Què manté unida una comunitat? Crec que, en resum, es tracta d'una cosa: la confiança. La cosa que fa que jo pugui sortir de casa i senti que els desconeguts que em trobo no em volen mal, ans al contrari, que malgrat no saber qui són, d'alguna forma seran aliats o còmplices. Que hi ha uns interessos semblants i que donat el cas, és possible que ens ajudem. Que no ens serem hostils. Que em trobo amb veïns. Que són gent de confiança. És una necessitat estructural del grup i de l'individuu.
I què disgrega un grup? La destrucció de la seva estructura. Disgrega el grup la pèrdua de confiança. La por disgrega el grup. Quan hi ha por, quan no hi ha confiança, no hi ha grup.
Avui vivim voltats de por i de malfiança. Por i malfiança, justificada alguns cops i altres no. Posem reixes a finestres i balcons i posem portes blindades. El món és un lloc perillós.
La confiança perdura als cada cop més reduïts nuclis familiars i als cercles d'amistat. Però, i la confiança en els grups més extensos, definits per l'àmbit territorial, nacional o social?
Sense confiança podrem reivindicar drets laborals, socials, nacionals? podem construir un país quan no ens refiem dels veïns? es pot fer un país quan en sortir al carrer ens sembla veure enemics?
No es pot. Ens hem de treure la por de sobre. Hem de recuperar la confiança. Som un poble! No és el moment de ser mesquins. És una bona idea recuperar la unitat que va permetre aprovar l'estatut del 30S. Mas vol un ple extraordinari per recuperar la unitat. Confiem un cop més? Aquest cop no hi haurà pacte i foto d'última hora? aquest gest en pro de la unitat és més que simple gesticulació? parlem de donar un pas al front? El donarem? Recuperem l'estatut del Parlament, "el que volíem"? De debò encara pensem en estatuts? És que no entenem res? Perquè aquesta oferta d'unitat es torna a fer amb les formes de la xuleria?
Però malgrat tot, cal. Cal recuperar la unitat i la confiança, perquè s'acosten temps interessants.
El TC, avui màxima expressió de la por espanyola i de la malfiança envers Catalunya és a punt, de forma paradoxal però no sorprenent, de negar a Catalunya com a poble i de dir en veu alta i establint jurisprudència que Catalunya no pot anar més enllà de l'estatut del 79. Avui, Espanya té por.
A Catalunya, però, tinguem confiança. Siguem còmplices els uns dels altres. Som un poble. Arriba el moment que estàvem esperant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada