dimecres, 26 de novembre de 2014

Conferència del President. "Després del 9N: temps de decidir, temps de sumar"

Avui a les 17:00 ha acabat el procés participatiu del 9N. Qui no va poder votar el 9N ho ha pogut fer posteriorment a les diferents delegacions territorials del govern.

Un cop acabat el procés s'esperava la intervenció del President Mas que s'ha fet realitat a les 19:30 a l'auditori del Fòrum.

El text íntegre de la conferència del president de la Generalitat "Després del 9N: temps de decidir, temps de sumar"  [també a l'aragirona.cat].

O, si ho preferiu, el podcast.

La proposta del President, en resum, al Vilaweb.

Mas proposa una llista "de país", principalment amb gent de la societat civil, proposats per la societat civil, i pels partits. Tots els que estiguessin en aquesta llista es comprometrien a presentar-se només aquest cop, com un servei al país.   
Mas està disposat a no ser el cap de llista. Fins i tot, s'ofereix per tancar la llista.

La data de la consulta no està fixada. De fet, ni tan sols es pot afirmar que Mas estigui disposat a convocar-la si no es possible amb les regles que proposa

Aquesta llista es marcaria l'objectiu de la majoria absoluta.

En cas d'obtenir la majoria absoluta per ella mateixa, declararia la independència.

Aquest govern disposaria del plaç d'any i mig, màxim, per crear les estructures necessàries per mantenir-la, per una banda, i realitzar el procés constituent per l'altra. El procés constituent serà un procés amb la participació ciutadana, i serà responsabilitat d'aquest govern habilitar els mecanismes de participació.

Assegurar el funcionament normal de l'administració i els serveis que presta la Generalitat durant aquests mesos de transició.

En completar aquest procés, el 2016, es convocarien eleccions constituents i es proclamaria la independència. Un referèndum final, un cop celebrades les eleccions constituents, ratificaria la independència.

* * * * *

Aquesta és la proposta del President.

En una primera lectura sembla que el pla està meditat. Hi ha una proposta i un pla d'actuació. Si més no, Mas té un full de ruta.

Sembla que Mas tracta de superar el dubte raonable de si una llista unitària sumaria més diputats independentistes que llistes separades de CiU i ERC.

Jo diria que la idea és que sigui la societat la que construeixi, en una mena de procés de  llistes obertes aquesta candidatura unitària per fer la independència.

Es tractaria d'una llista unitària que comptaria amb persones de la societat civil, proposats per pels partits que vulguin participar-hi, però no només, també comptaria amb gent  proposada per patronals, sindicats, associacions...

A priori, a mi no em desagrada. Entenc que la situació és excepcional i requereix accions excepcionals.

Mas ha presentat molt bé el seu pla. Ha resultat convincent. Ha transmès la imatge de tenir els caps ben lligats. La sensació és que amb aquesta proposta és capaç de mantenir el lideratge del procés. SI més no, posa el llistó alt per a qualsevol contraproposta.

Per una qüestió d'aritmètica electoral la pilota ara és al terrat d'ERC. Accepten o rebutgen la proposta? la matisen?  calen aclariments?  Tenen una proposta pròpia? Segons  Vilaweb, "dimarts vinent, Junqueras farà una conferència al Palau de Congressos de Catalunya amb el títol 'Crida a un nou país: la República Catalana'. Pot ser aleshores el moment que el president d'ERC respongui a la proposta de Mas". Caldrà, doncs, esperar a la setmana que ve. 

Per la seva banda, no hi ha dubte que CUP i Procés Constituent faran una llista independentista seva. Bé. Com ha de ser. Arribat el moment, aquests diputats es posaran a favor de la declaració d'independència i, probablement, si les coses van com han d'anar, seran molt actius en el procés constituent.

Tampoc hi ha dubte que PSC i PP, Cs negaran la major.

Però la clau de la majoria absoluta pot estar en els votants del Sí-No.  ICV i Podemos -cas que es presenti- hauran de definir-se i, si les coses no canvien molt, explicar com volen fer un procés constituent a Espanya, ells tots sols, o amb qui volen federar-se els altres. O si es que la seva proposta és esperar-se a veure què passa a Espanya. Però aquest discurs de posar-se a roda del que diguin a Madrid, tal com ho veig, ja ha quedat desmentit pels fets. O, si més no, està desbordat per la velocitat que porta el procés d'Independència.

En fi. No hi ha res guanyat i les coses es poden torçar...

... Però, en tot cas, el discurs de Mas és d'una importància extraordinària. Adoneu-vos de a quin punt estem que el President de la Generalitat parla en els termes que ho ha fet.

Espero que tots plegats sapiguem estar-ne a l'alçada.

divendres, 21 de novembre de 2014

Carmen. 85 anys. Desnonada

Anava a publicar el post anterior però a l'entrar al Twitter m'he trobat la notícia del desnonament de Carmen, de 85 anys, i se m'ha regirat l'estómac.

La notícia a El País. La PAH de Vallecas ha intentat aturar el desnonament, però aquest s'ha realitzat per la força, com es pot veure als vídeos de Kaosenlared.

No és pas el primer cas i no serà l'últim.

Però frapa. Fa ràbia. Em fa molta de ràbia.

Podria ser la meva mare. La teva. La mare de qualsevol de nosaltres.

Rics contra pobres. Poderosos contra dèbils. Violència contra mans enllaçades. Lleis contra humanitat. Legalitat contra legitimitat.

Però no vull parlar ni pensar ni tractar de comprendre perquè passen aquestes coses. Encara podria ser quer se m'acabés passant la ràbia tot pensant teories. I no vull. No em dona la gana. No vull empatitzar amb aquests gossos.

És ben just. Ells no ho farien amb mi.

Vull quedar-me amb la ràbia. Ara que la tinc. I conservar-la en algun lloc. Mantenir-la. Que no s'apagui.

I quan arribi el moment, atiar-la, fer-la créixer i llençar-la a la cara dels malvats. A Vallecas, o a Barcelona.

El cap demana justícia; però el cor, venjança.

Amb la querella, Rajoy ens ha declarat la Independència.

Han passat onze dies i cada cop és més evident. Per acabar de rematar-ho, fets com el d'avui ho certifiquen i ho ratifiquen. La meva tesi és que quan el passat 9 de novembre es van obrir els locals de votació i qui va voler va anar a votar es va produir la declaració d'independència tàcita.

"Què diu aquest!"  El que llegiu: el 9N va ser la declaració d'independència. Tàcita. No explícita.

Però avui, amb la querella contra Mas, Ortega i Rigau ha estat el mateix estat espanyol qui ha donat carta de  legalitat a la declaració. Amb la querella, la declaració d'independència del 9N es fa explícita en papers del mateix estat espanyol.


"Però què dius!!!" Sí, sí. Amb la querella contra el President, tenim un paper de l'estat que ens diu que el 9N vam desobeir o, el que és el mateix, que vam fer un acte de sobirania i que vam actuar amb independència. O sigui: tenim un paper de l'estat que ens diu que ens hem declarat independents. 

Amb la querella d'avui, l'estat espanyol ens ha declarat la independència.

El 9N vam votar per la independència, i avui, el 21N,  l'estat espanyol ens ha fet el favor, extraordinari, de declarar-nos-la.

Encara pot haver marxa enrere, per exemple, si s'entra en el joc judicial de  la querella. Però per evitar aquest perill, simplement n'hi ha prou amb no fer-ne cas. Un jutge francès no pot jutjar-me a mi , que soc català. Tampoc pot fer-ho un jutge espanyol..

Sí, d'acord, la fiscalia de Barcelona impulsarà la querella i tot el que vulgueu i caldrà veure que fa el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), el qual, potser simplement desestima la querella. O potser no, i considerarà que té base jurídica i dictaminarà que hi ha hagut desobediència. En tot cas, és igual. Tindria gràcia, però, que la declaració d'independència vingués avalada pel TSJC. Ves quina cosa.

Està clar que la querella d'avui no treu de que caldrà fer una declaració explícita. Però és molt d'agrair que el govern espanyol sigui tan maldestre i hagi cremat ja aquesta etapa de facto.

En ŧot cas, el que cal ara és anar ràpid i aprofitar la cadena d'errors que està cometent l'estat. El govern espanyol està embogit portant al constitucional totes i cadascuna de les lleis que surten del Parlament de Catalunya: la de pobresa energètica, la dels horaris comercials, la del fracking... estan tractant, simplement, de bloquejar qualsevol activitat legislativa catalana. és igual quina sigui. És simplement, que el Parlament de Catalunya no pugui legislar res. Que només sigui un decorat.

És necessari, doncs, no entrar en aquest joc. No precipitar-se, evidentment. Però cal accelerar el pas.

Encara podem perdre si deixem que el govern espanyol ens ofegui. Ara cal, doncs, moure's amb velocitat i determinació. El 25N, quan tanqui l'últim local de votació del procés participatiu caldria esperar una nova acceleració.

Tenim papers de la fiscalia que són, a efectes pràctics, el reconeixement explícit que el 9N va ser la declaració d'independència. Ara estem, doncs, en el punt que cal acabar les estructures d'estat que calguin per tirar endavant amb la proclamació d'independència tan aviat com sigui possible.

En tot cas,la declaració explícita i la proclamació  hauran de ser aviat, perquè l'estat ja està anant a la desesperada en l'intent d'anorreament de  la Generalitat, i pot aconseguir-ho si no hi ha un moviment ràpid i decisiu des de la Plaça de Sant Jaume. Un moviment de judoka.

Tal com ho veig, el proper dimarts Mas haurà de prémer l'accelerador a fons.

Màxima expectació, doncs.

dijous, 20 de novembre de 2014

20N. Aniversari de la mort de Durruti.

Hi ha qui diu que l'anarquisme és un fet diferencial català, i és aquesta una afirmació ben grossa que jo ni accepto ni desmenteixo, només apunto. El que sí que dic és que hi han llibertaris que tenen la seva pròpia visió sobre l'alliberament nacional i hi ha algun text que és interessant llegir.

La història del moviment anarquista a Catalunya i a Espanya, sobretot, el període històric de puixança de la CNT i de la revolució llibertària del 36 és molt interessant. Una crònica extensa i intensa és pot trobar en aquest llibre, "El eco de los pasos", que segurament es pot considerar de referència.

De tots els fets i personatges històrics de la revolució llibertària en destaca Buenaventura Durruti. Durruti va morir el 20 de novembre de 1936, a Madrid, en circumstàncies poc clares. Se sospita que fou assassinat per agents estalinistes.

Avui es commemora, doncs, l'aniversari de la mort de Durruti.

Pocs dies abans de marxar a Madrid, on trobaria la mort, Durruti va adreçar-se als treballadors de Catalunya, al poble català, per demanar la mobilització general contra el feixisme.

A la revista Catalunya, núm. 156 de la CGT, hi ha l'article "Parla Durruti" de l’historiador Agustín Guillamón que reprodueix el que se suposa que va ser aquell important discurs de Durruti i el posa en el context del moment. L'article es pot trobar també a la web de la CGT.

Vet aquí el discurs.

"Treballadors de Catalunya: Em dirigeixo al poble català, a aquest poble generós que fa quatre mesos va saber desfer la barrera dels militarots que ens volien sotmetre sota les seves botes. Us porto una salutació dels germans i companys que lluiten al front d’Aragó a uns quilòmetres de Saragossa, i que estan veient les torres de la Pilarica.

Tot i l’amenaça que plana sobre Madrid, cal tenir present que hi ha un poble a peu, i per res del món se li farà retrocedir. Resistirem al front d’Aragó, davant les hordes feixistes aragoneses, i ens dirigim als germans de Madrid per dir-los que resisteixin, ja que els milicians de Catalunya sabran complir el seu deure, com quan es van llançar als carrers de Barcelona per a aixafar el feixisme . No han d’oblidar les organitzacions obreres quin ha de ser el deure imperiós dels moments presents. Al front, com a les trinxeres, hi ha un pensament, només un objectiu. Es mira fix, es mira endavant, només amb el propòsit d’aixafar el feixisme.

Demanem al poble de Catalunya que s’acabin les intrigues, les lluites intestines; que us poseu a l’altura de les circumstàncies; deixeu les picabaralles i la política i penseu en la guerra. El poble de Catalunya té el deure de correspondre als esforços dels que lluiten al front. No tindrà més remei que mobilitzar-se tothom, i que no creguin que s’han de mobilitzar sempre els mateixos. Si els treballadors de Catalunya han d’assumir la responsabilitat d’estar al capdavant, ha arribat el moment d’exigir del poble català el sacrifici també dels que viuen a les ciutats. Cal una mobilització efectiva de tots els treballadors de la rereguarda, perquè els que ja estem al front volem saber amb quins homes comptem darrere de nosaltres.

Em dirigeixo a les organitzacions i els demano que es deixin de picabaralles i de travetes. Els del front demanem sinceritat, sobretot a la Confederació Nacional del Treball i a la FAI. Demanem als dirigents que siguin sincers. No n’hi ha prou amb que ens enviïn cartes al capdavant encoratjant-nos, i amb que ens enviïn roba, menjar i cartutxos i fusells. Cal també adonar-se de les circumstàncies, preveure el avenir. Aquesta guerra té tots els agreujants de la guerra moderna i està costant molt a Catalunya. S’han de donar compte els dirigents que si aquesta guerra es perllonga molt, cal començar per organitzar l’economia de Catalunya, cal establir un Codi en l’ordre econòmic. No estic disposat a escriure més cartes perquè els companys o el fill d’un milicià mengi un tros de pa o un got de llet més, mentre hi ha consellers que no tenen taxa per menjar i gastar. Ens dirigim a la CNT-FAI per dir-les que si com a organització controlen l’economia de Catalunya, l´han d’organitzar com cal. I que no pensi ningú ara en augments de salaris i en reduccions d’hores de treball. El deure de tots els treballadors, especialment els de la CNT és el de sacrificar-se, el de treballar el que calgui.

Si és veritat que es lluita per alguna cosa superior, us ho demostraran els milicians que es posen vermells quan veuen a la Premsa aquestes subscripcions a favor seu, quan veuen aquests pasquins demanant auxili per a ells. Els avions feixistes ens tiren en les seves visites, diaris en què poden llegir-se llistes de subscripcions per als que lluiten, ni més ni menys que feu vosaltres. Per això hem de dir-vos que no som captaires i, per tant, no acceptem la caritat sota cap concepte. El feixisme representa i és, en efecte, la desigualtat social, si no voleu que els que lluitem us confonguem als de rereguarda amb els nostres enemics, compliu amb el vostre deure. La guerra que fem actualment serveix per esclafar l’enemic al front, però és aquest l’únic?: No. L’enemic és també aquell que s’oposa a les conquestes revolucionàries i que es troba entre nosaltres, i al qual aixafarem igualment.

Si voleu aturar la perill, s’ha de formar un bloc de granit. La política és l’art de la traveta, l’art de viure [com abellots], i aquest ha suplantar-se per l’art del treball. Ha arribat el moment de convidar a les organitzacions sindicals i als partits polítics perquè això acabi d’una vegada. A la rereguarda s’ha de saber administrar. Els que estem al front volem darrere una responsabilitat i una garantia, i exigim que siguin les organitzacions les que vetllin per les nostres dones i els nostres fills.

Si aquesta militarització decretada per la Generalitat és per ficar-nos por i per imposar una disciplina de ferro, s’han equivocat. Aneu equivocats, consellers, amb el decret de militarització de les milícies. Ja que parleu de disciplina de ferro, us dic que vingueu amb mi al front. Allà estem nosaltres que no acceptem cap disciplina, perquè som conscients per complir amb el nostre deure. I veureu el nostre ordre i la nostra organització. Després vindrem a Barcelona i us preguntarem per la vostra disciplina, pel vostre ordre i pel vostre control, que no teniu.

Estigueu tranquils. Al front no hi ha cap caos, cap indisciplina. Tots som responsables i coneixem el tresor que ens heu confiat. Dormiu tranquils. Però nosaltres hem sortit de Catalunya confiant-vos l’Economia. Responsabilitzeu-vos-en, disciplineu-vos-en. No provoquem, amb la nostra incompetència, després d’aquesta guerra, una altra guerra civil entre nosaltres.

Si cadascú pensa que el seu partit sigui el més potent per imposar la seva política, està equivocat, perquè enfront de la tirania feixista només hem d’oposar una força, només ha d’existir una organització, amb una disciplina única.

Per res del món aquells tirans feixistes passaran per on estem. Aquesta és la consigna del front. A ells els diem: "No passareu!". I a vosaltres us correspon cridar: "No passaran!". "

Sigui aquest post el meu particular homenatge a Buenaventura Durruti.



dilluns, 17 de novembre de 2014

9N. Encara es pot votar.

Fins el dimarts 25 aquells que no ho hagin fet encara tindran la possibilitat de  votar en el proces participatiu. una setmana després hi han cues per participar al Palau Robert del Passeig de Gràcia.

Ningú reclama que s'aturi aquest procés de votació. Ha esdevingut normal i aquestes votacions es fa en un ambient de placidesa.

 Contrasta, i molt, amb  els dies previs al 9N en que les notícies i les declaracions se succeïen a gran velocitat i en que la sensació que em semblava captar era la d'excitació general.

Ha passat una setmana i ara el que es percep és una tranquil·litat, que jo trobo inquietant.

Encara falta una setmana per tancar definitivament el 9N. Però la sensació després dels accelerats dies previs, és que el 9N ja queda molt lluny. Com si aquella etapa ja estigués tancada.

Objectivament no ho està, però és molt difícil que la participació d'aquests dies posteriors afecti gaire als resultats. Seria extraordinari que l'independentisme superés la barrera dels 1.900.000 vots, per que voldria dir que més gent a votat a favor de la independència que de l'estatut del 2006. Seria un bon cop d'efecte. Per als independentistes que encara no han anat a votar, aquesta podria ser un motiu per fer-ho. Tot suma.

Tanmateix, la sensació de que aquesta batalla ja està superada és, al meu entendre, la dominant; i que des del 10N som a l'escenari de l'endemà. Es percep que ha de passar alguna cosa. Però què?

Els partits catalans per la independència saben que el següent pas és la convocatòria d'eleccions, i que el govern que en resulti tindrà el mandat de declarar la independència, i que això no pot esperar.

Però també és cert que és més fàcil dir-ho que fer-ho.

Sobre aquesta qüestió, aquest vídeo pot aportar alguna cosa. Ferran Requejo, catedràtic de ciència política a la UPF, i membre del Consell Assessor de la Transició Nacional descriu les que, al seu entendre, són les cinc fases que venen ara.




En general, estic força d'acord. Per mi és evident que l'objectiu ara és maximitzar el nombre de diputats independentistes al Parlament.

Que això impliqui necessàriament una llista conjunta, o unitària, o de país és ben bé tota una altre cosa. La proposta de Requejo als partits és:  feu l'estudi. Analitzeu-ho. Què fa que hi hagin més diputats independentistes? anar per separat amb un punt comú al programa? junts?  o la proposta italiana de Partal? o una altre cosa?

En tot cas, molt de temps no n'hi ha. El 25N acaba el procés participatiu i és la propera data límit. La que permetrà conèixer els resultats definitius i la data en la que caldria anunciar, en ferm, els propers passos a donar.

Potser aquest plaç de quinze dies ha estat excessiu i, per exemple, s'està aprofitant des de l'estat per perfilar l'estratègia de la querella, o per a que Rajoy vingui a Catalunya a un acte de propaganda per a consum intern hispànic, però també a Podemos que està construint, de forma més aviat vacil·lant, un discurs propi sobre les qüestions "territorials".

En tot cas, aquests dies sense declaracions, d'espera, de calma, estan plenament justificats: Encara hi ha gent votant.

Però en cap cas vol dir que no s'hagin d'aprofitar. Al contrari. És un bon moment per negociar i posar-se d'acord en els passos que han de venir.  

Accepto que en el moment actual cal tenir capacitat de maniobra, i que potser un calendari amb dates seria excessiu, però cal marcar els objectius:

- preparar el país i la Generalitat per a la declaració d'independència.
- declarar la independència
- negociar la separació, si és que es pot
- encetar el procés constituent

En definitiva, cal que ERC i CDC decideixin, aviat,  quina fórmula maximitza el nombre de diputats,i que en surti un govern operatiu amb els objectius clars.

D'uns i altres cal esperar sentit de país, humil·litat i intel·ligència. La força la posa el país.

Però si cal, també la intel·ligència. Trigarem més, però si CDC i ERC no en saben, també la posarem.

dimarts, 11 de novembre de 2014

La patètica resposta de Rajoy al 9N

És bastant increïble la reacció del "gobierno" al procés participatiu del diumenge.

O sigui: voten 2.300.000 persones. 1.860.000 voten per la independència. Prop de 300.000 per una reforma de l'estat en sentit federal. Prop de 100.000 (segurament més si comptem les butlletes no-no) no volen aquesta mena de canvis però van a votar, en una manifestació d'independència personal envers l'estat.

Per cert, aquests prop de 100.000 vots negatius ha estat la major manifestació unionista que a data d'avui s'ha vist a Catalunya. Encara més si sumem els No i els Sí-No.

Al que anava: aquestes xifres representen un repte polític extraordinari.

Doncs bé, avui mateix, Mas ha enviat una carta al Rajoy proposant de fer un referèndum acordat i vinculant. Mas proposa a Rajoy fer un Cameron. Mas li està dient a Rajoy com pot guanyar o, al menys, com no perdre.

La resposta ha estat una querella. La fiscalia presentarà una querella contra Artur Mas i Joana Ortega, per prevaricació i per desobediència.

És broma? Va de debò?

2.300.000 votants, i Rajoy presenta una querella? (querella que molt probablement ni tan sols prosperarà, però ja tant li fa).

Patètic. De vergonya aliena.


Bé, allà ells. Missatge rebut. És d'agraïr que no hagin trigat ni un dia a respondre i que ho hagin fet amb tanta claredat.

Mas ja triga a convocar les plebiscitàries.

dilluns, 10 de novembre de 2014

L'endemà del 9N

Ahir vaig poder gaudir de l'honor d'exercir de vocal de mesa a l'IES Baldiri Guilera del Prat.

Primer de tot i abans de res, una forta abraçada als companys de mesa, l'Elena, la Montse i el Jordi. Vam passar hores de feina prou intensa, però també de molt bon humor i de bona conversa. Gràcies! i gràcies també a tots els voluntaris que ahir van ser al Baldiri. Va ser un plaer i un honor.

Destaco, i agraeixo, l'organització modèlica, i als organitzadors, de la jornada.

Em vaig sentir com a casa. El Prat, i el Baldiri, passen a ocupar llocs ben destacats de la meva geografia personal.

Alguns detalls de com va anar la cosa:

- La pregunta. Mai més preguntes en arbre i mandangues per l'estil. Les preguntes han de ser clares i les respostes també "Vol la Independència de Catalunya? Sí o No".

- Tot i això, l'experiència a una mesa em porta a dir que qui va despistar-se més van ser els votants del No. Van haver-hi molts No-No que, a dreta llei, eren nuls. Després, parlant amb altres voluntaris, va resultar que algunes meses van comptar els No-No com nuls, i d'altres com No. En tot cas, crec que el tant per cent d'"Altres" es va veure inflat pels No-No nuls.

- El Sí-Sí també es va veure afectat per un nuls ben poca-soltes: Algú a l'ANC va tenir la genial idea d'enviar propaganda pel Sí-Sí amb un full de mida diferent de la butlleta oficial,  groc i amb text per una cara i amb la butlleta de votació impresa per l'altre. Doncs bé, va haver més d'un cas de vots Sí-Sí amb aquesta butlleta no vàlida. Vots nuls també.

- El vot dels estrangers no estava ben explicat. No ens vam trobar amb gaires casos, al menys a  la nostra mesa, però quan els vam tenir, vam patir.

- El software molt bé. Robust i senzill. Molt bé. Però basar-se en l'adreça del DNI té algunes pegues:  noms canviats o mal escrits al DNI i, a més, ens vam trobar amb que algun error a les dades va portar a la nostra mesa votants que havien d'anar a d'altres locals de votació. Al llarg del dia vam anar veient que es tractava d'un problema afitat a un parell de carrers i a un rang de numeració de portes.

Una incidència informàtica. Però per als votants que havien consultat el seu lloc de votació a casa seva  i venien convençuts de votar al Baldiri, que els diguéssim que havien d'anar-se a una altre banda, molta gràcia no els feia.  De fet, un dels últims votants de la mesa es va veure afectat per aquesta incidència i ja no tenia temps físic d'anar al Dalí.

Per una altre ocasió, doncs, preguntes clares, respostes clares, programari molt ben provat,  i la propaganda que informi, enlloc de confondre.

Tanmateix, ahir les coses van anar molt bé. Artur Mas parlava d'èxit total.

No crec que es pugui dir tant. Per mi, l'èxit total hauria estat que la participació hagués estat encara més alta. Que se m'entengui: que després del camí tortuós, de les amenaces (no les tenia totes sobre què em trobaria al Prat, ahir al matí), de totes les dificultats que s'han posat... al final acabessin votant 2.300.000 compatriotes cal considerar-ho un gran èxit. Un èxit extraordinari.

Abans parlava de l'honor d'haver estat voluntari, però és que, a més, també vaig votar.

En una urna oficial, tot i que de cartró. En un procés participatiu oficial de la Generalitat, tot i que no vinculant, per la independència de Catalunya.

Vam ser molts els que ho vam fer, i el resultat va ser que més de 1.800.000 persones vam expressar el nostre desig, oficialment, que Catalunya esdevingui independent.

Perquè el de ahir va ser un acte oficial i, per descomptat, legal. Emparat en la legalitat catalana.

Legalitat que diu que el resultat no era pas vinculant, però indubtablement, per la quantitat de vots emesos, és d'una força política inqüestionable. Ahir, ni més ni menys que van passar aquestes coses:

- 2.300.000 persones li van dir al govern de l'estat que no tenen por. Que no li tenen por.

- També van dir que primer de tot hi ha el dret a opinar i de llibertat d'expressió. Que aquest és un dret fonamental i que l'estat no el pot prohibir. Ahir, 2.300.000 persones li van donar una lliçó de democràcia a un estat que cada dia que passa es torna més autoritari i menys democràtic.

- Que 1.800.000 persones van demanar la independència de Catalunya.

Aquesta xifra no surt d'una estimació tenint en compte la densitat i el nombre de metres quadrats, o de nombres de files i com d'atapeïdes poguessin estar.  Ahir va haver un recompte de vots i va obtenir-se una xifra concreta. Tangible.

El procés participatiu no és vinculant, i la participació no va ser tan alta com m'hauria agradat, però amb 1.800.000 vots independentistes en un referèndum  i suposant que la majoria silenciosa de la Camacho existeix, i que són tots els que ahir, per la raó que fos, es van abstindre  (que trobo que és molt suposar) caldria una participació de més del 70% per que guanyés el No a la Independència.

Doncs bé, a Catalunya aquestes participacions no són gens habituals. Tanmateix, si a l'estat hi hagués algú amb un parell de dits de front ara estarien preparant una oferta del tipus: "d'acord, fem un referèndum, ara sí, vinculant, d'aquí un any i donem-nos temps tots per fer una campanya raonada exposant els avantatges i inconvenients de les diferents opcions i que la gent pugui triar amb el cap i no amb el cor (o els pebrots)". A veure si la majoria silenciosa que diuen existeix de veritat.  Intentar una sortida a  l'escocesa. Amb els resultats d'ahir, Espanya podria intentar un Cameron.

Però això no passarà. Els ha faltat temps de tractar al 9N i als 2.300.000 que vam votar ahir (a tots, als del sí-sí, als del sí-no, als del no) d'alguna cosa a mig camí entre terroristes, fanàtics, i dèbils mentals. A tots.

Així, doncs, si Mas vol enviar una postal demanant un impossible a Rajoy, que ho faci, però que no perdi gaire més temps. Ja li dic jo que la resposta serà un altre no. El que cal és deixar-se de punyetes d'una vegada i anar per feina.

Ara venen, doncs, les plebiscitàries i, tot seguit, la DUI. No triguin gaire, si els plau. #Tenimpressa

dissabte, 8 de novembre de 2014

Ara és l'hora. #9N2014

A d'altres ocasions, a la jornada d'avui se li en diu "de reflexió".

Però, és clar, la de demà és qualsevol cosa menys una jornada electoral "normal".

Per començar, oficialment no és una jornada "electoral", si no un "procés participatiu".

Continuant amb el camí tortuós, ple d'incerteses, ple de giragonses que ha calgut fer per arribar-hi.

Seguint amb que no està apaivagat del tot el temor a que l'estat intervingui demà d'alguna manera que acabi  impedint la votació, perdó, volia dir el procés, o que en algun moment la policia ordeni tancar els locals de votació.

No podrem dir blat fins que s'hagi fet públic el recompte dels vots i els observadors internacionals diguin que la votació ha estat pulcrament democràtica i pacífica.

Moltes coses i moltes incerteses encara. Demà serà un dia llarg, i del tot no quedarà tancat fins que els locals de votació especials que habilitarà la Generalitat per als ciutadans que demà no puguin participar, també tanquin, d'aquí quinze dies.

En tot cas, avui no és un dia de reflexió. Avui encara es fa campanya, per anar a votar i pel sentit de vot. Com es fa, per exemple, als Estats Units on això del dia de reflexió els deu semblar una cosa molt pintoresca.

A mi ja m'està bé que no hi hagi dia de reflexió. Igual com em sembla bé que siguin voluntaris, i no gent obligada (coaccionada), els que estiguin a les meses i fent els recomptes. La jornada de reflexió em sona a "l'estona de pensar" de les escoles de nens petits. Tot plegat, massa dirigit.

En el fons, si demà les coses surten una miqueta bé, ens demostrarem a tots nosaltres que hi ha una forma de fer democràcia més propera, més adulta, de major responsabilitat ciutadana. És, ni mes ni menys que el vell model pla i autogestionari. Garanties democràtiques basades en la confiança mútua entre ciutadans iguals, oposat al model jerarquic en que una autoritat central es la que garanteix la "qualitat democràtica". Però, és clar, això no funciona quan aquesta autoritat s'oposa a l'exercici democràtic.

 Ver per on, al final resulta que encara caldrà agraïr al govern de l'estat que ens hagi abocat a l'alternativa, al meu entendre, més democràtica possible: que sigui el poble el que faci la democràcia, sense tuteles ni coaccions.

Demà, si Déu vol, podrem votar. Que així sigui. Que qui vulgui exercir aquest dret pugui fer-ho en pau. Que pugui manifestar la seva opinió, sigui quina sigui, lliurement. Sense coaccions en un sentit o altre. Que els ciutadans que prestaran el seu temps a les taules i als recomptes siguin conscients de la feina que estan fent i l'acompleixin amb zel i, sobretot, amb el màxim respecte per la democràcia. Que tot surti bé. Que tothom bonament s'esforci i via fora. Que tot està per fer i tot és possible.

Ara és l'hora. Ara mateix.


dimarts, 4 de novembre de 2014

Votarem.

El 9N votarem.

Si més no, això és el que a hores d'ara sembla més plausible.

El proper divendres, a les 11:00 es reuneixen els partits pro-consulta i caldrà veure què en surt d'aquesta reunió. Tanmateix, d'ara al divendres pot passar de tot.  Espero que el diumenge votarem, però no m'ho creuré del tot fins que el diumenge a la nit, hagi tornat a casa.

Les amenaces no sembla que puguin aturar el 9N. El 9N, o s'atura des del govern  de Catalunya en un gir que ara mateix resultaria difícil d'explicar, o l'atura el govern espanyol, impedint d'alguna forma l'apertura dels locals de votació.

Crec que aquest moment de l'apertura serà la clau. Si els locals obren i la gent va a votar, dubto molt que el govern espanyol sigui tan enze com per forçar-ne el tancament.

Hi ha algun detall que fa pensar que aquest cop la cosa va de debò. Per exemple, aquest és el darrer vídeo de la la campanya "Ara és l'hora". El primer dels personatges que surten és Artur Mas. Déu n'hi do.

  

Un parèntesi: ara mateix se sent la cassolada contra el Tribunal Constitucional pel balcó.

He sortit una estona. Fa un fred que pela i al cel hi brilla una lluna gairebé plena. Núvols estripats en un cel més aviat ras. Cel de nit, de gran bellesa. Déu n'hi do el soroll. Comparable a les cassolades contra la guerra de l'Irak. Hi havia gent als balcons. Alguns només miràvem. No està gens malament per ser una cassolada convocada d'urgència avui mateix per xarxes socials. Tanco parèntesi.

Votar el 9N, amb les condicions actuals serà un acte de sobirania. Si la participació és gran i la victòria del Sí-Sí no ofereix dubtes, per mi serà una declaració d'independència "de facto". O li faltarà ben poc per ser-ho. En tot cas, com deia Vicent Partal a l'editorial d'avui del Vilaweb, serà una demostració que a Catalunya les lleis espanyoles ja no són una obligació, que ve a ser el mateix.

Encara pot passar de tot. No està guanyat res. Es poden cometre errors.

Cal persistir  i, en la mida que sigui possible (la meva línia vermella en el rebuig a la violència física) el dia 9 cal votar. Si el 9 es vota i les coses surten bé, el 10 en tornarem a parlar de quin ha de ser el pas següent. Crec, però, que les plebiscitàries ja van prenent un caràcter urgent.

Jo avui me'n vaig a dormir amb un somriure als llavis.

Només cinc dies.

dilluns, 3 de novembre de 2014

Llibre llegit: "Why nations fail", de Daron Acemoglu i James A. Robinson

Tot just he acabat de llegir "Por què fracasan los países", títol original "Why nations fail" (2012) de Daron Acemoglu i James A. Robinson. Traduït per Marta García Madera. Ediciones Deusto. 7a edició.



Daron Acemoglu és professor d'economia al MIT. Ha rebut la medalla John Bates Clark que reconeix als economistes que en major mesura han contribuït a l'avanç de la ciència i la investigació.

James A. Robinson és politòleg, economista i professor a la universitat de harvard. Expert en economia llatinoamericana i africana, és considerat com un dels més importants especialistes en aquests camps.

Tots dos són els co-autors  de "Economic origins of dictatorship and democracy".

Al llarg de 589 pàgines i 15 capítols el llibre exposa una teoria per explicar perquè a dia d'avui algunes països són més pròspers que d'altres i per estimar -en cap cas determinar-  com pot ser l'evolució futura d'un país.

La teoria diu que és l'existència d'institucions inclusives les que permeten explicar, i predir, a un curt i mig plaç l'èxit d'un país.

- Les Institucions polítiques inclusives. Són les que reparteixen el poder polític de forma pluralista i àmplia, que garanteixen la independència dels poders,  estableixen un cert grau de centralització política, fan respectar la llei i l'ordre, ofereixen serveis útils als ciutadans... 

- Les institucions econòmiques inclusives. Aquestes es recolzen a les institucions polítiques inclusives per fer respectar els drets de propietat, creen igualtat d'oportunitats, fomenten la inversió en habilitats i noves tecnologies...

- Associada a les institucions polítiques  i econòmiques inclusives hi ha l'aparició d'un cercle virtuós. Una sinergia que, per exemple, partint de la pluralitat defensa la separació de poders i que fa difícil que un grup pugui imposar-se sobre la resta, i que permet el procés de destrucció creativa, de forma que s'adopten noves tecnologies i formes de fer, i es descarten de velles i obsoletes, amb el conseqüent canvi en els repartiments de poder, o amb l'entrada de nous actors.

Per oposició, la teoria diu que són les institucions polítiques i econòmiques extractives les causants de la pobresa, tot i que també diu que, almenys durant períodes limitats de temps, és possible un cert grau de prosperitat sota el domini d'institucions polítiques i econòmiques extractives.

- Les institucions polítiques extractives concentren el poder en mans de pocs.

- Les institucions econòmiques extractives obtenen els recursos de la majoria i els posen a disposició de la reduïda elit extractiva. Aquestes institucions no protegeixen els drets de propietat ni proporcionen incentius per a l'activitat econòmica de las majoria.

- Les institucions extractives polítiques i econòmiques també estableixen una sinergia entre elles formant un cercle viciós: Les elits extractives dominadores de les institucions polítiques extractives estaran incentivades a mantenir i desenvolupar institucions econòmiques extractives en benefici propi i fer servir els recursos econòmics obtinguts per, precisament, reforçar el propi poder polític. Per poder mantenir el seu domini,tractaran d'evitar els processos de destrucció creativa que podrien provocar canvis en l'estructura de poder.

És evident que les elits extractives estan interessades en crear riquesa ja que aquesta va en el seu propi benefici, i és per això que és possible crear riquesa  també sota aquesta mena de domini, però més tard o més d'hora, aquesta creació de riquesa s'aturarà o se li posaran impediments per evitar que altres actors puguin desbancar a l'elit dominant.

Aquest podria ser de forma succinta el nucli de la teoria de "Why nations fail". El llibre aplica aquesta teoria als processos de colonització i descolonització d'Amèrica, del sud i del nord, Àfrica i Oceania. Tant des del punt de vista de les regions colonitzades com de les metròpolis dels imperis colonials. També són analitzats els casos de l'Europa Oriental, Xina, Japó, Corea. S'analitzen les revolucions industrials a la Gran Bretanya, la revolució francesa...

El llibre també contra-argumenta altres teories que s'han utilitzat per explicar l'èxit o el fracàs de països com poden ser la geografia o la cultura,

En tot cas, els autors insisteixen en que hi ha un factor molt important de contingència, o d'atzar, en la història dels països. Les coses avui podrien ser  molt diferents  només que certs moments crítics s'haguessin decantat d'una forma diferent. En aquest sentit posa els exemples de països que partint de situacions de domini per elits extractives aconsegueixen marxar cap a situacions d'inclusivitat, aprofitant que en moments crítics una part suficient de la població s'organitza i és capaç de provocar canvis. Per exemple, els drets dels negres al sud dels Estats Units. Però també el camí invers: el cas de la ciutat estat de Venècia que va entrar en decadència quan les elits aristocràtiques  van aconseguir  decantar l'equilibri de poders a les institucions de govern al seu favor.

Tenint en compte, doncs, la  importància de la sort i les petites diferències entre països als moments crítics, la teoria permet explicar raonablement el perquè en els darrers dos-cents anys, partint de situacions força similars, uns països han prosperat i d'altres, en canvi, han caigut en la pobresa o s'han quedat estancats.

Crec que és interessant aplicar la teoria del llibre a l'estat espanyol i a Catalunya. Crec que un cop vista la teoria de "Why nations fail"  pot ser un bon moment per llegir,o re-llegir,  el llibre de Germà Bel "Espanya, capital París".

No faré l'afirmació forta de que Espanya sigui un estat fracassat, perquè no és el cas, però sí que és cert que resulta fàcil veure les institucions polítiques i econòmiques espanyoles com "més aviat" extractives. O d'un caràcter marcadament extractiu en alguna ocasió: El cas de les loteries de la família Fabra recorda vergonyosament al del dictador Mugabe. L'oposició de l'estat a la construcció del corredor mediterrani, o la resistència a ampliar l'enllaç ferroviari del port de Barcelona. Per no parlar de l'elecció partidista dels "jutges" del Tribunal Constitucional.

O els escàndols continuats i la percepció de corrupció generalitzada; el concepte habitual de "porta giratòria" entre el món de la política, les cúpules directives de l'IBEX35 i allò que es coneix com "empreses" i "empresaris" del BOE. A Catalunya amb versió de les "empreses" i "empresaris" del DOGC.

Tanmateix, l'articulació a Catalunya d'un front plural i d'ampli espectre sembla presagiar que el procés independentista pot, realment, provocar una millora de la qualitat de les institucions que en resultin en el sentit de fer-les més inclusives. A l'estat espanyol la irrupció de Podemos és, en principi, una bona notícia, però a dia d'avui encara no han entrat obertament en el combat polític per, aparentment, tàctica electoral.

En fi.Un llibre molt interessant amb una teoria, jo en diria principis generals,  que resulten senzills de comprendre i aplicar a l'actualitat i, en principi, que permeten una explicació convincent.

Tanmateix, el món té plantejats alguns reptes importants en el futur a proper i mig termini,  i caldrà veure si els principis generals de "Why nations fail" continuen sent vàlids. Reptes importants que inclouen l'escassedat de recursos i d'energia o el canvi climàtic. N'hi haurà prou amb sistemes inclusius per afrontar aquests reptes? Segurament no, però potser, la seva absència encara pot fer-ne més dramàtics els seus efectes.