diumenge, 9 de gener de 2011

La metàfora de l'aquari.

Ahir vam estar a l'aquari de Barcelona.

Veure taurons i peixos manta nedant per sobre teu impressiona. Però a més de les estrelles de l'aquari, també eren  instructius els tancs amb les altres espècies d'animals, com les meduses, els peixos tropicals, o els peixos del delta de l'Ebre.

També era d'allò més interessant analitzar els diversos exemplars de l'espècie humana que hom podia trobar a l'aquari: jo diria que més aviat majoria de turistes. Si més no, per la varietat dels idiomes que es podien escoltar.

És clar que l'Aquari o el Zoo formen part del catàleg del atractius turístics de la ciutat.

Com a atractiu turístic cal entendre doncs el preu d'aquestes instal·lacions. És car anar a l'Aquari, igual com és car anar al Zoo. De fet, com la visita a l'Aquari és força més ràpida que la del Zoo, hom podria dir que és molt més car anar a l'Aquari.

Això dels zoològics i dels aquaris té la seva història. El Zoo de Barcelona es remunta al 1892. L'Aquari és més recent, del 1995. Les col·leccions d'animals podien tenir, o bé una finalitat purament ornamental i, per tant, una demostració de luxe; o bé finalitats científiques. Actualment hom podria dir que les finalitats dels zoològics són les educatives, les de reproducció en captivitat d'espècies amenaçades i, sens dubte, el profit econòmic com reclam turístic. I encara avui es poden trobar col·leccions estrictament privades, i de luxe, d'animals vius.

Bé, en tot cas, la visita a aquests llocs sempre em deixa un cos estrany. Una certa angoixa. Per una banda, vull creure que aquests animals estan millor aquí que a cap altre lloc. Certament, no han de preocupar-se de depredadors. Tenen allotjament, menjar en abundància i assistència mèdica gratuïta. Fins i tot quan arriba la temporada de l'aparellament, hom es preocupa que aquesta necessitat també quedi servida. Àdhuc aquesta és la finalitat de la seva existència a zoos o aquàriums per a les espècies en programes reproductius.

Per a tractar-se d'espècies abduïdes, no està mal. No se que en pensaran ells, si és que pensen alguna cosa però, si més no, l'esforç per a proporcionar-lis comoditats hi és.

A canvi d'això han de fer poc més que "treballar" exhibint-se. Potser ni se n'adonen que milers d'ulls encuriosits els contemplen.

Es tracta en la majoria de casos d'espècies amenaçades que, mercès aquesta singular simbiosi amb els humans, aconsegueixen sobreviure una generació més. En captivitat.

Resulta que quan hom consulta els plafons informatius de zoos i aquàriums arriba a la conclusió que són la majoria de les espècies d'animals que estan amenaçades, en major o menor grau.

Les amenaces sempre són les mateixes: destrucció d'habitats naturals, sobre-explotació, contaminació, cacera indiscriminada.

A mi em va xocar el cas del corall roig. Està desapareixent. Es fa servir com matèria primera per a articles de joieria. Malgrat que es tracta d'una espècie protegida, en continua la seva captura de forma furtiva, si cal. De forma similar a com passa amb els ullals dels elefants, o les banyes dels rinoceronts, les aletes dels taurons, el cos sencer de les balenes, o tants i tants animals dels que se'n prenen la pell, o les plomes per a fer peces de roba de gran luxe.

Per una banda es parla de protecció dels animals, per l'altra hi ha una indústria que és el primer depredador del món. El primer? no. En realitat el primer depredador el formen aquest conjunt de súper consumidors que, en alguns casos ho són d'articles de luxe, però, en molts d'altres ho som tots, senzillament perquè consumim recursos i energies que desforesten i contaminen mars, rius, cel i terra.


I llavors un es posa a pensar si és veritat que algun dia es revertirà la tendència que ens aboca a un món més brut, més pobre, amb una diversitat biològica limitada i em temo que no. Que no ho aconseguirem. Resulta que cada any hi ha menys selva, més contaminació, més espècies en perill o, definitivament, extingides.

Perquè per aconseguir revertir-ho caldria una massa crítica de població que fos molt més conscient de les conseqüències dels seus actes i, evidentment, es comprometés a consumir (més aviat a deixar de consumir), i a viure, en definitiva, de forma responsable, amb el món que ens toca viure i amb el món que deixem als nostres fills.


No és veritat que als nostres gens estigui escrit que cal consumir com ho fem ara. Ni és el consum el que ens defineix com espècie. El luxe, l'or, la plata, l'ivori o el corall roig, però també les marques comercials, el merchandising de tota mena i de tota mena de productes tampoc és escrit als nostres gens. Són coses que ens ensenyen i que aprenem (amb gust), però que no són veritats en elles mateixes. Més aviat són grans mentides. Ens cal desaprendre moltes coses d'aquest món i aprendre'n moltes d'altres.

En fi. Ahir vam ser a l'aquari. I va ser car. I va ser bonic, sí. Però ara penso que va ser trist, també. No crec pas que hi torni. I és perquè em sembla que de no canviar, i molt, algun dia, més aviat que tard, hi serem nosaltres, els humans, en una gàbia.

En un programa de reproducció en captivitat.
Publica un comentari a l'entrada