dimarts, 25 de juny de 2019

Cops de colze

Avui ERC ha impedit, amb la seva abstenció, la tramitació de la ILP que demanava que s'aixequés la suspensió de la declaració d'Independència del passat 27 d'octubre de 2017.

Personalment, ho trobo molt lleig. Com la CUP, crec que qualsevol ILP que acompleixi els requisits legals hauria de ser tramitada. Per simple higiene democràtica.

En tot cas, ERC s'ha abstingut, i els vots en contra de PSC i Cs han tombat la ILP, una victòria unionista fàcil. Lliçó : la desunió independentista provoca derrotes.

La desunió independentista és evident i el motiu també sembla evident : Una lluita entre ERC i PDECat per liderar el  projecte independentista. Arguments d'ERC? el gran resultat a les eleccions espanyoles tant al congrés com al senat. Amb Junqueras i Romeva com a noms principals. I també la victòria (amarga) a les municipals, a Barcelona, amb Ernest Maragall i amb, de nou el gran resultat de Junqueras com eurodiputat.

Però a aquest creixement indiscutible, el PDEcat oposa una resistència efectiva : Jordi Sánchez també va ser triat diputat i, notablement, Laura Borràs, que en el temps que ha estat consellera ens ha permès albirar una dona de qualitats intel·lectuals, polítiques i comunicatives excel·lents i que egur que destacarà i provocarà admiració entre propis i contraris també a Madrid.

A les municipals el PDEcat ha aconseguit ser la primera força en nombre d'alcaldes (tot i que seguida de prop per ERC, que creix molt) i a les europees Carles Puigdemont va obtenir una victòria extraordinària que té molt d'èxit personal, però que el PDEcat pot assumir com, essencialment, pròpia.

A més, tot i que els resultats van en la línia de confirmar que ERC és la primera força de l'independentisme, el cas és que la Generalitat és en mans de la coalició entre PDEcat i ERC i que el president Torra és, nominalment, del PDEcat. Només el President té la facultat de convocar unes noves eleccions i això no es preveu a curt termini. Per descomptat, no serà ERC la que faci moviments estranys per provocar la caiguda del govern independentista. Seria un error molt gran. No s'entendria i, sobretot, no es perdonaria.

A més, que l'entorn és convuls :

Avui mateix s'ha sabut que no és gens clar que Pedro Sánchez acabi sent president del govern espanyol. Anem a noves eleccions espanyoles aquesta tardor?

A Barcelona, ERC esmola l'espasa a l'espera de veure en que acaba el serial protagonitzat pel trio Colau, Collboni i Valls. Colau i BeC s'han suïcidat, tot i que encara no ho saben, però de les seves despulles tant en pot sortir una ERC reforçada com un PSC reforçat. Es prepara una gran batalla.

A més, la justícia europea ha de pronunciar-se sobre la immunitat parlamentària de l'eurodiputat Junqueras (i dels eurodiputats Puigdemont i Comín), i el resultat d'aquest pronunciament pot tenir efectes importants, depenent de quin en sigui el sentit i quina sigui l'actitud que preguin l'estat espanyol.

Per descomptat, les sentències, que es preveuen brutals i, per això, les preses i presos polítics encara ho són, provocaran, han de provocar, no s'entendria que no la provoquessin, una reacció popular. Una reacció que hauria de ser proporcional a la brutalitat de les sentències. Una proporció que al meu entendre hauria de ser la de tornar cent cops per cop.

Acabo, avui estem en un temps d'incertesa i  l'independentisme, en general, està a l'expectativa, cosa que és un error, ja que caldria prendre la iniciativa i activar la mobilització permanent que reclamava Cuixart. Els partits independentistes aprofiten aquest impasse per clavar-se cops de colze de cara a posicionar-se en el lideratge del moviment independentista.

Lliçó : només hem avançat quan ha liderat la societat civil. Quan l'ANC i Òmnium han activat el carrer. Quan els CDR han fet seu i nostre el carrer. Quan els partits anaven a remolc. No culminem perquè el tram institucional, els partits, són la baula dèbil i tenen avui, massa poder. El poder ha de ser nostre, del poble. El poble mana i el govern obeeix.

Per això és tan lleig això que ha passat avui amb la ILP però, a la vegada, tan tristament previsible que passaria.

No deixem que les lluites partidistes ho espatllin. Els partits només són eines. Els cops de colze són vergonyosos. L'enemic és en front nostre, no al costat.

Hem de superar els partits si no serveixen. Tinguem ben present que la força dels pobles no és als partits. La força dels pobles sempre, sempre, és la mobilització permanent als carrers.