Pàgines

diumenge, 30 de juny del 2019

Preparem-nos i responguem com cal.

Ningú ens donarà res. Ni a Espanya, ni a Europa.

Jordi Cuixart, la veu més lliure de totes les que avui estan segrestades ens ho deia ahir en una carta : « preparem-nos per a unes sentències dures ». Les evidències que seran dures són importants. Començant per la mateixa presó preventiva.

L'independentisme català és l'única amenaça seriosa al règim del 78. Prou que ho saben des de l'1 d'octubre de 2017. Per això l'estat tracta als presos polítics com si fossin els pitjors criminals. En el seu càstig i humiliació es pretén espantar, humiliar i castigar a tot l'independentisme català. L'única forma de derrotar l'independentisme és desmobilitzar-lo. El fet que els presos polítics exerceixin un gran lideratge en l'independentisme no ajuda gens a mantenir la mobilització. A tots els moviments d'alliberament nacional, quan un dirigent cau pres, automàticament abandona el lideratge del moviment. No es poden exercir lideratges des de la presó. Si de cas, com a molt, poden ser una referència ètica, o moral. En tot cas, però, no se'ls demana. Prou feina tenen.

Preparem-nos i donem la resposta que cal. L'independentisme ha de reprendre la mobilització, i fer-ho des de l'empoderament més que no pas des dels lideratges. L'independentisme és fort quan és molt més horitzontal que vertical. Quan és transversal. Quan és col·lectiu. Quan és persistent. L'independentisme és fort quan accepta que hi hauran sacrificis i que els lliris s'han de quedar a casa.

Espanya no ens donarà res. Europa, tampoc. Avui s'ha sabut que la capitana del vaixell Sea Watch, Carola Rackete, ha estat detinguda al port de Lampedusa on havia atracat el vaixell sense permís amb l'objectiu de desembarcar quaranta migrants rescatats al mar. No se'ls ha deixat desembarcar i a la capitana li poden caure fins a 10 anys.

Fins a 10 anys per rescatar vides humanes. Això és Europa ara mateix.

No ens fem, il·lusions. Vull pensar que  Gonzalo Boye serà capaç d'aconseguir, amb el temps, que a Puigdemont, Comín i Junqueras se'ls reconegui l'acta d'eurodiputats però molt em temo que això no serà aviat. la UE és avui un club d'estats que es va allunyant dels ideals fundacionals. En particular, el Parlament Europeu, la més republicana de les institucions europees és també la més molesta per als estats membres i la que, precisament, té el seu poder més qüestionat per aquests mateixos estats. Preparem-nos, doncs, a veure com Europa impedeix que els diputats electes catalans puguin exercir com eurodiputats.

La democràcia està en un greu perill. Estem en guerra. Però aquest cop la guerra no és entre països. O entre faccions dins d'un mateix país. Aquest cop la guerra es entre les classes populars, les classes treballadores, pageses i menestrals, els autònoms i els petits empresaris contra les elits del sistema. Contra les castes administratives, contra les elits extractives. Contra les direccions funcionarials, financeres, polítiques, militars,  industrials i mediàtiques que regeixen el que viu, pensa i ha de sentir el poble. La guerra actual és, amb molta puresa, la de la biopolítica del poble  contra el biopoder de l'elit.

Només tenim els nostres cossos i la nostra tossuderia per guanyar aquesta guerra. Ens hi va la vida, com a totes les guerres. Però també ens hi va la democràcia i el republicanisme mateix. Per descomptat ens hi ha la independència.

Deixem-nos de lliris. Prenguem exemple dels gilets jaunes. Prenguem exemple de l'orgull LGTBI que va començar amb els aldarulls de Stonewall. Que no us enganyin. La revolució dels somriures, o els colors de la bandera LGTBI són la cara amable, la que serveix per crear aliances, però les lluites són sempre molt serioses, cal un tremp molt fort, ser capaços de patir i superar la desesperança quan sents, tard o d'hora ho sents, que no arribarà mai la victòria.

Però arribarà.

Hem de persistir. Amb mobilització contínua, amb empoderament ciutadà, amb la desobediència civil, amb l'auto-organització i l'autogestió, amb l'expulsió de l'IBEX35, amb la creació de sobiranies i amb lideratges de baix a dalt.

La victòria arribarà i, per tant, cada cop és més propera

Donec perficiam!
 

dimarts, 25 de juny del 2019

Cent cops per cop

Al post anterior deia que « les sentències, que es preveuen brutals i, per això, les preses i presos polítics encara ho són, provocaran, han de provocar, no s'entendria que no la provoquessin, una reacció popular. Una reacció que hauria de ser proporcional a la brutalitat de les sentències. Una proporció que al meu entendre hauria de ser la de tornar cent cops per cop. »

Aquesta proporció és el mínim, al meu entendre.

Aquesta gent van venir, com a tropes d'invasió i d'ocupació a pegar-nos. Al crit de "a por ellos". No ho oblideu mai. Estaven disposats a matar. A gent pacífica i desarmada que estava votant. Aquesta està guardada.

Aquesta gent van segrestar al govern electe de Catalunya i a representants de la seva societat civil. Porten prop de dos anys segrestats en presons espanyoles. Se'ls ha passejat com a trofeus de caça. En tancar-los i humiliar-los a ells ens volen tancats i humiliats a tots els independentistes. Aquesta està guardada.

Junqueras deia : « jo sóc independentista català, però abans que independentista sóc demòcrata, i abans que demòcrata sóc bona persona ». Aquesta gent, i tots els que els han votat, i encara els voten ens diuen « yo soy español, y eso va antes que ser demócrata o  buena persona » i, per això, aquesta gent demanen  condemnes llargues i els sembla bé la presó i els cops que hem rebut. Aquesta gent ens odien i en el seu odi, quan poden ens fan mal, ens provoquen dolor i patiment, només perquè som catalans i ells espanyols. Aquesta està guardada.

No penso empatitzar amb qui em vol tancat, ferit o mort. Són males persones. Són l'enemic i els vull fora de la meva vida.

Amb una vegada en va haver prou. No pararé l'altra galta. Si em peguen m'hi tornaré. Cent cops per cop. Sense parar, fins a fer-los fora de la meva vida.

Cops de colze

Avui ERC ha impedit, amb la seva abstenció, la tramitació de la ILP que demanava que s'aixequés la suspensió de la declaració d'Independència del passat 27 d'octubre de 2017.

Personalment, ho trobo molt lleig. Com la CUP, crec que qualsevol ILP que acompleixi els requisits legals hauria de ser tramitada. Per simple higiene democràtica.

En tot cas, ERC s'ha abstingut, i els vots en contra de PSC i Cs han tombat la ILP, una victòria unionista fàcil. Lliçó : la desunió independentista provoca derrotes.

La desunió independentista és evident i el motiu també sembla evident : Una lluita entre ERC i PDECat per liderar el  projecte independentista. Arguments d'ERC? el gran resultat a les eleccions espanyoles tant al congrés com al senat. Amb Junqueras i Romeva com a noms principals. I també la victòria (amarga) a les municipals, a Barcelona, amb Ernest Maragall i amb, de nou el gran resultat de Junqueras com eurodiputat.

Però a aquest creixement indiscutible, el PDEcat oposa una resistència efectiva : Jordi Sánchez també va ser triat diputat i, notablement, Laura Borràs, que en el temps que ha estat consellera ens ha permès albirar una dona de qualitats intel·lectuals, polítiques i comunicatives excel·lents i que egur que destacarà i provocarà admiració entre propis i contraris també a Madrid.

A les municipals el PDEcat ha aconseguit ser la primera força en nombre d'alcaldes (tot i que seguida de prop per ERC, que creix molt) i a les europees Carles Puigdemont va obtenir una victòria extraordinària que té molt d'èxit personal, però que el PDEcat pot assumir com, essencialment, pròpia.

A més, tot i que els resultats van en la línia de confirmar que ERC és la primera força de l'independentisme, el cas és que la Generalitat és en mans de la coalició entre PDEcat i ERC i que el president Torra és, nominalment, del PDEcat. Només el President té la facultat de convocar unes noves eleccions i això no es preveu a curt termini. Per descomptat, no serà ERC la que faci moviments estranys per provocar la caiguda del govern independentista. Seria un error molt gran. No s'entendria i, sobretot, no es perdonaria.

A més, que l'entorn és convuls :

Avui mateix s'ha sabut que no és gens clar que Pedro Sánchez acabi sent president del govern espanyol. Anem a noves eleccions espanyoles aquesta tardor?

A Barcelona, ERC esmola l'espasa a l'espera de veure en que acaba el serial protagonitzat pel trio Colau, Collboni i Valls. Colau i BeC s'han suïcidat, tot i que encara no ho saben, però de les seves despulles tant en pot sortir una ERC reforçada com un PSC reforçat. Es prepara una gran batalla.

A més, la justícia europea ha de pronunciar-se sobre la immunitat parlamentària de l'eurodiputat Junqueras (i dels eurodiputats Puigdemont i Comín), i el resultat d'aquest pronunciament pot tenir efectes importants, depenent de quin en sigui el sentit i quina sigui l'actitud que preguin l'estat espanyol.

Per descomptat, les sentències, que es preveuen brutals i, per això, les preses i presos polítics encara ho són, provocaran, han de provocar, no s'entendria que no la provoquessin, una reacció popular. Una reacció que hauria de ser proporcional a la brutalitat de les sentències. Una proporció que al meu entendre hauria de ser la de tornar cent cops per cop.

Acabo, avui estem en un temps d'incertesa i  l'independentisme, en general, està a l'expectativa, cosa que és un error, ja que caldria prendre la iniciativa i activar la mobilització permanent que reclamava Cuixart. Els partits independentistes aprofiten aquest impasse per clavar-se cops de colze de cara a posicionar-se en el lideratge del moviment independentista.

Lliçó : només hem avançat quan ha liderat la societat civil. Quan l'ANC i Òmnium han activat el carrer. Quan els CDR han fet seu i nostre el carrer. Quan els partits anaven a remolc. No culminem perquè el tram institucional, els partits, són la baula dèbil i tenen avui, massa poder. El poder ha de ser nostre, del poble. El poble mana i el govern obeeix.

Per això és tan lleig això que ha passat avui amb la ILP però, a la vegada, tan tristament previsible que passaria.

No deixem que les lluites partidistes ho espatllin. Els partits només són eines. Els cops de colze són vergonyosos. L'enemic és en front nostre, no al costat.

Hem de superar els partits si no serveixen. Tinguem ben present que la força dels pobles no és als partits. La força dels pobles sempre, sempre, és la mobilització permanent als carrers.

dilluns, 24 de juny del 2019

#HoTornaremAFer

El passat divendres va entrar l'estiu. Ahir va ser la revetlla i avui és Sant Joan -Diada nacional dels Països Catalans. Els nens ja estan de vacances. En pocs dies ha canviat el to general.

Es diria que han passat mil anys, però, encara no fa un mes de les eleccions europees i municipals del 26M, i encara fa menys que el judici farsa contra ĺ'independentisme va quedar vist per a sentència.

Aprofitant el canvi de to d'aquest cap de setmana, avui vull recuperar l'al·legació final de Jordi Cuixart. En trobar-se fora de les lluites partidistes, la declaració de Jordi Cuixart esdevé, per mi, la més valuosa de totes les declaracions finals. Amb la que m'identifico més. Amb el ben entès que totes elles van se valuoses i necessàries.

Vet aquí la declaració de Cuixart :



Sí, Jordi. Ho tornarem a fer, i aquest cop bé. Ningú es penedeix de res. Si de cas hem après alguna cosa. Us alliberarem i ens alliberarem. Sou presos polítics vosaltres i nosaltres perquè amb vosaltres ens volen tancats a tots. Però la llibertat, com la vida, s'obrirà camí.

Gràcies, com a votant de l'1 d'octubre, pel vostre esforç.

Gràcies per marcar el camí, el de la mobilització permanent, el de la desobediència civil, pacífica, segur, però desobediència. Gràcies per assenyalar inequívocament que aquesta és la via.

Gràcies per dir en veu alta que el problema no és la desobediència, si no que el problema és l'obediència entesa com a submissió tant per part dels poders com per una bona part de la societat que ha triat bescanviar submissió per comoditat. Però en aquest canvi el guany és ben minso i, per contra, el preu és molt alt, tot i que potser ara no ho vegin.

Quin gran orgull les teves paraules. Quina vergonya aquest segrest. Quanta urgència en el teu alliberament i en el de les preses i presos.

Sí, Jordi. Ho tornarem a fer, i aquest cop bé.

dissabte, 15 de juny del 2019

Constitució dels ajuntaments

Han passat les municipals i, efectivament, Ada Colau ha pactat amb PSC i Valls per mantenir-se a l'alcaldia.

No m'agrada Colau, i després d'aquests pactes vergonyosos ja es pot afirmar que els propers anys seran tristos i negatius per a la ciutat. Objectivament.

Però tindrà coses bones : s'ha acabat la falsa equidistància dels comuns, s'ha acabat la seva superioritat moral i el seu repartiment de carnets d'esquerra «autèntica» o «no autèntica», s'ha acabat aquesta falsa esquerra de saló, aquesta gauche divine de pa sucat amb oli i ja només queda la vella guàrdia tecnocràtica i elitista de Iniciativa, una casta que ocupa llocs de molt poder dins l'ajuntament i que han pactat i pactaran amb el dimoni pe continuar fent de Barcelona el seu negoci particular. Una casta elitista que menysprea i manipula la ciutadania i que no és, ni de bon tros, tan eficient en la gestió de la ciutat com presumeixen i, de fet, estan colgats pels deutes amb La Caixa, l'autèntica vencedora de la contesa electoral del passat 26M.

Des d'avui s'obre la veda i des d'avui ja podem combatre als comuns amb tota la força que sigui possible. S'ha acabat aguantar els seus discursets de falsa moralina esquerranosa i de progressisme xupi-guai. Comenceu per recordar-lis amb qui han pactat, recordeu-lis també com es van aprofitar de les falses acusacions contra Trias de fa quatre anys. Recordeu-lis que han jugat brut sempre. Recordeu-lis que governen gràcies a Valls. I sobretot, quan es faci ben visible l'alt preu que hauran de pagar a PSC i Valls per aquest govern, que el pagaran, no en tingueu dubte, quan arribi aquell moment n'haurem de fer sang. Serà el moment de fer evident com de gran ha estat la mentida dels comuns a una bona part del seus votants.

Però parlant de mentides, menció especial a Manuel Valls. Aquest tipus sí que ha enganyat a una bona part dels seus votants. No a tots, és clar. La Upper Diagonal segurament deu estar aplaudint amb les orelles. Però els votants ciudadaners de la resta de la ciutat encara no deuen comprendre què ha passat i com pot ser que Colau hagi estat triada amb els seus vots. En fi, a França aquest tipus és menyspreat per tothom. A Catalunya està guanyant-se el menyspreu de la majoria amb una velocitat extraordinària. En particular, entre els que se suposa que eren els seus votants naturals. Coi, té mèrit. El primer que fa és partir el seu grup per la meitat i votar en contra de les directrius de C's, i espera.

En fi. La democràcia a l'estat espanyol i això inclou, per ara i per desgràcia, Catalunya està en retirada. El vot de la gent és segrestat per uns partits que fan i desfan atenent estrictament als propis interessos. El que ha passat a Barcelona, amb el transfuguisme de Valls i la traïció de BeC als seus molts votants independentistes ha estat particularment vergonyós, sobretot per l'engany amb tota la cara dura. 

Molta i molta vergonya. Avui, votants i fanboys de Colau, quines rates miserables, cridaven 3% quan parlava Quim Forn. Quim Forn, pres polític per defensar la sobirania de Catalunya, per defensar l'ideal republicà.

Però, en fi, si més no a Barcelona el que ha passat és que hi ha hagut un gran engany. Si més no encara tenim aquesta excusa i la propera vegada no ens deixarem enganyar, o sí, qui sap, però llavors no seria engany sino estupidesa. Aprofitem-ho i aprenguem alguna cosa. Penseu que a Madrid, en canvi,  ningú pot dir que no estava avisat. Des del primer dia se sabia que si el trifachitu guanyava, tindrien alcalde fatxa. Doncs mira, el trifachitu ha guanyat i tenen alcalde fatxa. Amb patates.

Lliçó important : no deixeu la democràcia i la política en mans de polítics "professionals". La democràcia i la política l'hem de fer cadascun de nosaltres cada dia. Només així ens estalviarem enganys. No ens estalviarem errors, segur. Però seran els nostres errors. Això també és autodeterminació. La figura de Valls neix molt precisament contra aquest empoderament de tots i cadascun de nosaltres. Per això es tan greu l'engany -la traïció- de Colau i els comuns. Rumieu-ho.

dimecres, 12 de juny del 2019

Vist per a sentència

Vist per a sentència.

N'hi han que en sentir els emocionants al·legats finals dels presos polítics s'han atrevit a plantejar escenaris d'absolució o de condemnes lleugeres.

Sembla mentida. No aprenem.

Els condemnaran. Els condemnaran amb sentències dures. El tracta que avui mateix se'ls està dispensant és el mateix que es dona als pitjors assassins que us pugueu imaginar. Més de sis cents dies de presó preventiva porten. De debò encar no ho heu entès?

Se'ls condemnarà de la forma més cruel possible. Perquè són culpables d'haver propiciat un referèndum d'autodeterminació i d'haver proclamat en atenció al resultat, la independència de Catalunya. Punt. Pels que érem allà, pels que vam votar i pels que vam escoltar la proclamació d'independència (immediatament suspesa) aquest fets són provats. També són fets provats pel nacionalisme espanyol.

Pel nacionalisme espanyol no hi ha delicte més greu que la secessió.

Per tant, com no hi ha delicte més greu, se'ls aplicarà la pena més alta que puguin trobar. Encara sort que no han vist com jutjar-los per un tribunal militar perquè en aquest cas ja els haurien afusellat a hores d'ara.

Els independentistes som, per al nacionalisme espanyol, els pitjors criminals perquè ataquem la seva essència. El nacionalisme espanyol és una ideologia mancada de reflexió ideològica i intel·lectual que pren com a principal referent el franquisme. Essencialment es tracta d'un feixisme i, per tant, els drets fonamentals i els drets humans estan subordinats a la idea de nació. El nacionalisme espanyol controla l'administració de l'estat i les seves institucions. Ha estat agredit i ara es revenja.

HI han algunes coses que podem aprendre del nacionalisme espanyol. Potser la meś important és que a l'enemic se l'ha d'anorrear. En una guerra l'ètica és un llast. El poder no demana l'amor dels sotmesos, només la seva obediència. Si pot ser voluntàriament, millor, i si no, mitjançant coerció.

L'1 i el 3 d'octubre vam infligir una gran derrota a l'estat espanyol. Espanya no va poder impedir que votéssim i tampoc va poder impedir la declaració d'independència. Per la raó que sigui algú va decidir que era l'hora dels despatxos quan la gent era al carrer disposada -no tots, certament- a defensar la República i es va abandonar el combat abans de començar-lo.

Bona part d'aquell govern és avui śegrestat i serà condemnat a penes molt dures. Encara sort que el President i part del govern va veure clar que calia marxar a l'exili. Gràcies a ells es manté un front  de resistència en l'àmbit internacional, un front imprescindible donat que la Generalitat està intervinguda.

Als segrestats només els alliberarà la República. No hi ha meś. La República demanarà sacrificis i l'enfrontament obert amb Espanya. Si alguna cosa hem d'haver après amb totes les eleccions i votacions que hem fet des del primer d'octubre del 2017 és que votar, a Espanya, no serveix de res. La seva democràcia és falsa. Una mentida.

La unilateralitat està més que plenament motivada. És el que es coneix com « causa justa ». La comunitat  internacional pot acceptar la « causa justa » com a excusa per a justificar la secessió unilateral d'un terrirotir. Però per a poder fer valdre la « causa justa » cal, evidentment, unilateralitat i control del territori.

Això vol dir persistència i sacrifici : les caretes han caigut. La propera vegada que enviïn  forces d'ocupació al crit de « a por ellos » ho faran amb  armes de foc. Els lliris ja no floriran més a Catalunya i les sentències n'haurien d'enterrar el record. Les banderes de colors hauran de ser negres.

Ens han declarat la guerra i han emprat la violència contra nosaltres. Violència quan ens van pegar el primer d'octubre, violència amb la repressió policial posterior, violència amb el segrest dels presos polítics, extorsió, multes  i amenaça de sancions a tants i tants militants independentistes. Tot ho justifiquen des de les seves lleis nacionalistes i se'ns tracta i se'ns condemna com si fóssim criminals.

No som criminals però, certament, hem de reconèixer que som enemics.

Doncs bé, en una guerra l'únic que compta és guanyar.