dimarts, 2 de desembre de 2008

Dades d'atur

Les xifres de l'atur a Principat, País Valencià i Balears (sense dades de La Franja, Catalunya Nord i Andorra). No hi han paraules. La destrucció de llocs de treball és un fet. Solbes diu que l'atur empitjorarà durant 2009.

Abans de conèixer aquestes dades, el ZP va anunciar ahir unes les mesures anticrisi i contra l'atur que prometien la creació de 200.000 llocs de treball el 2009. Doncs bé, avui sabem que les mesures del govern tan sols permetrien recuperar en tot el 2009 els llocs de treball perduts en el mes de novembre de 2008.

És dir: les mesures del govern de l'estat no serveixen per res.

En canvi s'ha traçat un pla de rescat multimilionari per a bancs, caixes, entitats financeres... Una observació, saben quina és la capital econòmica i financera de l'estat? és dir, a on aniran tots aquests milions a fons perdut? Exacte, a Madrid. A butxaques madrilenyes. Algú ha vist algun d'aquest crèdits arribar a clients de banca de fora de la Villa y Corte? Jo tampoc.

Sí. El pla de rescat espanyol s'ha dissenyat a Madrid per salvar Madrid i la seva casta de funcionaris, banquers, empresaris, polítics i mandarins. La resta de l'estat paga i calla.

Aquests dies he escoltat i rumiat algunes reflexions de tipus divers relacionades amb la crisi. La meva conclusió particular és que ens aboquem al decreixement forçós. Amb tot el que això té de terrible per a un sistema i, sobretot, per a una forma de vida.

Però és que hem viscut enmig d'enganys i ens els hem cregut. Potser resultava més fàcil.

Ens hem cregut que fer una hipoteca era estalviar. No. Fer una hipoteca a trenta, quaranta o cinquanta anys per 300.000, 400.000, 500.000€ en cap cas és estalviar. Fer una hipoteca sempre és contreure un deute. Contreure un deute vol dir manllevar riquesa del futur per gastar-la en el present. Contreure un deute a 50 anys és robar als propis fills. O pitjor encara, és negar la seva mateixa existència. Avui hem sabut que les xifres d'avortaments s'han doblat.

Hem portat riquesa del futur per a gastar-la en el present, i hem oblidat el vell concepte comptable de l'"amortització", que ens diu que un bé va perdent el seu valor de compra amb l'ús i el pas del temps. Per tant, en cap cas una cosa comprada avui havia d'augmentar el seu valor amb el pas del temps de forma natural. I si ho feia era per circumstàncies temporals de mercat. En cap cas és creava riquesa.

Estalviar ha estat mal vist. En canvi estalviar és exactament el contrari d'endeutar-se. Estalviar és portar al futur una part de la riquesa del present. La versió activa de l'estalvi és la inversió, on la riquesa del present crea riquesa en el futur. Les pèrdues en la inversió no castiguen el futur, sinó el present. No és una diferència petita.

Aquest raonaments śon obvis i simples. Però el cert és que no els hem tingut en compte. Ens ha semblat normal que els vehicles, els aparells de televisió, els electrodomèstics, els mòbils estiguessin absolutament sobredimensionats de potència, velocitat, prestacions, complements i acabats, i que tot plegat s'hagués de pagar a preus alts. Ens ha semblat normal i s'han bastit un seguit d'indústria al voltant d'aquest sobredimensionament.

Ens ha semblat normal pagar per lluir marques a la roba, a les ulleres, a les bosses. Ens ha semblat normal i s'han destinat els guanys del present i del futur per a poder consumir ara.

Ens hem cregut una mentida colossal. I en aquesta mentida que hem cregut, de forma volguda o no volguda, conscient o incoscientment, hem depredat els recursos del planeta i s'ha abocat a la misèria, la fam, la malaltia i la mort a milions d'humans i hem provocat un canvi en el clima del planeta que provocarà encara més misèria.

Ara aquesta misèria ens atrapa a nosaltres. Hem esgotat el present i, pel que es veu, també hem esgotat una bona part del nostre futur i potser també dels nostres fills.

Del cert que no tothom s'ha cregut aquesta mentida. Són milions els que malgrat la bogeria del sistema han seguit vivint d'acord amb els vells principis i els vells valors de l'estalvi, de l'esforç i del treball. Són milions els que no han allargat més el braç que la màniga. Que s'han estat de coses i que, fins hi tot, han estalviat

Però aquest també estan atrapats. Si el sistema col·lapsa, no distingirà les seves víctimes. Haver estat sobris i assenyats durant els anys de la luxúria no immunitza contra la crisi. La destrucció de llocs de treball és un fet i qui perdi la feina trigarà a trobar-ne una de nova, o potser ja no la trobi. Els que tenien més reserves, això sí, podran resistir més temps. Potser prou per escapolir-se de la crisi i arribar a una jubilació digna. Per això serveix l'estalvi.

És el moment, de grat o per força, de recuperar la borsa de la compra i estalviar-se els cèntims de les bosses de plàstic que ens cobraran; de reduir la generació de deixalles, de reutilitzar envasos, de reparar el que s'espatlla, de reciclar materials i productes; és el moment de tornar a la biblioteca pública; és el moment de fer servir el transport públic; és el moment de dinar de carmanyola, que no tupper, a la feina; és el moment d'adonar-se que la marca blanca és tan bona com la marca de l'anunci... i així

Però també és el moment d'adonar-se que si hem arribat aquí és perquè ens hem empassat una mentida molt gran, que en alguna mesura tots en som responsables i que en molta mesura en són responsables els que manen.

Però compte, que si manen és perquè se'ls va donar un mandat. No manen per la gràcia de Déu. La seva autoritat no és infosa sinó delegada. No és cert que els que manen siguin líders als que cal seguir. Ni ells són líders ni nosaltres súbdits. Si manen és per delegació de la sobirania. Si no es mereixen la confiança, se'ls engega.

Calen molts canvis.

Un altre món és possible.
Publica un comentari a l'entrada