Pàgines

dijous, 4 de desembre del 2008

Panikkar i educació

Comentaris ràpids que és molt tard:

Estic llegint-me el llibre "El matí amb Raimon Panikkar" que signa l'Antoni Bassas -com trobo a faltar el "bon dia, són les vuit! i la tertúlia- i que és un recull de les converses que mantenien el filòsof i el periodista al "Matí de Catalunya Ràdio".

Les converses són de temàtica diversa: sobre valors, sobre política, sobre la societat, sobre el bé i el mal...

Doncs el que em resulta més sorprenent és l'atemporalitat del discurs de Raimon Panikkar. Les converses corresponen a programes emesos entre 1995 i 2006. En llegir les converses i contextualitzar-les en els fets històrics que es comenten resulta que el missatge que en sorgeix es deslliure del moment i té una validesa argumental, es podrà estar d'acord o no, en un moment diferent.

Dit de forma més planera: m'ha sorprès veure com molt del que diuen el Panikkar i el Bassas és perfectament aplicable al moment actual. I també m'ha sorprès com de, diguem-ne, radical -intransigent?- és Panikkar en la seva crítica al model de món en que vivim.

Aquesta atemporalitat en el discurs, i sí, potser també aquesta crítica que ja ve de lluny, em fan dir que Panikkar és un home savi, abellit per una extraordinària cultura. La saviesa és atemporal.

Suposo que cal distingir el que és saviesa, admirable, de les opinions, discutibles. En darrer terme, però, les seves opinions sempre estan argumentades de forma sòlida.

Doncs això, una lectura molt interessant, amena i que fa rumiar.

Segon: en el darrer post em vaig quedar amb alguna cosa al pap i l'aboco ara abans que se m'oblidi: El primer món marxa cal decreixement.

Que el decreixement sigui un drama o una oportunitat depèn de cadascú i de tots plegats. Tanmateix, el decreixement no ha de ser l'excusa o la paraula bonica per fer perdre als de sempre.

No pot ser que només "decreixin" alguns. No. De fet, el decreixement no valdrà per res si no va acompanyat d'un repartiment de la riquesa i, tal com ho veig jo, d'un accés més racional i sense ànim de lucre a serveis i recursos bàsics. Vull dir: tots haurem de decréixer.

Tots. És dir, caldrà posar límits a la riquesa particular. Al meu parer, aigua, energia, comunicacions, alimentació, habitatge i determinades indústries claus haurien de nacionalitzar-se.

Digue'm socialista, si vols, però jo crec que és per principis ètics que caldria fer tot això. I sempre, llibertat i democràcia, però les de veritat, no la "llibertat" i la "democràcia" segons l'entenen els neoliberals. El món ha de ser més just i cal retallar les diferències brutals entre els països rics i els pobres.

Cosa número tres: Avui a ESADE han fet una conferència on "la societat civil" s'ha conjurat per a millorar l'educació a Catalunya. Pel que he sentit a la tele, es veu que han dit algunes coses molt interessants: l'educació és cosa de tota la societat i no només de la família i l'escola, la importància dels mitjans de comunicació, el valors de l'esforç, la figura dels mestres, la conciliació familiar...

Bé. Està bé que la "societat civil" reconegui que el model educatiu no funciona.

Aquest és un problema que té moltes potes. En la meva opinió, però, n'hi ha un de fonamental que crec que destaca: els fills necessiten uns pares.

Si els pares han d'aparcar els fills i no els poden veure en tot el dia, i si quan els veuen estan emprenyats o angoixats per la feina (o la manca de feina!) aleshores falla la base.

I sí, segur que tota la societat és responsable de l'educació dels fills. Per mi, això és un argument més per a canviar un model de societat en el que els fills són, manta cops, una molèstia, una càrrega o un cost econòmic.

Difícil educar als fills quan l'escola i les activitats extra-escolars són un pàrquing per a nens que pugen sols, que tenen pares que passen mig dia fora de casa, i menys de la meitat de la meitat del dia que passen junts, estan dormint esgotats.

Canviar aquesta situació en diuen ara conciliació familiar. Jo li en diria recuperar la dignitat humana i el plaer, la joia, l'esforç, la responsabilitat, l'amor. Poder estimar, cuidar i educar els teus fills.

Com diria Panikkar, no és una qüestió de posar-hi remeis i sol·lucions tècniques, és més aviat una qüestió de recuperar el sentit de la vida, la il·lusió de la vida, la passió de la vida.

Sí, es pot.

Un altre món és possible.