dijous, 5 d’abril de 2018

Europa no es creu el discurs de la violència

Al darrer post deia que l'extradició del President Carles Puigdemont era una possibilitat. Avui, amb la decisió del jutge alemany, de descartar l'extradició per rebel·lió i deixant-lo anar amb fiança, la situació del President és, certament, una mica millor. Tanmateix, i és important recordar-ho, l'extradició continua sent possible.

En tot cas, més enllà de la situació personal de Puigdemont, la decisió del jutge alemany, dient que no hi ha hagut rebel·lió perquè no hi ha hagut violència és importantíssima políticament. Europa no es creu el discurs de la violència.




Dubto moltíssim que la revinclada d'avui serveixi per millorar la vida de les i els nostres que estan segrestats a Alcalá-Meco, Estremera i Soto del real. Per descomptat, a Espanya ni es plantegen alliberar-los.

El problema és que a Espanya no hi ha un govern de polítics. El que hi ha és un cúpula de mafiosos i/o feixistes. Per a aquests delinqüents, la política no és quelcom natural. En canvi sí que ho és la violència, el xantatge i l'extorsió. No només això, es pensen que la resta dels estats també funcionen així ("Piensa el ladrón...").

Per això, en algun moment o altre, caldrà tornar a fer front al fet que no hi ha cap negociació política possible entre Catalunya i Espanya. Simplement, no es pot negociar res políticament amb feixistes o mafiosos. A uns se'ls combat i derrota, i als altres se'ls deté i engarjola.

La única via és la unilateral i, arribats al punt on estem, ja no hi han referèndums que valguin. Hem de desplegar la República i fer el nostre procés constituent.

Espanya hauria de fer també un procés constituent, però ni està en aquest camí ni se l'espera. A dia d'avui l'esquerra espanyola només aspira a no ser escombrada pel nacionalcatolicisme del PPSOEC's. Algú hauria de preguntar-se com va ser que el poder constituent que es va gestar al 15M fou avortat i per qui. Com es va passar de la ruptura a la reforma, i d'allà a la simple supervivència. Donaré una pista : van abandonar el carrer.

Tornant a Europa. No és que Europa em mereixi una gran consideració : els camps de concentració de refugiats i els morts al mediterrani ens diuen que la US és un club d'estats cínic i cruel. Tanmateix -ni que només sigui de cara al públic intern- hi han certes línies vermelles que els membres principals d'aquest club no traspassen.

Per exemple, una raonable separació de poders. Quelcom d'impensable a l'Espanya del PPSOEC's on tots els aparells de l'estat estan al servei de la idea nacionalcatòlica d'estat. Els feixistes/mafiosos de l'estat espanyol creuen -sincerament ho creuen, per això els Eurofighter, per això Falciani- que a Europa aquestes ratlles es poden passar tal com fan ells al seu cortijo; i resulta que no o, si més no, no tan descaradament. Ja ho veurem.

Acabo. No sabem si Puigdemont serà finalment extradit, o no, però almenys avui tots hem pogut veure com li queien clatellades importants a l'estat espanyol, des d'Alemanya, des de Bèlgica i des de Suïssa. Me n'alegro pels exiliats. Me n'alegro pel President. Tan de bo serveixi per alliberar aviat als segrestats.

Però tinguem-ho clar : La lluita continua i depèn de nosaltres. Dels que estem a Catalunya. L'alliberament de la República es decideix a Catalunya. Als nostres carrers. Hem de persistir, amb els CDRs i l'estratègia de la no-violència.

#LlibertatPresosPolítics #UsVolemACasa #CDR #ProcésConstituent #República #DonecPerficiam
Publica un comentari a l'entrada