Jo no vaig votar a les darreres eleccions. No vaig fer-ho per una raó principal: no pensava que cap partit em representés. En tant que independentista i d'esquerres, i a cada dia que passa més antisistema, el ventall de possibilitats per triar era, més aviat, curt. A dia d'avui em sento absolutament orfe de representació política,
A dia d'avui estic convençut que només jo em represento a mi mateix. Que ningú pot representar-me. A dia d'avui, estic convençut que el "sistema democràtic" no ho és gaire de democràtic, per no dir gens. A dia d'avui estic massa cansat i decebut, i m'he tornat massa escèptic per creure que partits i polítics representen a algú més que a ells mateixos, o que defensen altres interessos que no siguin els propis de la gent que n'és l'estructura.
A dia d'avui, crec que "el poder" és l'enemic. El "poder" com ens, però també, i sobretot, com a persones concretes, amb noms i cognoms, identificables, fins i tot properes. El "poder" és l'ús pervers de la jerarquia. Ja sigui de l'encarregat de la botiga vers l'aprenent, com de la Ursula Von der Leyen, o Elon Musk, per dir-ne alguns, vers la resta del món.
Dretes i esquerres existeixen, segur. Dretes i esquerres es distingeixen pels valors que defensen de forma prioritària. Ser d'esquerres o ser de dretes no és més que defensar un valor, o el seu dual, que no necessàriament oposat. A priori, doncs, ser d'esquerres o de dretes respon a una escala de valors. Seguir l'una o l'altra, en principi, pot ser igual de legítim i ètic. No hi han, d'entrada, superioritats morals.
Ara bé, per sobre d'aquesta divisió entre esquerres i dretes n'hi ha una altre: els que exerceixen el poder, per una banda, i els que són objecte d'aquest exercici del poder, per l'altra.
Una de les diferències entre esquerres i dretes és, precisament l'actitud enfront la jerarquia i l'ordre social. Tal com ho veig ara, aquesta acceptació de la jerarquia, la verticalitat i alçada de la jerarquia, són un tret particularment important i definitori de l'eix esquerra dreta. En la meva opinió, la dreta considera que les jerarquies, el manteniment i respecte a l'autoritat i l'ordre social són valors positius. L'esquerra, en canvi, em sembla que considera més positiva que les jerarquies siguin el més planes possibles, i prefereix la col·laboració i la corresponsabilitat del col·lectiu que els lideratges.
És obvi que entre els que exerceixen el poder és molt més senzill que trobem a gent de dretes perquè, lògicament. el poder troba una justificació en l'escala de valors de la dreta. El que crida l'atenció és que entre els que són objecte del poder també hi ha una massa important, en ocasions majoritària, de gent que també defensen els principis de dretes de jerarquia, defensa i manteniment de l'ordre social.
Vet aquí, però, que els partits, tots, sense excepcions, defensen la jerarquia, la defensa i el manteniment de l'ordre social, que pot incloure, o no, l'ordre polític i, per això, poden haver partits independentistes d'esquerres o dretes. Els partits, sense excepcions, s'organitzen internament de forma jeràrquica, de dalt a baix. Fins i tot els partits i organitzacions autoanomenats assemblearis tenen força vicis jeràrquics. Les úniques assemblees que em semblen sinceres (i dic "sinceres", i no "efectives" o "democràtiques") són les de comunitats de veïns.
A les assemblees de veïns cada apartament té un representant, que defensa, en principi, els interessos de la pròpia porta. En general no hi han coalicions de portes, ni hi han trobades prèvies per decantar votacions. Tothom arriba amb la mateixa informació de pressupostos i ordre del dia. Es vota a ma alçada.
És clar, també són una olla de grills i, sovint, una sorprenent mostra de mala educació.
Si més no, però, són sinceres, en el sentit que cadascú defensa els seus interessos i, sobre el paper, tothom ha pogut preparar-se i participar en peu d'igualtat.
El cas és que fins i tot a la reunió de l'escala ja es veu que això de la igualtat no acaba de funcionar: hi ha qui parla molt bé, i hi ha qui no; hi ha qui manté un to respectuós, i hi ha qui sembla que només busca brega; hi ha qui s'ha llegit la documentació i l'ha entès i hi ha qui mai ho fa. Si més no, però, tothom pot parlar en peu d'igualtat.
La meva experiència a assemblees de partits i organitzacions és la d'unes reunions molt dirigides, amb moltes trobades prèvies a l'assemblea, i on no tothom que parla és escoltat. No sempre pot parlar tothom. En l'extrem, l'assemblea es perverteix i reflecteix jerarquia, autoritat i ordre social. Hi ha poder que s'exerceix a l'assemblea, dins de l'assemblea. A l'assemblea hi ha qui exerceix el poder, i hi ha qui és objecte d'aquest exercici.
Cap partit pot representar-me. Ja no només perquè formalment estan incapacitats per a fer-ho. És que, a més, hi han els interessos de fons de l'estructura del partit.
Sigui com sigui, a dia d'avui el futur es mostra incert. Deia Arcadi Oliveres que un altre món és possible, i jo ho crec, i necessari. Crec també que és possible aconseguir-ho. Estic convençut que amb una massa crítica de gent organitzada i actuant de forma decidida és possible aconseguir canvis. Les dificultats són múltiples. En destaco algunes: com s'aconsegueix aquesta massa crítica? Com s'organitza aquesta massa crítica de gent per a actuar? Com es garanteix que aquesta organització no esdevé una estructura jeràrquica més orientada a la defensa dels interessos propis dels membres que en formen l'estructura, que als objectius que van dur a la seva creació?
Vet aquí on estic. Orfe. Independentista català i d'esquerres busca organització en la que enquadrar-se. Partits parlamentaris abstenir-se. Sindicats majoritaris, també. Lliristes, fleumes i fumats seran escarnits. Només s'estudiaran les ofertes que acreditin un mínim de condicions.
