Un article que m'ha fet rumiar: "No som un sol poble".

Fa uns dies vaig llegir , al digital Núvol,  un article que em va fer rumiar: " No som un sol poble", d'Enric Gomà. Aquest article parteix de la no-acceptació de la demanda d’Òmnium Cultural per part del Tribunal Europeu de Drets Humans, descriu que amb aquesta no-acceptació, el tribunal europeu dona el seu vist-i-plau a que el 25 % de les classes hagin de fer-se en castellà a Catalunya, el que posaria al català en la situació que, com a molt i en el millor dels casos, només el 60% de les classes es farien en la nostra llengua. Immediatament, però, ens diu que el que realment l'interessa es parlar dels motius que esgrimeix el TEDH per a no acceptar la demanada d'Òmnium i resumeix aprofitant l'entradeta a la notícia de l'Ara que va fer servir de font primària: "Estrasburg considera que la immersió lingüística discrimina els ciutadans de la resta de l’Estat". 

L'article fa diverses consideracions i la conclusió final és prou clara: "El TEDH [...] ha dividit la societat catalana entre ‘famílies espanyoles’ i, implícitament, ‘famílies catalanes’. Ja han passat avall els vells temps en què érem un sol poble. Ara en som dos, pel cap baix: els espanyols i els catalans."  

Vet-ho aquí. La conclusió, per a mi, és correcte. Crec que som dos els pobles que convivim, i sovint competim, o entrem en conflicte, o ens disputem Catalunya: per una banda, els catalans, segur, però, certament, els espanyols també hi són. La cosa és que, a més, hi ha un grup de gent numèricament molt important i força heterogeni, amb orígen a la immigració llatina-americana, nord-africana, asiàtica, i també europeus de l'est i de l'oest que també aspiren a fer de Catalunya el seu lloc on arrelar. Diguem que aspiren a ser poble de Catalunya, potser sense ser gaire conscients de la disputa existent, potser sense tenir clar si ells mateixos, o els seus fills, seran catalans, o espanyols, o alguna cosa diferent.   

Perquè hi ha una disputa. Entre catalans i espanyols, que són els pobles explícits, amb drets, reconeguts legalment, els més nombrosos i els que tenen major pes polític i econòmic. No cal dir que els espanyols compten amb l'avantatge del poder de l'estat, la judicatura, i el domini de la majoria dels mitjans de comunicació i xarxes socials.

Que en aquesta disputa els catalans portem reculant des de 1714 és una evidència i una obvietat. Que aquesta reculada s'ha accentuat després del 1er d'octubre de 2017, és una altre evidència, i que en aquesta reculada també hi té molt a veure l'arribada de gairebé dos milions d'immigrants i, a la vegada, l'emigració de prop de cinc-cents mil catalans a l'estranger.  Cal dir-ho ben fort, perquè les polítiques migratòries són competència de l'estat i, per tant, d'una de les parts en disputa. 

La política espanyola és clara: ells volen que Catalunya sigui un "sol poble", o més ben dit, que sigui una part més del seu poble, o que es dilueixi en el seu poble. Poble espanyol, per descomptat. Poble que, per cert, no ha existit mai, perquè Espanya sempre ha estat un conglomerat amb còdols ben grossos, identificables i, sovint, desagregables, més que no pas una massa més o menys uniforme i sedimentada. Ara bé, que Espanya hagi esta això la major part del seu temps, no està en contra del fet que el projecte uniformitzador ha anat avançant, i també és una obvietat que aquest procés s'ha anat accelerant els darrers 10 anys, a partir del 2017, quan la disputa per Catalunya va ser a punt de decantar-se, de forma definitiva, cap a la banda catalana. 

La reacció espanyola, amb la inestimable ajuda d'uns lideratges catalans als que la defensa de la independència, i la independència mateixa, els venia molt grossa ha estat, cal dir-ho, formidable.

Ells tenen molt clar que sí que volen que Catalunya sigui una part indestriable del seu poble. "Poble" entès a la manera castellana: és a dir, súbdits, i súbdits que criden "vivan las cadenas". Súbdits convençuts que ser súbdits és el millor que els pot passar. No ens enganyem, ser súbdit és molt còmode. Obeir sempre és més senzill que responsabilitzar-se i decidir i maldar pel propi futur. A canvi de l'obediència, l'estat ofereix un relat d'èpica i de glòria. que pot ser  banal, però també força efectiu. 

Aquests dies, amb motiu del mundial de futbol es pot comprovar això que dic: els trens de rodalies segueixen sense funcionar, però és ben fàcil trobar samarretes de la selecció espanyola entre els que pateixen les cues, els retards i les cancel·lacions de serveis.

Sovint darrera dels grans imperis hi ha una ètnia numèricament dominant,socialment disciplinada i obedient a una jerarquia. Una massa força homogènia que executa les ordres sense discussió. A canvi se li retorna pa i circ. No cal que el pa sigui el millor o gaire abundós si el circ, que inclou relats i contes, és prou bo.  Com diu Yuval Noah-Harari, els humans són éssers de relats.

Catalunya, però, no és un gran imperi. Ans al contrari, és un territori en disputa en el que els catalans hem passat de ser el grup majoritari a la minoria majoritària en bona part del país o, directament, una minoria residual a a regions cada cop més extenses. Políticament i econòmicament, el poder català es va esvaint i diluint-se. 

Els espanyols, de fet, també estan diluint-se. Però vet aquí que, des del punt de vista del poder, és molt preferible sacrificar la minoria ètnica espanyola si aquesta és substituïda per una identitat emergent espanyola basada en la immigració sud-americana i magrebina a la que es dota d'un relat d'espanyolitat. Si a més es proporcionen drets i serveis públics, i feines que permetin la subsistència, l'adhesió de la immigració a l'espanyolitat sembla, a priori, molt probable. 

Aquesta idea de crear una generació d'espanyols "no ètnics" té riscos. Per exemple, pot topar amb la fidelitat a la idealització del lloc d'origen, o amb la fe religiosa que és una identitat ubiqua en ella mateixa. Pot passar, ben bé, que una part de la immigració formi un tercer "poble" que competeixi amb el poble català i l'espanyol per la supremacia a Catalunya. 

Per no parlar que els mateixos espanyols "ètnics" reaccionaran a la seva desaparició. Els grups ultres creixen alimentats per aquesta por: la de ser substituïts per "els altres espanyols" nouvinguts. Us sona això? El Paco Candel parlava dels "altres catalans" quan es referia a l'emigració espanyola dels anys 50 i 60 que va arribar a Catalunya. 

Avui la situació és força més complexa i, a més, se superposa a la integració mai resolta a Catalunya de, precisament, aquells emigrants dels 50 i 60. Molts es van integrar i avui ells mateixos i els seus descendents son catalans. Però molts d'altres no ho van fer i aquests i els seus descendents són el poble espanyol a Catalunya. Un poble que és molt conscient de la seva identitat nacional, que és nacionalista espanyol i que, per tant, disputa Catalunya amb un pla molt clar: Catalunya és d'Espanya i Espanya és castellana. La història, llengua i cultura són, per tant, les espanyoles. El cas és que aquest poble espanyol de Catalunya, en realitat, ja no podria tornar a Espanya perquè el temps passat a Catalunya els ha allunyat de la història i tradicions i, sobretot, de la realitat dels seus origens. El que els ha passat és exactament el mateix que passa amb els nous immigrants: la idealització dels origens, i el seu us com escut contra la integració, o l'assimilació cultural per part de la majoria preexistent. per això encara avui es fa una inexplicable "Feria de abril" a Catalunya, i es poden trobar barris auto-proclamats "zona nacional".  

Aquest "poble espanyol" de Catalunya compta amb suports explícits per part de l'administració i mitjans de comunicació. Per això coses com la no-acceptació de la demanda d'Òmnium, i l'aval de la judicatura al 25% de castellà a l'escola.

Contra aquest poder, de l'estat i del poble espanyol de Catalunya, el poble català no té gaires mitjans, i els que tenia, o hauria pogut tenir, van se malbaratats de forma vergonyosa pels lideratges polítics a l'octubre de 2017. La repressió contra el poble català, en part va ser pel 155, però sobretot va ser el pacte entre elits per fer créixer la població de Catalunya de forma descontrolada, provocant l'enfonsament del sistema de serveis públics: sanitat, educació, transport, serveis socials a canvi d'una ma d'obra molt barata i sense drets que ha proporcionat beneficis ràpids a unes poques mans dels lobbies turístics i de la construcció.  Jugada mestra i càstig a la classe treballadora nacional catalana que va ser -és pura estadística- l'autèntic motor del procés d'independència entre 2010 i 2017.

El poble català no està vençut, però cal repensar moltes coses. És molt important acceptar que no som un sol poble. Sobre el paper, el pla era fantàstic i sense fissures: Qui no voldria ser ciutadà d'una república  nova de trinca, sense corrupció, social, ecològica? Tothom voldria ser-ho! No. No tothom voldria ser-ho. Els nacionalistes espanyols no volen ser-ho. En particular el poble espanyol de Catalunya no vol ser-ho. Per molt bonica que se'ls pinti, sempre preferiran el seu relat d'Espanya que el de la República Catalana. No només això, en seran hostils i la combatran. Combatran la llengua i els símbols catalans, donaran suport a la repressió amb força del nacionalisme català, ja sigui exili, presó, tortures o assassinats. Donaran suport a les iniciatives que signifiquin el càstig a qualsevol cosa que faci el més mínim tuf de catalanitat. 

No hi ha res a negociar ni a oferir a aquests colons. Són l'enemic. El principal ariet de l'estat contra el poble català és el poble espanyol de Catalunya. Per cert, tinguem-ho clar, és una força amb una quantitat de recursos immensa.

Com es dona la volta a la situació és el que cal rumiar. Més ens val deixar estar per sempre els llirismes. No som un sol poble. Pensem, doncs, en termes estratègics i avaluant les dades. El que jo dic és que la política d'immigració és estratègica. Primer, perquè cal aturar el flux migratori fins que no es disposi de serveis per a atendre als que ja hi érem i als que han vingut. Segon, perquè el nacionalisme espanyol ètnic se sent amenaçat per la immigració. El català també. El nacionalisme que superi aquesta por i obtingui l'adscripció majoritària dels immigrants tindrà un avantatge. Ara mateix, què estem fent amb els immigrats que estan arribant? Com se'ls integra a Catalunya? Què es pensa fer amb els que no tenen cap intenció d'integrar-se? Quina és la millor estratègia d'integració, quan l'estat està en contra? Amb quins mitjans es compta? Potser sí que val la pena considerar dobles línies d'ensenyament: Una de totalment catalana, amb autèntica immersió, i una "d'espanyola" que podria ser alguna semblant al model actual. No ho sé.

El que sí que sé és que Catalunya té una història, una llengua i una cultura que son atractives per elles mateixes. Molt més que la cultura impostada que hi ha darrera manifestacions culturals subvencionades del poble espanyol de Catalunya. Però hem de començar per creure'ns-ho nosaltres, i deixar-nos de llirismes: ens cal atreure a la majoria dels immigrants a les nostres files. Se'ls ha de fer veure que les condicions de treball que pateixen, la manca de serveis... són causades pel maltracte d'Espanya vers Catalunya, del que ells també en son víctimes. Cal que aprendre i parlar català sigui un avantatge real per als immigrants -per a tothom- i això passa per que els catalans fem que la llengua sigui un senyal de qualitat. En general, com a norma de conducta, els catalans hem de fer les coses bé, i en català. Hem de comprometre'ns amb el país, i ser auto-exigents. 

Reagrupem-nos, i qui vulgui, vingui d'on vingui, és convidat a fer pinya.

A Catalunya no som un sol poble, però el poble català som el poble de Catalunya. Aquest és el nostre país, i també pot ser el teu si tries ser català.