dimecres, 12 de juny de 2019

Vist per a sentència

Vist per a sentència.

N'hi han que en sentir els emocionants al·legats finals dels presos polítics s'han atrevit a plantejar escenaris d'absolució o de condemnes lleugeres.

Sembla mentida. No aprenem.

Els condemnaran. Els condemnaran amb sentències dures. El tracta que avui mateix se'ls està dispensant és el mateix que es dona als pitjors assassins que us pugueu imaginar. Més de sis cents dies de presó preventiva porten. De debò encar no ho heu entès?

Se'ls condemnarà de la forma més cruel possible. Perquè són culpables d'haver propiciat un referèndum d'autodeterminació i d'haver proclamat en atenció al resultat, la independència de Catalunya. Punt. Pels que érem allà, pels que vam votar i pels que vam escoltar la proclamació d'independència (immediatament suspesa) aquest fets són provats. També són fets provats pel nacionalisme espanyol.

Pel nacionalisme espanyol no hi ha delicte més greu que la secessió.

Per tant, com no hi ha delicte més greu, se'ls aplicarà la pena més alta que puguin trobar. Encara sort que no han vist com jutjar-los per un tribunal militar perquè en aquest cas ja els haurien afusellat a hores d'ara.

Els independentistes som, per al nacionalisme espanyol, els pitjors criminals perquè ataquem la seva essència. El nacionalisme espanyol és una ideologia mancada de reflexió ideològica i intel·lectual que pren com a principal referent el franquisme. Essencialment es tracta d'un feixisme i, per tant, els drets fonamentals i els drets humans estan subordinats a la idea de nació. El nacionalisme espanyol controla l'administració de l'estat i les seves institucions. Ha estat agredit i ara es revenja.

HI han algunes coses que podem aprendre del nacionalisme espanyol. Potser la meś important és que a l'enemic se l'ha d'anorrear. En una guerra l'ètica és un llast. El poder no demana l'amor dels sotmesos, només la seva obediència. Si pot ser voluntàriament, millor, i si no, mitjançant coerció.

L'1 i el 3 d'octubre vam infligir una gran derrota a l'estat espanyol. Espanya no va poder impedir que votéssim i tampoc va poder impedir la declaració d'independència. Per la raó que sigui algú va decidir que era l'hora dels despatxos quan la gent era al carrer disposada -no tots, certament- a defensar la República i es va abandonar el combat abans de començar-lo.

Bona part d'aquell govern és avui śegrestat i serà condemnat a penes molt dures. Encara sort que el President i part del govern va veure clar que calia marxar a l'exili. Gràcies a ells es manté un front  de resistència en l'àmbit internacional, un front imprescindible donat que la Generalitat està intervinguda.

Als segrestats només els alliberarà la República. No hi ha meś. La República demanarà sacrificis i l'enfrontament obert amb Espanya. Si alguna cosa hem d'haver après amb totes les eleccions i votacions que hem fet des del primer d'octubre del 2017 és que votar, a Espanya, no serveix de res. La seva democràcia és falsa. Una mentida.

La unilateralitat està més que plenament motivada. És el que es coneix com « causa justa ». La comunitat  internacional pot acceptar la « causa justa » com a excusa per a justificar la secessió unilateral d'un terrirotir. Però per a poder fer valdre la « causa justa » cal, evidentment, unilateralitat i control del territori.

Això vol dir persistència i sacrifici : les caretes han caigut. La propera vegada que enviïn  forces d'ocupació al crit de « a por ellos » ho faran amb  armes de foc. Els lliris ja no floriran més a Catalunya i les sentències n'haurien d'enterrar el record. Les banderes de colors hauran de ser negres.

Ens han declarat la guerra i han emprat la violència contra nosaltres. Violència quan ens van pegar el primer d'octubre, violència amb la repressió policial posterior, violència amb el segrest dels presos polítics, extorsió, multes  i amenaça de sancions a tants i tants militants independentistes. Tot ho justifiquen des de les seves lleis nacionalistes i se'ns tracta i se'ns condemna com si fóssim criminals.

No som criminals però, certament, hem de reconèixer que som enemics.

Doncs bé, en una guerra l'únic que compta és guanyar.