Pàgines

divendres, 31 de juliol del 2015

Un passeig en tren

Us explicaré un passeig en tren. A Calella. La Calella de Barcelona. Serà un viatge d'uns 50Km per la línia de Mataró.

La línia de tren pel Maresme és la més antiga de l'estat. Fa més de 150 anys de la Barcelona-Mataró, patrocinada en el seu moment per l'indià mataroní Miquel Biada.

Avui aquesta línia i les poblacions que connecta viuen, essencialment, del turisme.

Pràcticament des que la línia abandona el túnels de Barcelona i les seves estacions subterrànies (a la línia de Mataró, les estacions de la capital són Sants, Plaça Catalunya, Arc de Triomf i Clot) el trajecte busca primer i s'arrapa, tot seguit, al mar. Sant Adrià del Besòs i les tres xemeneies marquen la fi dels espais industrials en aquesta direcció i enceten tot un seguit de façanes marítimes, platges i ports esportius que se succeeixen gairebé sense interrupció fins a Blanes.

Però seguim, estàvem a Sant Adrià. Avançant, l'antiga fàbrica d'Anís del Mono anuncia que arribem a Badalona. Bandera groga a les platges i, certament, es veuen algunes crestes d'ones. Precaució pels banyistes, doncs. Precaució, tanmateix uns amics que viuen a San Francisco, a la costa del Pacífic, i que estan passant unes dies de platja amb la família a Cunit, ens deien fa uns dies que la bandera vermella a la costa mediterrània equival a un mar en calma a la costa oest nord-americana. Ja podria ser. En fi. Una mica rúfol el dia, però força gent a la platja.

Seguint, del tren estant, el passeig marítim de Badalona, arribem a Montgat, primer poble del Maresme entrant pel sud. Fa alguns anys que a la gran piscina del Malamar Wakepark es pot practicar esquí aquàtic estirats per cable motoritzat. Joves. La barreja d'esports aquàtics i d'aventura amb begudes i música a tot drap ha provocat algun conflicte amb els veïns. En tot cas, aquest espai torna a estar en funcionament. Arribem a Montgat Nord, a la zona del barri de Montsolís. També molts banyistes a la platja.

Després de Montsolís, se succeeixen platgetes separades per punts on la via gairebé toca l'aigua del mar. Molt tranquil·les. Gens massificades. Arribem al Masnou i el seu gran port esportiu. Onegen estelades als fanals. A continuació la platja d'Ocata. Bandera blava de qualitat a les platges de Masnou i Ocata. Ara bé,i per a que consti en acta: no són pas les úniques banderes blaves del Maresme.

Segueix el recorregut al costat del passeig de la platja que porta a Premià de Mar, arbres, bancs, indicacions quilomètriqes per a passejants. El búnquer doble a la Platja de Ponent precedeix l'estació de Premià. Deu tractar-se del búnquer més gran del Maresme. N'hi han un grapat de búnquers escampats per la costa maresmenca.

El mar és a tocar. Platges. La confraria de pescadors de Vilassar obre els seus braços al mar, i arribem a l'estació. Em vindria de gust fer el vermut a can Espinaler. Segueix el recorregut fins a Cabrera de Mar. Club nàutic. Surt el sol darrera els núvols i les platges brillen. Però només un moment, i es tapa de nou. Un cormorà vola, gairebé llisca, sobre el mar. No hi han platges aquí. Ens apropem a Mataró.

Mataró. Punt i apart. Tinc un vincle d'afecte i records amb aquesta ciutat, que s'ha reinventat, que ha crescut, que ha encarat el futur amb una intel·ligent aposta pel coneixement i l'innovació amb el Tecnocampus.

EL tren marxa cap a Sant Andreu de Llavaneres. Un nudista estirat al costat del petit búnquer. La platja està deserta excepte pel naturista solitari.

Segueix el Port Esportiu, platja, antigues torretes de la burgesia barcelonina envoltades de pins que es barregen i se segueixen amb construccions més modernes. Ara som a Caldes d'Estrac o, més col·loquialment, Caldetes. El mar ara és de color verd turquesa, reflectint el cel ennuvolat. Una altre platja nudista. Sembla que els usuaris de la platja que faltaven a Llavaneres són tots aquí.

Un cormorà sobre una roca vigila l'arribada del tren a Arenys de Mar. El cementiri de Sinera, encimbellat al turó de la Pietat, contempla el mar. Ens aturem a l'estació fins que el tren en direcció Barcelona se'n va. Es reprèn el moviment i deixem el port esportiu enrere.

Cap a Canet. Un búnquer ben amagat sota un petit turó ens diu que arribem a Canet. La platja molt ample aquí sembla força buida. Tampoc hi ha gaire ambient al passeig. Potser és per l'hora.

Ja enfilem cap a Sant Pol de Mar. Les platges del Maresme són tranquil·les, potser perquè són més exigents pels banyistes. Roques. Cormorans. Ens donen una idea de com són les platges de la cada cop més propera Costa Brava. Arribem a Sant Pol. Força gent aquí. Des del tren es veuen les barques de pescadors que li confereixen un aire pintoresc a aquesta platja. Aquí tenen bandera verda. Està clar que això de les banderes vermella, groga i verda s'ho manega cada municipi al seu criteri, i en dies com avui, de temps variable, no coincideixen gaire.

Ens fiquem a un túnel. Roques. Una altre platja nudista força buida. Un altre túnel. I un altre. La Roca Grossa. Túnel. Passem sota el Far de Calella. Platja de Garbí, i encara més endavant, seguint el Passeig de Puigvert i la Platja Gran, fins a l'estació. Baixem aquí.

Segons a qui li demaneu us dirà Calella, o Calella de Mar, o de la Costa, fins i tot dels Alemanys, Això sí, si us plau, no la confonguessiu pas amb la de Palafrugell. Fa molt lleig i és de molt mal gust.

El tren se'n va. Amb un salt arribarà a Pineda. Segur que hi seran les barques de pesca. Conec el nom d'algunes d'aquestes barques. De passejos per aquestes platges des de ja fa alguns anys. El tren enfilarà després cap a Santa Susanna, tan plena d'hotels, però amb el seu solitari búnquer de la platja. Tot seguit, Malgrat de Mar, els carboners, amb la pilona que es veu al mar, un vestigi històric que recorda amb orgull (i amb una estelada? l'any passat hi era. Enguany també? he d'apropar-me a verificar-ho) un passat miner que avui sembla molt llunyà.

Hi ha una continuïtat entre les platges de Calella, Pineda, Santa Susanna i Malgrat. Són vuit quilòmetres de sorra gruixuda, platges amples i bons serveis. Senzillament, sensacionals. En veritat us dic que no valorem prou el que tenim.

La platja de Malgrat acaba amb la desembocadura del Tordera. No és possible seguir més enllà caminant (ni en tren) pel costat del mar. Un càmping amb platja privada s'interposa entre Blanes i Malgrat. Una frontera. El Tordera també marca el límit entre el Maresme i La Selva o, esperem que per poc temps -això de les províncies és un invent madrileny que amb la Independència hauria de deixar de ser- entre les províncies de Barcelona i Girona.

Blanes es vanta de ser el primer poble de la Costa Brava. De forma més precisa, la Costa Brava comença amb les roques de Sa Palomera.

Si voleu que us digui, es nota el canvi d'estil. Ei, i que està molt bé la Costa Brava! que no se m'interpreti malament!

És només que a mi -serà que soc poc viatjat, o potser perquè és casa meva- m'agrada molt aquesta banda de la costa de Barcelona i del Maresme. És un dels llocs de referència, un refugi, un inici i un final de camins, de la meva geografia particular.