Pàgines

diumenge, 24 de gener del 2010

Avatar. Matrix. Terra.



Després de resistir-m'hi molt, finalment, he vist "Avatar".

Tinc bastant clar que dir que hi haurà un abans i un després d'Avatar és una exageració propagandística que només poden creure's els fans més incondicionals de Cameron. No sóc fan del Cameron. Dec ser dels pocs terrícoles que encara no han vist "Titanic".

També em sembla evident que a les 3-D encara els queda molt de camp per córrer. La cosa és senzilla: ja fa molts anys que sabem com haurà de ser la 3D. Qui no recorda a Luke Skywalker observant el missatge tridimensional de socors de la princesa Leia, en aquella llunyana "La guerra de les galàxies". Doncs bé, les 3D de veritat hauran de ser com en aquell missatge, El que hi ha ara, pel meu gust, no passa de ser un interessant efecte de plans en 2D a diferents profunditats. No és 3D, és 2D "i mig".

El senyor Cameron es dedica a muntar grans xous visuals amb una pirotècnia que pot arribar a ser excessiva. Com el que importa és el show, tant li fa si els personatges queden coixos. Els bons són bons, valents, sants i savis. I si no ho són, ho acaben sent, o ho paguen amb un martiri que els reconcilia amb la platea. Els dolents, en canvi, són dolents, cruels,

Això sí, com l'espectacle és l'espectacle, tots són atractius, forts i, això ja no és només cosa del Cameron, ni pixen ni caguen.

D'Avatar s'ha dit que la història no explica res de nou. Que, de fet, és una història repetida. És evident que hi alguna cosa de "Ballant amb llops" en aquest guió. També hi ha qui parla de que la història és la mateixa de "Pocahontas" només que fent petits canvis argumentals. Mireu que he trobat a Internet:



Definitivament, no hi ha un abans i un després d'Avatar.

Hi han algunes qüestions que tenen profunditat filosòfica i que es despatxen sense contemplacions. Per començar, la mateixa idea de l'avatar: un marine que no pot caminar que acobla el seu sistema nerviós al d'una còpia sintètica d'un dels nadius del planeta Pandora. Aquesta còpia sintètica és l'Avatar. Aquest acoblament permet al marine tornar a caminar, córrer, sentir i respirar i sentir "de veritat" tot el que sent el cos controlat de forma remota. És, ni més ni menys, que la dualitat platònica del cos i l'ànima. Una ànima abandona un cos mutilat per controlar un cos potent i vigorós. No s'assembla això una mica a Matrix? Matrix, però, és virtual. Pandora, en canvi, és real. Tanmateix, Si mors a Matrix, mors a la realitat. En canvi si l'avatar mor a Pandora, la seva "ànima" torna al cos original i aquí no ha passat res.

La dualitat cos-ànima és un dels grans mites de la civilització occidental. No estem partits. No hi ha un cos i una ànima separats. O, si es vol, són indestriables. Per això qualsevol mutilació física és, a la vegada, un trauma psicològic. Com no és possible separar el que per natura està unit, l'avatar, el nou cos, acaba modelant l'ànima que el dirigeix a la seva pròpia imatge. L'avatar i el seu pilot acaben esdevenint, completament, un nadiu més de Pandora.

Els "avatars" tampoc són una cosa nova; Hi ha una serie de TV de la FOX que també ens parla de cossos sense ànima que es fan servir de receptacles d"'ànimes" d'encàrrec. Estic parlant de Dollhouse, que em sembla que no l'han passat per cap canal de TV a Catalunya, però que es pot descarregar d'Internet. Ho apunto com a referència.

L'avatar, en ell mateix, és un tema molt interessant, però el missatge de la pel·lícula, si el té, és de caire ecologista. En resum, el tenim en el post clau del videoblog del protagonista. Més o menys ve a dir: "Mai deixaran l'arbre. Res del que els podem oferir no els interessa". Res, la "civilització" humana no pot competir amb l'experiència vital de comunió perfecta, integral, amb la natura del planeta Pandora.

Per cert, que aquesta comunió funciona a través d'un cable d'interfase, com a Matrix. Els éssers de Pandora tenen una mena de cua que els permet connectar-se físicament entre ells, el víncle, en diuen. És un acoblament que té alguna cosa de sexual. En canvi, a Matrix, lel cable de connexió és mecànic, un enllaç, una interfase dura, electrònica, per on flueix una ànima digital en un món dominat pel Sr. Smith.

Aquesta interfase que resulta un element estructural de l'extraordinari paradís de llum i vida que és Pandora. Pandora és Gaia multiplicada per mil. I els indígenes blaus no són, en cap cas una epidèmia per al seu planeta, ans, al contrari, són un altre dels seus elements constituents. Juntament amb els arbres i els animals.

I vet aquí una altra referència: tota la vida del planeta funciona com una xarxa intel·ligent. Ni més ni menys com funcionen els oceans a la mastodòntica novel·la "Der Schwarm" de Frank Schätzing (en català, l'eixam, publicat a casa nostra només en castellà amb el títol de "El quinto día"). A Der Schwarm, Els mars de la Terra decideixen treure's de sobre els humans que els contaminen de forma expeditiva. Com en el llibre, Pandora es veu atacada per una malaltia i reacciona contra ella.

L'epidèmia que posa en perill Pandora són la violència, l'avarícia i la ignorància. El vector que propaga aquesta epidèmia el formen, com no, els soldats i els especuladors que ambicionen l'estrany mineral que es troba al subsol del planeta. "Matar indígenes dona mala premsa, però hi ha una cosa que encara posa més nerviosos als accionistes: un informe trimestral negatiu". Vet aquí l'altra frase clau del film.

Bé, al final guanyen el bons. Al final, el planeta venç la malaltia mortal que l'amenaçava. Algú ho dubtava? NO només això. L'espectacle és total i són dues hores llargues de cine que emocionen i diverteixen. No està gens malament. Jo no demano més.

Acaba la sessió i surts al carrer. Doncs bé: la Terra no és Pandora. Ni als mars hi ha una intel·ligència col·lectiva que pugui lluitar contra la contaminació que provoca la humanitat. No. La Terra, Gaia, no es mobilitzarà.

La Terra, per ella mateixa no lluitarà contra la violència, ni contra contra l'avarícia ni contra la ignorància. Ella sola no ho farà. Això és cosa nostra. És cosa de tots. Nosaltres no podem endollar-nos a la terra i compartir amb la resta dels humans els nostres records i pensaments en una experiència sensorial.

No. Estem més a la vora de Matrix que de Pandora. I, recordem-ho, si mors a Matrix, mors a la realitat. La nostra interfase pren la forma d'ADSL, cable, mòbils. Podem interconnectar-nos, autoorganitzar-nos i plantar cara. Gaia som nosaltres. A fora estan els monstres que destrueixen el planeta, que contaminen, que provoquen el canvi climàtic, la crisi.

No som gegants blaus. Només som humans. No estem a Matrix. Ni a Pandora. Estem a la Terra. Gaia només és una teoria. A diferència de Matrix, aquí no hi haurà un escollit. A diferència de Pandora, aquí no apareixerà un misteriós avatar. No hi han messies. Només amb la voluntat i l'esforç d'una majoria prou gran serem capaços de girar la truita.

Ara bé, el primer pas és que hem de creure que es pot fer.

Un altre món és possible.