingui por respondrà amb repressió. La repressió serà la mesura. Vindran a per nosaltres, oeee. El pactisme, i  el repartiment de càrrecs, seran els símptomes del col·laboracionisme. No cal dir que aquest vegada, ens hem de tornar. Cent cops per cop. I als col·laboracionistes, encara cent cops més. 

La independència és l'objectiu, i es possible aconseguir-la. La prova és que la vam aconseguir el 2017. Cert que alguns es van rendir quan calia resistir, però això només vol dir que no eren les persones que calien aquell moment. Hem de poder canviar de lideratges quan calgui. Cal un moviment actiu, potent i solidari,  i a la vegada amb molts caps, com una hidra. Auto-gestió a l'estil dels CSA.

No feu cas dels derrotistes. Detecteu-los i foragiteu-los com si fossin infiltrats. Potser ho són! No feu cas dels que diuen que no es pot fer res.
Podem guanyar i sabem com fer-ho, perquè ja ho hem fet. Aquest és un camí que ja hem recorregut. Aquest cop serà més curt, i aquest cop farem la independència.

Som-hi! El proper 7F, alcem-nos i diguem Prou! Independència! 

Prou!

 

Els trens de la RENFE no van. No van els trens i les vies són insegures. És el resultat d'anys i anys de manca d'inversió i de previsió. Durant molts anys, no s'ha fet la despesa de manteniment necessària per a prestar el servei i, durant molts anys, tampoc s'ha previst i en conseqüència, tampoc s'ha planificat,  el creixement en la demanda de servei.

Aquí hi han responsabilitats compartides: cal assenyalar a RENFE i ADIF, essencialment empreses estatals per molts canvis de titularitat de pa sucat amb oli que es facin o es desfacin com a les  responsables directes de la manca de manteniment.

Ara bé, en tant que direcció política, també són responsables el govern espanyol en última instància, i el govern català, per delegació. Són els responsables de la manca de previsió i estratègia. 

Els gurus de la Catalunya dels deu milions no van preveure el creixement de la demanda, de tota mena i d'infraestructura ferroviària en particular. El resultat és el que es veu:  els trens de la RENFE no van i les vies són insegures.

Ara tothom a córrer. Ara excuses: que plou, que neva, que no hi ha prou plantilla. Com si la pluja, el vent o la neu només els afectessin a ells. Com si la manca de personal no fos, directament, conseqüència de la política de personal de RENFE i ADIF. Com si la no execució dels pressupostos   no fos responsabilitat directa, amb noms i cognoms, dels equips directius, fins arribar als ministres, de RENFE i ADIF. Això ha passat per anys.

Per què passa això?  Perquè és sistèmic. Recordeu les manifestacions de 2006 i 2007 sobre les infraestructures? La gent estava emprenyada pel caos a rodalies. La gent ja estava farta fa 20 anys. Es va dir que aquelles manifestacions van ser les primeres manifestacions per la Independència. És cert. Van ser-ho. A aquelles del 2006 i 2007 va seguir la manifestació per la independència que va ser la de 2010, que nominalment era contra la sentència d'inconstitucionalitat de l'estatut de 2006.  Després va venir un procés que va culminar amb la DUI implícita del 6 i el 7 de setembre, i amb el referèndum del primer d'octubre de 2017.

 Durant aquells anys, entre 2010 i 2017, la desinversió en infraestructures va ser explícita: Això ho deia José Zaragoza del PSC: "Des de l'any 2011, el govern del PP va deixar d'invertir en represàlia per l'estratègia de confrontació del senyor Mas, i hem tingut vuit anys en els quals es va deixar d'invertir perquè estàvem en la batalla i no en la col·laboració". En tot cas, fixeu-vos que la desinversió  ja venia de molt abans:  al 2006 ja en teníem els ous plens de rodalies infectes.  

Dues puntualitzacions, primera, el Sr. Zaragoza estava a la mateixa banda que el PP durant "la batalla": El PSOE, amb el PSC, van aprovar el 155, ho recordeu? Segona, des de 2018 fins avui, 2026, qui ha manat a Madrit és el PSOE. Suposadament ja no hi havia "batalla", ans al contrari, el que hi havia era "la pacificación" y "el reencuentro". 

A efectes pràctics, però, Puigdemont i Puig segueixen exiliats. Junqueres segueix inhabilitat. Només els policies han estat amnistiats. I tot el país segueix castigat per la manca d'inversions sistèmica i pel dèficit fiscal sistèmic. Dèficit fiscal: els catalans paguem a l'estat  molts més diners que els que es reben de l'estat.  Diners que han de tornar en forma de pressupostos de les administracions catalanes i en forma d'inversions en infraestructures a Catalunya. Dèficit fiscal igual a trens que no van i vies insegures.

La "pacificación" i el "reencuentro" són , exactament, una pixarada a la cara, que fa molts anys que dura. El dèficit fiscal és un atracament. És exactament una pràctica mafiosa: Espanya és la màfia: paga els impostos o et trenco les cames. Amb els impostos que tu pagues, ells se'n van de putes i a fotre's fins el cul de coca.   

Pel camí, ni trens, ni vies, ni educació, ni sanitat: "Les hemos destrozado el sistema sanitario" deia el fill de puta. Així rebentin. Així petin tots.

Ara tenim al PSC més col·laboracionista i espanyolista que mai al front de la Generalitat. Els han posat allà els partits suposadament independentistes. Els mateixos que van proclamar la independència per a suspendre-la vuit segons més tard. Avui paguem no haver assaltat la Generalitat aquell dia fatídic i no haver defensat la independència. Lliçó apresa. No tornarà a passar. 

Fa quinze anys ens vam alçar, i vam ser traïts. Estem sols. Espanya ens vol diluir i compta amb la inestimable ajuda de partits "independentistes" col·laboradors al Parlament i a la Generalitat. Ja ho sabem. Toca alçar-se de nou. No hi hauran traïcions que valguin, ara.  Farem net de tota la merda. Ja n'hi ha prou!

Alçar-se vol dir mobilitzar-se.  l'ANC, que és del poc que ens queda com a organització independentista raonablement lliure de la infiltració i infecció del partits. És el que tenim i cal usar-la amb esperit crític. Ja mai més fe cega en lideratges messiànics. Dit això: l'ANC ha convocat una manifestació el dia 7 de febrer. Que sigui com al de 2010. Alcem-nos. Ja hem fet aquest camí i té un final que és la independència del país. La independència ens permetrà fer el país que ens cal.  Que els trens funcioni i les vies siguin segures. Que la sanitat i l'educació funcionin. Que qui vingui a viure aquí ho faci amb esperança, respecte i estima pel país i la seva llengua. 

Amunt! 

 

Pujol Catalunya

La "justícia" espanyola vol humiliar i fer escarni de Jordi Pujol. 

A Pujol se li ha de retreure que va encobrir la corrupció familiar. És corrupció. Empitjorada pel fet fet que el discurs públic era d'una estricta moralitat catòlica. Les paraules no es corresponien als fets, i els fets van ser greus.

Aquesta falta ha embrutat una història que no és només la de Pujol. La història moderna de Catalunya no es pot explicar sense explicar la història de Pujol. Aquesta història és la nostra. La dels que hem nascut i viscut aquí i que van conèixer al Pujol dels fets del Palau de la Música i que va derivar en la campanya "Pujol, Catalunya", dels que el van conèixer com a primer President de la Generalitat triat a les urnes, després de Tarradellas, dels que vam viure i créixer al costat d'una Generalitat, i d'una TV3, i d'una societat que seguia el lideratge de Pujol. Pujol era allà. Una figura de presidencialisme paternalista per a una Catalunya que creixia. 

Pujol va fer pujolisme,  un catalanisme personal, que molta gent va adoptar com a propi. Molta gent no votava CiU. Votava a Pujol.

Pujol no era independentista. Pujol era catalanista i, sens dubte, reclamava per a Catalunya un autogovern que anava molt més enllà de la cotilla autonòmica. Un sobiranisme, encara que Pujol no feia servir aquesta paraula. Pujol era, i és, un  sobiranista possibilista, o si es prefereix, un sobiranista "peixalcovista". 

En fi, Pujol és necessari per explicar uns període important de la nostra història, fins i tot la història personal.

Pujol va cometre errors i va tenir encerts. Pujol va fer  tries, va prendre decisions. La Catalunya del procés  va ser, en bona part, una resposta als límits amb els que va topar el sobiranisme possibilista d Pujol. 

La Catalunya actual, avui ha de decidir entre el "neoprocessisme", l'independentisme, o claudicar definitivament i ser engolida per la homogeneïtzació globalista. Catalunya es troba, doncs, en un moment crític. 

Si Catalunya està en aquest punt és perquè els límits amb els que va topar Pujol encara hi són. A més, ara, després del processisme, ja sabem que aquests límits només poden ser enretirats amb mobilització i lluita: mai més ens podrem tornar a creure allò del "de la legalitat a la legalitat", o de la "democràcia avançada", o de les performances amb samarretes de colors, i "ni un paper a terra", i "no els donarem la foto que volen". No. Hem après que contra els poders opressors, i l'estat Espanyol ho és, calen moltes Urquinaones, cal resistència civil, cal control del territori efectiu, com el dels veins d'Alcarràs al primer d'octubre de 2017   

Pujol va cometre el pecat d'encobrir corruptes. Pujol ja hauria d'haver pagat per aquell mal. La "justícia" espanyola, però, ha allargat aquest procés. El procés a Pujol ara ja no és "justícia" si és que mai ho ha estat, per convertir-se en repressió.

Avui, Pujol és vell i està malalt. És algú vulnerable. Com un pare amb Alzheimer, amb el que potser et discuties per tot, amb el que potser et vas barallar, però que ara està malalt i tu te'n fas càrrec, perquè és el teu pare, i perquè és vulnerable i te'n sents responsable. No cal perdonar res. El passat és el que és. EL mal ja està fet. Però no deixarem que aquesta persona pateixi. Perquè som responsables dels nostres grans. Perquè és un dels nostres grans. Potser això de cuidar dels grans és una idea pujoliana. Qui sap. A mi em sembla una bona idea.

La "justicia" espanyola vol humiliar Pujol, perquè sap que molts ens sentim responsables dels nostres grans, dels nostres pares, dels nostres avis. Humiliant Pujol, quan no es pot defensar per vell i malalt, pretenen humiliar els que ens sentim responsables de la seva cura. Pretenen humiliar el catalanisme. Pretenen humiliar Catalunya, perquè es pensen que està derrotada.

Aquests fills de puta estan tocant el que no sona.

Estan fent bo, un cop més, allò de "Pujol, Catalunya".

Bé, doncs, si volen humiliar Pujol han de trobar-se amb un mur. Han de trobar-se amb cent Urquinaones. Aquest Pujol, vell i malalt, no està sol.

Pujol, Catalunya.