dimecres, 14 de febrer de 2007

fa 70 anys

El meu pare m'ha explicat dotzenes de cops que poc després de néixer el 10 de febrer del 1937, els feixistes van començar a bombardejar la ciutat de Barcelona des dels seus vaixells. M'ha explicat que la meva avia Carme, veïna del 74 de la Carretera de Sants -L'edifici de la pastisseria Can Vives- havia d'agafar-lo a ell , al Jaume, i baixar corrent als refugis. Ella sola amb el seu fill, perquè el seu marit, el meu avi Joaquim, soldat de la República, lluitava al front.
Al carrer Fernàndez Duró (el que passa per darrera del pati dels Maristes) hi havia fins no fa massa una porta tapiada, que segons em deien, havia estat la porta d'un refugi. La meva àvia i el meu pare potser es van haver d'amagar allà més d'un cop.
M'explicaven que alguna bomba havia caigut a la vora de Can Vives i que havia causat morts.
Avui penso en la por que passaria la meva àvia quan sentia les alarmes. Van salvar la pell i per això avui sóc viu.
Aquestes històries que m'explicaven els meus avis i el meu pare avui tenen l'exposició "Quan plovien bombes" que les recorda i que es pot visitar al museu d'història de Catalunya fins el 13 de maig.
Cal anar-hi.
Publica un comentari a l'entrada