Pàgines

dimarts, 25 de novembre del 2025

Pujol Catalunya


La "justícia" espanyola vol humiliar i fer escarni de Jordi Pujol. 

A Pujol se li ha de retreure que va encobrir la corrupció familiar. És corrupció. Empitjorada pel fet fet que el discurs públic era d'una estricta moralitat catòlica. Les paraules no es corresponien als fets, i els fets van ser greus.

Aquesta falta ha embrutat una història que no és només la de Pujol. La història moderna de Catalunya no es pot explicar sense explicar la història de Pujol. Aquesta història és la nostra. La dels que hem nascut i viscut aquí i que van conèixer al Pujol dels fets del Palau de la Música i que va derivar en la campanya "Pujol, Catalunya", dels que el van conèixer com a primer President de la Generalitat triat a les urnes, després de Tarradellas, dels que vam viure i créixer al costat d'una Generalitat, i d'una TV3, i d'una societat que seguia el lideratge de Pujol. Pujol era allà. Una figura de presidencialisme paternalista per a una Catalunya que creixia. 

Pujol va fer pujolisme,  un catalanisme personal, que molta gent va adoptar com a propi. Molta gent no votava CiU. Votava a Pujol.

Pujol no era independentista. Pujol era catalanista i, sens dubte, reclamava per a Catalunya un autogovern que anava molt més enllà de la cotilla autonòmica. Un sobiranisme, encara que Pujol no feia servir aquesta paraula. Pujol era, i és, un  sobiranista possibilista, o si es prefereix, un sobiranista "peixalcovista". 

En fi, Pujol és necessari per explicar uns període important de la nostra història, fins i tot la història personal.

Pujol va cometre errors i va tenir encerts. Pujol va fer  tries, va prendre decisions. La Catalunya del procés  va ser, en bona part, una resposta als límits amb els que va topar el sobiranisme possibilista d Pujol. 

La Catalunya actual, avui ha de decidir entre el "neoprocessisme", l'independentisme, o claudicar definitivament i ser engolida per la homogeneïtzació globalista. Catalunya es troba, doncs, en un moment crític. 

Si Catalunya està en aquest punt és perquè els límits amb els que va topar Pujol encara hi són. A més, ara, després del processisme, ja sabem que aquests límits només poden ser enretirats amb mobilització i lluita: mai més ens podrem tornar a creure allò del "de la legalitat a la legalitat", o de la "democràcia avançada", o de les performances amb samarretes de colors, i "ni un paper a terra", i "no els donarem la foto que volen". No. Hem après que contra els poders opressors, i l'estat Espanyol ho és, calen moltes Urquinaones, cal resistència civil, cal control del territori efectiu, com el dels veins d'Alcarràs al primer d'octubre de 2017   

Pujol va cometre el pecat d'encobrir corruptes. Pujol ja hauria d'haver pagat per aquell mal. La "justícia" espanyola, però, ha allargat aquest procés. El procés a Pujol ara ja no és "justícia" si és que mai ho ha estat, per convertir-se en repressió.

Avui, Pujol és vell i està malalt. És algú vulnerable. Com un pare amb Alzheimer, amb el que potser et discuties per tot, amb el que potser et vas barallar, però que ara està malalt i tu te'n fas càrrec, perquè és el teu pare, i perquè és vulnerable i te'n sents responsable. No cal perdonar res. El passat és el que és. EL mal ja està fet. Però no deixarem que aquesta persona pateixi. Perquè som responsables dels nostres grans. Perquè és un dels nostres grans. Potser això de cuidar dels grans és una idea pujoliana. Qui sap. A mi em sembla una bona idea.

La "justicia" espanyola vol humiliar Pujol, perquè sap que molts ens sentim responsables dels nostres grans, dels nostres pares, dels nostres avis. Humiliant Pujol, quan no es pot defensar per vell i malalt, pretenen humiliar els que ens sentim responsables de la seva cura. Pretenen humiliar el catalanisme. Pretenen humiliar Catalunya, perquè es pensen que està derrotada.

Aquests fills de puta estan tocant el que no sona.

Estan fent bo, un cop més, allò de "Pujol, Catalunya".

Bé, doncs, si volen humiliar Pujol han de trobar-se amb un mur. Han de trobar-se amb cent Urquinaones. Aquest Pujol, vell i malalt, no està sol.

Pujol, Catalunya.